El color de la guerra

El color canvia la mirada. L’aproxima al temps present i el converteix en una pel·lícula de la realitat. És el que passa amb les filmacions històriques de la Segona Guerra Mundial. Com si el blanc i negre esdevingués una pantalla que, per una banda, validés el relat de crònica, d’ull testimonial, però per l’altra, insensibilitzés d’alguna manera l’espectador. Perquè si bé hi ha un cert debat sobre si pintar de color les imatges documentals no és el mateix que en els clàssics de Hollywood, tenint en compte els paràmetres d’art o de fotoperiodisme, el cert és que el color s’ha descobert com un valor afegit, una nova dimensió a l’audiovisual històric, ja que atorga realisme i proximitat. El color transforma el document audiovisual. L’experiència de veure els supervivents dels camps de concentració, en els documentals de la Segona Guerra Mundial que s’han acolorit, és encara més corprenedora. És com si el que has vist molts cops, de cop i volta es convertís en una revelació. TV3 estrenarà dimarts dins Sense ficció el documental Espanya en dues trinxeres. La Guerra Civil en color , dirigit per Francesc Escribano i Luis Carrizo. S’ha digitalitzat, restaurat i acolorit el material original filmat entre 1936 i 1939, aconseguint així un document únic, divulgatiu, sense perdre la rigorositat. El color, explicava Escribano en la presentació de fa dos anys quan es va estrenar a Discovery Max, es converteix en una “metàfora” per mirar la guerra d’una altra manera.