El solsonenc Antoni Ciuró té 93 anys. Tenia 16 anys quan va esclatar la guerra i va decidir amagar-se per no haver de lluitar amb el bàndol republicà. És un dels testimonis del llibre Emboscats .
Com va viure l'esclat de la Guerra Civil?
Estudiava comptabilitat a Manresa. No vaig poder acabar. La guerra em va esguerrar els estudis i la joventut.Érem joves i no sabíem quin caire agafaria, ni què era això de les idees. Veies passar gent armada, i els cotxes de la CNT, la FAI i la UGT. Senties a dir coses. Agafaven gent per anar al front, mentre el bàndol franquista avançava. El 1938 ens van alertar que tornaven a agafar gent i que les coses anaven maldades. Amb un cosí vam decidir amagar-nos. Jo no tenia gens de ganes d'anar al front. No he volgut tirar mai cap tret. Ni tan sols he anat mai a caçar ni a pescar. Tampoc m'agradava com procedia el bàndol republicà. Senties a dir que havien afusellat aquell o aquell altre només perquè eren capellans, monges o de dretes.
I va decidir amagar-se.
Ens vam amagar en una masia. A l'era jugàvem a futbol fins que ens van avisar que havíem d'anar amb més cura. I vam començar a amagar-nos pel bosc. Si feia bo dormíem al bosc i, si no, construíem coves o ens amagàvem a les balmes. No érem gaire conscients de què ens podia passar. Fèiem guàrdies. Foradàvem amb pic i pala la roca per fer les coves. Era la nostra feina. Alguna vegada havíem hagut de córrer. Vam fer una cova molt gran i molt maca. No l'he volgut ensenyar a ningú fins fa poc, quan ja havien passat quasi vuitanta anys. Havíem fet un passadís per entrar a quatre grapes. I a l'entrada havíem col·locat un rusc i una llosa per tapar el forat. Hi vam estar els últims cinc dies, quan sentíem les canonades.
Què va fer quan els franquistes van arribar a Solsona?
El meu pare i la meva germana van venir a buscar-nos. Els franquistes els van deixar passar i els van vigilar. Després ens van fer pujar a un camió, ens van fer anar a Sant Bernat i ens van dir que anàvem a l'exèrcit. També ens van assegurar que no havíem de portar res perquè l'exèrcit ens donaria de tot. Ens van ajuntar amb els soldats rojos, els vençuts. I ens van portar a un camp de concentració de Lleida. D'allà ens van portar a Saragossa. Vam sortir del foc per caure a les brases. Ens donaven un cassó d'aigua per a tot el dia. Hi vam ser dos o tres dies. Van tornar a demanar voluntaris i ens hi vam apuntar tots. Ens van fer pujar a uns vagons de tren de bestiar i ens van donar una llauna de sardina i un xusco . Vam estar viatjant cinc dies. Ens van descarregar a Astúries. Hi havia tanta gent que no vam poder anar més enllà de la porta. Ens donaven deu cigrons per dinar i un caldo vermellós.
No s'ho devia esperar tot això.
Em vaig enfadar molt. Ens havien enganyat! Érem persones, i així que vam entrar a Lleida vam passar a ser presoners. No sé de què. No havíem anat a la guerra. Al camp de concentració d'Astúries hi havia dos sergents. Un era bo i l'altre era una fera. Anava amb una pistola a una mà, a l'altra hi duia un fuet i a la boca un xiulet. Era un home odiós. Què havíem fet perquè ens tractessin així? Res era com havíem pensat. Vam agafar un altre tren fins a Lugo i allà un sergent va demanar voluntaris per fer d'escrivents. Ens hi vam presentar nou, tots catalans, i ens van agafar a tots. Vam tornar a ser persones.
Quan va poder tornar a Solsona?
Volia tornar amb els pares. Eren grans i patia per ells. Vaig al·legar que tenia problemes de vista i em van deixar tornar a Solsona. Mesos després, però, em tornarien a enviar a fer el servei militar. Aquesta vegada a l'Àfrica. Hi vaig estar un parell de mesos.
¿Els franquistes eren tal com s'esperava?
A Lugo em van explicar els disbarats que van fer els soldats franquistes. També agafaven els que pensaven diferent i se'ls carregaven. No imaginava que seria així. Però no em penedeixo d'haver-me amagat. No vaig fer mal a ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada