http://www.ara.cat/premium/suplements/Bacardi-historia-tercera-marca-alcohol-mon-catalans-Cuba_0_643735812.html
La companyia celebra 150 anys sent l'empresa més exitosa de les fundades pels catalans que van anar a Cuba
ÀLEX FONT MANTÉ
Barcelona
Treballadors de Bacardí fabricant els barrils per al rom. BACARDÍ
L'actual colós dels licors té uns orígens molt modestos. Facund Bacardí Massó, nascut a Sitges i fill d'un paleta, havia emigrat a Santiago de Cuba buscant fortuna. Un cop allà no li va ser gaire difícil trobar feina gràcies a la important colònia catalana que hi havia a la segona principal ciutat del país. "En aquells temps, els catalans dominaven l'escena comercial de Santiago", explica Tom Gjelten al seu llibre Bacardi y la larga lucha por Cuba (editat per Principal de los Libros). Els catalans de Cuba "arribaven envoltats de pobresa, començaven amb una botiga d'un metre quadrat, vivien amb una galeta i es feien rics amb paciència, esforç i estalvi", segons un escriptor nord-americà que va visitar Cuba en aquella època. "Aquells catalans fugien de la misèria", corrobora l'economista i historiador Francesc Cabana.
Primera destil·leria
Facund Bacardí es va casar amb Amalia Moreau, una cubana que, juntament amb la seva rica padrina, va ser una de les fonts de finançament de les activitats d'aquest emprenedor. El primer negoci de Bacardí va ser una botiga similar a un colmado on venia tot tipus de productes. Per diversos motius, la botiga no va prosperar i Bacardí es va associar amb José León Boutellier, un francocubà amb experiència en la destil·lació, amb qui va experimentar fins a produir un rom més suau del que era habitual en aquella època a Cuba. Arran d'aquesta troballa, el 1862 van decidir comprar una destil·leria per produir-ne. Així va néixer Bacardí, Boutellier y Compañía. Dotze anys després, Boutellier va deixar la companyia, que va quedar sota control exclusiu dels Bacardí.
Tom Gjelten explica al seu llibre que, gràcies a la seva ànima de botiguer, Facund Bacardí era "un gran venedor". Bacardí li va donar sempre molta importància a la marca i, a més d'escollir el famós rat penat com a logotip del seu rom, signava personalment cada una de les ampolles que produïa. De fet, la marca registrada ha estat un dels grans cavalls de batalla de Bacardí al llarg de la seva història.
Implicació política
Quan Facund es va jubilar, els seus tres fills (Emilio, Facundo i José) van agafar les regnes de l'empresa. Tot i el seu origen, els hereus es van implicar molt en la lluita contra els espanyols per la independència de Cuba. Gràcies a això, Bacardí es va guanyar el prestigi com a marca quintaessencialment cubana.
Des d'aleshores, Bacardí va adquirir un gran protagonisme polític a l'illa caribenya. D'alguna manera, aquesta herència es manté avui dia, ja que Bacardí s'ha posicionat clarament en contra de Fidel Castro des que el dictador cubà els va expropiar l'empresa. El periodista colombià Hernando Calvo Ospina defensa fins i tot que Bacardí va participar en diferents complots per enfonsar el règim castrista i assassinar Fidel.
Pepín Bosch
Un personatge clau en la història de Bacardí va ser José María Bosch, conegut com a Pepín. També fill de catalans, Bosch va accedir a la presidència de l'empresa gràcies al fet que estava casat amb una de les descendents de Facund Bacardí. Bosch va dirigir la companyia durant tres dècades i va salvar-la en dues ocasions. La primera va ser durant la depressió dels anys 30 i la segona quan Fidel Castro va expropiar Bacardí i l'empresa va traslladar-se a l'estranger.
Bosch mai va amagar els seus posicionaments polítics: va ser ministre de Finances abans del cop d'estat de Fulgencio Batista, arran del qual es va haver d'exiliar. Com a reacció, Bosch es va mostrar partidari de Fidel Castro quan el Comandante va començar a batallar contra el règim de Batista. Amb la victòria de la revolució, la relació entre Castro i Bosch va passar per una curta lluna de mel (Bacardí fins i tot patrocinava les aparicions de Castro a la televisió cubana). Però això es va acabar a mesura que el nou líder es demostrava clarament comunista. Quan Castro va començar a nacionalitzar empreses, Bosch va enviar amb la màxima discreció possible els certificats de propietat de les marques registrades de Bacardí. Això va permetre que, quan el règim va confiscar la companyia (l'any 1960), Bacardí pogués mantenir el control legal de la seva marca. Avui dia la seu de Bacardí és a les Bahames, però la destil·leria principal és a Puerto Rico.
L'actual president, Facundo L. Bacardí, és originari de Chicago i ha admès que els seus vincles amb Cuba són escassos. Tot i així, quan el 2005 va arribar al càrrec va prometre que tornarà a implantar Bacardí "al seu país d'origen".
El moment del boom
Tot i la llarga trajectòria de la companyia, no ha estat fins a l'última època que Bacardí ha aconseguit jugar a la primera divisió mundial dels licors. Durant 130 anys, la companyia només tenia una marca, però el 1993 va decidir explorar noves vies i va duplicar la seva dimensió comprant el grup Martini. Des de llavors, Bacardí ha anat augmentant el nombre de marques, entre les quals hi ha la ginebra Bombay Sapphire i el whisky Dewar's. Gràcies a això, la companyia ha assolit el tercer lloc en el rànquing mundial, amb una quota de mercat del 9%. A més, el rom Bacardí és el segon licor més consumit del món, amb 240 milions d'ampolles venudes el 2009, segons la revista alemanya Handelsblatt. Només el vodka Smirnoff –propietat de Diageo– ven més ampolles.
El fet d'estar en mans familiars impedeix saber més detalls dels resultats globals de Bacardí. Com que no cotitza a borsa, la companyia no té obligació d'informar de res, cosa que impedeix més transparència sobre els seus comptes. Segons el Wall Street Journal, la companyia va facturar 5.500 milions de dòlars (4.100 milions d'euros) el 2008.
ALTRES INDIANS EXITOSOS
Jaume Partagàs i Ravell
Creador dels emblemàtics cigars
Juntament amb Bacardí, Partagàs és segurament l'empresa més important que van crear a Cuba els immigrants catalans. Jaume Partagàs i Ravell, nascut a Arenys de Mar, va fundar a l'Havana una petita empresa tabaquera juntament amb Joan Conill, comerciant també català. Igual que Bacardí, l'emprenedor Partagàs va iniciar negocis de destil·lat de rom. Però l'èxit li va venir amb els cigars.
Partagàs va passar anys esperant l'oportunitat de crear una empresa tabaquera de gran dimensió i, durant aquest temps, va comprar nombrosos camps de tabac. Finalment, el 1845 va poder crear l'empresa Partagás, que van heretar els seus fills quan va morir, vint anys després. Des d'aleshores, la companyia va passar per diverses mans i es va acabar partint en dues. Avui dia, la divisió cubana és propietat de l'estat. Partagàs no va ser l'únic empresari català dedicat a aquest sector. Josep Gener (nascut a l'Arboç) va crear la tabaquera Hoyo de Monterrey) el 1860 i avui encara segueix existint.
Josep Xifré i Casas
El monopoli de la pell
Igual que Jaume Partagàs, Josep Xifré era originari d'Arenys de Mar. En poc temps va aconseguir el monopoli de l'exportació de les pells de vaca i ovella que produïa Cuba, que ell venia a Espanya i els Estats Units, segons explica Francesc Cabana al seu llibre La burgesia emprenedora (Proa). Aprofitant els seus vaixells, també exportava sucre i cafè. Xifré es va acabar traslladant a viure a Nova York després de casar-se amb la filla de l'agent que tenia en aquesta ciutat i allà hi va construir "importants edificis als carrers més cèntrics", segons l'Enciclopèdia Catalana. A la ciutat nord-americana també es va dedicar a la banca, negoci amb el qual va aconseguir "una enorme fortuna".
Finalment, les ganes de tornar a Catalunya el van portar a liquidar els seus negocis nord-americans (tot i que va mantenir els cubans). De tornada, Josep Xifré va ser el primer president de Caixa de Barcelona, una entitat que –amb els anys i després de diverses fusions– es va convertir en l'actual CaixaBank.
Germans Vidal Quadras
Dedicats a la banca a la tornada
Va ser a Cuba on els germans Aleix i Manuel Vidal i Quadras (avantpassats d'Aleix Vidal-Quadras, polític del Partit Popular) van guanyar diners. A principis del segle XIX van desplaçar-se des de Sitges fins a Veneçuela per ajudar el seu pare, que hi tenia una botiga. Amb la victòria de l'exèrcit bolivarià, el pare va decidir tornar a Barcelona mentre que els fills van preferir anar-se'n a Santiago de Cuba. Allà van començar diversos negocis relacionats amb l'agricultura (tabac), el comerç i també amb les finances.
Finalment van decidir tornar a Barcelona, on van crear la Banca Vidal Quadras, que va acabar-se convertint en una de les entitats financeres més importants de la capital catalana. Després de la mort de tots dos germans, i transcorreguts uns anys, els hereus van decidir traspassar el negoci al Banc de Barcelona (entitat que finalment va quedar absorbida pel Banco Central i que avui està en mans del que coneixem com a Banco Santander).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada