El govern inaugura la dessalinitzadora del Prat. Però Pujol reclama el mèrit de la seva construcció. Després és Felipe González qui apareix, seguit de Franco, Francesc Macià i fins i tot Jaume I el conqueridor.
La Història de Catalunya vista pels humoristes de Polònia amb el general Franco, Jaume I, Felipe Gonzàlez... i marxem uns dies de vacances... fins el setembre!!!
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dilluns, 29 de juny del 2009
dissabte, 27 de juny del 2009
100 anys de la Setmana Tràgica (i 3)
La Setmana Tràgica es va desenvolupar bàsicament a la ciutat de Barcelona i també va afectar a poblacions del seu entorn com Sabadell. Però també a les comarques de Girona va tenir el seu impacte: Els obrers de Girona van recórrer els carrers de Girona a fi d'incitar el tancament de fàbriques i tallers; a Sant Feliu de Guíxols, un empresari va disparar contra un grup d'obrers i en va ferir uns quants...
De Barcelona a Girona: Cent anys de l' impacte de la Setmana Tràgica
De Barcelona a Girona: Cent anys de l' impacte de la Setmana Tràgica
Els obrers,el 28 de juliol,van aconseguir aturar la fàbrica Grober de Girona.
I fora de les comarques de Girona , concretament a la ciutat de Manresa també va haver vagues, disturbis... L'amic Jordi Bonvehí amb el seu bloc Històries Manresanes ens fa cinc cèntims del que va passar a la capital del Bages.
I fora de les comarques de Girona , concretament a la ciutat de Manresa també va haver vagues, disturbis... L'amic Jordi Bonvehí amb el seu bloc Històries Manresanes ens fa cinc cèntims del que va passar a la capital del Bages.
divendres, 19 de juny del 2009
100 anys de la Setmana Tràgica(2)
El pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia va ser considerat per les autoritats el responsable de la Setmana Tràgica. Fou condemnat a mort, i malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre fou afusellat a Montjuïc.Blocs
El Bloc de Jordi Mena
Libraire Espagnole et Cie
Josep M Cervelló. Llibreta de camp
ojosdepapel.com
Jornades Ferrer i Guàrdia. 100 anys de l'assassinat d'estat de Francesc Ferrer i Guàrdia
Bloc de Ciències Socials al' ESO i al Batxillerat.
Anarcoefemèrides
El cartipàs amable
Biblioteca d'Alexandria
Diari d' un llibre vell
Pàgines web
Fundació Francesc Ferrer Guàrdia
Centenari Francesc Ferrer Guàrdia
Ateneu Enciclopèdic Popular
2009 Any Ferrer i Guàrdia
Enciclopèdies
Enciclopèdia Catalana
Wikipedia
Wiquipedia
Francesc Ferrer i Guàrdia el primer a la dreta La Biblioteca de Catalunya exposa aquests dies els materials del seu fons referents a la Setmana Tràgica: els articles originals de Joan Maragall fent autocrítica, imatges d'esglésies cremades o la repercussió a la premsa internacional.
22/09/2009
dijous, 18 de juny del 2009
100 anys de la Setmana Tràgica(1)
Una barricada a la Barcelona de la Setmana TràgicaRecull de Bibliografia i llibres sobre la Setmana Tràgica
Cents anys de la Setmana Tràgica
La Setmana Tràgica, als llibres
Diversos llibres revisen els fets de la Setmana Tràgica en el centenari
Activitats organitzades per l' Ajuntament de Barcelona
Un programa per reviure la Setmana Tràgica
Setmana Tràgica.Crònica Documental
Blocs
UN BALCÓ Al POBLE- SEC
EL COR DE LES APARENCES-El Blog de Manuel Delgado
LA TORTUGA .CAT.Diari Digital de la Vila de Gràcia
EL MAÇO APRENENT
DIARI D' UN LLIBRE VELL
Altres Barcelones
Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República
Històries de Barcelona:La Setmana Tràgica
Bloc de Filosofia,Geografia i Història
Diaris
La Vanguardia
El Periodico de Catalunya
Que.és
Diari AVUI
El Punt
La Malla
Sèries del Diari AVUI
100 anys de la Setmana Tràgica. De vaga a revolta (1)
La nit tràgica(2)
Els líders pleguen(3)
Reforços de l’exèrcit(4)
Per fi tornen els tramvies(5)
Obren les botigues(6)
"Utilització" partidista del centenari i/o trinxeraires
Un grup radical saboteja esglésies en record de la Setmana Tràgica
L'Arquebisbat de Barcelona lamenta les pintades en esglésies en el centenari de la setmana tràgica
Concienzuda estupidez
Enciclopèdies
Enciclopèdia Catalana
Wikipedia català
Wikipedia español
Llibres
Josep Benet: Maragall i la Setmana Tràgica
David Martinez Fiol : La Setmana Tràgica
Dolors Marin:La Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna.
Alexia Dominguez Alvarez:La Setmana Tràgica de Barcelona.
Alicia Gimenez Bartlet: El Silenci dels claustres.
Antonio Dalmau:Set dies de fúria
Andreu Martín: Barcelona tràgica
Joan Connely Ullman: La semana trágica
Antonio Moliner(Ed) La Semana Tragica de Catalunya
Guia de Lectura
Materials didàctics
Materials pedagògics
Centenari de La Setmana Tràgica
Museu Marítim de Barcelona
Mediateca del CRP
Imatges
Postals de la Setmana Tràgica.Diari d'un llibre vell (1)
Postals de la Setmana Tràgica.Diari d'un llibre vell (2)
Postals de la Setmana Tràgica.Diari d'un llibre vell (3)
Postals de la Setmana Tràgica.Diari d'un llibre vell(4)
Postals de la Setmana Tràgica.Diari d'un llibre vell(5)
Postals de la Setmana Tràgica.Diari d'un llibre vell(6)
Postals de la Setmana Tràgica.Diari d'un llibre vell(7)
Postals de la Setmana Tràgica.Diari d'un llibre vell(8)
Postals de la Setmana Tràgica.Diari d'un llibre vell(9)
Més imatges
Imatges de la Setmana Tràgica del 1909
Las imágenes de la Setmana Tràgica
Mapa
Edificis religiosos cremats
Exposicions
Barcelona de principis del segle XX
Els Fets de juliol.La ciutat en flames
La repressió i la represa de la litúrgia
1909. Barcelona Convulsa. La Setmana Tràgica en la memòria
Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona
V Mostra de Documents.Barcelona es revolta:1909
Itineraris
La Setmana Tràgica a peu de carrer
Kaosenlared.net
100 anys de la Setmana Tràgica (Juliol de 1909): De la vaga general a la revolta popular
Barcelona crema
Crema d'esglésies i convents a Barcelona.M. Delgado:'A ningú li va semblar realment malament que es cremessin esglésies'.
Entrevista amb l'antropòleg Manuel Delgado (1956), de l'Institut Català d'Antropologia, que interpreta d'una manera nova els fets de la Setmana Tràgica (1909), ara que se'n compleix el centenari.
Entrevista amb l'antropòleg Manuel Delgado (1956), de l'Institut Català d'Antropologia, que interpreta d'una manera nova els fets de la Setmana Tràgica (1909), ara que se'n compleix el centenari.
22/09/2009
http://www.vilaweb.tv/?video=5804
L'Església i la Setmana Tràgica
L'Església i la Setmana Tràgica
Entre el 26 de juliol i l'1 d'agost del 1909, Barcelona va ser escenari d'una violenta revolta de les classes populars. Per què l'Església va ser el principal objectiu de la Setmana Tràgica? "Signes dels temps" entrevista Ramon Corts, capellà, historiador i director de la Biblioteca Balmes.
dilluns, 15 de juny del 2009
divendres, 12 de juny del 2009
Cultura popular tradicional ( i 3) Gastronomia
PLATS TÍPICS GENERALS
La nostra alimentació primordial es basa en l’anomenada trilogia mediterrània: blat, vinya i olivera; però també en la pirinenca, amb el porc i el corder, el llard, la llet i els formatges… Hom sol considerar típicament catalans certs menjars, com el pa amb tomàquet, les torrades amb oli fregades amb all, la botifarra o llonganissa amb seques, l’escudella i la carn d’olla, el capipota, l’escalivada, les faves, el sofregit i la picada, l’allioli, el romesco, el xató, la samfaina, les postres de músic, mel i mató, la crema...
PLATS LOCALS QUE S'HAN ESCAMPAT ARREU
Hi ha hagut un procés pel qual plats de la cuina tradicional de certes comarques s’han estès a la totalitat del territori: el suquet de peix i el pollastre amb escamarlans, plats empordanesos; l’oca amb peres o amb naps, els rossejats i l’arròs o els fideus a banda, de les Terres de l’Ebre; els romescos, les cassoles de tros de la Terra Ferma… Alhora, hi ha àpats circumscrits a un espai i a un temps que han adquirit rellevància en el calendari popular, com una festa i un ritu gastronòmic preceptiu: xatonades, calçotades, cargolades,boletades…
CALENDARI GASTRONÒMIC FESTIU
El calendari de la cuina popular tradicional és marcat per les estacions i pels calendaris agrícola i ramader i, al seu torn, per les fires i festes anyals. Les característiques bàsiques d’aquests àpats són el caràcter extraordinari, l’abundància i el sentit de comunió entre el grup de comensals. De tots els àpats, cal remarcar el calendari llaminer tradicional, de coques i pastissos. Comença amb els torrons i les neules del temps nadalenc; el tortell de massapà de Reis (amb la sorpresa de la fava amagada); els borregos de Sant Antoni Abat (que inicien el cicle de Carnestoltes), en segueixen les coques de llardons del Dijous Gras, els panadons de Dimecres de Cendra i els bunyols del Divendres de Quaresma. Per Sant Josep, crema cremada, i també recuit i menjar blanc; per Rams, currotacos i fruites confitades; per Pasqua, mones amb guarniment d’ous naturals o de xocolata. Arriben Sant Joan i Sant Pere amb les coques de pinyons i de fruites. Codonyat a la tardor, i panellets i castanyes per Tots Sants…No sols hi ha una distribució temporal de la llepolia tradicional, sinó també territorial.
dimarts, 9 de juny del 2009
Cultura popular tradicional(2) Calendari bàsic de Festes i tradicions
El calendari de festes i tradicions és vinculat, estretament, a les quatre estacions de l’any: el cicle de Tardor, el d’Hivern, el de Primavera i el d’Estiu.
Cicle de Tardor. La Castanyada
Comença per Sant Miquel, el dia 29 de setembre i acaba el 21 de desembre, per Sant Tomàs, solstici d’hivern.
La Castanyada consisteix a menjar castanyes i moniatos torrats i panellets. D'aquest ritual se'n té constància des de finals del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, de reminiscències ancestrals i es fa el 31 d'octubre, a la vespra de Tots Sants, festa catòlica en commemoració de tots els sants que se celebra el dia 1 de novembre i la qual segueix, l'endemà, el Dia de Difunts ( o Dia dels Morts).
Amagar-ho tot
Cicle d’Hivern. Els dies de Nadal, Sant Esteve i Reis. El Carnestoltes
Comença per Sant Tomàs i acaba per l’Encarnació, al 25 de març, inici de la primavera. El calendari festiu de l’hivern engloba el Nadal i el Carnestoltes.
El Nadal és l’època de l’Advent (segons la litúrgia cristiana), temps d’espera. Nadal és sinònim de festa foguera. En el costumari tradicional s’indica que el Nadal era el temps en què la comunitat familiar es reunia al voltant del foc. El Tió de Nadal és la síntesi dels antics ritus de la llar; és un tros de soca gruixuda triat per a cremar, i simbolitzava el Foc Nou. Actualment ha esdevingut en un ritual dedicat als infants, i consisteix a colpejar el tió tot recitant una oració o cantarella màgica que incita la soca a «cagar» llaminadures (figues, pinyons, ametlles, nous, torrons, xocolata) i regals. El Nadal és també l'exaltació de la verdor i de la lluminositat. Arreu tot es guarneix de verd: és el cas dels pessebres.
El pessebre ha de durar des de Santa Llúcia fins a la Candelera, però actualment la seva durada és limitada per la de les vacances de Nadal. El paisatge del pessebre tradicional reprodueix la ruralia catalana, amb especial atenció a la figura del caganer, expressió popular i escatològica de l'antic ritual de fertilització de la terra. També hi ha la tradició (força recent) dels pessebres vivents i de les fires de pessebres, com la de Santa Llúcia (13 de desembre) a la capital de Catalunya.
El dia de Nadal, el 25 de desembre, és tradicional l'àpat de Nadal, que reuneix a dinar tota la família; el menú comença amb escudella i carn d’olla, segueix del rostit i acaba amb neules i torrons.
El dia de Sant Esteve, el 26 de desembre, l’àpat tradicional són els canelons fets amb el sobrant de la carn d’olla del dia de Nadal. També diu la tradició que, per Sant Esteve, s’ha de dinar amb les tovalles del dia abans, preservant així els bons auguris que s’han desitjat el dia de Nadal.
«L’home dels nassos» és potser el darrer vestigi de l'antiga celebració de Sant Silvestre, el dia 31 de desembre, sant venerat com el protector contra les bruixes i els mals esperits. Aquest és el dia que surt al carrer l'home dels nassos, que té tants nassos com dies té l’any.
La Nit de Reis, a la vespra del dia 6 de gener en què la litúrgia cristiana celebra l’adoració dels reis o mags descrita a l’Evangeli, avui per avui destaca, sobretot, per les cavalcades dels tres reis mags amb les seves carrosses pels carrers de les viles i ciutats, i els infants lliuren als reis o als seus les cartes amb la llista de totes les joguines desitjades. Nit especial i màgica, els nens deixen una sabata seva (com a senyal) al balcó o al damunt de l'ampit de la finestra, menjar per als reis, un cossi d’aigua i un grapat de garrofes per als camells.
El Carnestoltes, en data variable del mes de febrer (segons el calendari catòlic). Considerada una festa no cristiana (però tolerada) on el protagonista, el rei Carnestoltes, és sinònim de disbauxa, de llicències i d'excessos, d’inversió social i de llibertinatge. El Carnestoltes actualment ha esdevingut una festa popular d’arrel tradicional, amb connotacions medievals, rurals i folklòriques. En aquesta festa hi perdura la pràctica de disfressar-se, emmascarar-se o cobrir-se el rostre amb antifaços, el transvestisme, les comparses, les rues o cavalcades i els balls de màscares i mascarons. Finalitza el Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma, moment en què comença (pels catòlics) el dejuni i la penitència per tots els excessos anteriors.
Cicle de Primavera. La Quaresma i la Pasqua Florida. El Corpus
Comença amb l’Encarnació, el dia 25 de març, inici de la primavera, i acaba amb el solstici d’estiu, per Sant Joan, el dia 24 de juny.
La Quaresma és sinònim d’austeritat, tristesa, abstinència i penediment, segons la litúrgia cristiana. La Quaresma comença el Dimecres de Cendra i conclou amb el temps de Passió i la Setmana Santa.
Vella Quaresma
La Passió, la segona setmana de la qual és la Setmana Santa, comença amb el Diumenge de Rams i escorona amb la Pasqua Florida o de Resurrecció. També és inici de les fires i mercats del Ram, de Dijous a Dissabte de Passió (o de Rams). El Divendres de Passió desfilen les processons de les confraries dels Dolors.
Per Pasqua Florida és tradicional sentir el retruny dels trabucs i el cant de les caramelles. Les colles de caramellaires s’acompanyen de flabiol i tamborí, sac de gemecs, gralla…i visiten cases i masies davant les quals canten; és tradició que se'ls obsequiï amb llaminadures o queviures. A molts indrets s’hi fa el ball de bastons, de cascavells i de cintes, a més a més de les desfilades dels trabucaires, com a Sant Llorenç de Morunys.
La mona de Pasqua és una coca o pastís, generalment guarnit d'un o més ous durs, o bé d'ous de xocolata, que es menja per la festa de Pasqua Florida i que els padrins regalen als seus fillols.
La Diada de Sant Jordi, el 23 d’abril, és el dia dels enamorats i el dia de la rosa i del llibre. Aquesta celebració neix de la llegenda de la lluita de Sant Jordi amb el Drac per salvar a la Princesa. Sant Jordi és el patró de Catalunya; considerat protector del blat i de l’ordi, és el successor d’una antiga divinitat europea que afavoreix la vinguda del bon temps i de les bones collites.
La Mare de Déu de Montserrat, el 27 d'abril, coneguda com la Moreneta és patrona de Catalunya; duu el nom de la muntanya emblemàtica de Montserrat venerada des de temps immemorials, carregada de llegendes, fins i tot a l’entorn de la mateixa mare de Déu.
El Corpus, de data variable, és el dia de l’adoració de l’Eucaristia, segons la litúrgia cristiana. També en aquesta celebració s'hi troben elements pagans: «l’ou com balla», derivat d’un antic ritual de primavera.
D’aquest cicle és la Patum de Berga, sens dubte la festa més emblemàtica de la diada de Corpus.
Cicle d'Estiu. El Foc de Sant Joan. Les revetlles
L’estiu comença amb la festa de Sant Joan, el dia 24 de juny, solstici d'estiu, i acaba per Sant Miquel, el 29 de setembre, equinocci de tardor.
La Nit de Sant Joan és la nit del foc: es cremen barraques al Priorat i a les terres de l’Ebre, s’encenen fogueres per tots els pobles i ciutats, arreu de Catalunya. I és que les fogueres són objecte de tota mena de rituals. El Foc de Sant Joan és sagrat.
Les revetlles són l’acte festiu més popular de les vespres de Sant Joan, de Sant Pere (29 de juny) i de Sant Jaume (25 de juliol). Es fan als espais públics, als carrers o a les places, que es decoren amb garlandes de fanalets i s'hi fan balls a l'aire lliure o sota l’envelat; la menja tradicional són les típiques coques de pinyons i fruites confitades i les de llardons.
La festa major.
El concepte de festa major és sinònim de participació, d’esbarjo, de cavalcades i comparses, de focs i de balls, d'actes lúdics per als grans i per als més petits… És, també, la gran diada d’una vila o ciutat i s’inicia,oficialment, amb el pregó o ban que s’acostuma a realitzar des del balcó de l’ajuntament, a la Plaça major. Moltes de les festes majors se celebren a l’estiu, entre juliol i setembre i, generalment, es relacionen amb la diada d’algun sant o mare de Déu que és, al mateix temps, patró o patrona del poble o de la ciutat.
Cicle de Tardor. La Castanyada
Comença per Sant Miquel, el dia 29 de setembre i acaba el 21 de desembre, per Sant Tomàs, solstici d’hivern.
La Castanyada consisteix a menjar castanyes i moniatos torrats i panellets. D'aquest ritual se'n té constància des de finals del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, de reminiscències ancestrals i es fa el 31 d'octubre, a la vespra de Tots Sants, festa catòlica en commemoració de tots els sants que se celebra el dia 1 de novembre i la qual segueix, l'endemà, el Dia de Difunts ( o Dia dels Morts).
Amagar-ho tot
Cicle d’Hivern. Els dies de Nadal, Sant Esteve i Reis. El Carnestoltes
Comença per Sant Tomàs i acaba per l’Encarnació, al 25 de març, inici de la primavera. El calendari festiu de l’hivern engloba el Nadal i el Carnestoltes.
El Nadal és l’època de l’Advent (segons la litúrgia cristiana), temps d’espera. Nadal és sinònim de festa foguera. En el costumari tradicional s’indica que el Nadal era el temps en què la comunitat familiar es reunia al voltant del foc. El Tió de Nadal és la síntesi dels antics ritus de la llar; és un tros de soca gruixuda triat per a cremar, i simbolitzava el Foc Nou. Actualment ha esdevingut en un ritual dedicat als infants, i consisteix a colpejar el tió tot recitant una oració o cantarella màgica que incita la soca a «cagar» llaminadures (figues, pinyons, ametlles, nous, torrons, xocolata) i regals. El Nadal és també l'exaltació de la verdor i de la lluminositat. Arreu tot es guarneix de verd: és el cas dels pessebres.
El pessebre ha de durar des de Santa Llúcia fins a la Candelera, però actualment la seva durada és limitada per la de les vacances de Nadal. El paisatge del pessebre tradicional reprodueix la ruralia catalana, amb especial atenció a la figura del caganer, expressió popular i escatològica de l'antic ritual de fertilització de la terra. També hi ha la tradició (força recent) dels pessebres vivents i de les fires de pessebres, com la de Santa Llúcia (13 de desembre) a la capital de Catalunya.
El dia de Nadal, el 25 de desembre, és tradicional l'àpat de Nadal, que reuneix a dinar tota la família; el menú comença amb escudella i carn d’olla, segueix del rostit i acaba amb neules i torrons.
El dia de Sant Esteve, el 26 de desembre, l’àpat tradicional són els canelons fets amb el sobrant de la carn d’olla del dia de Nadal. També diu la tradició que, per Sant Esteve, s’ha de dinar amb les tovalles del dia abans, preservant així els bons auguris que s’han desitjat el dia de Nadal.
«L’home dels nassos» és potser el darrer vestigi de l'antiga celebració de Sant Silvestre, el dia 31 de desembre, sant venerat com el protector contra les bruixes i els mals esperits. Aquest és el dia que surt al carrer l'home dels nassos, que té tants nassos com dies té l’any.
La Nit de Reis, a la vespra del dia 6 de gener en què la litúrgia cristiana celebra l’adoració dels reis o mags descrita a l’Evangeli, avui per avui destaca, sobretot, per les cavalcades dels tres reis mags amb les seves carrosses pels carrers de les viles i ciutats, i els infants lliuren als reis o als seus les cartes amb la llista de totes les joguines desitjades. Nit especial i màgica, els nens deixen una sabata seva (com a senyal) al balcó o al damunt de l'ampit de la finestra, menjar per als reis, un cossi d’aigua i un grapat de garrofes per als camells.
El Carnestoltes, en data variable del mes de febrer (segons el calendari catòlic). Considerada una festa no cristiana (però tolerada) on el protagonista, el rei Carnestoltes, és sinònim de disbauxa, de llicències i d'excessos, d’inversió social i de llibertinatge. El Carnestoltes actualment ha esdevingut una festa popular d’arrel tradicional, amb connotacions medievals, rurals i folklòriques. En aquesta festa hi perdura la pràctica de disfressar-se, emmascarar-se o cobrir-se el rostre amb antifaços, el transvestisme, les comparses, les rues o cavalcades i els balls de màscares i mascarons. Finalitza el Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma, moment en què comença (pels catòlics) el dejuni i la penitència per tots els excessos anteriors.
Cicle de Primavera. La Quaresma i la Pasqua Florida. El Corpus
Comença amb l’Encarnació, el dia 25 de març, inici de la primavera, i acaba amb el solstici d’estiu, per Sant Joan, el dia 24 de juny.
La Quaresma és sinònim d’austeritat, tristesa, abstinència i penediment, segons la litúrgia cristiana. La Quaresma comença el Dimecres de Cendra i conclou amb el temps de Passió i la Setmana Santa.
Vella Quaresma La Passió, la segona setmana de la qual és la Setmana Santa, comença amb el Diumenge de Rams i escorona amb la Pasqua Florida o de Resurrecció. També és inici de les fires i mercats del Ram, de Dijous a Dissabte de Passió (o de Rams). El Divendres de Passió desfilen les processons de les confraries dels Dolors.
Per Pasqua Florida és tradicional sentir el retruny dels trabucs i el cant de les caramelles. Les colles de caramellaires s’acompanyen de flabiol i tamborí, sac de gemecs, gralla…i visiten cases i masies davant les quals canten; és tradició que se'ls obsequiï amb llaminadures o queviures. A molts indrets s’hi fa el ball de bastons, de cascavells i de cintes, a més a més de les desfilades dels trabucaires, com a Sant Llorenç de Morunys.
La mona de Pasqua és una coca o pastís, generalment guarnit d'un o més ous durs, o bé d'ous de xocolata, que es menja per la festa de Pasqua Florida i que els padrins regalen als seus fillols.
La Diada de Sant Jordi, el 23 d’abril, és el dia dels enamorats i el dia de la rosa i del llibre. Aquesta celebració neix de la llegenda de la lluita de Sant Jordi amb el Drac per salvar a la Princesa. Sant Jordi és el patró de Catalunya; considerat protector del blat i de l’ordi, és el successor d’una antiga divinitat europea que afavoreix la vinguda del bon temps i de les bones collites.
La Mare de Déu de Montserrat, el 27 d'abril, coneguda com la Moreneta és patrona de Catalunya; duu el nom de la muntanya emblemàtica de Montserrat venerada des de temps immemorials, carregada de llegendes, fins i tot a l’entorn de la mateixa mare de Déu.
El Corpus, de data variable, és el dia de l’adoració de l’Eucaristia, segons la litúrgia cristiana. També en aquesta celebració s'hi troben elements pagans: «l’ou com balla», derivat d’un antic ritual de primavera.
D’aquest cicle és la Patum de Berga, sens dubte la festa més emblemàtica de la diada de Corpus.
Cicle d'Estiu. El Foc de Sant Joan. Les revetlles
L’estiu comença amb la festa de Sant Joan, el dia 24 de juny, solstici d'estiu, i acaba per Sant Miquel, el 29 de setembre, equinocci de tardor.
La Nit de Sant Joan és la nit del foc: es cremen barraques al Priorat i a les terres de l’Ebre, s’encenen fogueres per tots els pobles i ciutats, arreu de Catalunya. I és que les fogueres són objecte de tota mena de rituals. El Foc de Sant Joan és sagrat.
Les revetlles són l’acte festiu més popular de les vespres de Sant Joan, de Sant Pere (29 de juny) i de Sant Jaume (25 de juliol). Es fan als espais públics, als carrers o a les places, que es decoren amb garlandes de fanalets i s'hi fan balls a l'aire lliure o sota l’envelat; la menja tradicional són les típiques coques de pinyons i fruites confitades i les de llardons.
La festa major.
El concepte de festa major és sinònim de participació, d’esbarjo, de cavalcades i comparses, de focs i de balls, d'actes lúdics per als grans i per als més petits… És, també, la gran diada d’una vila o ciutat i s’inicia,oficialment, amb el pregó o ban que s’acostuma a realitzar des del balcó de l’ajuntament, a la Plaça major. Moltes de les festes majors se celebren a l’estiu, entre juliol i setembre i, generalment, es relacionen amb la diada d’algun sant o mare de Déu que és, al mateix temps, patró o patrona del poble o de la ciutat.
dilluns, 8 de juny del 2009
Cultura popular tradicional(1) Manifestacions singulars del folklore català
LA SARDANA
La sardana és la dansa més popular del Principat de Catalunya. La ballen un nombre indeterminat de balladors agafats per les mans, formant una rodona.
L'orquestra que interpreta sardanes es diu cobla. La cobla és una formació musical molt antiga, tot i que els seus instruments han anat variant, sobretot des del segle XIX. La tenora, instrument de vent construït amb fusta de ginjoler, és el més característic de la cobla.
A partir del segle XIX, amb el moviment cultural de la Renaixença, la sardana esdevingué expressió de catalanitat, i aquesta simbologia patriòtica arribà a convertir la sardana, amb el temps, en la dansa nacional de Catalunya.
EL CASTELL
El castell és una torre humana formada per diferents pisos, en cada un dels quals hi ha un nombre determinat de castellers, que és el nom que reben els qui construeixen castells. Actualment s'arriben a fer castells de nou i deu pisos.
El castell té dues parts: la pinya (baixos o primer pis del castell) i el tronc (segon pis fins a l’últim). Així un castell es fonamenta en els baixos, la primera planta arran de terra; es puja verticalment amb el tronc o fust; i es corona amb el pom de dalt, que correspon als tres últims pisos: a l'antepenúltim pis hi ha els dosos, per sobre seu hi ha l'acotxador i, dalt de tot, l'enxaneta.Els castellers s’enfilen al so rústic i imponent de les gralles, enmig del silenci de la plaça i de l’enjòlit col·lectiu davant del risc que faci llenya, és a dir, que es desplomi. El castell reïx quan és muntat o carregat i, sobretot, si també és descarregat. La participació popular té la seva expressió més intensa en l’acció, alhora real i simbòlica, de fer pinya o fer mans, ajudant a sostenir la base del castell. Els castells més alts solen tenir, a més a més, un folre que els trava com una pinya al damunt d’una pinya i, fins i tot, unes manilles, com uns arcbotants que els apuntalen encara al tercer pis.
GEGANTS, CAP-GROSSOS I BESTIARI
El gegant més antic és documentat l’any 1424, durant una processó de Corpus a Barcelona. La figura de la geganta no es troba citada fins el 1557, amb relació també a la processó de Corpus de Girona. Les desfilades dels gegants i gegantes encapçalaven les diades de Corpus; guarnits magníficament representaven a personatges històrics o llegendaris.
Els nans o cap-grossos abans s'anomenaven 'gegantons', comparses dels gegants hieràtics, ballant i amenitzant la desfilada. El més antic és el Lligamosques d’Olot, que empaita les mosques amb un fuet (obra de l’escultor Ramon Amadeu). La incorporació dels nans a les processons i seguicis sembla força tardana. El folklorista Joan Amades assenyala que la documentació més antiga que es refereix a uns cap-grossos és del 1589, a València. Al Principat de Catalunya no se’n troben documentats fins al primer terç del segle XIX, en un gravat per a il·lustrar ventalls. Els balls de nans més anomenats són el de la Patum de Berga, el d’Olot i el de l’Ametlla de Merola.
El bestiari té una llarga tradició a Catalunya i, igual que en els gegants i en els nans, el seu origen cal cercar-lo en les processons de Corpus. D’entre tot el bestiari, sobresurten el drac diabòlic i l’àliga coronada.
En la mitologia catalana el drac és el monstre per excel·lència. Actualment al Principat de Catalunya hi ha censats prop de setanta dracs, concentrats geogràficament a les comarques situades entre Tarragona i Barcelona. L’àliga és símbol de l’elevació de l’esperit i la més antiga de les que encara ballen és la de la Bisbal d’Empordà, del 1770. L’àliga coronada és l’entremès culminant del bestiari fabulós: representava les viles i ciutats distingides amb privilegi reial. En certes viles, solen dur un pom de flors o un colom blanc al bec. En les seves actuacions no corre ni espurneja coets: balla en amples giravolts, noble i cerimoniosa.
El gegant Gerió de GironaEl foc, des de temps immemorials, ha format part del ritual de purificació i de renaixement i concita la comunitat a la festa.
Dos són els principals oficiants del ritual del foc en la nostra cultura tradicional: els fallaires pirinencs i els diables del Penedès, del Camp de Tarragona, del Garraf, de l’Anoia, de la Conca de Barberà i del Priorat. Són dues formes de foc portàtil.
Els fallaires, a la Nit de Sant Joan, porten el foc ancestral de les falles resinoses corrent muntanya avall; celebren el ritual del foc en un context de lloc i de temps únic i irrepetible: al Canigó, a Boí, a Santa Magdalena (de la Pobla de Segur) o al Far (d’Isil); i, a la Nit de Nadal, a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola.
Els diables són els encarregats del foc pirotècnic —bengales i pots de fum, en carrutxes giratòries— pels carrers. Els balls de diables ja són esmentats al segle XVI. Els diables actuals, en canvi, animen el correfocs i actuen en qualsevol oportunitat festiva de qualsevol vila, ciutat (o barri). Entenem per correfoc el ritual de balls i sons generats per les colles de diables —el correfoc, antigament, es coneixia com a ball de diables— i que són part fonamental del calendari festiu català. Hi ha colles de diables arreu del país. El protagonista dels correfocs, és el Diable: vinculat íntimament al foc i a totes les festes tradicionals dels països de cultura i llengua catalanes.
El ball de diables o correfoc, ha evolucionant al pas del temps i, avui, aquest ritual s’ha convertit en un acte itinerant integrat únicament per grups de foc que són precedits i acompanyats per un públic que participa activament de la festa. L’element cabdal és el drac: representació del mal, del pecat (un drac amb molts caps), del diable, de la bestialitat o de la fortalesa. També hi desfilen la diablessa, l’àngel, dimonis, encenedors, i els timbalers i els grallers (que són els quins marquen el ritme del ball o del correfoc).
Els trabucaires —components d'un grup creat al segle XVII (al Solsonès) per donar relleu a les festes amb trabucades de salva— o «galejadors» sovint acompanyen les caramelles, participen en el ball d’en Serrallonga i en les festes majors, desfilen davant de la processó de Corpus i també formen part del protocol de recepció de personalitats.
Art(i 6) L' art català del segle XX
Joan Brossa: Eclipsi
La característica més genèrica de l’art del segle XX, per sobre de la definició concreta de cada estil o moviment singular, és la velocitat i l’acceleració amb què s’aniran imposant les diferents tendències.Catalunya no en serà aliena i seguirà els canvis artístics que es donen a Europa.
El segle XX s’inicia amb la fase final del Modernisme i l'aparició del Noucentisme, corrent estètic que sota la direcció d’Eugeni d’Ors pren com a referent el retorn als models neoclàssics. En aquest context és on s’han d'entendre les escultures de Josep Clarà.
A partir dels anys trenta van irrompen amb força les primeres avantguardes que, en la pintura consolidaran el definitiu abandonament de la imitació de la realitat. Nous llenguatges, nous autors i noves visions de la realitat arriben a Europa i a Catalunya, de manera que fins al final d'aquesta dècada, moltes galeries d’art catalanes (centrades a Barcelona) exposaran obres d’artistes europeus, fet que condiciona l’evolució dels catalans. En destaquen els escultors Pau Gargallo i Juli González; ara bé, indubtablement el protagonisme se l’emporten tres grans genis pictòrics, cadascun dels quals ens ha llegat un museu: Pablo Ruiz Picasso i Joan Miró (a Barcelona) i Salvador Dalí (a Figueres).
En l’àmbit arquitectònic és cabdal la creació del GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) que va escriure un capítol breu però molt dens i intens en la història de l’arquitectura catalana i europea, atès que postulava la reivindicació d’una modernitat arquitectònica que no anava separada de la seva utilitat popular.
Tota aquesta vitalitat però quedarà tallada brutalment per la Guerra espanyola (1936-1939), de tal manera que haurem d’esperar ben fins a la dècada dels anys cinquanta per tornar a trobar moviments artístics renovadors. El Grup Dau al Set, format al 1948 per (entre d’altres) Joan Brossa, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan Ponç, té com a voluntat acabar amb la mediocritat de l’art institucional del règim franquista. Antoni Tàpies, reconegut internacionalment, acabarà evolucionant vers l’informalisme, tot connectant la pintura catalana amb els corrents més innovadors a nivell mundial.
El precedent de Dau al Set és fonamental perquè amb aquest grup l'art català torna a prendre gran embranzida vers la reflexió i l'experimentació artístiques, aspectes presents en el panorama artístic i cultural català fins a l'actualitat, en l'inici del segle XXI.
En aquest bloc trobareu una entrada dedicada exclusivament a Joan Brossa:
Abloccedari en homenatge a Joan Brossa
Art(5) El Modernisme (1888-1909)
La Pedrera ( Casa Milà) • La forta onada industrialitzadora, amb arrels al segle XVIII i que es manifesta de manera més efectiva a partir de la dècada dels anys trenta del segle XIX.
• L’aparició d'una nova burgesia (fruit d'aquesta transformació econòmica) que socialment ascendirà ràpidament i decidirà invertir en art.
El desvetllament de la Renaixença, procés de re-catalanització endegat per un conjunt d'intel·lectuals a partir de 1833, i que a finals del segle XIX impregnarà decididament al conjunt de la societat catalana. El Modernisme es caracteritza per prendre com a inspiració tant la Natura com la Història de Catalunya, tot intentant alhora de connectar amb els moviments artístics més del moment a Europa. Puix la importància de pintors com Ramon Casas i Santiago Rusiñol, a Catalunya el Modernisme tindrà majors fruits en l’arquitectura. Els tres arquitectes més importants deixaran obres cabdals a la capital de Catalunya: Antoni Gaudí (Palau Güell, Park Güell, Casa Milà, Casa Batlló i el temple encara en construcció de la Sagrada Família), Josep Puig i Cadafalch (Casa Amatller i Casa de les Punxes) i Lluís Domènech i Montaner (Palau de la Música Catalana i Hospital de Sant Pau). En llurs construccions hi conflueixen la innovació formal i la fascinació per les grans obres del Romànic i del Gòtic catalans.
Cal no oblidar la vitalitat de l’escultura i de les arts decoratives modernistes, que produeixen manifestacions importants. Josep Llimona és l’escultor modernista amb una obra més extensa i de qualitat (com El Desconsol, al Parc de la Ciutadella de Barcelona); mencionem també —d'entre molts d'altres possibles— Gaspar Homar (mobiliari de la Casa Lleó Morera, a Barcelona) i Josep Jujol (treball de ferro forjat de la Casa Milà, a Barcelona)
diumenge, 7 de juny del 2009
Art(4) L' art català entre els segles XVI i XIX
Entre els historiadors de l’art català es considera que des del segle XVI s’inicia un període d’empobriment i decadència, de tal manera que habitualment no es menciona cap obra d’aquesta etapa, encara que cal esmentar que els principals estils artístics aleshores de moda a Europa també es van fer presents a Catalunya:
EL RENAIXEMENT (SEGLE XVI)
És un moviment cultural i artístic que pren força sobretot a la península Itàlica des d’on irradia la seva influència a la resta d’Europa. La seva característica principal serà la voluntat de retornar a models i pautes d’influència clàssica. L’arribada del Renaixement a Catalunya és tardana i minsa, influint en aquesta mancança tant les crisis baix medievals com el desplaçament de la cort reial catalana al Regne de Nàpols.
Sense cap mena de dubte l'exponent català més important d'aquesta època n'és la façana del Palau de la Generalitat (que dóna a la Plaça de Sant Jaume) de Barcelona, construïda a principis del segle XVI.
L'edifici renaixentista, a l'esquerra, és l'Ajuntament d'Horta (Terra Alta)
EL BARROC (SEGLES XVII I XVIII)
En oposició al Renaixement, el Barroc es caracteritza per la voluntat de trencar (utilitzant dissenys circulars) la regularitat i l'ordre presents fins aleshores en els edificis i, també, mostrant composicions pictòriques més complexes. A casa nostra les mostres del Barroc han estat molt poc valorades. Tradicionalment se n'assenyalen, com a representatives, les esglésies de Betlem i de la Mercè (a Barcelona) i l’església de Sant Baldiri (a Sant Boi de Llobregat).
Façana de la Universitat de Cervera (la Segarra), exemple del neoclassicisme a Catalunya
EL NEOCLASSICISME (SEGLE XVIII)
El neoclassicisme pretén recuperar l'esperit tant de les èpoques grega i romana com del Renaixement. Al Principat de Catalunya aquesta època coincideix històricament amb una davallada política (conseqüència de la Guerra de Successió i del Decret de Nova Planta) i una paradoxal embranzida econòmica.
És en el camp de l'arquitectura on trobem les mostres més reconegudes i populars del Neoclassicisme, amb tot un conjunt d'edificis aixecats a l’escalf de l'absolutisme borbònic: la Universitat de Cervera (la Segarra), el Palau de la Virreina (a la Rambla de Barcelona), la reforma de l'edifici de la Llotja (Pla de Palau, a Barcelona) i d'altres.
Josep Vilaseca: Arc de Triomf (Barcelona)
LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX
Amb el procés d’industrialització al Principat de Catalunya s'hi observa, tot el segle XIX, una revifalla de la producció artística. La pintura es desenvoluparà en paral·lel al desvetllament del Realisme (i després de l’Impressionisme) a França. Els artífexs més representatius d'aquest corrent en són Joaquim Vayreda i Marià Fortuny, amb una pintura a cavall entre el Realisme i el Costumisme i que serà precedent —també en l'arquitectura, casos d'Elies Rogent (Universitat de Barcelona) i Josep Vilaseca (Arc de Triomf, Barcelona)— de l’estètica del Modernisme.
Les bugaderes, oli de Joaquim Vayreda
EL RENAIXEMENT (SEGLE XVI)
És un moviment cultural i artístic que pren força sobretot a la península Itàlica des d’on irradia la seva influència a la resta d’Europa. La seva característica principal serà la voluntat de retornar a models i pautes d’influència clàssica. L’arribada del Renaixement a Catalunya és tardana i minsa, influint en aquesta mancança tant les crisis baix medievals com el desplaçament de la cort reial catalana al Regne de Nàpols.
Sense cap mena de dubte l'exponent català més important d'aquesta època n'és la façana del Palau de la Generalitat (que dóna a la Plaça de Sant Jaume) de Barcelona, construïda a principis del segle XVI.
L'edifici renaixentista, a l'esquerra, és l'Ajuntament d'Horta (Terra Alta)EL BARROC (SEGLES XVII I XVIII)
En oposició al Renaixement, el Barroc es caracteritza per la voluntat de trencar (utilitzant dissenys circulars) la regularitat i l'ordre presents fins aleshores en els edificis i, també, mostrant composicions pictòriques més complexes. A casa nostra les mostres del Barroc han estat molt poc valorades. Tradicionalment se n'assenyalen, com a representatives, les esglésies de Betlem i de la Mercè (a Barcelona) i l’església de Sant Baldiri (a Sant Boi de Llobregat).
Façana de la Universitat de Cervera (la Segarra), exemple del neoclassicisme a CatalunyaEL NEOCLASSICISME (SEGLE XVIII)
El neoclassicisme pretén recuperar l'esperit tant de les èpoques grega i romana com del Renaixement. Al Principat de Catalunya aquesta època coincideix històricament amb una davallada política (conseqüència de la Guerra de Successió i del Decret de Nova Planta) i una paradoxal embranzida econòmica.
És en el camp de l'arquitectura on trobem les mostres més reconegudes i populars del Neoclassicisme, amb tot un conjunt d'edificis aixecats a l’escalf de l'absolutisme borbònic: la Universitat de Cervera (la Segarra), el Palau de la Virreina (a la Rambla de Barcelona), la reforma de l'edifici de la Llotja (Pla de Palau, a Barcelona) i d'altres.
Josep Vilaseca: Arc de Triomf (Barcelona) LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX
Amb el procés d’industrialització al Principat de Catalunya s'hi observa, tot el segle XIX, una revifalla de la producció artística. La pintura es desenvoluparà en paral·lel al desvetllament del Realisme (i després de l’Impressionisme) a França. Els artífexs més representatius d'aquest corrent en són Joaquim Vayreda i Marià Fortuny, amb una pintura a cavall entre el Realisme i el Costumisme i que serà precedent —també en l'arquitectura, casos d'Elies Rogent (Universitat de Barcelona) i Josep Vilaseca (Arc de Triomf, Barcelona)— de l’estètica del Modernisme.
Les bugaderes, oli de Joaquim Vayredadissabte, 6 de juny del 2009
Art(3) El gòtic (segles XIII al XV)
Les transformacions socials i econòmiques que s’aniran produint a partir de la Baixa edat mitjana són el context que permeten explicar l'art Gòtic al Principat de Catalunya. Les seves característiques són: En la pintura hi ha major naturalitat i humanització de les representacions religioses (Jaume Huguet aconsegueix que les figures siguin equilibrades i solemnes).En l’escultura hi trobem més llibertat i que no se supedita al marc arquitectònic.
En l’arquitectura l’aspecte més destacat serà la conquesta de la llum i de l’espai, amb la irrupció dels vitralls acolorits com a nova forma d’expressió artística. A més a més, a tot Catalunya (València, Mallorca i el Principat de Catalunya amb els Comtats del Nord) l’arquitectura té unes característiques pròpies que la diferencien de la resta d'Europa: importància dels edificis civils (Llotja de Perpinyà), austeritat en la decoració de les basíliques i les esglésies (Santa Maria del Mar a Barcelona), recerca d’una major amplada en l’espai interior dels temples i ubicació de capelles en els espais interiors entre contraforts).Obres destacades d’aquesta època són els monestirs de l'Orde del Cister de Santa Maria de Poblet (Conca de Barberà), Santa Maria de Santes Creus (Alt Camp) i Santa Maria de Vallbona (Urgell) i, a Barcelona, l'església de Santa Maria del Mar, el Palau de la Generalitat (façana del carrer del Bisbe),les Drassanes, la Llotja i l’edifici del Consell de Cent (actual Ajuntament).
Sant Jordi de Jaume Huguet
En l’arquitectura l’aspecte més destacat serà la conquesta de la llum i de l’espai, amb la irrupció dels vitralls acolorits com a nova forma d’expressió artística. A més a més, a tot Catalunya (València, Mallorca i el Principat de Catalunya amb els Comtats del Nord) l’arquitectura té unes característiques pròpies que la diferencien de la resta d'Europa: importància dels edificis civils (Llotja de Perpinyà), austeritat en la decoració de les basíliques i les esglésies (Santa Maria del Mar a Barcelona), recerca d’una major amplada en l’espai interior dels temples i ubicació de capelles en els espais interiors entre contraforts).Obres destacades d’aquesta època són els monestirs de l'Orde del Cister de Santa Maria de Poblet (Conca de Barberà), Santa Maria de Santes Creus (Alt Camp) i Santa Maria de Vallbona (Urgell) i, a Barcelona, l'església de Santa Maria del Mar, el Palau de la Generalitat (façana del carrer del Bisbe),les Drassanes, la Llotja i l’edifici del Consell de Cent (actual Ajuntament).
Sant Jordi de Jaume Huguet Art(2) El Romànic (segles XI al XIII)
El romànic és la primera manifestació artística a Europa occidental lligada a l’expansió del cristianisme. Al Principat de Catalunya el Romànic sorgeix en el context de la reconquesta i repoblació cristiana dels territoris ocupats pels musulmans, i per això es localitza geogràficament, sobretot, a la Catalunya Vella.
En l’arquitectura trobem que en molts casos l’espai interior de les esglésies és força reduït, a causa de la forma constructiva i a l’impuls d’un recolliment poc apte per a la sumptuositat. Exemples d’això en són totes les esglésies romàniques del Pirineu català així com també l’església de Sant Pau del Camp (a Barcelona).Emperò podem trobar altres esglésies romàniques que destaquen per la seva amplada i lluminositat, com la de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà).
Pel que fa a la pintura i l’escultura, principalment es faran a l’interior de les esglésies, tant a les parets, amb escenes que il·lustren la Bíblia, com als frontals, fets sobre fusta i col·locats davant dels altars. La pintura és bastant esquemàtica, geomètrica (poc naturalista) i usa dels colors de manera simple, sense barrejar-los. Es pretenia difondre de la manera més fàcil i ràpida possible el discurs (basat en la Bíblia) que aquestes representacions contenien d'exaltació de la fe cristiana.De tot el nombrós i gran patrimoni del Romànic català n'és especialment important el conjunt d’esglésies de la Vall de Boí (les pintures murals i d'altres elements es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona
Església de Sant Climent de Taüll
En l’arquitectura trobem que en molts casos l’espai interior de les esglésies és força reduït, a causa de la forma constructiva i a l’impuls d’un recolliment poc apte per a la sumptuositat. Exemples d’això en són totes les esglésies romàniques del Pirineu català així com també l’església de Sant Pau del Camp (a Barcelona).Emperò podem trobar altres esglésies romàniques que destaquen per la seva amplada i lluminositat, com la de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà).
Pel que fa a la pintura i l’escultura, principalment es faran a l’interior de les esglésies, tant a les parets, amb escenes que il·lustren la Bíblia, com als frontals, fets sobre fusta i col·locats davant dels altars. La pintura és bastant esquemàtica, geomètrica (poc naturalista) i usa dels colors de manera simple, sense barrejar-los. Es pretenia difondre de la manera més fàcil i ràpida possible el discurs (basat en la Bíblia) que aquestes representacions contenien d'exaltació de la fe cristiana.De tot el nombrós i gran patrimoni del Romànic català n'és especialment important el conjunt d’esglésies de la Vall de Boí (les pintures murals i d'altres elements es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona
Església de Sant Climent de Taülldivendres, 5 de juny del 2009
Art (1) Abans del romànic
ART IBÈRIC, GREC I ROMÀ
Tres antigues civilitzacions han deixat sobre el territori català importants manifestacions. En destaquem el jaciment ibèric d’Ullastret (Baix Empordà) i les restes gregues de Sant Martí d’Empúries (Alt Empordà). La romanització ha comportat l’existència al Principat de Catalunya de tot un conjunt de manifestacions, sobretot en l'arquitectura, que superen quantitativament les d’èpoques anteriors. Moltes de les actuals principals ciutats catalanes es fundaren en aquella època i hi podem trobar manifestacions arqueològiques de primer ordre.
Són particularment interessants els conjunts arqueològics de Tarragona (Tarraco, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) i el de Barcelona (Barcino, on al subsòl de la Plaça del Rei hi ha un didàctic museu arqueològic a l'entorn de l'antiga ciutat de l'època romana).
L'aqüeducte romà que duia l'aigua a Tarraco encara és dempeus
ART VISIGÒTIC, MUSULMÀ I PRE-ROMÀNIC
En queden poques restes perquè al damunt de la major part dels antics temples s’hi construïren les esglésies romàniques. De l’art visigòtic cal remarcar-ne la casa conservada davall de la Plaça del Rei de Barcelona (Barcelonès), mentre que de l’època musulmana en destaquen el Castell de la Suda de Lleida (el Segrià) i el de Tortosa (Baix Ebre).
Tres antigues civilitzacions han deixat sobre el territori català importants manifestacions. En destaquem el jaciment ibèric d’Ullastret (Baix Empordà) i les restes gregues de Sant Martí d’Empúries (Alt Empordà). La romanització ha comportat l’existència al Principat de Catalunya de tot un conjunt de manifestacions, sobretot en l'arquitectura, que superen quantitativament les d’èpoques anteriors. Moltes de les actuals principals ciutats catalanes es fundaren en aquella època i hi podem trobar manifestacions arqueològiques de primer ordre.
Són particularment interessants els conjunts arqueològics de Tarragona (Tarraco, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) i el de Barcelona (Barcino, on al subsòl de la Plaça del Rei hi ha un didàctic museu arqueològic a l'entorn de l'antiga ciutat de l'època romana).
L'aqüeducte romà que duia l'aigua a Tarraco encara és dempeusART VISIGÒTIC, MUSULMÀ I PRE-ROMÀNIC
En queden poques restes perquè al damunt de la major part dels antics temples s’hi construïren les esglésies romàniques. De l’art visigòtic cal remarcar-ne la casa conservada davall de la Plaça del Rei de Barcelona (Barcelonès), mentre que de l’època musulmana en destaquen el Castell de la Suda de Lleida (el Segrià) i el de Tortosa (Baix Ebre).
Llengua i literatura catalanes (4) L' Us del català al Principat de Catalunya.
ADMINISTRACIÓ
El català és la llengua normalment emprada per les administracions, sobretot la local i la de la Generalitat. La Llei de Política Lingüística estableix que l'Administració de la Generalitat i tots els seus serveis (educatius, sanitaris, culturals, assistencials, transports, mediambientals, policíacs, i de tota mena) han d’emprar el català.
ENSENYAMENT (PRIMARI, SECUNDARI I SUPERIOR)
El català és la llengua vehicular principal en l’ensenyament no universitari. L'alumnat no se separa ni en centres ni en classes diferents per raó de la seva llengua habitual.
Tots els infants, sigui quina sigui la seva llengua materna en iniciar l’ensenyament, han de conèixer bé el català i l'espanyol al final de l’educació obligatòria, per la qual cosa l’ensenyament d'aquestes llengües és garantit.
La llengua de les universitats del Principat de Catalunya és el català. A l'hora de fer les classes, però, els professors utilitzen la llengua que prefereixen (en algunes el català hi predomina) amb independència de la voluntat dels alumnes.
MITJANS DE COMUNICACIÓ (PREMSA, RÀDIO, TELEVISIÓ I INTERNET)
En l’actualitat, hi ha tres cadenes públiques de televisió (TV3, C33-K33 i 3/24) que emeten en català. També ho fan les emissores públiques de ràdio, com ara Catalunya Ràdio. A finals del 2000 a Catalunya hi havia 183 emissores municipals, que emetien sobretot en català, llengua també present en gran part de les emissores privades.
Pel que fa als mitjans de comunicació escrits, són en llengua catalana dos diaris d’informació general d'àmbit català, diversos diaris d'àmbit comarcal i nombroses publicacions periòdiques especialitzades.
L'aparició d'internet ha motivat la creació de portals catalans, el més antic dels quals VilaWeb, que ha acomplert el 2005 el desè aniversari.
MÓN SOCIOECONÒMIC
La Llei de Política Lingüística estableix unes normes generals sobre l’ús del català per al món econòmic: les empreses que es dediquen a la prestació de serveis al Principat de Catalunya han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s’expressin en qualsevol de les dues llengües oficials i han de tenir almenys en català la senyalització i els cartells d’informació general. També és interessant destacar que, en la vida laboral i sindical, els convenis col·lectius de treball són vàlids es qualsevol de les dues llengües oficials i s’han de redactar en la llengua oficial que acordin les parts.
Al llarg de les darreres dècades, la catalanització dels sectors socioeconòmic ha avançat considerablement,però encara ens trobem lluny d'un ús ple de la llengua catalana.
LA CULTURA (LLIBRES, TEATRE, CINE, VÍDEO I INTERNET)
El sector del llibre és un dels sectors més consolidats de la indústria cultural catalana. Actualment s’editen en català més de 7.000 títols a l'any, quantitat que equival a un 12% de la producció espanyola total (gran part de la qual també s'edita i es produeix a casa nostra). El català és la desena llengua més traduïda del món. L’exhibició cinematogràfica en català és escassa en el conjunt del mercat, malgrat un cert augment els darrers anys. Es pot dir el mateix del sector dels vídeos. Pel que fa al teatre, hi ha un nombre elevat de companyies professionals que actuen en català, llengua que predomina en els teatres catalans. El català és la dinovena llengua més utilitzada a Internet (per nombre de pàgines web existents).
El català és la llengua normalment emprada per les administracions, sobretot la local i la de la Generalitat. La Llei de Política Lingüística estableix que l'Administració de la Generalitat i tots els seus serveis (educatius, sanitaris, culturals, assistencials, transports, mediambientals, policíacs, i de tota mena) han d’emprar el català.
ENSENYAMENT (PRIMARI, SECUNDARI I SUPERIOR)
El català és la llengua vehicular principal en l’ensenyament no universitari. L'alumnat no se separa ni en centres ni en classes diferents per raó de la seva llengua habitual.
Tots els infants, sigui quina sigui la seva llengua materna en iniciar l’ensenyament, han de conèixer bé el català i l'espanyol al final de l’educació obligatòria, per la qual cosa l’ensenyament d'aquestes llengües és garantit.
La llengua de les universitats del Principat de Catalunya és el català. A l'hora de fer les classes, però, els professors utilitzen la llengua que prefereixen (en algunes el català hi predomina) amb independència de la voluntat dels alumnes.
MITJANS DE COMUNICACIÓ (PREMSA, RÀDIO, TELEVISIÓ I INTERNET)
En l’actualitat, hi ha tres cadenes públiques de televisió (TV3, C33-K33 i 3/24) que emeten en català. També ho fan les emissores públiques de ràdio, com ara Catalunya Ràdio. A finals del 2000 a Catalunya hi havia 183 emissores municipals, que emetien sobretot en català, llengua també present en gran part de les emissores privades.
Pel que fa als mitjans de comunicació escrits, són en llengua catalana dos diaris d’informació general d'àmbit català, diversos diaris d'àmbit comarcal i nombroses publicacions periòdiques especialitzades.
L'aparició d'internet ha motivat la creació de portals catalans, el més antic dels quals VilaWeb, que ha acomplert el 2005 el desè aniversari.
MÓN SOCIOECONÒMIC
La Llei de Política Lingüística estableix unes normes generals sobre l’ús del català per al món econòmic: les empreses que es dediquen a la prestació de serveis al Principat de Catalunya han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s’expressin en qualsevol de les dues llengües oficials i han de tenir almenys en català la senyalització i els cartells d’informació general. També és interessant destacar que, en la vida laboral i sindical, els convenis col·lectius de treball són vàlids es qualsevol de les dues llengües oficials i s’han de redactar en la llengua oficial que acordin les parts.
Al llarg de les darreres dècades, la catalanització dels sectors socioeconòmic ha avançat considerablement,però encara ens trobem lluny d'un ús ple de la llengua catalana.
LA CULTURA (LLIBRES, TEATRE, CINE, VÍDEO I INTERNET)
El sector del llibre és un dels sectors més consolidats de la indústria cultural catalana. Actualment s’editen en català més de 7.000 títols a l'any, quantitat que equival a un 12% de la producció espanyola total (gran part de la qual també s'edita i es produeix a casa nostra). El català és la desena llengua més traduïda del món. L’exhibició cinematogràfica en català és escassa en el conjunt del mercat, malgrat un cert augment els darrers anys. Es pot dir el mateix del sector dels vídeos. Pel que fa al teatre, hi ha un nombre elevat de companyies professionals que actuen en català, llengua que predomina en els teatres catalans. El català és la dinovena llengua més utilitzada a Internet (per nombre de pàgines web existents).
Llengua i literatures catalanes (3) Situació jurídica del català
LA REGULACIÓ DEL MULTILINGÜISME A ESPANYA
La Constitució espanyola (1978) afirma que la llengua oficial del regne és el castellà i que «les altres llengües espanyoles [sic], que són un patrimoni cultural que ha de ser objecte de respecte i protecció, seran també oficials en les comunitats autònomes respectives segons el seu estatut d'autonomia». En el cas del Principat de Catalunya, la llengua pròpia és el català, declarat llengua oficial juntament amb el castellà.
LA SITUACIÓ A ANDORRA, FRANÇA I ITÀLIA
Andorra: el català és l'única llengua oficial.
França: el francès és l'única llengua oficial. L'ús de les altres llengües que es parlen a la República francesa,com el català, troba importants obstacles.
Itàlia: l'italià és l'única llengua oficial, però les altres llengües parlades al país, com el català, gaudeixen de cert reconeixement legal (diferent segons el cas).
LES LLEIS DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA
Després que el català hagi esdevingut oficial al Principat de Catalunya, s'ha promulgat dues lleis de normalització lingüística (1983 i 1998), és a dir, lleis que tenen com a objectiu la recuperació i l'extensió de l'ús de la llengua en els diversos àmbits de la vida pública (administració, ensenyament, vida econòmica,mitjans de comunicació, etc.).
EL CATALÀ A LA UNIÓ EUROPEA
L’any 1990, el Parlament europeu aprovà una resolució que reconeixia la importància de la llengua catalana dins la Comunitat europea i que demanava als òrgans competents la utilització del català en certs casos concrets (publicació dels tractats i textos fonamentals de les Comunitats Europees, relació d'aquestes amb el públic i inclusió en els programes per a l'aprenentatge de les llengües europees). El 2005 però hi ha hagut una gran decepció entre la població catalanoparlant atès que al català no se li ha reconegut l'estatus de llengua oficial al si de la Unió Europea. La Unió Europea ignora que el català és la setena llengua més parlada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)