Mapa polític d'Espanya que data de l'any 1854 i que es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid. Diferencia entre l'Espanya de matriu espanyola, la foral i l'antiga corona catalano a més de les tres colònies que pocs anys després perdria Madrid Foto: ARXIU.
Zapatero i el PP enterren la possibilitat d'un estat plurinacional que semblava encara del tot oberta l'any 1854
L'atac conjunt del PSOE i la FAES d'Aznar per recuperar el control de l'autogovern és el més ambiciós des de la LOAPA
Si abans l'argument era el malestar dels militars, ara és la crisi econòmica.
El 1854, abans que Espanya perdés Cuba i les Filipines, Madrid era conscient que no governava un sol país. Abans de néixer el catalanisme polític, reconeixien que a l'Estat coexistien orígens nacionals diversos. Ni s'imaginaven encara el cafè per a tothom amb 17 autonomies. Del 1854 és un mapa que es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid. L'Espanya de matriu espanyola hi està definida com el país “uniforme o purament constitucional”, i precisa que en formen part les 34 províncies de Castella i Lleó. Galícia, en procés de fort retrocés nacional en aquella època, hi queda inclosa. Una segona Espanya és la foral, que agafa Euskadi i Navarra. I la tercera és l'Espanya “incorporada o assimilada”, que seria l'antiga Corona catalanoaragonesa. Al marge queda en el mapa l'Espanya colonial, amb el Nord del Marroc, Cuba i les Filipines, que Espanya perdria pocs anys després.
Al si de la península era evident que es reconeixia una diferència, almenys en el passat, per a catalans i bascos. I el mateix criteri es va seguir als anys 30 quan amb la Segona República espanyola, primer Catalunya el 1931 i després Euskadi el 1936 van aconseguir l'autonomia. Galícia hauria estat la tercera, però van redactar el projecte estatutari ja a les portes de la Guerra Civil i no va arribar a entrar mai en vigor. Ningú s'hauria imaginat en aquell moment que la Rioja pogués ser una autonomia diferenciada. Durant la República, eren com a màxim tres les realitats nacionals. Si no hagués estat per la Guerra Civil, potser sí que hauria estat possible l'Estat plurinacional.
Recel de la UCD, el PSOE i AP
Amb la Transició democràtica dels anys setanta van canviar molt les coses. La UCD, el PSOE i, no cal dir-ho, Alianza Popular observaven amb gran recel les reivindicacions d'autogovern de Catalunya i Euskadi mentre alhora sabien que haurien de concedir-les. I Fernando Abril Martorell i Alfonso Guerra, els dos caps més ben moblats de la UCD i del PSOE, van dissenyar un model autonòmic per dissoldre les dues nacionalitats històriques en un mar d'autonomies. Es van inventar literalment el model. Ni Madrid ni la Rioja no reivindicaven cap mena d'autogovern, però des dels dos principals partits espanyols se'ls va animar. Fins i tot es van convocar concursos per dissenyar les banderes d'aquestes comunitats improvisades. Intentaven vetar d'aquesta manera l'Estat plurinacional.
La concreció del pacte en la Constitució va ser molt complicada per a Catalunya, perquè es va fer segons els resultats de les eleccions generals i amb el lideratge de socialistes i comunistes, amb una CDC i una ERC minoritàries. Però la pressió catalana, amb especial protagonisme de Miquel Roca i Jordi Solé Tura, va aconseguir dividir les autonomies en dos grups: nacionalitats històriques, d'una banda, i regions, de l'altra. Era clar que Catalunya, Euskadi, Galícia formaven part del primer bloc.
Però els socialistes i la UCD ja d'entrada van començar a aigualir la diferència entre nacionalitats i regions, amb la inclusió d'Andalusia en el bloc de les comunitats històriques. I la situació empitjoraria. En aquella època ETA era molt activa i regnava un gran malestar en l'exèrcit, que va posar fi a l'intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Va ser el daltabaix més gran que ha rebut el model d'autogovern. Va segellar de manera definitiva el denominat cafè per a tothom. No es desplegaria la diferència des de llavors entre nacionalitats i regions. Es consolidarien 17 autonomies, només matisades per l'aritmètica parlamentària que aplicaria Jordi Pujol a Madrid des del 1993.
La retallada es va concretar després del 23-F en un pacte entre la UCD que estava a les acaballes i el puixant PSOE de Felipe González: la famosa llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA). Va ser el cop més fort que ha rebut fins ara l'autogovern català. La LOAPA, finalment tombada pel Tribunal Constitucional, va tenir un gran impacte en el PSC. Els socialistes catalans disposaven fins aleshores de grup parlamentari propi i van acordar presentar esmenes pel seu compte a la llei. Però el PSOE es va alarmar i Ernest Lluch, que aleshores era el portaveu al Congrés, no les va arribar a tramitar. El PSC va destituir Lluch i es va obrir una crisi al partit, que el sector catalanista perdria. Just un any després, el PSOE guanyava les eleccions generals per majoria absoluta, i una de les primeres decisions va ser suprimir el grup parlamentari del PSC. González, i altre cop Alfonso Guerra, van deixar clar a Raimon Obiols que en política espanyola només existiria el PSOE.
Bono i els portaveus del PSOE
La sentència del TC contra la LOAPA va dissoldre els aspectes més punxeguts de la llei. Però no va variar gens ni mica l'estratègia que anys abans havien pactat Abril Martorell i Guerra. AP, posteriorment transformada en PP, va rellevar la desapareguda UCD com a interlocutora dels socialistes en aquest objectiu. L'actual president del Congrés, José Bono, que seria ara el líder del PSOE si no hagués estat pel suport del PSC a José Luis Rodríguez Zapatero quan es va dirimir el lideratge, n'ha estat un dels portaveus, al costat d'altres barons territorials del PSOE. “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres”, ja havia deixat dit Josep Pla.
Després de Nadal ha començat una tercera ofensiva homogeneïtzadora amb el mateix consens bàsic entre socialistes i populars. L'excusa ara ja no és cap intent d'alçament militar sinó la crisi econòmica i el deute de les administracions. José María Aznar i la FAES són la màquina que ha ideat la nova estratègia del PP, i pel PSOE hi són Alfredo Pérez Rubalcaba i Ramón Jáuregui. Curiosament dos antics felipistes que ja van viure l'episodi de la LOAPA.
Aznar va destapar l'olla quan la setmana passada va considerar inviable l'Estat autonòmic i proposava una recentralització. Defensava anar més enrere que el pacte constitucional, alhora que admetia el fracàs del cafè per a tothom. Zapatero ha concretat després aquest mateix objectiu des del govern. Per primer cop en la història moderna de la Generalitat, el secretari d'estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, parlava ahir d'intervenir la Generalitat, amb l'excusa del deute.
Xoc de trens
El PSOE i el PP han perdut la por d'un xoc de trens a Catalunya perquè estan convençuts que el guanyarien. Potser podrien tancar d'aquesta manera el debat que tan malament creuen que van obrir en la Transició. El cafè per a tothom ha fracassat per raons oposades aquí i en el poder estatal. Hi ha un rerefons de raó en aquest fet. Però amb el seu final de trajecte també s'està enterrant l'Espanya plurinacional. L'Estat plural que en el principi del seu mandat semblava capitanejar Zapatero ja no té a Madrid qui el defensi, amb l'única excepció de Santiago Carrillo. Ha quedat en res. L'Espanya plurinacional que tants van somiar amb la Sepharat de Salvador Espriu s'ha revelat com a impossible. Zapatero i Aznar estan enterrant el mapa del 1854.
Contra l'ofensiva centralista.
El PSM-EN respon a l'ofensiva centralista de PP i PSOE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada