Lectura, meditació i contemplació
IGNASI ARAGAY
Un sentiment ambivalent d'enveja sana i de rebuig
instintiu és el que ens asssalta, als homes i dones del segle XXI,
urbanites accelerats, davant la vida monacal. Vas a Poblet o a
Montserrat i sents una mena d'atracció fatal. Doncs bé, això és el que
també notareu si llegiu la monografia d'Ezequiel Gort La cartoixa a Catalunya, espiritualitat i senyoria, número 358 dels Episodis de la història de Rafael Dalmau Editor. Malgrat els més de nou-cents anys d'existència, els cartoixans no han canviat mai: " Nunquam reformata, quia nunquam deformata
". Seguint la regla de sant Bru de Hartenfaust (o de Colònia), la seva
vida és de silenci absolut i aïllament. Són com eremites en comunitat.Lectura, meditació, oració i contemplació. Només
mengen dos cops al dia. El vi, si de cas, aigualit. Res de carn. Prenen
aliments que surten de la pròpia horta, peix i aigua abundant. Segons
documenta Ezequiel Gort, aquesta manera d'estar al món ha portat els
cartoixans a gaudir d'una longevitat destacable. A Montalegre, per
exemple, fra Bartomeu Niall va morir el 1518 amb 110 anys.
El monestir cartoixà més important de Catalunya va
ser Escaladei, avui una ruïna museïtzada -l'any passat es va inaugurar
la restauració del claustre menor, el capítol i el refetor- que durant
segles va dominar la comarca del Priorat, a la qual donava nom: el prior
n'era el senyor. El seu poder, a més, es va arribar a estendre per les
Garrigues i el Segrià. Fins i tot va disposar d'algunes propietats a
Barcelona i va dominar tota la vida peninsular de l'orde, organitzada a
través de la província cartoixana de Catalunya, i amb monestirs com ara
el de Valldemossa a Mallorca, fundat el 1399, i el de Montalegre a
Tiana, al Maresme, que data del 1415 i que segueix en actiu (té web
pròpia). La província va passar a ser espanyola el 1784 a instàncies
reials.
Ara que celebrem el tricentenari de la derrota
catalana del 1714, val la pena fer constar que durant la Guerra de
Successió, Escaladei, emblema dels cartoixans, va tenir una comunitat
austriacista que va expulsar o va deixar fugir el seu prior, Fernando
Rodrigo, que devia ser borbònic. Perduda la contesa, durant uns anys va
seguir donant suport als guerrillers del militar miquelet Pere Joan
Barceló, àlies Carrasclet, que va continuar la resistència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada