Un llibre rescata de l'oblit els 'emboscats'
Amagats al bosc per no anar al front AHL
Hi ha molts llibres que parlen de la Guerra Civil. Centenars. Però
molt pocs relaten la història dels que es van amagar per no haver d'anar
al front. Són els amics del bosc que troba l'ideòleg falangista Rafael Sánchez Mazas quan fuig de l'afusellament a la novel·la de Javier Cercas Soldats de Salamanina . Són els emboscats .
A Solsona van ser molts més els que es van amagar que no pas els que van anar al front. Tan sols s'han de repassar els registres de lleves: "A la primera crida, entre el 80% i el 90% d'homes no s'hi van presentar. A Solsona hi va haver més emboscats , perquè és un lloc amb una forta tradició carlina i força conservador", explica Esther Miralles. Aquesta geògrafa va començar a entrevistar testimonis per a un projecte de recuperació de la memòria històrica del Centre d'Estudis Lacetans. Va anar estirant el fil fins que va trobar el primer emboscat : Josep Boix. Després en van venir d'altres. Eren homes que, en el moment en què van ser cridats per lluitar amb el bàndol republicà, van decidir ocultar-se. Es van amagar a casa o prop de casa: a la masia d'una família coneguda, en una balma, en coves excavades per ells mateixos amb el pic i la pala, al bosc...
Miralles els ha trobat i els ha conegut. En alguns casos personalment, en d'altres a través dels diaris que van deixar escrits. Les seves històries es van poder veure al documental Emboscats. Memòria d'una geografia secreta , de la productora E2S, i ara es desgranen al llibre Emboscats. La guerra dels que no hi van anar (Ara Llibres).
No van ser ni centenars ni milers, els emboscats , sinó molts més. De fet, a la capital del Solsonès hi ha un monument que oficialment és un homenatge a l'hospitalitat pagesa, però en realitat tothom sap que és un homenatge als que es van amagar per no anar a la guerra quan el govern republicà els va mobilitzar. Es va inaugurar l'any 1970 i fer-lo va ser una decisió de qui va ser l'alcalde franquista durant més de vint anys, Josep Serra Forn.
Al llibre, Miralles recull casos molt diferents. La majoria dels que es van amagar eren molt joves. Alguns tenien por: no volien ser carn de canó. "Per què hem d'anar a jugar-nos la vida perquè un comandant ascendeixi a coronel i amunt? Que s'ho guanyin! Jo no tinc per què anar a jugar-me la vida per ajudar un militar, que, d'altra banda, no els he pogut veure mai", relata Josep Xixons al llibre. Diburcio Baró també volia les bales ben lluny: "Abans d'anar a la guerra, o sigui, al matadero, marxo i que surti lo que vulga".
Hi ha emboscats republicans pacifistes i d'altres que es consideraven ideològicament més pròxims al bàndol franquista i no volien lluitar amb els rojos. El sabadellenc Josep Maria Ballester ho tenia força clar: "No eren la meva gent els que ens demanaven. Jo tenia simpatia per l'altre cantó". Hi van haver emboscats que no volien agafar ni una arma, però d'altres que esperaven entrar en acció des de la seva posició a la rereguarda i ajudar el bàndol franquista. N'hi va haver que es van organitzar per atemptar contra les forces de l'ordre, alcaldes, caps de comitè i persones identificades amb la causa republicana.
Les xarxes d'espionatge
Miralles rescata el testimoni d'un soldat republicà: "Per la carretera que anava de Solsona a la Seu d'Urgell era perillós transitar, i s'havia de fer amb grans precaucions; se sabia que des de l'inici de la guerra en aquells boscos actuaven unes guerrilles contra l'exèrcit roig, algunes vegades havíem trobat motoristes morts o ferits, enllaços de les milícies que havien estat tombats amb cables lligats als dos costats de la carretera i que havien col·locat al capvespre".
Molta documentació, però, ha desaparegut. S'han esborrat quasi totes les traces sobre la col·laboració d'alguns emboscats amb la cinquena columna (els que treballaven per a l'exèrcit franquista des del territori republicà) i l'espionatge. Quan els franquistes finalment va entrar a Catalunya, pocs emboscats s'imaginaven quin seria el seu destí. Van ser tractats com si fossin soldats enemics. Tots ells eren presoners de guerra amb un mateix destí: els camps de concentració.
A Solsona van ser molts més els que es van amagar que no pas els que van anar al front. Tan sols s'han de repassar els registres de lleves: "A la primera crida, entre el 80% i el 90% d'homes no s'hi van presentar. A Solsona hi va haver més emboscats , perquè és un lloc amb una forta tradició carlina i força conservador", explica Esther Miralles. Aquesta geògrafa va començar a entrevistar testimonis per a un projecte de recuperació de la memòria històrica del Centre d'Estudis Lacetans. Va anar estirant el fil fins que va trobar el primer emboscat : Josep Boix. Després en van venir d'altres. Eren homes que, en el moment en què van ser cridats per lluitar amb el bàndol republicà, van decidir ocultar-se. Es van amagar a casa o prop de casa: a la masia d'una família coneguda, en una balma, en coves excavades per ells mateixos amb el pic i la pala, al bosc...
Miralles els ha trobat i els ha conegut. En alguns casos personalment, en d'altres a través dels diaris que van deixar escrits. Les seves històries es van poder veure al documental Emboscats. Memòria d'una geografia secreta , de la productora E2S, i ara es desgranen al llibre Emboscats. La guerra dels que no hi van anar (Ara Llibres).
No van ser ni centenars ni milers, els emboscats , sinó molts més. De fet, a la capital del Solsonès hi ha un monument que oficialment és un homenatge a l'hospitalitat pagesa, però en realitat tothom sap que és un homenatge als que es van amagar per no anar a la guerra quan el govern republicà els va mobilitzar. Es va inaugurar l'any 1970 i fer-lo va ser una decisió de qui va ser l'alcalde franquista durant més de vint anys, Josep Serra Forn.
Al llibre, Miralles recull casos molt diferents. La majoria dels que es van amagar eren molt joves. Alguns tenien por: no volien ser carn de canó. "Per què hem d'anar a jugar-nos la vida perquè un comandant ascendeixi a coronel i amunt? Que s'ho guanyin! Jo no tinc per què anar a jugar-me la vida per ajudar un militar, que, d'altra banda, no els he pogut veure mai", relata Josep Xixons al llibre. Diburcio Baró també volia les bales ben lluny: "Abans d'anar a la guerra, o sigui, al matadero, marxo i que surti lo que vulga".
Hi ha emboscats republicans pacifistes i d'altres que es consideraven ideològicament més pròxims al bàndol franquista i no volien lluitar amb els rojos. El sabadellenc Josep Maria Ballester ho tenia força clar: "No eren la meva gent els que ens demanaven. Jo tenia simpatia per l'altre cantó". Hi van haver emboscats que no volien agafar ni una arma, però d'altres que esperaven entrar en acció des de la seva posició a la rereguarda i ajudar el bàndol franquista. N'hi va haver que es van organitzar per atemptar contra les forces de l'ordre, alcaldes, caps de comitè i persones identificades amb la causa republicana.
Les xarxes d'espionatge
Miralles rescata el testimoni d'un soldat republicà: "Per la carretera que anava de Solsona a la Seu d'Urgell era perillós transitar, i s'havia de fer amb grans precaucions; se sabia que des de l'inici de la guerra en aquells boscos actuaven unes guerrilles contra l'exèrcit roig, algunes vegades havíem trobat motoristes morts o ferits, enllaços de les milícies que havien estat tombats amb cables lligats als dos costats de la carretera i que havien col·locat al capvespre".
Molta documentació, però, ha desaparegut. S'han esborrat quasi totes les traces sobre la col·laboració d'alguns emboscats amb la cinquena columna (els que treballaven per a l'exèrcit franquista des del territori republicà) i l'espionatge. Quan els franquistes finalment va entrar a Catalunya, pocs emboscats s'imaginaven quin seria el seu destí. Van ser tractats com si fossin soldats enemics. Tots ells eren presoners de guerra amb un mateix destí: els camps de concentració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada