Avui fa 75 anys que va acabar l'enfrontament més sagnant de la Guerra Civil
SÍLVIA MARIMON
La matinada del 16 de novembre del 1938, avui fa 75
anys, els últims soldats republicans travessaven l'Ebre. La seva
retirada va posar punt final a 115 dies d'enfrontaments. A la Batalla de
l'Ebre, la més sagnant de la Guerra Civil, hi van deixar la pell uns
30.000 homes. Els republicans marxaven perquè ja no podien més.
"Finalment, ens donen pas lliure, el camió reprèn el camí i lentament es
produeix el salt d'una riba a l'altra, damunt de l'enteixinat de ferro
que ens deixa veure l'aigua rogenca de l'Ebre, als nostres peus",
descrivia el soldat Joan Ventura i Solé.
14 de novembre
Soldats esgotats, desesperats i amotinats
A la Fatarella ja no hi quedava ningú. Tota la població havia fugit.
El terreny agrest de la Terra Alta era un infern d'obusos i bales. Els
soldats corrien, les forces s'acabaven. Més de dos mil homes havien mort
en els combats entre Maials i Seròs. Els comandaments republicans
volien reconstruir la XIX Brigada i intentar una nova ofensiva. Però
alguns soldats es van rebel·lar. Amb poques hores es van rendir i van
ser jutjats. "Què haurien fet vostès davant aquell desastre,
desesperats? El mateix que ells. Només demano al tribunal clemència per
aquests soldats esgotats vençuts per la desesperació", va dir el seu
defensor. No hi va haver perdó.
La retirada
republicana de la Fatarella havia començat a les 18 hores del dia 13.
Aquells dies feia molt de fred. Nevava. Els soldats de Franco eren molt
conscients que podien destruir d'un sol cop l'exèrcit popular de
Catalunya. Volien massacrar els soldats abans que poguessin travessar el
riu. Els feixistes van ocupar la Fatarella, i el migdia del dia 14 van
avançar cap a Raïmats. A mitja tarda van llançar un atac contra les
cotes 554 i 562 de Raïmats. Van bombardejar amb artilleria i van avançar
amb els blindats i amb l'ajuda de l'aviació. Els republicans van
contraatacar a la nit. El comunicat de guerra franquista denota eufòria:
" Ha quedado ocupada y limpia de enemigos una zona de más de 100
kilómetros cuadrados. El material cogido es importantísimo y da idea de
la gran derrota sufrida por los rojos" .
15 de novembre
Els franquistes llancen l'atac final amb avions i canons
"La darrera nit ha continuat el violentíssim combat. Els soldats
espanyols resisteixen vigorosament i causen un extraordinari nombre de
baixes a l'enemic. La lluita continua amb duresa mentre es redacta
aquest comunicat", escrivien els republicans. A la llum del dia, i
després del contraatac republicà, l'exèrcit feixista va llançar l'atac
definitu contra Raïmats. Van canonejar els fortins des d'uns setanta
metres. Cap a la una del migdia els franquistes ja controlaven tot
Raïmats.
16 de novembre
L'últim comunicat republicà: "Sense notícies d'interès"
Els homes de la XIII Brigada van ser els darrers que van trepitjar la
riba dreta de l'Ebre. Era una nit fosca, sense lluna. A les 4.15 h, els
últims supervivents republicans van travessar el pont de ferro de Flix.
Quinze minuts després es va donar l'ordre perquè es volés l'armadura del
pont. "En el día de hoy nuestras victoriosas tropas han conquistado
los pueblos de Flix y Ribarroja y han terminado la ocupación del
terreno que aún le quedaba al enemigo en las orillas del Ebro. El número
de prisioneros que se han hecho en la batalla del Ebro se eleva a
19.779, siendo su total de bajas más de 75.000, de las cuales nuestros
soldados han dado sepultura a 13.275 cadáveres ", descrivien els franquistes. El comunicat de guerra republicà, en canvi, va ser escarit: "Sense notícies d'interès".
Homenatge als últims resistents
Els últims resistents de la Batalla de l'Ebre ja tenen placa. El 24 de
novembre s'inaugura l'escultura que l'associació Lo Riu i el grup de
recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona dediquen als combatents
de la XV Brigada. L'obra de Mar H. Pongiluppi s'aixeca a tocar d'on es
van trobar les restes de Charlie, l'últim combatent caigut documentat.
La XV Brigada van ser els voluntaris que es van desplegar a la serra de
la Fatarella, mentre el conjunt de l'exèrcit republicà es dirigia al
riu. Havien de resistir al màxim perquè els companys tinguessin temps de
travessar l'Ebre. No van deixar de disparar arrambats a la trinxera
excavada en forma de ziga-zaga a les cotes de Raïmats. Les seves últimes
hores, segons ha pogut documentar DIDPATRI, van ser agonitzants. Cap
home va sobreviure. Més d'un centenar d'avions van bombardejar les
posicions al voltant de Raïmats. Després van venir els blindats i van
canonejar els resistents amb projectils de 45 mm. La infanteria va
perpetrar l'atac final amb rifles, granades de mà i metralladores.
Gràcies a aquests soldats, molts van poder tornar a casa.
"Sentíem les bales i no en fèiem cas, els avions feien més por"
Extracte del diari del soldat republicà Joan Baptista (Astúries, 1920 - Súria, 2004)
"Comença el dia i l'artilleria de l'exèrcit nacional comença la cançó i
no para en tot el dia. L'endemà continua, però ara juntament amb
l'aviació. És l'ofensiva de l'Ebre. Terrible, i cosa curiosa, sentíem
les bales de fusell i no en fèiem cas. Estàvem sempre pendents de
l'aviació. Qui no ha estat sota un bombardeig d'aviació no sap el que és
el pànic. Jo el temia d'una manera horrorosa. Era valent? Era covard?
No ho sé, però sí que afirmo que una persona pren moltes vegades
decisions que no donen lloc ni temps a pensar-les. Per exemple, un dia
el comandant del batalló em va cridar per mitjà del telèfon i em va
manar que anés a afaitar-lo. Vaig agafar les eines i em vaig presentar
al lloc de mando . El comandant em diu: «Afaita'm, però mira aqueixa cicatriu. Si em talles o em fas una mica de sang te pegaré 5 tiros
». De moment, no vaig fer-ne cas, però mentre el remullava vaig anar
pensant que sí que ho faria, perquè ja el coneixia i no dubtaria a
matar-me. I aquí entra la decisió: em va venir el pensament que mentre
l'afaitava si per desgràcia el tallava una mica, li enfonsaria la
navalla fins al coll. I ho hauria fet. I dic això perquè quan vaig
arribar a la meva secció, l'amic Pesa va preguntar-me si em trobava bé,
ja que tenia la cara mudada i blanca. Vaig explicar-li i em va
preguntar: «Vols dir que ho hauries fet?». Sí! Ho tenia decidit. Vet
aquí, com és la guerra, terrible i dolenta, misèria i mort".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada