Escots amunt!

L'excés de carn a la vista era una de les obsessions de la censura franquista. Els cartells de cinema i les fotos promocionals en van ser víctimes. Un llibre en recull una mostra representativa.

 

 JORDI MARTÍNEZ 

Les tisores de la censura franquista al cinema eren màgiques: tant servien per tallar tot el que resultés ofensiu dels arguments de les pel·lícules com per afegir centímetres de tela per cobrir pectorals i cuixes de les estrelles als programes i cartells promocionals. El llibre La censura franquista en el cartel de cine (Notorius Ediciones), que s'acaba de publicar, recull centenars d'exemples d'aquesta forma primitiva de Photoshop.

Un dels màxims despropòsits perpetrats per la censura franquista va tenir com a víctima la pel·lícula Mogambo de John Ford. El doblatge va manipular una situació intolerable a ulls dels censors: l'adulteri. Però per dissimular una infidelitat van convertir els personatges en germans, i van generar una relació incestuosa inexistent al guió original i potser més perillosa per a la moral col·lectiva que la que volien dissimular.

"És un exemple del que anomenem la censura local, que s'afegia a la censura oficial sovint de manera mLa lupa censora també estava ben graduada per detectar la quantitat de pell que mostraven els cartells de les pel·lícules i les fotografies de les actrius, una obsessió que va tenir ben ocupats durant quatre dècades els cartellistes. Bienvenido Llopis, col·leccionista de material cinematogràfic que regenta la botiga Casablanca a Madrid, reuneix ara a La censura franquista en el cartel de cine molts exemples curiosos d'aquest material. Un dia al Rastro madrileny un altre col·leccionista li va descobrir el fenomen en un programa de la pel·lícula Camino de Santa Fe del Cine Cordón de Burgos. Un segell tapava un innocent petó a la galta entre Olivia de Havilland i Errol Flynolt matussera en funció del caprici d'una ciutat o cinema concrets", diu Llopis.

"La carn era la màxima obsessió de la censura franquista, i en particular els escots de les actrius". Però no només de carn vivia la censura. També s'ocupava de qüestions polítiques, socials o religioses. Els noms d'actors que s'havien posicionat a favor del bàndol republicà, com James Cagney, Robert Montgomery o Joan Crawford, senzillament desapareixien dels cartells. Ni tan sols Disney va escapar-se de la persecució: una imatge de l'Ànec Donald amb el braç (o l'ala) alçat no va ser autoritzada, vés a saber si perquè la van considerar filocomunista o per incitació a la violència. 

"Els dissenyadors, cansats de retocar i retocar, miraven de burlar la censura i colar algun gol". És el cas de la silueta del programa de mà d'El Caballero Adverse , que reproduïa de manera molt evident un penis en erecció i va passar tots els controls. El llibre La censura franquista en el cartel de cine il·lustra una pràctica que afortunadament Adolfo Suárez va eradicar per decret a finals del 1977, i alhora és un testimoni d'una passió en vies d'extinció. "El col·leccionisme de cinema està acabat, els joves no s'hi enganxen. Ha quedat com un tema per a nostàlgics", lamenta.

Tisores del segle XXI

No cal anar tan lluny per trobar altres polèmiques que s'han convertit en campanyes publicitàries més o menys involuntàries per a pel·lícules i altres manifestacions culturals. 

La curta filmografia del director Christian Molina està marcada per aquestes situacions: l'Ajuntament de Madrid es va negar a penjar el cartell de Diario de una ninfómana a les parades de bus, mentre que De mayor quiero ser soldado va rebre la reprovació de Transports Metropolitans de Barcelona perquè va considerar que la imatge d'un nen apuntant-se al cap amb un comandament a distància en forma de pistola "podia afectar la sensibilitat i el bon gust dels ciutadans". 

Més recent és la retirada de les instal·lacions de Ferrocarrils de la Generalitat de la publicitat de l'espectacle de cabaret The Hole , que es representa al teatre Coliseum de Barcelona, o la controvertida decisió de l'Ajuntament barceloní de prescindir de les fotografies del torero Juan José Padilla per promocionar l'exposició a la ciutat de la darrera edició del World Press Photo.

La societat francesa de transport públic Métrobus es va negar a exhibir el cartell de la pel·lícula Coco no perquè Audrey Tautou hi sortís en pijama, sinó per la cigarreta que portava a la mà.

La Motion Pictures Asociation of America (MPAA), patronal dels productors de Hollywood, vol vetllar per la moral del públic nord-americà aplicant una autocensura que, per exemple, va desaconsellar el cartell del film Las reglas del juego de Roger Avary. Van considerar que el divertit kamasutra amb ninots de peluix que l'il·lustrava podia ser una mala influència per als nens. Afortunadament, la campanya es va veure sense cap problema fora dels Estats Units.