Amb l'ofensiva dialèctica contra el procés sobiranista
català passa com amb el porc: que s'aprofita tot. Un dia et pots trobar
amb l'expansió destralera de qualsevol demagog de taverna, segons el
qual Catalunya està dirigida per una trepa de xoriços que volen la
independència només per quedar fora de l'abast de la Guàrdia Civil. I un
altre dia topes amb l'article saberut d'un catedràtic de sociologia
(Enrique Gil Calvo a El País del 31 de desembre, per exemple) que explica la sobtada regressió dels catalans cap al "nacionalismo étnico, victimista y antiespañol " pel "
modelo de familia troncal, basada en la autoridad paterna y el reparto
desigual de la herencia en beneficio del primogénito, con exclusión del
igualitarismo fraterno ". Vaja, que tota la culpa de " la aventura secesionista emprendida por Artur Mas " és de la institució de l'hereu... Qui ens ho havia de dir?
En aquest context de no deixar res per verd, la
incipient commemoració del centenari de la Gran Guerra ha permès posar
damunt la taula una altra línia argumental: aquella conflagració
bèl·lica, i el subsegüent suïcidi d'Europa, van ser provocats... pel
nacionalisme. Per un nacionalisme genèric, sense cognoms, però que rima
sempre amb la irracionalitat, l'ús de la força i la confrontació amb
l'altre. I qui vulgui establir paral·lelismes amb la situació catalana
d'avui mateix, prou que ho farà.
Doncs sí, és cert que la guerra iniciada l'agost de
1914 la van provocar, en bona part, els nacionalismes. Però, quins i de
quina mena? Gavrilo Princip i els seus còmplices -els assassins del
príncep hereu d'Àustria-Hongria, a Sarajevo, aquell 28 de juny-, així
com els inductors del magnicidi des dels seus despatxos a Belgrad, eren
partidaris fanàtics de la Gran Sèrbia. És a dir, eren predecessors
directes -en les idees, en els objectius i en els mètodes- dels Slobodan
Milosevic, Radovan Karadzic, Ratko Mladic i companyia, la colla de
criminals que, vuit dècades després, van ensangonar els Balcans
occidentals en nom del mateix nacionalisme granserbi agressiu i
dominador. Cap nacionalista eslovè, ni croat, ni macedoni, ni kosovar no
va tenir res a veure en el desencadenament d'aquella crisi.
Que un conflicte en principi regional, susceptible
de donar lloc a una petita guerra balcànica entre l'Imperi
Austrohongarès i el Regne de Sèrbia, es transformés al llarg de cinc
setmanes en una convulsió continental, i arrossegués cap a l'escorxador
totes les potències europees, això també va ser culpa dels
nacionalismes. Però no dels petits nacionalismes d'alliberament que
-pacífics i desarmats la majoria- resistien les polítiques
assimilacionistes dels grans imperis.
No van ser els nacionalistes finlandesos, ni els
letons, ni els lituans, ni els ucraïnesos, ni tan sols els polonesos els
que, entre el 29 de juny i el 2 d'agost de 1914, van pressionar o
empènyer el tsar de Rússia a fer costat a Sèrbia i a mobilitzar el seu
exèrcit. Tampoc no van ser les minories nacionals de la perifèria del
Reich alemany les que, en nom d'alguna mena d'irredemptisme, incitaren
Berlín a declarar la guerra a Rússia i a França. I quan per fi Londres
va decidr abandonar l'"esplèndid aïllament" i entrar en el conflicte, no
va ser a instàncies dels nacionalistes irlandesos (prou agitats en
aquell moment), sinó en resposta a la violació alemanya de la
neutralitat de Bèlgica.
És cert que, durant els cinc anys següents, molts
d'aquests nacionalismes van intentar aprofitar la guerra i la fractura
dels imperis per assolir la independència de les seves nacions. Però els
que van aplanar el camí cap a la matança van ser uns altres
nacionalismes, els d'estat, els hegemonistes, els de les grans
potències. El rus, impacient per esborrar la humiliació de la derrota
davant dels japonesos, el 1905, i convençut que un triomf militar
donaria legitimitat al règim. L'alemany, obsedit per igualar o superar
la potència britànica i per obtenir -com diria el canceller Bülow- "el
nostre lloc sota el sol". El francès, que portava quasi mig segle
mastegant la revanche i sospirant per la recuperació d'Alsàcia i Lorena...
Si, aquell estiu tràgic, hi havia a Europa algú
capaç d'unir i mobilitzar les classes treballadores del continent contra
la guerra, aquest algú era Jean Jaurès, el gran Jaurès. Doncs bé, com
és prou sabut, el líder socialista va ser assassinat a París el vespre
del divendres 31 de juliol de 1914, mentre sopava amb un grapat d'amics.
El seu assassí, de nom Raoul Villain, no era un separatista bretó, ni
un terrorista cors; era un nacionalista francès, un patriota
fervent i fanàtic per a qui el pacifisme i l'internacionalisme de Jaurès
el convertien en un traïdor. No era una opinió aïllada ni excèntrica,
perquè quan el 1919 Villain va ser jutjat, la sentència fou
absolutòria... Curiosament, el van executar anarquistes catalans, a
Eivissa, el setembre de 1936.
Rememorem en bona hora la Gran Guerra. Però, sisplau, manipulacions, les justes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada