Divendres a la nit TV3 va estrenar Ebre, del bressol a la batalla, una pel·lícula dirigida per Román Parrado que retrata la incorporació de la Lleva del Biberó a la Batalla de l’Ebre. La història se centra en un grup de nois, des que són cridats a files fins que la guerra es dóna per perduda. La narració va alternant dos espais oposats: d’una banda, els despatxos del president de la República on es mantenen les reunions i es gestiona l’evolució de la guerra; de l’altra, el camp de batalla on els soldats reben les conseqüències de tot allò que es decideix en les més altes instàncies. El fil que uneix aquests dos ambients és la relació epistolar entre la traductora del president de la República i un dels soldats, fruit d’aquelles anècdotes tristes però romàntiques que s’esdevenen en les guerres.
El guió, d’Eduard Sola, és hàbil a l’hora de commoure l’espectador. Sobretot perquè s’evidencia una economia de paraules en favor de la imatge i la interpretació. Els personatges diuen només allò que és imprescindible i això permet a l’espectador anar deduint situacions i lligant caps sense que s’hagi de verbalitzar. Aquest aspecte (que escasseja moltíssim en els telefilms) fa que les escenes adquireixin un realisme molt potent. L’assessorament històric, a més, resulta evident perquè al llarg del relat es van produint petites situacions que han transcendit d’aquella guerra i que li donen una potència narrativa extraordinària: els germans en diferents bàndols, la roba reaprofitada de soldats morts, les octavilles convidant a desertar, els soldats que canvien de bàndol, les cartes, les atencions de les infermeres... La coordinació impecable entre el guió, la direcció, la realització i els actors fa créixer la història i la producció.
El càsting és també un dels punts forts. Molt bon elenc de joves actors, dosificant les cares conegudes. Extraordinari Oriol Pla, transmetent tan bé l’equilibri entre la sensibilitat, l’angoixa, el desconsol, la por i la valentia. Construeix un personatge que comunica bé la complexitat emocional i vital d’aquells joves soldats. Bona connexió també entre la realització, la direcció de fotografia i la direcció d’art, sense desmerèixer el treball de producció que suposa el rodatge en exteriors i en espais reals de la batalla. El resultat és una bona factura final inqüestionable. La banda sonora és elegantíssima i mai fa nosa. Aconsegueix acompanyar la narració sense adquirir un excés de protagonisme ni forçar el vessant emocional.
Ebre, del bressol a la batalla té una trama senzilla i molta càrrega pedagògica, encara que aquesta no sigui la seva funció, i sap aprofitar molt bé les petites històries més humanes de la guerra, que són les que la fan tan bèstia i tan tràgica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada