Un militar en casa

 La placa con la inscripción de la casa del oficial 

Si Vicens aixequés el cap

La Vanguardia en català |

 
Borja de Riquer i Permanyer

 Hi ha alguns autors que, amb el temps, han esdevingut uns referents, i per això ­sovint són evocats com unes autèntiques autoritats. De vegades, ­però, aquesta evocació el que també pretén és fer-los opinar sobre coses que no van viure. Des de sempre, els mitjans de comunicació han fet un ús excessiu de citacions de textos, o simplement de frases, d'autors força coneguts. Dar­rerament sembla una moda utilitzar com a referents predilectes Gaziel i Jaume Vicens Vives. Però de vegades hom fa lectures d'aquests autors tretes del seu context temporal i de les intencions en què foren escrites. I ja no diguem quan s'especula sobre el seu hi­potètic pensament sobre qüestions de l'actualitat.

Respecte de les apel·lacions a l'autoritat de Vicens, les darreres setmanes hem pogut llegir més d'un text que esmenta aquest prestigiós historiador amb la pretensió de desautoritzar el llibre de Josep Fontana La formació d'una identitat. Una història de Catalunya . Sembla que hi ha la voluntat de contraposar aquest escrit amb l'obra del seu mestre. S'ha arribat a escriure que aquest llibre es desvia totalment de la renovació historiogràfica impulsada per Vicens i que ha caigut en un dels defectes més denunciats per ell, el de ser un producte típic del nacionalisme romàntic. "Ay, si Vicens levantase la cabeza", ha escrit Santos Juliá. Per la seva banda, Jordi Canal ha qualificat l'obra de Fontana de producte "nacionalista, romàntic i comunista".

Penso que aquests menyspreus envers aquesta obra tenen més d'ideològics que no pas d'autènticament historiogràfics. El llibre de Fontana té bàsicament la voluntat d'explicar el complex procés de formació de la identitat catalana al llarg de més de nou segles i plantejar cóm és que ha persistit malgrat haver-se trobat amb unes circumstàncies històriques notablement adverses. L'autor analitza l'evolució i transformació de la identitat dels catalans tenint sempre present el marc econòmic i social i sense defugir les tensions internes que hi ha. I posa especial èmfasi en el fet que les identitats es construeixen a partir d'àmplies experiències compartides fruit de les relacions que s'estableixen. El protagonista no és una Catalunya abstracta i eterna, sinó la gent, el conjunt d'homes i dones i les maneres que tenen d'identificar-se amb les seves coses, la seva comunitat i el país. És un exercici intel·lectual honest i força rigorós que de romàntic no en té res. Defensa una tesi interpretativa prou clara -la persistència de la identitat catalana- i per això, com totes les tesis, és discutible i se'n pot discrepar. Només faltaria!

Una de les primeres coses que podem observar llegint aquesta obra és que reflecteix clarament el gran avenç que ha experimentat la historiografia catalana des de l'època de Vicens. A la tesi de Fontana hi ha moltes coses que coincideixen amb el que havia plantejat Vicens fa més de mig segle, per exemple a Industrials i polítics del segle XIX; en altres casos es corregeixen les apreciacions vicentines perquè havien quedat desfasades. I, sobretot, hi ha coses realment noves. El llibre recull i sintetitza les aportacions de dotzenes d'historiadors catalans i estrangers elaborades les darreres dècades. Només cal mirar-se amb deteniment les 50 pàgines de les notes comentades que hi ha al final per adonar-se'n. L'obra està construïda a base d'incorporar i assumir, totalment o parcial, allò que han escrit sobre la identitat dels catalans i els seus instruments de govern historiadors tan prestigiosos com Thomas Bisson, Paul Freedman, Michel Zimmermann, Claude Carrère, Stephen Bensch, Pierre Bonnassie o Pierre Vilar, tots ells no catalans i que difícilment es poden qualificar de "nacionalistes romàntics" -m'abstinc d'esmentar autors catalans, perquè no se'm qualifiqui de xovinista-.

El gran problema d'aquest llibre, i d'aquí ve la vehemència de les reaccions en certs ambients, és que qüestiona a fons la narrativa oficial establerta per alguns polítics i historiadors, ja des del segle XIX, sobre l'existència d'una única identitat nacional, l'espanyola. Contra això, aquests opinadors en comptes de criticar la tesi del llibre amb arguments seriosos i coherents que expliquin els camins de construcció i d'arrelament de la identitat espanyola a Catalunya, han de recórrer a desqualificacions personals i al menyspreu envers el seu autor. Diguem-ho ben clar: Fontana és objecte d'aquests atacs personals perquè avui és l'historiador català de més prestigi i influència i, tal vegada, l'hispànic de més projecció internacional.

Si es pretén desautoritzar un llibre tan sòlid com aquest, cal anar molt més enllà d'emprar quatre mots despectius i prou. S'ha d'aprofundir molt més i assenyalar allò que sembla erroni i saber justificar-ho amb arguments i documents, amb els instruments propis de la comunitat científica dels historiadors. I, a més, també cal conèixer l'obra de Vicens i analitzar-la en el seu context polític i historiogràfic i no abusar-ne a l'hora de fer comparacions amb els llibres actuals. Vicens va morir el 1960 i ningú no pot tenir la gosadia de pontificar sobre què pensaria o diria sobre les coses d'avui. Les tesis dels historiadors s'han de combatre amb idees i rigorosos raonaments alternatius. Quan s'ha de recórrer a desqualificacions gratuïtes i mostres de menyspreu, no es fa una crítica sinó que s'escriu un libel.

ANTONI MUÑOZ, Historiador “El 1714 Barcelona no va estar resistint sola”

Antoni Muñoz , fotografiat fa uns dies a Barcelona Foto: JUANMA RAMOS.

La mare de tots els pactes (1996)

Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001) a El Mundo (14-XI-1996). Un sistema que encara belluga. 

 RAMON BARNILS 

  Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

 

 La “X” del sistema tradicional de pactes de l’Estat és la que torna a treure el morro per sota la porta: el pacte que el PSOE proposa al PP, i que el PP ja havia proposat. Ara el pacte de sempre és que el finançament de les comunitats autònomes no es desviï de l’ortodòxia pàtria. Una de les més espectaculars i reeixides operacions de la “X” es va produir fa una quinzena d’anys, un 23-F; un pal de la “X”, el simbolitzat per Tejero, volia recuperar l’ortodòxia pel mètode tradicional ( tranquilidad viene de tranca, la tranquil·litat la imposa el garrot), mentre que l’altre pal de la mateixa “X” la volia recuperar pel mètode alternatiu de la legalitat establerta del postfranquisme: eren els de la Loapa, llei orgànica per a l’harmonització de les autonomies. La jugada els va sortir rodona: reunits els dos pals de la “X”, el resultat va ser el fracàs del mètode tradicional i el triomf de la legalitat. L’opinió pública s’ho va haver de creure i la classe política mundial va admirar la subtilesa del pacte. I l’essencial, que són les essències, es va mantenir, que és el que volien Tejero i els de la Loapa: la “X”. Aquesta “X” de sempre, aquest pacte dels pactes, és el pacte en què es basa l’existència d’Espanya d’ençà que existeix. La parella PSOE-PP és el nom actual de la parella eterna: d’Isabel i Fernando (tanto monta monta tanto ) a l’actualíssim Ortega y Gasset (Gassé en ortografia actualitzada), passant per Isabel II, Carlos I, Cánovas i Sagasta ( partidos tunantes ), Calvo Sotelo i el doctor Negrín (abans roja i/o negra que no pas trencada), Franco i els Borbons, cop de Tejero i la trompada de la Loapa. I PP i PSOE. [...] Malgrat les aparences, la “X” de sempre està inquieta, potser es troba que la Història finalment no es repeteix, i que si ho fa és finalment en forma d’historieta. La fundació d’Espanya, la confecció de la “X”, es va voler fer sobre les bases de la unitat: unitat de religió -fora moros i jueus-, unitat de raça - siempre la lengua fue compañera del imperio. [...] El que és segur és que fa uns anyets, i tant de bo que en duri uns quants més, la “X” no es pot imposar sense el sistema democràtico-parlamentari [...].

Tu a Auschwitz, jo a Birkenau

 

HE LLEGIT NO SÉ ON 

EVA PIQUER 

 

“La meva tornada és sinònim de la teva absència”

“Hauries hagut de tornar. Sempre he pensat que hauria valgut més la pena per a la família que fossis tu més que no pas jo. Els calia un marit, un pare, no una germana”. 

La refotuda culpa dels supervivents. Marceline Loridan-Ivens té 87 anys i encara l’arrossega. En tenia disset quan va sortir amb vida del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. El seu pare s’hi va quedar. Deportada als 14 anys, voldria recuperar l’adolescència que li van arrabassar. I voldria, sobretot, que no li haguessin assassinat el pare. Que l’alliberament d’ella no fos sinònim de l’absència d’ell. “He viscut perquè tu volies que visqués”, li diu. 

Ha viscut, però una part d’ella va morir al camp de concentració. Fins al punt que a vegades pensa que no n’hauria hagut de tornar. Mentre era al camp va fer tot el possible per continuar entre els vius. Ja en llibertat, es va intentar suïcidar més d’una vegada. Un cop retornada al món, era incapaç de viure. “M’hauria agradat donar-te bones notícies, dir-te que després d’haver fet equilibris en l’horror, després d’haver esperat en va la teva tornada, ens havíem restablert. Però no puc. Sàpigues que la nostra família no va sobreviure. Va desllorigar-se”. 

La pressa per oblidar contra la necessitat de pair l’horror

El testimoni de Marceline Loridan-Ivens, com el de tants supervivents de l’Holocaust, resulta devastador. I tu no vas tornar (Bromera) és una carta adreçada al pare mort en què l’autora no estalvia crítiques contra unes famílies -les dels jueus de la postguerra- i un país -França- que tenien pressa per girar full. “Molt aviat, la mama em va preguntar en veu baixa si m’havien violat. Encara era pura? Encara era bona per casar-me? Aquesta era la seva preocupació. No havia entès res”. D’una banda, la necessitat de reconstruir la normalitat, d’oblidar, de reprendre els cicles vitals: bodes, naixements i etcètera (la Marceline mai va tenir fills: “No tenia res de bo per transmetre a una criatura”). De l’altra, uns records gravats a foc, impossibles d’esborrar ni en catorze reencarnacions seguides. 

El llibre I tu no vas tornar, escrit amb Judith Perrignon i traduït per Lluís-Anton Baulenas, ens esclafa contra una realitat brutal. Val molt la pena llegir-lo, com potser val la pena respirar fins i tot quan s’inspiren i expiren flaixos de mort. Loridan-Ivens manté l’esperança que abans de morir de veritat conclourà que sí, que el seu esforç per sobreviure s’ha vist recompensat. 

Si el pare de la Marceline hagués tornat, ella no s’hauria sentit tan sola lluitant contra els malsons. “Hauríem estat dos per compartir el coneixement -especula la filla-. No n’hauríem parlat gaire sovint, però les pudors, les imatges, les olors i la violència de les emocions ens haurien travessat com les ones, fins i tot en silenci, i hauríem pogut dividir el futur per dos”. 

Foscors que s’il·luminen i cucs que fan un sopar fred 

Em vénen al cap uns versos de Vinyoli: “I la foscor s’il·luminà de sobte/ perquè érem dos a contradir la nit”. Són justament els versos rescatats per l’escriptora Anna Maria Villalonga a la Setmana del Llibre en Català, en una activitat d’intercanvi de citacions organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes.

Altres citacions d’escriptors elegides per escriptors. Carles Duarte recorre a Jordi de Sant Jordi: “Tostemps aprenc e desaprenc ensems”. Marc Romera dóna veu a Francesc Garriga: “Només és teu el que has donat”. Sebastià Portell Clar tria Antònia Vicens: “Morir-te encara no/ tens massa deutes amb les flors”. I Esteve Plantada es decanta per Gabriel Ferrater: “Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos/ trobaran un regust de tu”.

Redibuixant Bàrcino

Trobat un possible segon temple de la Barcelona romana

Els últims estudis també han localitzat la cúria, el 'saló de plens' de la colònia

El podi i murs de l'edifici es troben sota l'església dels Sants Just i Pastor

 

 

Declaracions d'independència.Les derrotes d'Ultramar

Li van dir ‘España boba' per no haver sabut mantenir el control a la República Dominicana

La pèrdua de Cuba el 1898 posa el punt i final al domini colonial espanyol a Sud-amèrica 

 El vaixell espanyol Reina Mercedes enfonsat a S. de Cuba 1898 Foto: ARXIU.

Declaracions d'independència. Èpica a l'Alt Perú

Al Perú i Bolívia s'hi van lliurar les últimes campanyes d'alliberació i es consideraven territoris estratègics de l'exèrcit reialista

El país va preferir independitzar-se primer de l'Argentina  

 

 General José de Sant Martín, alliberador de Perú Foto: ARXIU.

Declaracions d'independència.El gran estat de Bolívar

Espanya va quedar afeblida amb la invasió napoleònica el 1808, fet que va ocasionar el buit de poder a les colònies llatinoamericanes

Els oligarques locals van veure grans beneficis amb l'autonomia 

 

 

Els atacs als historiadors catalans

BORJA DE RIQUER 

El clima polític actual està contaminant tota mena de debats i controvèrsies. I això arriba fins i tot a la reflexió i a la crítica sobre la producció historiogràfica. Els darrers mesos estem presenciant com en molts mitjans de comunicació espanyols, i també en alguns de catalans, s’hi desenvolupa una clara ofensiva que pretén qüestionar el rigor i la tasca professional dels historiadors catalans. Tots ells queden englobats dins d’una genèrica “historiografia catalana” que és acusada d’haver-se posat al servei del projecte polític independentista. Així de simple i de contundent.

Una manifestació d’aquestes imputacions es concreta en els vehements atacs que està rebent el llibre de Josep Fontana La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Alguns articulistes, no sempre historiadors, s’han dedicat a blasmar aquesta obra emprant bàsicament comentaris despectius personals i no pas arguments científics. S’ha arribat a qualificar aquest llibre de típic producte del “nacionalisme romàntic” o de ser una obra “romàntica, nacionalista i comunista”. I, per acabar-ho d’adobar, s’ha convertit en un recurs comú utilitzar la figura i l’obra de Jaume Vicens Vives, com a gran renovador de la historiografia catalana, per a qüestionar el que avui elaboren els historiadors catalans.

Davant d’aquestes pretensions caldria fer un parell d’advertiments: primerament, no es pot generalitzar i simplificar sobre l’estat d’una comunitat científica tan variada i extensa com la dels historiadors; ni sobre la catalana, ni sobre l’espanyola, ni la xinesa. Segonament, si hom pretén censurar l’obra d’un historiador, com ara Fontana, primer caldria estar ben informat, ser mínimament rigorós, llegir-se el llibre, entendre la seva tesi i no escriure d’orella, com fan alguns. Perquè, com diu aquell vell refrany: “No hi ha res més atrevit que la ignorància”.

El problema de fons d’aquestes actituds agressives rau en l’existència d’un col·lectiu d’opinadors espanyols que està fortament obsessionat a defensar i justificar el discurs oficial sobre la identitat i la història dels espanyols. Aquests són, de fet, uns escriptors nacionalistes però que mai no es reconeixen com a tals. Aquesta és una vella i coneguda tàctica de molts publicistes espanyols: negar que ells siguin nacionalistes i acusar els altres de ser-ho, com si això impliqués automàticament una greu desqualificació professional. Fins i tot s’ha arribat a dir que els historiadors catalans no estan capacitats intel·lectualment per historiar el seu país perquè estan contaminats de nacionalisme —és la tesi que defensa Antonio Elorza—. Ells, en canvi, sí que són uns professionals objectius i rigorosos, atès que opinen i escriuen sense cap prejudici ideològic. No cal rebatre gaire aquests ridículs plantejaments, impresentables davant de qualsevol fòrum científic internacional.

Avui la historiografia catalana, com la de tots els països, és plural i diversa. Hom publica de tot: bo, regular i també dolent. I, a més, s’hi pateix un notable intrusisme, és a dir, que també hi ha publicistes poc rigorosos que difonen tesis, de vegades molt absurdes i fins i tot provocadores, que editors poc curosos publiquen. Això ha passat i passa aquí, i també a Madrid i a Madagascar. Malauradament, d’aprenents i publicistes indocumentats n’hi ha a tot arreu, fins i tot a la historiografia espanyola. La llista seria ben llarga.Darrerament, alguns opinadors espanyols, i també algun de català, s’han mostrat especialment agressius amb tot el que s’ha publicat a Catalunya respecte dels fets de 1714 i, en general, sobre la Guerra de Successió. Un col·laborador de la FAES ha arribat a dir que a Catalunya s’està construint una “llegenda escandalosa” plena de prejudicis nacionalistes. Respecte de les interpretacions sobre el significat del 1714, jo recomanaria a aquests opinadors, i també a algun historiador poc informat, que primer es llegissin, per exemple, els excel·lents i detallats articles de balanç bibliogràfic que han escrit darrerament Joaquim Nadal i Joaquim Albareda. En el seu text, aquest darrer, si bé reconeix que “ hubiera sido deseable que, durante el Tricentenario, el ejercicio de la práctica historiográfica no hubiera resultado tan condicionado por el debate político”, considera que aquesta commemoració a Catalunya “ ha dejado un buen legado”. Ambdós historiadors són extremadament crítics amb les posicions idealistes i simplificadores d’algunes de les commemoracions oficials catalanes i no amaguen el seu desacord amb certes obres poc rigoroses fetes a casa nostra. Però, sobretot, comenten les moltes i valuoses aportacions realitzades aquests darrers anys. I, a més, repassen la producció historiogràfica espanyola sobre aquesta qüestió i, a banda d’assenyalar notables deficiències metodològiques en moltes obres, destaquen el clar predomini de missatges polítics subjacents “ en clave unionista”.

Una historiografia no pot ser qualificada de seriosa si no s’atreveix a situar-se allà on hi ha l’autèntic debat científic dels professionals i fuig del món de la politiqueria interessada. Certament, els historiadors catalans hem de ser més curosos i censurar algunes publicacions, i fins i tot algunes actituds que beneficien ben poc el prestigi de la nostra col·lectivitat. Nadal i Albareda ho han fet i aquests articles seus representen un exercici intel·lectual rigorós i honest que, fins ara, no ha estat correspost amb altres escrits semblants en el món historiogràfic espanyol. Per què deu ser?

Cuba, una secessió dolorosa i d’insondables conseqüències

La concessió espanyola d’una àmplia autonomia va arribar massa tard.

 

JOAN ESCULIES Historiador 

 

La guerra entre partidaris de la independència i l’exèrcit espanyol va acabar amb triomf dels conqueridors, però la disputa va servir per refermar la identitat cubana. / VIQUIPÈDIA  

En la primera meitat del segle XIX els impulsors de les independències llatinoamericanes estaven, en general, més interessats a constituir un estat que no pas a filosofar al voltant de si eren una nació o una altra. A diferència d’aquestes, la revolta cubana, més tardana, va tenir més clar que el seu projecte es basava en l’afermament d’un nacionalisme cubà.

A mitjans de segle creixia el descontentament a l’illa antillana, entre altres motius, pels elevats impostos, el control comercial, la impossibilitat dels cubans d’ocupar càrrecs públics o crear partits polítics i l’esclavatge. Les anomenades lleis especials promeses en la Constitució espanyola de 1837 no es van arribar a promulgar i un capità general amb poder quasi absolut continuava manant. Això va propiciar que entre 1868 i 1878 tingués lloc la Guerra dels Deu Anys, entre partidaris de la independència i l’exèrcit espanyol. La victòria va ser espanyola, però la contesa va servir per refermar la identitat cubana.

Poc després, la Guerra Chiquita va durar un any i va acabar amb la derrota també dels rebels. Arran d’aquest segon conflicte, durant la dècada de 1880 a 1890 es va debatre a Madrid la constitució d’una diputació única per a les províncies cubanes, que eren les zones capitalistes més avançades de l’Imperi. El 1893 es va presentar la llei d’autonomia per a les illes antillanes, però una nova depressió econòmica va fer aflorar altra vegada el descontentament. El 1895 va començar la definitiva Guerra de la Independència Cubana.

La intervenció nord-americana 

Després de dos anys de conflicte i davant la creixent pressió nord-americana, el govern espanyol va concedir una Constitució colonial que atorgava plena autonomia a Cuba i també a Puerto Rico i que incloïa el sufragi universal. Però, quan el primer govern autònom va començar a funcionar, a l’inici de 1898, l’interès de les elits criolles per desfer-se de les limitacions comercials i tenir accés al mercat nord-americà era ja evident.

L’enfonsament del cuirassat Maine a la badia de l’Havana el febrer d’aquell any va servir d’excusa a Washington per entrar en la guerra ajudant els rebels, i per atacar també les possessions espanyoles a Puerto Rico i les Filipines. L’agost de 1898 la guerra va acabar amb la derrota de l’exèrcit espanyol i amb aquests territoris en mans americanes. Els Estats Units van tutelar la recuperació de l’illa antillana fins que van retirar-se, i es van quedar amb la porció de Guantánamo. El 1902 va néixer la República de Cuba.

“ Más se perdió en Cuba...”, es diu per consolar-se quan un projecte va malament. I és que, quan el 1898 l’Imperi Espanyol va deixar de ser un imperi (un regne de regnes), Madrid, la metròpoli, i els seus intel·lectuals ho van viure com un drama, mai no acabat de pair. La por a qualsevol tipus de debat territorial en va ser una conseqüència i l’auge del militarisme lligat a l’espanyolisme una altra.

Vincle amb el catalanisme 

L’aparició del nacionalisme català com a moviment polític està estretament lligada a la pèrdua de Cuba: bona part de la burgesia es va crispar en veure com s’escapava un gran mercat. L’illa també va irradiar republicanisme, simpatia envers els Estats Units, i va inspirar anys després els primers separatistes catalans, que van copiar el disseny de la bandera cubana per fer la seva estelada.

ANÀLISI Del catalanisme a l’independentisme

La voluntat del president Mas de “començar el procés cap a l’estat català” suposa una ruptura amb el catalanisme del segle XX, que es va caracteritzar per dur a terme una doble acció política: governar Catalunya i, a la vegada, modernitzar l’Estat

XAVIER CASALS Historiador 

 

 Uns obrers col·locant una placa commemorativa dels màrtirs del 1714 al Fossar de les Moreres, l’any 1977. Eren els primers anys després del franquisme i de la repressió que van viure el catalanisme i el català. / EFE

 

Artur Mas ha manifestat que vol “començar el procés cap a l’estat català”. Aquest posicionament secessionista suposa una ruptura amb el catalanisme del segle XX, que es va caracteritzar per dur a terme una doble acció política: governar Catalunya i, a la vegada, modernitzar l’Estat.

L’origen: Bismarck i Bolívar en Cambó 

Aquest dualisme polític ja va determinar l’actuació de la primera gran formació catalanista: la Lliga Regionalista, creada el 1901. Un dels seus fundadors, Enric Prat de la Riba, la va encunyar a La nacionalitat catalana (1906). Allí, assenyala l’historiador Enric Ucelay-Da Cal, va exposar l’afany de conciliar el nacionalisme català de portes endins amb el redisseny de l’Estat de portes enfora. En aquest sentit, va voler estructurar Espanya com un imperi federat (similar al d’Àustria-Hongria, l’Alemanya unificada o el Regne Unit) per generar una convivència fructífera dels nacionalismes. Aquesta opció permetia crear òrgans d’autogovern, com la Mancomunitat (constituïda el 1914), i intervenir a l’Estat, com va reflectir el manifest lligaire Per Catalunya i l’Espanya gran (1916). Tal pretensió, com era previsible, va generar unes contradiccions que Niceto Alcalá-Zamora va resumir el 1918 en una disjuntiva adreçada a Francesc Cambó (l’home de la Lliga a Madrid): “Cal que trieu entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’Espanya, però és impossible que vulgueu ser totes dues coses al mateix temps”, va dir. Segons Cambó, la frase “expressava una gran veritat”.

Primo de Rivera: l’aposta fallida de la Lliga 

La Lliga va iniciar el seu declivi el 1923. Aleshores, esperonada per la crisi de la monarquia i la conflictivitat social de Barcelona (entre 1917 i 1922 s’hi van produir 809 atemptats i més de 400 morts), va donar suport al cop d’estat que el general Miguel Primo de Rivera va fer a la capital catalana el setembre d’aquell any. Primo va buscar el suport de la Lliga per “catalanitzar Espanya” i reformar l’Estat en sentit regional. Però el projecte va capotar quan el 1924 els lligaires van plantejar dissoldre les diputacions: “ ¿Quién ha pensado en las autonomías? La unidad de la patria es cosa que ni siquiera puede rozarse con la menor alusión ”, va manifestar Primo. Aleshores va assajar “espanyolitzar Catalunya” i va reprimir al catalanisme fins a la seva dimissió el 1930. En aquest marc va fer eclosió un catalanisme d’esquerres que havia madurat sota l’impacte ideològic de la Gran Guerra i la repressió dictatorial. Va emergir amb l’èxit d’ERC als comicis locals d’abril de 1931, que van dur a proclamar la II República i a establir un govern autònom amb Francesc Macià al capdavant de la Generalitat.

La II República: el catalanisme de masses 

El període republicà, destaca l’historiador Borja de Riquer, va ser el de “màxima pluralitat” del catalanisme. Van sorgir col·lectius com UDC o el PSUC. ERC va conformar una formació de masses i va esdevenir el gran pol esquerrà, mentre la Lliga es va apropar a unes dretes espanyoles cada cop més anticatalanistes i radicalitzades. Els alineaments, apunta Riquer, van fer que el catalanisme d’esquerres es projectés “com una força entusiasta, jove, optimista, il·lusa”, i el de dretes “com una força pessimista, defensiva i envellida”. El dualisme polític del catalanisme va persistir i va ser visible tant a la Lliga com a ERC. El dirigent republicà Lluís Companys va ser ministre de Marina. Però el 1936 l’inici de la guerra i la revolució va tancar una etapa en dividir el catalanisme: Cambó va donar suport als sublevats, mentre Companys (substitut del difunt Macià al capdavant de la Generalitat el 1934) va defensar la República i va ser afusellat.

De la resistència al franquisme a la Transició 

La derrota republicana el 1939 va donar pas a la repressió radical del catalanisme, que es va eclipsar i dividir entre els nuclis d’exiliats i els de l’interior. Aquests darrers van desenvolupar una resistència cultural que va ser cabdal per a la represa política que es va iniciar als anys 60 i 70. A més a més, el PSUC -la gran força opositora- va ser capaç de sumar al catalanisme els immigrants arribats de diverses zones de l’Estat, que van conformar els “altres catalans”, en expressió de Francesc Candel. Mort Franco el 1975, les forces catalanistes es van recompondre durant la Transició i CiU i el PSC van esdevenir els seus grans pilars. Aprovat un Estatut d’Autonomia el 1979, l’any següent es va iniciar un llarg mandat de Jordi Pujol a la Generalitat que va acabar el 2003, quan el va substituir Pasqual Maragall liderant un govern de coalició d’esquerres (PSC, ERC i ICV).

El pujolisme i el maragallisme

CiU va voler ser el pal de paller del catalanisme i va assumir el dualisme de la Lliga: va fer una política nacionalista de portes endins i una altra d’intervencionista de portes enfora (fins i tot el 1986 va promoure una formació estatal, el Partit Reformista Democràtic). Aquesta política dual ha estat per a Pujol “una conseqüència de la naturalesa d’Espanya”. Tot simplificant, el pujolisme va aixecar progressivament el sostre d’autogovern amb una política de peix al cove: obtenir contrapartides del govern central a canvi de donar-li suport. En canvi, el maragallisme va replantejar l’encaix de Catalunya a Espanya amb un nou Estatut aprovat el 2006. Tanmateix, una part del text va ser impugnada pel PP al Tribunal Constitucional. La sentència d’aquest ens el 2010 va suscitar un ampli rebuig i va ser el detonador del gir independentista del mainstream del catalanisme.

El boom de l’estelada com un cúmul de factors 

En el darrer gir hi han influït altres factors amb un pes difícil de valorar, com la crisi; la irrupció de generacions que no han viscut el franquisme ni la Transició; la continuïtat de dinàmiques polítiques unitàries; o l’expansió de formes diferents de fer política (amb partits nous vinculats a les xarxes socials i un afany de democràcia directa en detriment de lideratges forts com el pujolisme). En tot cas, l’auge independentista mostra la vigència de la tesi de l’historiador Pierre Vilar: “Catalunya és decididament un laboratori privilegiat per posar a prova els termes de pàtria, nació, estat... No són conceptes. Són realitats històricament constituïdes. I, per tant, en canvi constant”.

CRÍTICA TV La mort televisada de Companys

MÒNICA PLANAS

Dijous TV3 va estrenar 13 dies d’octubre, una TV movie que narra els últims dies del president Lluís Companys, empresonat al castell de Montjuïc. L’espera d’un judici parcial que el mateix Companys sap que el portarà a una execució segura. L’acció té com a eix central explicar l’evolució del vincle entre el president i el seu advocat defensor, Ramon de Colubí.

Més que demostrar grans habilitats per oferir tota mena de detalls de documentació i donar-nos una lliçó de microhistòria, carrega les tintes en l’aspecte humà. Les pors de Companys, les contradiccions del capità general de Catalunya, l’aprenentatge vital de l’advocat defensor... Si el risc de la ficció històrica és caure en guions que semblen llibres de batxillerat, 13 dies d’octubre és tele pura, perquè de l’economia de paraules en fa una virtut i basa la intensitat de la història en l’aspecte emocional. Guió, realització i direcció es complementen i s’ajuden perquè sigui la imatge la que ens parli. Detectem a la perfecció l’odi d’alguns soldats, la compassió d’altres que ho fan a contracor, el dolor de les germanes... sense necessitat que ho verbalitzin. No ens cal ni escoltar la sentència. Ni tan sols com ho comuniquen a les germanes. Un pla general molt obert és suficient per entendre-ho, a través del llenguatge corporal dels actors. Les parets del castell de Montjuïc esdevenen gairebé un personatge més, transmetent una fredor i una hostilitat que contribueixen a sumar intensitat tràgica d’una manera molt subtil. És bonic com, al final, juguen amb el contrast, simultaniejant la duresa de les pedres del castell i la calidesa de les paraules de Companys en una carta de comiat. Durant tota la pel·lícula s’aconsegueix una atmosfera dramàtica perfecta a base de contenció emocional i silencis. S’agraeix no caure en el recurs fàcil de l’èpica i jugar amb l’elegància (sovint més crua i trista) de la subtilitat. Sobretot en el moment de l’afusellament. Extraordinari l’elenc. Carles Martínez és un perfecte i creïble Lluís Companys, excel·lent Òscar Muñoz com a advocat i sublim com sempre Clara Segura fent de germana, traspuant a l’espectador un dolor intens i molt íntim amb una austeritat dramàtica colpidora. Cal sumar-hi una cura, perfeccionisme i coneixement del llenguatge televisiu en l’ambientació, la il·luminació, la realització i la direcció. Que bé poder condensar tan bé la història de 13 dies d’octubre en un parell d’hores de molt bona televisió.

13 dies d'octubre

13 dies d'octubre

El 3 d'octubre del 1940 Lluís Companys, president de la Generalitat a l'exili, és traslladat i empresonat al Castell de Montjuïc, a l'espera de ser jutjat. Les autoritats franquistes l'acusen de promoure l'assassinat d'innocents i de delictes de rebel·lió contra l'Estat. Companys, ensorrat, espera la mort convençut que aquest judici serà una fal·làcia i la seva condemna, un mer tràmit. Però l'advocat i capità d'artilleria Ramon de Colubí, franquista convençut a qui assignen la
defensa, intenta que la paraula justícia no sigui només un eslògan del règim buit de contingut, i fa tot el que està a les seves mans per salvar Companys, malgrat les diferències ideològiques que els separen i l'odi que li professa.Mentrestant, el règim fa tot el que pot per amagar el procés, jutjar a corre-cuita Companys i afusellar-lo sense fergaire soroll, per evitar que esdevingui un màrtir i un símbol per Catalunya. L'advocat De Colubí, durant la defensa, descobreix l'home que s'amaga rere el polític; la seva dignitat i la seva força. Un Lluís Companys que durant 13 dies d'octubre afronta la mort amb les seves circumstàncies, les seves pors i les seves contradiccions.

Joan Florensa: "El archivo es la memoria de los que fracasaron"

Tretze dies per endinsar-se en el vessant més humà de Companys

TV3 estrena demà una pel·lícula sobre els últims moments del president 

 NÚRIA JUANICO

 

La mirada trista de Lluís Companys observa com se li acosta la mort. Empresonat al castell de Montjuïc, el president de la Generalitat va viure els seus últims dies atrapat entre la posada en escena d’un judici militar i la certesa que el seu destí estava fixat abans de la sentència. 75 anys després de la seva mort, la pel·lícula 13 dies d’octubre recrea aquestes últimes vivències des d’un punt de vista que travessa el mite per centrar-se en el vessant més personal de Companys, interpretat per Carles Martínez. Malgrat que Companys va morir el 15 d’octubre, TV3 avança l’homenatge al president i estrenarà la pel·lícula demà a les deu de la nit. 

El fim, que adopta un format de TV movie, entra a la cel·la de Montjuïc i retrata la relació entre el líder d’ERC i l’advocat encarregat de defensar-lo, Ramón de Colubí (Òscar Muñoz). La suspicàcia i el recel inicials entre els dos evolucionen cap a un vincle molt més íntim. Precisament, aquesta connexió és un dels eixos de la pel·lícula, que també s’endinsa en una crua reflexió sobre la manera com Companys va enfrontar-se a la mort. “Hem volgut traslladar la serenitat, la noblesa i la pau amb què el president va encarar els últims moments de la seva vida”, explica el director del film, Carlos Marques-Marcet. El cineasta, que també va dirigir la pel·lícula 10.000 km, assegura que la seva intenció era allunyar-se de les connotacions polítiques per plasmar “la proximitat amb la mort com una qüestió universal i atemporal”. Les converses entre el president i l’advocat també serveixen per plantejar una paradoxa que persegueix els militars franquistes: la voluntat dels alts càrrecs del règim és condemnar Companys a mort, però si ho fan el convertiran en un màrtir i, per tant, en un símbol per a Catalunya i les democràcies europees. 

El Lluís Companys de 13 dies d’octubre és un home tenaç que, malgrat les circumstàncies, en cap moment renega de les seves conviccions. “Porta l’empremta dels grans ideals del segle XIX, però desembarca en un món de totalitarismes. Com que no vol baixar del burro i renunciar a allò en què creu, es converteix en una persona políticament incorrecta”, explica Martínez, que defineix el seu personatge com “un romàntic”. Per a l’actor, encarnar Companys ha representat “donar carn i sang a un evangeli” amb el repte d’aconseguir que, a través de la pel·lícula, “es pugui ensumar el gran gest d’una persona amb un destí històric”. 

A l’òrbita del president s’hi situen les seves germanes Ramona (Clara Segura) i Neus (Cesca Piñón), mentre que Antonio Dechent fa del capital general Luís Orgaz, María Rodríguez interpreta la dona de Colubí i Josean Bengoetxea es posa a la pell del fiscal del judici. Per reforçar la versemblança del film, algunes escenes s’han rodat en espais reals de la història com el mateix castell de Montjuïc, el Palau de la Generalitat i la Capitania General de Catalunya. Coproduït per Batabat, Televisió de Catalunya (TVC) i Lastor Media, el film ha comptat amb l’assessorament artístic del dramaturg Oriol Broggi. Tot i que la pel·lícula posa el focus en la cara més íntima de Companys, també vol exercir de “testimoni audiovisual”, subratlla el director de TVC, Eugeni Sallent, que destaca que 13 dies d’octubre té la funció de “reivindicar un fet històric i insòlit: l’afusellament d’un president escollit democràticament a Catalunya”.

ELS PROCESSOS INDEPENDENTISTES. ESPANYA

La guerra contra Napoleó, a la base del nacionalisme espanyol 

JOAN ESCULIES .Historiador 

 

També Espanya va guanyar la seva independència una vegada. Va ser en el context més ampli de les Guerres Napoleòniques (1803-1815), que van enfrontar, entre moltes altres potències, els imperis britànic i portuguès contra el Primer Imperi Francès. Manuel Godoy, privat del rei d’Espanya, Carles IV, home encarregat dels afers d’estat, va pactar amb Napoleó Bonaparte la invasió conjunta de Portugal en el Tractat de Fontainebleau (1807). Per executar-la, les tropes franceses podrien creuar el territori espanyol.

Aviat, però, es va evidenciar que Napoleó aprofitava, ignorant aquest Tractat, la presència de les seves tropes a la península Ibèrica per ocupar ciutats i controlar les comunicacions. El rei va témer el pitjor i va canviar Madrid per Aranjuez, disposat a marxar cap a Amèrica si la situació empitjorava. El rumor sobre aquesta possibilitat, juntament amb el descontentament de la noblesa espanyola amb ell, les ganes de regnar de l’hereu, els recels envers Godoy i l’enuig de la població pel pas dels soldats, amb episodis de violència, exigències de manutenció i pillatges, va desembocar en la revolta popular.Tot plegat va acabar amb l’abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran VII, que va regnar només dos mesos abans que Napoleó aconseguís el tron espanyol, el juny del 1808, per al seu germà, Josep. Així, el centre de poder polític canviava i se situava a París, en comptes de Madrid, que n’era un satèl·lit.Els militars i part de la població van combinar la lluita entre exèrcits regulars amb la guerra de guerrilles contra les tropes napoleòniques i els seus partidaris, afrancesats. A la fi del 1813, Ferran VII va recuperar el tron i els napoleònics van ser expulsats. A Catalunya això no es va aconseguir fins al 1815. L’anomenada Guerra de la Independència Espanyola va ser clau per posar les bases del nacionalisme espanyol.

Contraposició amb França

El liberalisme va aprofitar la situació per bastir un relat de la defensa de la nació espanyola contra el dominador forà i els col·laboradors de Bonaparte. El pinzell de Francisco de Goya amb la famosa sèrie Els desastres de la guerra i quadres sobre l’alçament del 2 de maig del 1808 a Madrid van contribuir a la forja de la idea d’independència i de la contraposició entre el nosaltres -la seva idea de nació espanyola- i els altres -França-, un esquema essencial en la configuració de qualsevol nacionalisme.

En aquest context, el 1812 a Cadis les Corts Generals van promulgar la primera Constitució a Espanya, que va ser derogada dos anys després. El text establia que la sobirania residia en la nació en comptes del rei, i incorporava la ciutadania espanyola per a tots els nascuts en territoris d’arreu de l’imperi. Els habitants de Llatinoamèrica, sobretot les seves elits, no estaven interessats a ser o continuar sent espanyols: del nord del continent els arribava la flaire que podien deslligar-se de la metròpoli i aconseguir el seu propi centre de poder.

UN BICENTENARI DESIGUAL

La historiografia catalana denomina Guerra del Francès a la Guerra de la Independència Espanyola. El 2008 el govern de Rodríguez Zapatero no va reeixir a convertir el bicentenari en una celebració unitària de reafirmació patriòtica: les comunitats van anar a la seva. Al Madrid governat pel PP es va commemorar molt i a la Catalunya del segon tripartit menys i amb òptiques diferents.

Els imitadors de Vauban a Catalunya (1933)

De Miquel Capdevila (Juneda, 1887 - Barcelona, 1953) a Mirador (8-VI-1933). Fa 300 anys van bastir la Ciutadella de Barcelona per intimidar i reprimir la capital vençuda. Plànol del 1806. 

MIQUEL CAPDEVILA Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús 

  

[...] Vauban, l’insigne constructor de fortaleses, era nat el 15 de maig de 1633 en una caseta que subsisteix encara a Saint-Léger-de-Fougeret, [...] Gairebé tots els grans generals de l’ ancien régime francès eren aristòcrates. Vauban forma amb Faber i Catinat el nombre reduït dels procedents del poble. Orfe de pare i mare, recollit i educat pel rector del seu llogarret, sentà plaça als disset anys, i ràpidament es donà a conèixer com un enginyer militar instintiu, desenrotllant tot sol les poques matemàtiques apreses durant la infantesa. [...] La carrera de Vauban fou ràpida, ja que l’any 1670 era el director suprem dels sitis que posava l’exèrcit francès. [...] Un setge dirigit per Vauban -en dirigí 53 i es trobà en 140 accions de guerra- era una cosa ràpida i econòmica. [...] Però la fortuna va començar a ésser-li infidel a mesura que s’atansà la vellesa. [...] Aleshores, Vauban es transformà en constructor de castells, reductes i ciutadelles. [...] L’obra de Vauban a Perpinyà -en la seva major part demolida en 1904 i 1930- va ésser fatal a Barcelona, perquè Jordi Pròsper de Verboom, format a l’escola de Vauban, en construir la ciutadella amb què Felip V volgué castigar la capital de Catalunya, va inspirar-se en la de Perpinyà, bastint-la un xic separada de la ciutat, però unint-la a les muralles pel cantó de fora i voltant-la, pel cantó de dins, amb fossades i glacis molt extensos. Però a Perpinyà les esplanades ja existien, perquè la ciutadella era apartada dels carrers i a Barcelona aquest espai obert fou creat artificialment amb la demolició de 1.400 cases. [...] La història ha fet un monument a Vauban, perquè les seves obres han resistit l’empenta dels segles, però ha cobert de ridícul els seus deixebles de Catalunya, perquè llurs obres -la Ciutadella i Montjuïc de Barcelona, els castells de Lleida, Figueres i altres- no han resistit l’atac d’exèrcits regulars, sinó que tan sols han servit de presons públiques abominables i de casernes insalubres.

Cinc èxodes de refugiats a Europa des de la Segona Guerra Mundial

El drama dels refugiats a Europa. Thinkstock

Catalunya bombardejada, a Sant Vicenç dels Horts

Els greuges contra el català

En aquesta línia del temps podreu veure les traves més importants a les que va haver de fer front la nostra llengua en època moderna 

 

 

Per què els catalans diem 'senyera' a la nostra bandera?

L'ús d'aquest mot prové d'una confusió no del tot aclarida al voltant d''El cant de la senyera' de Lluís Millet