El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dimecres, 9 de setembre del 2015

Tretze dies per endinsar-se en el vessant més humà de Companys

TV3 estrena demà una pel·lícula sobre els últims moments del president 

 NÚRIA JUANICO



La mirada trista de Lluís Companys observa com se li acosta la mort. Empresonat al castell de Montjuïc, el president de la Generalitat va viure els seus últims dies atrapat entre la posada en escena d’un judici militar i la certesa que el seu destí estava fixat abans de la sentència. 75 anys després de la seva mort, la pel·lícula 13 dies d’octubre recrea aquestes últimes vivències des d’un punt de vista que travessa el mite per centrar-se en el vessant més personal de Companys, interpretat per Carles Martínez. Malgrat que Companys va morir el 15 d’octubre, TV3 avança l’homenatge al president i estrenarà la pel·lícula demà a les deu de la nit. 

El fim, que adopta un format de TV movie, entra a la cel·la de Montjuïc i retrata la relació entre el líder d’ERC i l’advocat encarregat de defensar-lo, Ramón de Colubí (Òscar Muñoz). La suspicàcia i el recel inicials entre els dos evolucionen cap a un vincle molt més íntim. Precisament, aquesta connexió és un dels eixos de la pel·lícula, que també s’endinsa en una crua reflexió sobre la manera com Companys va enfrontar-se a la mort. “Hem volgut traslladar la serenitat, la noblesa i la pau amb què el president va encarar els últims moments de la seva vida”, explica el director del film, Carlos Marques-Marcet. El cineasta, que també va dirigir la pel·lícula 10.000 km, assegura que la seva intenció era allunyar-se de les connotacions polítiques per plasmar “la proximitat amb la mort com una qüestió universal i atemporal”. Les converses entre el president i l’advocat també serveixen per plantejar una paradoxa que persegueix els militars franquistes: la voluntat dels alts càrrecs del règim és condemnar Companys a mort, però si ho fan el convertiran en un màrtir i, per tant, en un símbol per a Catalunya i les democràcies europees. 

El Lluís Companys de 13 dies d’octubre és un home tenaç que, malgrat les circumstàncies, en cap moment renega de les seves conviccions. “Porta l’empremta dels grans ideals del segle XIX, però desembarca en un món de totalitarismes. Com que no vol baixar del burro i renunciar a allò en què creu, es converteix en una persona políticament incorrecta”, explica Martínez, que defineix el seu personatge com “un romàntic”. Per a l’actor, encarnar Companys ha representat “donar carn i sang a un evangeli” amb el repte d’aconseguir que, a través de la pel·lícula, “es pugui ensumar el gran gest d’una persona amb un destí històric”. 

A l’òrbita del president s’hi situen les seves germanes Ramona (Clara Segura) i Neus (Cesca Piñón), mentre que Antonio Dechent fa del capital general Luís Orgaz, María Rodríguez interpreta la dona de Colubí i Josean Bengoetxea es posa a la pell del fiscal del judici. Per reforçar la versemblança del film, algunes escenes s’han rodat en espais reals de la història com el mateix castell de Montjuïc, el Palau de la Generalitat i la Capitania General de Catalunya. Coproduït per Batabat, Televisió de Catalunya (TVC) i Lastor Media, el film ha comptat amb l’assessorament artístic del dramaturg Oriol Broggi. Tot i que la pel·lícula posa el focus en la cara més íntima de Companys, també vol exercir de “testimoni audiovisual”, subratlla el director de TVC, Eugeni Sallent, que destaca que 13 dies d’octubre té la funció de “reivindicar un fet històric i insòlit: l’afusellament d’un president escollit democràticament a Catalunya”.

ELS PROCESSOS INDEPENDENTISTES. ESPANYA

La guerra contra Napoleó, a la base del nacionalisme espanyol 
JOAN ESCULIES .Historiador 


També Espanya va guanyar la seva independència una vegada. Va ser en el context més ampli de les Guerres Napoleòniques (1803-1815), que van enfrontar, entre moltes altres potències, els imperis britànic i portuguès contra el Primer Imperi Francès. Manuel Godoy, privat del rei d’Espanya, Carles IV, home encarregat dels afers d’estat, va pactar amb Napoleó Bonaparte la invasió conjunta de Portugal en el Tractat de Fontainebleau (1807). Per executar-la, les tropes franceses podrien creuar el territori espanyol.


Aviat, però, es va evidenciar que Napoleó aprofitava, ignorant aquest Tractat, la presència de les seves tropes a la península Ibèrica per ocupar ciutats i controlar les comunicacions. El rei va témer el pitjor i va canviar Madrid per Aranjuez, disposat a marxar cap a Amèrica si la situació empitjorava. El rumor sobre aquesta possibilitat, juntament amb el descontentament de la noblesa espanyola amb ell, les ganes de regnar de l’hereu, els recels envers Godoy i l’enuig de la població pel pas dels soldats, amb episodis de violència, exigències de manutenció i pillatges, va desembocar en la revolta popular.Tot plegat va acabar amb l’abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran VII, que va regnar només dos mesos abans que Napoleó aconseguís el tron espanyol, el juny del 1808, per al seu germà, Josep. Així, el centre de poder polític canviava i se situava a París, en comptes de Madrid, que n’era un satèl·lit.Els militars i part de la població van combinar la lluita entre exèrcits regulars amb la guerra de guerrilles contra les tropes napoleòniques i els seus partidaris, afrancesats. A la fi del 1813, Ferran VII va recuperar el tron i els napoleònics van ser expulsats. A Catalunya això no es va aconseguir fins al 1815. L’anomenada Guerra de la Independència Espanyola va ser clau per posar les bases del nacionalisme espanyol.

Contraposició amb França

El liberalisme va aprofitar la situació per bastir un relat de la defensa de la nació espanyola contra el dominador forà i els col·laboradors de Bonaparte. El pinzell de Francisco de Goya amb la famosa sèrie Els desastres de la guerra i quadres sobre l’alçament del 2 de maig del 1808 a Madrid van contribuir a la forja de la idea d’independència i de la contraposició entre el nosaltres -la seva idea de nació espanyola- i els altres -França-, un esquema essencial en la configuració de qualsevol nacionalisme.

En aquest context, el 1812 a Cadis les Corts Generals van promulgar la primera Constitució a Espanya, que va ser derogada dos anys després. El text establia que la sobirania residia en la nació en comptes del rei, i incorporava la ciutadania espanyola per a tots els nascuts en territoris d’arreu de l’imperi. Els habitants de Llatinoamèrica, sobretot les seves elits, no estaven interessats a ser o continuar sent espanyols: del nord del continent els arribava la flaire que podien deslligar-se de la metròpoli i aconseguir el seu propi centre de poder.

UN BICENTENARI DESIGUAL

La historiografia catalana denomina Guerra del Francès a la Guerra de la Independència Espanyola. El 2008 el govern de Rodríguez Zapatero no va reeixir a convertir el bicentenari en una celebració unitària de reafirmació patriòtica: les comunitats van anar a la seva. Al Madrid governat pel PP es va commemorar molt i a la Catalunya del segon tripartit menys i amb òptiques diferents.

dimarts, 8 de setembre del 2015

Els imitadors de Vauban a Catalunya (1933)

De Miquel Capdevila (Juneda, 1887 - Barcelona, 1953) a Mirador (8-VI-1933). Fa 300 anys van bastir la Ciutadella de Barcelona per intimidar i reprimir la capital vençuda. Plànol del 1806. 

Cinc èxodes de refugiats a Europa des de la Segona Guerra Mundial

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2015/09/5-exodes-a-europa-des-de-la-segona-guerra-mundial-5733.php?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=sap-newsletter-08-09-2015

El drama dels refugiats a Europa. Thinkstock


Catalunya bombardejada, a Sant Vicenç dels Horts

http://www.sapiens.cat/ca/agenda/catalunya-bombardejada-a-sant-vicenc-dels-horts-160896.php?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=sap-newsletter-08-09-2015

Els greuges contra el català

En aquesta línia del temps podreu veure les traves més importants a les que va haver de fer front la nostra llengua en època moderna 

 

 

Per què els catalans diem 'senyera' a la nostra bandera?

L'ús d'aquest mot prové d'una confusió no del tot aclarida al voltant d''El cant de la senyera' de Lluís Millet