Historiadors i investigadors exposen a Barcelona nous estudis sobre el franquisme
"Franco va voler esborrar 200 anys de cultura i imposar
els valors cristians de l'Edat Mitjana. Va fracassar perquè el seu
discurs era demencial", explica l'historiador Antonio Francisco Canales.
El dictador es va voler apropiar del temps lliure dels espanyols, però
la seva proposta cultural no va seduir. "El franquisme ha sobreviscut en
alguns mitjans de comunicació i en el discurs polític d'una part de la
dreta, però no en la cultura ni en la societat", resumeix Canales.
Tampoc els valors morals, que el franquisme va voler inocular a la
població, han perviscut. "A Espanya l'Església sempre ha tingut poder,
però no ha penetrat socialment. I no hem d'oblidar que va ser l'únic
país europeu que va plantar cara al feixisme. Hi va haver una guerra. A
Alemanya i Itàlia la població va votar el feixisme", argumenta
l'historiador. "La cultura espanyola del primer terç del segle XX era
una cultura laica. Franco va intentar eradicar-la, però no va poder",
afirma l'historiador Ismael Saz.L'únic èxit
cultural de Franco? "La incultura", respon Canales. "Vam passar de
l'analfabetisme a la televisió. Els efectes sobre l'educació van ser
devastadors". Estudiosos d'arreu del món han participat aquesta setmana a
Barcelona en la VIII Trobada Internacional d'Investigadors del
franquisme, organitzada per la Fundació Cipriano García de CCOO i el
Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. Es va
parlar de l'exili, la política, l'economia, la repressió, les víctimes i
la cultura.
La recta és santa. Les corbes "femeniles" del Modernisme, condemnades
A partir del 1939 el deure dels arquitectes espanyols va ser "fer
pàtria", explica la historiadora Zira Box. Madrid havia de ser la
capital imperial que representaria l'Estat vencedor. Els franquistes
menyspreaven especialment el passeig de Gràcia. Antonio Tovar, un dels
principals propagandistes del règim de Franco, escrivia: " Una
rigidez de líneas en buena piedra y con alguna estatua nos salvará de
aquel suprascetismo de níquel, de cemento y de cristal, de aquel fin de
siglo delirante del Paseo de Gracia. Esta rigidez será la que nos llene
de santa satisfacción y alegría ". El règim adorava la línia recta i
considerava, en l'arquitectura, que la corba era "decrèpita, femenina,
retorçada". L'Escorial era la màxima simbolització de l'arquitectura
"viril i crua". També preferien el paisatge dur i àrid de Castella que
no pas la llum i exuberància mediterrànies.
La ingènua llibertina. Amb 'El último cuplé', la dona s'erotitza
Els models de feminitat van canviar a partir dels anys 50. Hi va haver un abans i un després d' El último cuplé
(1957) de Juan de Orduña. "La pel·lícula d'Orduña va ser un dels grans
èxits comercials de l'any i va convertir Sara Montiel en una icona de
masses en la seva representació d'ingènua llibertina", explica Aintzaen
Rincón. A finals dels anys 50, les cartilles de racionament ja formaven
part del passat. Espanya havia signat acords de defensa amb els Estats
Units i el consumisme penetrava tímidament. "Les actituds del personatge
principal d' El último cuplé encaixen en el que el règim
franquista va identificar amb la sensualitat i depravació moral pròpies
de la dona perduda. Però Montiel va ser capaç de provocar una reacció
d'empatia. Era una combinació d'Eva pecadora i Maria maternal", descriu
Rincón.
La protagonista del film és una dona
desitjable, que fuma i es maquilla. Paga amb la mort els seus pecats.
Però Aintzaen Rincón defensa que va redefinir la feminitat. Amb El último cuplé el cos s'erotitza i la dona no només educa patriotes, sinó que és un objecte de desig.
La doctrina dels tebeos. Mari-Pepa, l'heroïna que cosia per a la División Azul
A la Guía de la madre nacional-sindicalista, Mercedes Suárez donava alguns consells per a les mares:
"Desarrollad en ellos un verdadero patriotismo, hacedles amar a España
sobre todas las cosas de este mundo, que estén dispuestos a morir por la
patria ". Els franquistes sabien que, a part de vèncer, havien de
convèncer. I van treballar força la literatura infantil, sobretot a
través dels tebeos. A la revista Flechas y Pelayos , Azaña és una "alimaña masónica
". La sàtira s'utilitza sovint. Un cenetista persegueix, com el burro
la pastanaga, una cuixa de pollastre, una ampolla de vi i un carràs de
raïm. Mari-Pepa va ser el primer tebeo destinat a nenes de la
postguerra. Estudiava en un col·legi de monges i rebia orientació
espiritual. Representava les virtuts d'obediència, humilitat i paciència
de l'Espanya blava. Visitava soldats ferits i cosia per a la División
Azul. "Va mantenir la tasca d'adoctrinament patriòtic i religiós",
conclou Alfonso Sánchez.
03. Portada de Flechas y Pelayos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada