Pere Godall farà 93 anys al desembre. Nascut a
Tarragona, el van enviar a l'Ebre amb 17 anys. Pacifista, músic i
exdirectiu de banca, es considera afortunat. No va morir a la guerra.
Viu feliç amb la seva dona, continua tocant el piano i és besavi.
Presideix l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó.
Quants anys tenia quan va agafar el fusell per combatre al front de l'Ebre?
Tenia 17 anys. Era el 28 d'abril del 1938. Mentre fèiem l'entrenament,
havíem de dormir a terra en uns barracons de fusta. Em vaig escapar un
parell de vegades. Dormia molt millor al llit de casa. Quan em van dir
que la deserció es castigava amb la pena de mort ja no hi vaig tornar.
Aleshores estudiava el batxillerat i també música. Em van posar a la
banda de cornetes. Durant un parell de setmanes vam fer pràctiques de
tir. La nit del 26 de juliol vam passar el riu. Allà em van dir que
fiqués la corneta al sac i el fusell a l'esquena i que agafés bombes de
mà. No n'havia tirat mai cap. Em van dir que era fàcil. A la barca de
davant hi havia un soldat a qui se li va escapar l'anella de la bomba;
van saltar tots pels aires. Vaig pensar que allò començava molt
malament.
Què van fer quan van ser a l'altra banda del riu?
Havíem d'avançar. Vam començar a sentir com xiulaven les bales. Ens
ajupíem, i el comandant ens va dir que no patíssim, perquè les que ens
tocarien ni les sentiríem. Una nit em van enviar a portar un comunicat
al batalló del costat. No veia res. Em vaig acostar a uns soldats i vaig
sentir que parlaven castellà. Eren els franquistes. Vaig recular fins
que vaig trobar els del meu bàndol.
I quan els va trobar?
Vaig decidir passar allà la nit. Quan es va fer de dia, estàvem
rodejats. Nosaltres érem a baix i els franquistes a dalt. Ens mataven
com si fóssim conills. Érem mil i, quan ens vam reorganitzar, érem uns
200. Això era a l'agost. Pensava que ens rellevarien, però no va ser
així.
Caminar mentre xiulen les bales i cauen bombes. Devia passar molta por.
He tingut molta sort. No sé nedar, però vaig creuar tres vegades el
riu Ebre i no em va tocar mai cap bala! El 1937 van caure bombes a casa
nostra, a Tarragona. Van morir el pare, la padrina, la tieta, la
cosina... Només ens vam salvar la mare, els meus germans i jo. Vaig
pensar que si aleshores no havia mort, tampoc em matarien a l'Ebre. Els
que creien que moririen acabaven morint. Per fer-me passar la por, a la
nit tocava un piano imaginari a terra.
Quines cançons tocava?
Alguns boleros. La sort és una cosa ben estranya. Un dia tiraven
obusos de manera esglaonada. Senties el xiulet quan arribaven. Vaig
calcular que el pròxim cauria on era i em vaig moure. Els altres van
morir. Em vaig quedar sol.
Com va ser la retirada?
Tots volíem salvar la pell. Els morts els havíem de colgar amb quatre
pedres. Van afusellar dos nois. S'havien tirat un tret a la cama per
poder marxar de l'Ebre. Eren molt joves i no sabien que si et tires un
tret a la cama queda la pólvora. Els van descobrir i els van afusellar.
Recordo els crits: "Mama, jo tenia por! Mama, jo tenia por". En una
guerra no vals res. Érem joves i valents, i el terreny, agrest, també
ens ajudava, però en van morir molts!
Què va ser el pitjor?
La guerra no és com en les pel·lícules. Hi ha sarna, passes molta set,
no pots amagar-te, et mulles, quan la manta queda xopa pesa deu quilos,
et refugies en un paller i surts ple de polls. El pitjor era creuar les
esplanades. Tot era un infern: les paves ens sobrevolaven a les
sis del matí, després arribaven les metralladores, més tard bombes i
més bombes, i al final els canons. I nosaltres, amb quatre fusells, no
podíem fer res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada