Des de fa unes dècades hi ha un interessant debat
historiogràfic d'abast europeu sobre les identitats i els processos de
nacionalització a l'època contemporània. A l'estat espanyol aquest debat
té un particular interès atesa l'excepcional confrontació entre el
nacionalisme d'estat, l'espanyol, i els nacionalismes alternatius
(català, basc i gallec). Tot i que s'han publicat llibres força seriosos
sobre aquesta temàtica, com ara el llibre Mater Dolorosa de
José Álvarez Junco, manquen encara molts estudis empírics. Lògicament
una temàtica tan sensible com aquesta ha estat objecte de les incursions
de polítics i publicistes de tota mena, cosa que no ha fet més que
incrementar la contaminació ideològica de la qüestió: confusió
terminològica, predomini de prejudicis i de presentisme polític, etc. El
polèmic procés de nacionalització espanyol a Catalunya i el xoc
d'identitats que es va produir a partir del 1898 tenen tants punts de
coincidència amb la situació actual que, tal vegada, convé fer alguns
aclariments històrics.
La nacionalització dels ciutadans a l'època
contemporània és un complex i llarg procés de comunicació social, de
transmissió d'una sèrie de missatges i de discursos sobre la
representació i justificació de la col·lectivitat nacional perquè els
ciutadans s'hi identifiquin. Durant el segle XIX tots els estats
europeus van cercar de nacionalitzar els seus ciutadans mitjançant la
difusió de discursos històrics i d'unes narratives transmeses a partir
d'una multiplicitat d'instruments i de polítiques públiques
(ensenyament, servei militar, mitjans de comunicació, política cultural,
vertebració econòmica, etc.). Però aquesta política nacionalitzadora,
per ser realment eficaç, no sols havia de difondre's des de l'esfera
pública -les administracions- sinó que també havia de ser acceptada per
bona part de l'esfera semipública o societat civil -entitats i
associacions privades- i finalment ser ben acollida a l'esfera privada
-família, cercle d'amistats, etc.
En el cas espanyol, des de l'esfera pública es va
intentar difondre un discurs identitari oficial impregnat dels elements
més típics del nacionalisme exclusiu. El nacionalisme espanyol, tant en
la seva tendència conservadora com en la progressista, sempre va
contemplar la diversitat cultural com un fet anòmal i problemàtic.
L'espanyol no ha estat mai un nacionalisme inclusiu, sinó excloent, atès
que sostenia que no hi havia més nació que l'espanyola. Així el
nacionalisme espanyol del segle XIX es va configurar a partir de la
convicció de la superioritat cultural i, fins i tot, cívica i moral, del
castellà respecte de les altres cultures hispàniques, considerades
inferiors i sovint vistes com a residus de rusticitat i retard.
Els historiadors hem reflexionat sobre què hauria
passat si el discurs espanyol del segle XIX s'hagués codificat com una
proposta comprensiva de la realitat catalana i si hauria pogut esdevenir
compatible amb la catalanitat. Tal vegada llavors podria haver-se
generat una mena de doble patriotisme o una identificació dual
majoritària al nostre país. Però en formular-se el discurs oficial
nacionalista espanyol en clars termes d'exclusió o de subordinació de la
catalanitat, això va provocar un refús creixent dins la societat
catalana. La negativa oficial espanyola a considerar legítima, positiva i
enriquidora la condició de catalans-espanyols, va provocar que, a mitjà
termini, hi hagués una reacció reticent vers la identitat espanyola,
percebuda com una proposta poc atractiva en el terreny polític, social i
cultural, i poc adient a la seva particular manera de ser, ja que
suposava una renúncia quasi total al que es considerava propi.
A finals del segle XIX Catalunya, era, amb
diferència, el país més dinàmic d'Espanya en el terreny econòmic i en el
social, i a més hi predominava la sensació paradoxal de no tenir
influència política en els governs espanyols. Preferentment a Barcelona
s'havia configurat una activa societat civil en la qual destacaven unes
publicacions i uns intel·lectuals particularment vinculats a les
novetats ideològiques i culturals europees. Bona part d'aquesta societat
civil s'havia convertit en la principal plataforma de difusió del
sentiment prepolític de catalanitat, llavors centrat bàsicament en la
reivindicació dels principals trets distintius del passat històric, de
les tradicions culturals i del particularisme lingüístic. Aquesta
catalanitat estava massa arrelada perquè hi hagués un abandó
generalitzat de l'ús de la llengua catalana fins i tot a la ciutat de
Barcelona. Perquè, de fet, no es tractava del record nostàlgic del
passat ni de la vindicació d'antigues glòries, ni era només una forma de
resistència a la diglòssia imposada per l'oficialitat exclusiva del
castellà. Era alguna cosa més. Era també una manifestació de la
potencialitat de Barcelona i de la seva zona d'influència com a urbs
dinàmica i moderna, en clara rivalitat amb el Madrid oficial. Era la
reacció contra la provincialització política, econòmica i
cultural el que feia que des de la societat civil es decidís reforçar
l'especificitat catalana i marcar les diferències amb el món oficial. Hi
havia un evident refús al fet que Barcelona fos considerada una simple
capital provinciana dependent en tot de Madrid. I era també la lluita
perquè Barcelona fos reconeguda com la capital econòmica d'Espanya i que
Catalunya fos identificada com el Piemont espanyol.
Realment, a finals del vuit-cents la majoria de la
població catalana tenia una complexa identitat mixta o compartida.
Evidentment molts dels catalans, sens dubte la majoria, si bé assumien
part dels trets de la catalanitat també se sentien espanyols, tot i que
molts d'ells ho feien en un sentit més aviat passiu i poc apassionat:
ser espanyol semblava una cosa heretada al marge de la seva voluntat. El
desastre espanyol del 98 va incrementar, en primer lloc, la
indiferència de molts catalans vers la identitat espanyola, en fer-se
palesa la seva escassa capacitat de convicció i d'atracció: recordeu l' Oda a Espanya de Joan Maragall. Si llavors a Madrid els intel·lectuals regeneracionistes s'angoixaven perquè " No hay nación
", en canvi a Barcelona els intel·lectuals catalanistes sostenien que
era el moment de reforçar la identitat catalana. I així ben aviat la
feble i poc emotiva identitat espanyola es va trobar amb la competència
d'una nova i ambiciosa proposta catalanista. La mateixa iconografia de
l'època ens presenta la imatge d'una Espanya envellida, malalta i pobra
que contrastava amb la d'una Catalunya jove, atractiva i moderna.
La victòria de la candidatura ciutadana dels quatre presidents
l'any 1901 a Barcelona va significar la irrupció del catalanisme en la
vida política espanyola. Tot i que els diputats conservadors de la Lliga
Regionalista defensaven un projecte regeneracionista d'Espanya, atès
que volien transformar l'Estat i aconseguir dins d'ell un organisme
autònom català, la seva presència a les Corts en tant que catalanistes
ja significava un excepcional repte polític. El segle XX s'iniciava amb
un greu qüestionament de la identitat espanyola que fins llavors s'havia
divulgat des dels mitjans oficials. El xoc identitari Catalunya-Espanya
assolia, així, un lloc rellevant en la vida política espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada