SÍLVIA MARIMON .
La mort de Rafael Sánchez Milla, àlies el Habichuela
, a la presó Model de Barcelona, el 19 d'octubre del 1975, va encendre
el primer gran motí de la Transició. Segons el metge de la presó,
Sánchez tenia hemorràgies i hematomes al cap i a la cara. Va morir,
segons el comunicat mèdic, d'un col·lapse cardiovascular. Un pres va
explicar als seus companys que el funcionari implicat en la seva mort,
al pati, es petava de riure i explicava acudits. La indignació es va
convertir en protesta. Hi va haver crits, amenaces i agressions amb
pals; es van llançar objectes de tota mena, i es va exhibir una pancarta
feta amb un llençol: "Que venga el gobernador y la prensa ".
La resposta de la policia va ser contundent: nombrosos presos van
acabar a la infermeria i molts en cel·les d'aïllament. Alguns es van
declarar en vaga de fam i d'higiene -s'orinaven al mig de la cel·la-.
Aquest motí seria el primer de molts. Entre el 1976 i el 1978, els
primers anys de la Transició, hi va haver un centenar d'amotinaments a
les presons espanyoles. Algunes galeries de presos van ser incendiades i
pràcticament arrasades. Els presos s'autolesionaven de manera
col·lectiva amb talls als braços i a l'abdomen, o feien vagues de fam.
Hi va haver morts i molts ferits.
Els presos estaven desesperats. Ho explica amb tot
detall, i després de vuit anys d'investigació, l'historiador César
Lorenzo Rubio a Cárceles en llamas. El movimiento de presos sociales en la Transición
(Virus Editorial). Lorenzo està convençut que la història ha passat de
puntetes per aquest capítol. "És un tema incòmode. Ens hem desentès de
les presons", diu.
Un greuge amb els amnistiats
Amb la mort de Franco i l'amnistia als presos polítics, molts dels que
estaven tancats per delictes comuns, perseguits i jutjats per lleis i
tribunals dictatorials, van reivindicar també la seva llibertat. Tenien
un sentiment de greuge: hi havia un canvi de règim, però s'havien
oblidat d'ells. "Van començar de manera pacifista, amb manifestos i
centenars d'instàncies, però ningú els va escoltar", explica Lorenzo.
Per fer-se visibles van pujar a les teulades i van ocupar els patis.
"Els van fer fora a cops de pilotes de goma, van traslladar els més
actius i a molts els van castigar", resum Lorenzo. La violència va anar
en augment. Hi havia molta ràbia acumulada.
"La situació a les presons era terrible. A
Carabanchel havien de treure les escombraries amb una pala excavadora
perquè les deixalles s'havien acumulat durant setmanes", detalla
Lorenzo. La descripció que feia el senador socialista Rogelio Barrios,
després d'una visita al penal d'Ocaña, el desembre del 1977, era
colpidora: "Els presos viuen com bèsties". I detallava: "Si abans era
inhabitable, ara és el més brut, pestilent i desagradable que es pot
imaginar". Barrios reproduïa el text d'una làpida del penal: " S
i se visitasen los establecimientos penales de los distintos países y
se comparasen sus sistemas y los nuestros, puedo aseguraros sin temor a
equivocarme que no se encontraría régimen tan justo, católico y humano
(Francisco Franco) ".
El gener del 1977 es va
crear la Coordinadora de Presos Españoles en Lucha (COPEL). "La nostra
lluita ha de sortir al carrer com una lluita social, contra la
injustícia manifesta d'un règim brutal, que ha creat les bases
socioeconòmiques de la desigualtat contra la qual ens rebel·lem", deia
un dels seus primers manifestos.
El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i a la presó del Dueso més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada