El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dilluns, 31 de gener del 2011
Obren Montsoriu.
El castell de Montsoriu ja s'ha obert al públic.El castell de Montsoriu ja es pot visitar els caps de setmana amb reserva prèvia a través d'internet, les visites són totes guiades.
La plaça Sant Jaume es vesteix de República
El públic aclama la República a la plaça de Sant Jaume. FOTO: Minoria Absoluta.
Lluís Companys proclama la República des del balcó de l’Ajuntament. FOTO: Minoria Absoluta.
El President Francesc Macià (Fermí Reixach) amb Josep Tarradellas (Aleix Albareda). FOTO: Minoria Absoluta.
El President Lluís Companys representat per Pere Ponce. FOTO: Minoria Absoluta.Cinema
Toni Soler i Manuel Huerga fan tàndem en aquest telefilm
La plaça Sant Jaume es vesteix de República
El telefilm '14 d'abril. Macià contra Companys' convoca figurants vestits d'època per recrear la proclamació de la República
REDACCIÓ 
El President Companys (Pere Ponce) amb Marcel·lí Domingo (Pep Ferrer). FOTO: Minoria Absoluta.
Barcelona
La plaça Sant Jaume de Barcelona ha fet un salt en el temps, a la primavera de 1931. El motiu és el rodatge de la telesèrie 14 d'abril. Macià contra Companys i les escenes cabdals de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià.
El film, dirigit per Manuel Huerga i amb Pere Ponce en el paper de Lluís Companys, és idea del periodista, historiador i responsable de la productora Minoria Absoluta Toni Soler. "A la gent els vàrem demanar si volien proclamar la República, només això", ha assenyalat Soler en referència a la crida per convocar els figurants voluntaris a la recreació històrica. L'única condició per assistir-hi era acudir vestits d'època i finalment al rodatge s'hi han aplegat prop de 500 persones.
El President Companys (Pere Ponce) amb Marcel·lí Domingo (Pep Ferrer). FOTO: Minoria Absoluta.
Recreació de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià. FOTO: Minoria Absoluta.
diumenge, 30 de gener del 2011
Rivesaltes: 1939-2007
ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ FRANCESOS
Filferrades, Rivesaltes
Camp Joffre à Rivesaltes (66)
MÉS ENLLÀ DE LES FILFERRADES
TOPOBIOGRAFIES DE L'EXILI CATALÀ
Republicans, soldats argelians i immigrants il·legals del segle XXI han passat pel camp francès
Filferrades, Rivesaltes
Filferrades, vigilància de la guàrdia mòbil i dels senegalesos, fam, fang, fred, brutícia, epidèmies, pallisses, humiliacions i plagues de rates. Així era l'univers dels camps de concentració francesos, on van anar a parar centenars de milers d'exiliats espanyols el 1939. Els camps van ser creats per solucionar el que França considerava un "problema logístic", però no es van clausurar amb el final de la Segona Guerra Mundial. De fet, el camp de Rivesaltes es va reobrir més d'una vegada al llarg dels segles XX i XXI per solucionar altres "problemes logístics": jueus, gitanos, militars espanyols feixistes, francesos que havien col·laborat amb els nazis, harkis -els soldats argelians que havien ajudat França durant la Guerra d'Independència d'Algèria- i "immigrants il·legals fins al 2007", explica la directora del Museu Memorial de Rivesaltes, Marianne Petit. Aquest immens camp de més de 600 hectàries, a uns quinze quilòmetres de Perpinyà, que alguns refugiats anomenaven "el Sàhara francès", perquè no hi havia ni una espurna de vegetació i el vent bufetejava la cara, es va obrir oficialment el 1939 per acollir milers d'homes, dones i nens que havien fugit dels feixistes espanyols. El 1942 es va convertir en un "centre de reagrupament familiar" de jueus, una manera fina de dir "avantsala d'Auschwitz".
El 1945 aquest camp francès va acollir un altre grup curiós. "Més d'un centenar de militars franquistes -explica l'historiador Jordi Guixé- que havien estat fets presoners pels guerrillers durant la invasió de la Vall d'Aran, quasi tots pertanyents als anomenats Batallons de Caçadors de Muntanya de l'exèrcit franquista".
El 1962 Rivesaltes es tornaria a obrir. En aquest cas, per acollir els pied-noirs que havien lluitat amb les tropes franceses durant la Guerra d'Independència d'Algèria. Uns 35.000 harkis, amb les seves famílies, que fugien del seu país per la por de les represàlies, van passar pel Sàhara francès. Anys més tard, Rivesaltes també acolliria uns altres apàtrides , els immigrants il·legals.
Rivesaltes obrirà el 2014 un museu on s'explicaran tots aquests episodis de la seva història. En altres camps de concentració francesos, però, tan sols hi queda la sorra. És el cas d'Argelers. Felip Solé i Grégory Tuban han recollit a Camp d'Argelers 1939-1942 (Televisió de Catalunya i Cossetània Edicions) 40 testimonis que van passar pel camp de concentració francès quan tenien entre 4 i 26 anys. "Després de llegir el llibre et pots imaginar Argelers", explica Solé. "Jo he trigat hores, setmanes, a entendre com s'hi vivia, com s'hi circulava, la quotidianitat, les relacions humanes... Per exemple, quan li pregunto a l'Elisabeth Eidenbenz -la responsable de la maternitat d'Elna- per les violacions, ella aixeca les espatlles. El que m'està dient és que davant els nens que es morien de gana i de tot aquest espectacle de misèria, es produïen les violacions (ara és en Felip Solé el que aixeca les espatlles). Això costa d'entendre". El llibre, però, ajuda a descodificar tot aquest univers i el de l'actuació de l'administració francesa.
Altres Espais Estatals i Internacional
Camp Joffre à Rivesaltes (66)
La memòria històrica: l'exili republicà! Rivesaltes, Colliure i Elna. A més: Crida a les Elna de Catalunya!
MÉS ENLLÀ DE LES FILFERRADES
TOPOBIOGRAFIES DE L'EXILI CATALÀ
dissabte, 29 de gener del 2011
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(26)
Celler modernista de Gandesa que es va construir als inicis del segle passat. Foto: ARXIU.Les catedrals del vi
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Cèsar Martinell i Brunet
CÈSAR MARTINELL I BRUNET
Cèsar Martinell i Brunet
fil·loxera.
Fragment del fris de Pinell de Brai.
divendres, 28 de gener del 2011
Demografia catalana.
La taxa de natalitat a Catalunya segueix baixant.
Al 2009 van néixer 11,69 infants per cada 1.000 habitants i al primer semestre del 2010, només 11,54
La taxa de natalitat de Catalunya continua baixant. L'any 2009 van néixer a Catalunya 11,69 infants per cada 1.000 habitants, mentre que durant el primer semestre del 2010, només es van registrar 11,54 naixements per cada 1.000 habitants, segons les dades provisionals avançades ahir per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).
El mateix camí de baixada segueix la nupcialitat a Catalunya. L'any 2009, es van registrar 3,90 matrimonis per cada 1.000 habitants mentre que el primer semestre del 2010 van ser 3,82 per mil habitants.
L'any 2009 es van registrar a Catalunya 85.204 naixements. Si la taxa de natalitat del primer semestre del 2010 es manté igual, l'estadística d'aquest any (encara en procés d'anàlisi) es tancarà amb un total de 81.672 naixements, és a dir, gairebé 4.000 neixements menys que l'any anterior. Pel que fa a la nupcialitat, si la tendència del segon semestre de l'any passat fos igual a la del primer (encara no es coneix aquesta dada), l'any 2010 s'hauria tancat amb un total de 26.004 matrimonis, és a dir, 1.500 enllaços menys que al 2009.
Les dades provisionals facilitades ahir per l'INE destaquen que el conjunt de l'Estat va registrar l'any passat un notable descens en el nombre total de naixements, respecte al mateix període de l'any anterior. Les úniques comunitats que no van tenir un descens de la taxa de natalitat van ser l'any passat -primer semestre-, Canàries, Castella i Lleó, Cantàbria, Ceuta i Melilla. Les comunitats amb taxes de natalitat més baixes de l'Estat continuen sent Astúries i Galícia, i les més altes Múrcia i Madrid.
TVC i la Història de Catalunya (11)
Futur.doc: els orígens
En aquest primer capítol de la sèrie documental "Futur.doc", el programa "Tarasca" repassa els inicis de la història de Catalunya, des de la prehistòria fins a l'inici de la cultura trobadoresca.
Aquesta primera part parteix dels primers homes que van poblar Catalunya, com l'home de Talteüll; les primeres cultures, com els ibers, passant per la presència de fenicis, grecs i romans; l'aparició del cristianisme i l'arribada dels musulmans.
El capítol s'acaba amb el casament de Berenguer III amb Dolça de Provença, que va significar l'expansió cap a Occitània i l'inici de la cultura trobadoresca.
Al llarg del programa intervenen Josep Maria Solé, director del Museu d'Història de Catalunya; Josep Maria Fullola, catedràtic de prehistòria de la Universitat de Barcelona; Josep Vilella, professor d'història antiga de la Universitat de Barcelona; Josep Giralt, director del Museu Comarcal de la Noguera; Marina Miquel, medievalista del Museu d'Història de Catalunya; Antoni Riera, catedràtic d'història medieval de la Universitat de Barcelona; i Joan Soler, especialista en cultura popular.
TVC i la Història de Catalunya (10)
Futur.doc: reis, comtes i senyors
El segon capítol de la sèrie "Futur.doc", del programa "Tarasca", repassa els fets històrics més destacats que van tenir lloc a Catalunya a l'època medieval i feudal, com el naixement de la Corona d'Aragó, la conquesta de Mallorca i València o l'expansió pel Mediterrani.
La paraula "catalans" va sorgir a començaments del segle XII. Els catalans van trobar un marc polític definit a partir del 1137, quan el rei d'Aragó va donar la seva filla Peronella, que era menor d'edat, al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, que tenia 20 anys. Aquest fet va suposar el naixement de la Corona d'Aragó.
El rei de la Corona d'Aragó va seguir les petges dels seus predecessors i va iniciar l'expansió contra l'islam al sud. L'any 1148, una expedició marítima va sortir de Barcelona cap al Delta de l'Ebre. Després d'un setge de sis mesos, els tortosins van capitular.
L'expansió de la Corona la va continuar Alfonini sobre Mallorca i l'actual Catalunya Nord també va ser incorporada al casal. L'expansió de la Corona es va consolidar a la Mediterrània i els regnes es van convertir en l'instrument dels nobles, dels eclesiàstics i dels grans comerciants.
En aquest context, Martí l'Humà va succeir Pere III, però la seva mort prematura, l'any 1410, va comportar que diferents comtes creguessin que tenien drets per succeir-lo. El tron va quedar buit durant un temps conegut com "interregne". Després de moltes lluites, nou representants del Principat i dels regnes d'Aragó i València es van reunir al castell de Casp. Els compromissaris van decidir instal·lar la dinastia forana dels Trastàmara a la Corona d'Aragó.
Al segle XV, quan la llengua catalana encara era fortament homogènia, va aparèixer Ausiàs March, una de les principals figures de la literatura catalana de tots els temps.
El regnat dels Trastàmara va acabar en una guerra civil catalana. Ferran II va casar-se amb Isabel la Catòlica, reina de Castella, i l'any 1479 va començar una nova etapa per a la Corona d'Aragó. El rei Ferran va posar fi a la guerra i va pactar amb les Corts Catalanes que governaria respectant les lleis i els costums del Principat. Aquest pacte va subsistir fins al 1714.
A Catalunya, la Inquisició, creada per l'església catòlica, es va implantar l'any 1232, però no va ser utilitzada com a instrument polític fins a l'arribada dels Reis Catòlics. L'any 1492, els reis van dictar un decret pel qual s'expulsava els jueus de la península.
Carles V va signar les constitucions catalanes. Llavors, la Mediterrània havia perdut l'hegemonia i els estats europeus miraven cap a Amèrica, que representava la nova expansió. El monarca, però, va denegar als catalans l'autorització per comerciar-hi directament.
Felip II va traslladar la capital de l'imperi de Toledo, a Madrid. El seu regnat va coincidir amb l'esplendor de l'imperi hispànic.
El documental inclou entrevistes a Josep Giralt, director del Museu Comarcal de la Noguera; Antoni Riera, catedràtic d'història medieval de la Universitat de Barcelona; Joan Soler, especialista en cultura popular; Josep Maria Solé, director del Museu d'Història de Catalunya; Maria José Fuentes, professora de semítiques de la Universitat de Barcelona; i Agustí Alcoberro, professor d'història moderna de la Universitat de Barcelona.
TVC i la Història de Catalunya (9)
Futur.doc: la identitat
La Guerra dels Segadors, que va esclatar l'any 1640, va ser una revolta catalana contra la monarquia hispànica. El comte duc d'Olivares havia apujat els impostos per mantenir la malmesa economia imperial. A més, el comte duc pretenia que els catalans s'enrolessin a les tropes que lluitaven a Europa en la Guerra dels Trenta Anys. La revolta camperola va entrar a Barcelona i es va estendre per tot el Principat. En aquest context, en una assemblea convocada pel president Pau Claris, es va proclamar la República Catalana. Set anys després, la firma de la pau entre França i Castella va suposar el final de les aspiracions republicanes dels catalans.
El balanç de la Guerra dels Segadors va ser catastròfic. Catalunya va perdre una cinquena part del territori: el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i una part de la Cerdanya.
Durant el segle XVIII, la societat catalana tenia una gran riquesa festiva, però difícilment tenia accés a altres aspectes de la cultura. Es calcula que a principis de segle, els analfabets representaven entre el 90 i el 95% de la població. A més, el català sofria una persecució oberta i la impremta va ser usada com una arma del poder per convertir el castellà en l'única llengua normalitzada i legalment impresa.
Durant el segle XIX, les fargues van donar un gran impuls a l'economia. La indústria tradicional del ferro, que es produïa a les fargues, s'havia desenvolupat al Pirineu al segle IX.
Al llarg del documental, hi intervenen Josep Maria Solé, director del Museu d'Història de Catalunya; Agustí Alcoberro, professor d'història moderna de la Universitat de Barcelona; Josep Termes, catedràtic d'història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra; i Joan Soler, especialista en cultura popular.
TVC i la Història de Catalunya (8)
Futur.doc: el segle XX
A finals del segle XIX, Catalunya volia assumir els canvis socials i polítics que, des d'Europa, transformaven la societat occidental amb un nou concepte de modernitat.
L'augment del consum de la població espanyola va determinar l'impuls de l'economia catalana de finals de segle. Tot i les dificultats, Catalunya feia esforços per equiparar-se amb les àrees més modernitzades d'Europa, les quals començaven a invertir en la indústria catalana.
Barcelona va modernitzar la ciutat amb l'Exposició Universal del 1888. L'esdeveniment va ser un dispositiu de propaganda i es van acabar moltes infraestructures del centre de la ciutat.
Un projecte que l'enginyer Ildefons Cerdà havia fet l'any 1859 va servir per reformar l'Eixample de Barcelona. Cerdà va contribuir a l'urbanisme modern amb solucions pràctiques per als problemes de creixement de la ciutat.
El 1885 es va produir un esdeveniment cultural que va canviar el futur i els referents de moltes expressions artístiques: el naixement del cinematògraf. Fructuós Gelabert va introduir el cinema a Catalunya, amb la productora Films Barcelona.
El Modernisme va sorgir quan una nova burgesia catalana es va consolidar econòmicament i va adoptar costums moderns. La burgesia practicava el mecenatge i els edificis modernistes eren uns espais de distinció per a una classe social que tenia una visió esteticista del disseny, la decoració i l'art. Arquitectes com Gaudí, Jujol, Puig i Cadafalch o Domènech i Montaner van plasmar al cos de les ciutats un món en el qual la imaginació no tenia límits.
Al llarg del programa, hi intervenen Joan Soler, especialista en cultura popular; Josep Termes, catedràtic d'història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra; i Josep Maria Solé, director del Museu d'Història de Catalunya.
En aquest quart i últim capítol de la sèrie "Futur.doc", el programa "Tarasca" repassa la història de Catalunya des de la celebració de l'Exposició Universal de Barcelona, l'any 1888, fins a l'època actual.
Infraestructures i serveis (2)
Les autoritats a l'estació de Vilafant, abans de pujar al TAV. Foto: LLUÍS SERRAT.El corredor mediterrani centra l'estrena oficial del TAV
dijous, 27 de gener del 2011
La història Una fortalesa emblemàtica
Es considera un dels millors exemples de fortalesa gòtica a Catalunya.
Al llarg de la seva història, mai ningú no va ser capaç de subjugar-la.
Les grans vistes de Montsoriu són un dels seus grans atractius Foto: LLUÍS SERRAT.
El cronista reial Bernat Desclot ja va definir l'any 1285 “lo castell de Montsoriu” com “un dels més bells e dels nobles del món...”. La seva envejable situació estratègica, al cim d'un turó de més de 600 metres, al peu del Montseny i a tocar de les Guilleries, a cavall dels actuals municipis d'Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu, va ser el que va fer que es convertís en la seu militar dels vescomtes de Cabrera, una de les nissagues més poderoses d'aquells temps.
El primer document conegut data del 10 de febrer del 1002, en la donació de terres al monestir de Sant Cugat del Vallès. Des de la seva construcció, el castell va anar lligat als antics comtes de Girona, que van acabar entroncant amb els de Cabrera, els quals de mica en mica van anar engrandint aquesta fortalesa palau. La connivència dels seus amos durant anys amb els prohoms de Montsoriu i la reialesa no només va fer créixer el poder polític i social de la família, sinó que van convertir el castell en una residència noble, confortable i a la vegada molt segura. La seva configuració arquitectònica, basada en tres recintes concèntrics protegits per muralles fermes i una torre de guaita, van aconseguir que al llarg de la seva història restés totalment inexpugnable. Es té coneixement històric de dos grans setges: un el 1285, per part de Felip l'Ardit de França, i l'altre al voltant del 1368, en plena revolta contra el rei Pere III. Cap d'ells nova aconseguir subjugar -los.
A mitjan segle XIV va ser el moment en què el castell va arribar a la seva màxima esplendor, amb la construcció d'una sala gòtica i una capella nova, entre altres remodelacions que encara avui són ben perceptibles. A partir de la segona meitat del segle XV, episodis bèl·lics i el trasllat dels seus senyors a la residència de Blanes van provocar la decadència del castell. L'arribada dels canons i la pólvora van acabar per ensorrar qualsevol sentit a la funcionalitat d'aquella fins aleshores emblemàtica fortalesa. El castell de Montsoriu va anar canviant de propietaris i es va abandonar, fet que va produir més d'un saqueig al recinte. La darrera família que en va posseir la propietat, els Ribot, van cedir-lo al Consell Comarcal de la Selva el 1998, el qual s'ha encarregat de la conservació i rehabilitació, amb l'ajuda inestimable de l'associació Amics del Castell de Montsoriu.
El castell de Montsoriu obre les portes al turisme cultural
Aquest dissabte el conseller Mascarell inaugurarà les obres de restauració que permetran fer-hi visites guiades els caps de setmana.
Una quinzena de guies formats per la Gabella donaran les explicacions en quatre idiomes.
Xavier Castillón
Una imatge del castell. Foto: LLUÍS SERRAT.
El castell de Montsoriu ja no serà una fortalesa infranquejable: ara serà possible visitar regularment el que està considerat el millor castell gòtic de Catalunya i gaudir de les impressionants vistes. Això ha estat possible gràcies a les obres de restauració que s'hi han portat a terme i que s'inauguraran aquest dissabte a les dotze del migdia en un acte presidit pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, al qual també assistiran el secretari general del departament, Xavier Solà; el director general de Patrimoni, Joan Pluma; representants de l'Estat, la Diputació i el Consell Comarcal de la Selva, i els alcaldes d'Arbúcies, Breda, Sant Feliu de Buixalleu i Riells i Viabrea, entre altres integrants del patronat gestor del castell, com ara la seva activa associació d'amics.
Concert a Montsoriu
L'acte oficial d'inauguració, que inclourà una actuació de l'Orquestra Jove de la Selva, no està pensat per al públic en general, que no haurà d'esperar gaire per visitar el castell, ja que les visites guiades concertades a la fortalesa començaran el primer cap de setmana de febrer. De moment, només es podrà visitar el castell els caps de setmana, fent les reserves a través del web del castell: www.montsoriu.cat. Les entrades costen 5 euros, 3 euros per als nens de 6 a 14 anys, i l'accés és gratuït per als més petits. A l'estiu és molt probable que hi hagi visites guiades alguns dies entre setmana, però no tots, entre altres coses, perquè al castell continuen havent-hi obres de reforma i també intervencions arqueològiques. A partir del setembre vinent el castell s'obrirà també a les escoles. En qualsevol cas, el castell només es podrà visitar en grup i amb un dels guies que han estat formats pel Museu Etnològic del Montseny la Gabella, gràcies a un conveni entre el Consell Comarcal de la Selva –propietari d'aquest castell de titularitat pública– i l'Ajuntament d'Arbúcies. Aquesta quinzena de guies de la zona, que s'organitzaran en diferents torns, donaran explicacions sobre la història del castell i la seva reconstrucció en català, castellà, anglès i francès. La previsió és que hi hagi visites cada hora: 14 visites i unes 500 persones cada cap de setmana. Les visites començaran a l'antic cos de guàrdia, convertit en recepció del castell, i acabaran a la gran cisterna que hi ha sota el pati d'armes. L'únic inconvenient és que, des del pàrquing fins a la porta del recinte, situat sobre un turó de 649 metres d'alçada, hi ha una passejada de mitja hora. “L'obertura al públic de Montsoriu pot ser un incentiu turístic molt important per a la comarca i especialment per als pobles veïns. Crec que la gent ho esperava i que quedarà molt sorpresa del que s'hi trobarà”, diu el president del patronat del castell, Robert Fauria. En els últims anys, el patronat ha assolit una àmplia implicació institucional en la rehabilitació del castell, amb un pla director que preveu inversions per més de 7 milions d'euros que encara no han arribat al seu equador. El castell de Montsoriu es troba en un procés obert, però almenys ara en pot gaudir tota la ciutadania.
29.1.2011
Dissabte vinent s'inaugurarà una nova etapa del castell de Montsoriu com a monument públic visitable i, per tant, a l'abast de tots els ciutadans.
10.2.1002
Dia en què està datat el primer document conegut relacionat amb Montsoriu. Es tracta d'un document sobre la donació d'unes terres al monestir de Sant Cugat.
dimarts, 25 de gener del 2011
Comença el rodatge del telefilm '14 d'abril. Macià contra Companys'
Comença el rodatge del telefilm '14 d'abril. Macià contra Companys'
La productora Minoria Absoluta fa una crida a participar en l'escena de la proclamació de la República Catalana el 1931. Toni Soler ha escrit el guió i Manel Huerga s'encarrega de la direcció
Macià proclama la República Catalana el 14 d'abril de 1931
Francesc Macià tornarà a proclamar la República Catalana a la plaça Sant Jaume. I Minoria Absoluta fa una crida perquè qui vulgui participar-hi es vesteixi a la moda dels anys 30 per tal de reproduir l'escena pel telefilm que la productora prepara per TV3. Aquest dilluns ha començat el rodatge del film que tindrà com a plató diversos emplaçaments de Barcelona.
El nom provisional de la pel·lícula és 14 d'abril. Macià contra Companys, i està plantejada com un documental de ficció: l'acció se situa el 1932, quan un equip de periodistes decideix fer un documental sobre els fets succeïts entre el 14 i el 17 d'abril del 1931, els tres dies que va tenir vigència la República Catalana. Així que entrevisten les figures polítiques i socials més rellevants de l'època. Macià, Companys, Cambó, Frederica Montseny, Tarradellas o Carrasco i Formiguera són alguns dels personatges que reviuran amb el telefilm.
El guió de la producció és del periodista i historiador Toni Soler. La direcció l'ha assumit Manel Huerga.
El rodatge s'allargarà un mes i és previst que als voltants del 14 d'abril l'emeti TV3 coincidint amb el 80è aniversari de la proclamació de la República Catalana.
Voluntaris per emular el 14 d'abril de 1931
Per tal de reproduir el moment en què Macià va proclamar la República Catalana, Minoria Absoluta ha demanat voluntaris perquè vagin a la plaça Sant Jaume vestits d'època. Encara no hi ha data, però avisen que serà molt aviat. Qui hi vulgui participar ha d'omplir el formulari que trobarà a la web de TV3 o de la productora. Els programes Divendres, de TV3, i El Suplement, de Catalunya Ràdio, també difondran la convocatòria.
Busquen voluntaris per tornar a proclamar la República Catalana
Animen a participar al rodatge de 14 d'abril. Macià contra Companys?Rodatge de Macià contra Companys
Aquesta setmana ha començat el rodatge de la pel·lícula 14 d'abril. Macià contra Companys, i des de la productora, Minoria Absoluta, fan una crida de voluntaris que vulguin participar en l'escena de la proclamació de la República Catalana el 14 d'abril de 1931.
La condició que posen és que els voluntaris hi vagin caracteritzats dels anys 30.
Per fer-ho, cal enviar un correu a maciacontracompanys@tv3.cat
A més, ofereixen la possibilitat de participar com a voluntari dins l'equip de coordinació, en l'organització i posicionament de tots els figurants que formaran part al rodatge. A qui li interessi, ha d'enviar un mail a maciacontracompanys@minoriaabsoluta.com amb l'assumpte "voluntari".
14 d'abril. Macià contra Companys
La pel·lícula és una ficció televisiva, camuflada sota l'aparença d'un documental, presumptament enregistrat el 1932. Gràcies a aquesta llicència temporal, els protagonistes d'un dels episodis cabdals de la Catalunya del segle XX comenten els fets en primera persona, mentre una càmera tafanera ens ajuda a reviure què va passar a Barcelona entre el 14 i el 17 d'abril de 1931.
dilluns, 24 de gener del 2011
El mapa dels vençuts.
El Museu de l'Exili de La Jonquera rescata la trajectòria del dibuixant i cartellista Josep Subirats, exiliat i represaliat que va conèixer els camps de concentració.
Un dels dibuixos del camp del Barcarès de Josep Subirats, datat el mes de juny de 1939 Foto: MUME.
Eva Vàzquez
Als 50, l'artista dibuixaria les barraques de Barcelona com un record dels camps de l'exili
Notícies de ...
Dels barracons del Barcarès, a les barraques de Barcelona: Josep Subirats va representar la misèria dels vençuts a través de les seves construccions més infames, fossin les cabanes precàries dels camps de concentració, fossin les cases de fireta aixecades amb desferres que van començar a proliferar als marges de la ciutat durant la postguerra. Dibuixant atípic, d'una integritat poc comuna, fins al punt de sacrificar tot reconeixement públic per no trair la seva llibertat creativa en un ambient social que només afavoria l'artifici i l'opulència, Josep Subirats Samora (Barcelona, 1914-1997) és un d'aquells d'artistes que de tant en tant emergeixen de la llarga nit del franquisme com un tresor inexplicablement amagat. La seva obra, inèdita quasi en la seva integritat, acaba de ser recuperada ara en una exposició al Museu de l'Exili de la Jonquera (Mume), que reuneix una quarantena de peces, entre cartells, dibuixos, aquarel·les i dissenys d'art gràfic, l'ocupació en què es va haver de refugiar a partir dels anys quaranta.
El títol de l'exposició, Josep Subirats, periple d'un artista: del front als camps de concentració i dels batallons de treballadors als suburbis de Barcelona (1936-1941), és prou explícit del viatge circular d'aquest il·lustrador que es va donar a conèixer com Subi a L'Esquella de la Torratxa i va formar part de l'actiu Sindicat Professional de Dibuixants (SDP) de la República, al costat de gent com Antoni Clavé, Carles Fontserè, Josep Bartolí, Martí Bas, Helios Gómez o Shum. A partir de la Guerra Civil, Subirats comença a servir-se del seu ofici per dibuixar el mapa dels vençuts: el campament dels soldats amb qui va compartir la por i l'angoixa de la guerra al front d'Aragó, els barracons dels companys d'exili al camp del Barcarès, les casernes dels batallons disciplinaris de Reus i Darnius on va ser confinat en tornar a Catalunya, i les vergonyants barraques dels desclassats del Somorrostro i el Bogatell que va representar contra corrent a la Barcelona de la postguerra.
Com observa Eric Forcada, comissari de l'exposició, al text del catàleg, amb les barraques d'emigrants “explora la realitat marginada com si es tractés d'una continuació de la del ‘poble de les barraques' del Barcarès, d'Argelers i del Camp de Mart de Perpinyà”, i en certa manera “són un record del trauma del seu propi exili”. Però el 1951, quan va exposar per primera vegada aquesta sèrie sobre la més elemental supervivència a la gran ciutat, la veritat crua que mostrava va ser tan indecent per al públic barceloní, que Subirats ja va tenir clar que no podria ensenyar més el seu treball. Es va limitar a continuar vivint en l'anonimat dels encàrrecs publicitaris –com també va haver de fer Centelles–, a través de la Societat Anònima d'Arts Gràfiques, amb la qual irònicament, com apunta Forcada, contribuiria a crear la imatge corporativa de les empreses còmplices amb el règim.
L'obra veritable de Subirats, però, es distingeix per l'autenticitat, per la renúncia completa a sotmetre's a les exigències del mercat i per la fidelitat a un gènere humil, el dibuix, el més apropiat, deia, per donar forma a la realitat viscuda. El centenar llarg de dibuixos que va realitzar tant al front com als camps de concentració, els batallons de càstig o els suburbis de Barcelona s'erigeixen així en una topografia dels vençuts i un testimoni de l'exili, la repressió i la misèria d'un profundíssim humanisme, com revela la seva correspondència amb la seva dona, Teresa Martori. Així, des del front, acomodat per haver estar elegit com a dibuixant del periòdic mural del seu batalló, a Barbastre i, per tant, d'eludir el combat, li escrivia que se sentia un covard per complaure's en els afalacs dels companys i els comissaris que elogiaven la seva obra, d'experimentar alegria del seu saber, el seu “mesquí saber”, que a la nit el turmentava de remordiment. Pocs mesos després, aquest covard, aquest miop que el primer dia de confinament al Barcarès perdria les ulleres en un dels habituals robatoris que es produïen al camp, forçaria la vista per deixar testimoni perdurable dels refugiats que havien perdut el seny o que restaven petrificats en una espera sense fi.
El títol de l'exposició, Josep Subirats, periple d'un artista: del front als camps de concentració i dels batallons de treballadors als suburbis de Barcelona (1936-1941), és prou explícit del viatge circular d'aquest il·lustrador que es va donar a conèixer com Subi a L'Esquella de la Torratxa i va formar part de l'actiu Sindicat Professional de Dibuixants (SDP) de la República, al costat de gent com Antoni Clavé, Carles Fontserè, Josep Bartolí, Martí Bas, Helios Gómez o Shum. A partir de la Guerra Civil, Subirats comença a servir-se del seu ofici per dibuixar el mapa dels vençuts: el campament dels soldats amb qui va compartir la por i l'angoixa de la guerra al front d'Aragó, els barracons dels companys d'exili al camp del Barcarès, les casernes dels batallons disciplinaris de Reus i Darnius on va ser confinat en tornar a Catalunya, i les vergonyants barraques dels desclassats del Somorrostro i el Bogatell que va representar contra corrent a la Barcelona de la postguerra.
Com observa Eric Forcada, comissari de l'exposició, al text del catàleg, amb les barraques d'emigrants “explora la realitat marginada com si es tractés d'una continuació de la del ‘poble de les barraques' del Barcarès, d'Argelers i del Camp de Mart de Perpinyà”, i en certa manera “són un record del trauma del seu propi exili”. Però el 1951, quan va exposar per primera vegada aquesta sèrie sobre la més elemental supervivència a la gran ciutat, la veritat crua que mostrava va ser tan indecent per al públic barceloní, que Subirats ja va tenir clar que no podria ensenyar més el seu treball. Es va limitar a continuar vivint en l'anonimat dels encàrrecs publicitaris –com també va haver de fer Centelles–, a través de la Societat Anònima d'Arts Gràfiques, amb la qual irònicament, com apunta Forcada, contribuiria a crear la imatge corporativa de les empreses còmplices amb el règim.
L'obra veritable de Subirats, però, es distingeix per l'autenticitat, per la renúncia completa a sotmetre's a les exigències del mercat i per la fidelitat a un gènere humil, el dibuix, el més apropiat, deia, per donar forma a la realitat viscuda. El centenar llarg de dibuixos que va realitzar tant al front com als camps de concentració, els batallons de càstig o els suburbis de Barcelona s'erigeixen així en una topografia dels vençuts i un testimoni de l'exili, la repressió i la misèria d'un profundíssim humanisme, com revela la seva correspondència amb la seva dona, Teresa Martori. Així, des del front, acomodat per haver estar elegit com a dibuixant del periòdic mural del seu batalló, a Barbastre i, per tant, d'eludir el combat, li escrivia que se sentia un covard per complaure's en els afalacs dels companys i els comissaris que elogiaven la seva obra, d'experimentar alegria del seu saber, el seu “mesquí saber”, que a la nit el turmentava de remordiment. Pocs mesos després, aquest covard, aquest miop que el primer dia de confinament al Barcarès perdria les ulleres en un dels habituals robatoris que es produïen al camp, forçaria la vista per deixar testimoni perdurable dels refugiats que havien perdut el seny o que restaven petrificats en una espera sense fi.
El cinisme de Franco.
EL BITLLET
ALFONS ARAGONESES RESPONSABLE DEL CENS DE DEPORTATS (MEMORIAL DEMOCRÀTIC)
Després del 1945, en un context internacional marcat per la creació de l'ONU i de l'Estat d'Israel, el govern espanyol intenta difondre un mite: el de l'ajuda de Franco als jueus que fugen de l'Holocaust. Se subratlla l'actuació d'alguns diplomàtics, el pas per Espanya de milers de jueus durant la Segona Guerra Mundial i es posa com a exemple el cas dels jueus espanyols salvats a França, Bulgària o Grècia. La realitat que mostren els arxius és ben diferent. Franco només tolera, per oportunisme i per la pressió dels aliats, que jueus que fugen de zones ocupades pels nazis passin per Espanya de trànsit cap a Amèrica, el Marroc o Palestina. El govern no vol cap "problema jueu". La mateixa política de rebuig i desinterès s'aplica als jueus sefardites. Lluny del mite de l'ajut altruista, els documents d'arxiu mostren com se seguí sobretot una consigna: "Passivitat".
L'EPOPEIA DELS SEFARDITES DE SALÒNICA (2)
Isaac Rebah i Flora Saltiel expliquen com es van salvar de l'extermini gràcies al passaport espanyol
"Vam respirar. No anàvem a Auschwitz"
Isaac Rebah i Flora Saltiel van abandonar Salònica en un tren de bestiar. El seu primer destí era el camp de concentració de Bergen-Belsen. Tots dos descriuen el seu llarg viatge a l'ARA en exclusiva.
Bergen-Belsen, Casablancas EFE
"Estàvem angoixats, a Salònica érem més innocents, no sabíem què passava als camps d'extermini, però a Bergen-Belsen -un camp de concentració alemany- uns altres jueus amb nacionalitat argentina ens ho van explicar, no ens ho podíem creure, era esfereïdor. Quan ens van pujar al tren teníem molta por, no ens crèiem que ens portaven a Espanya, estàvem convençuts que ens enviaven a la mort, a Auschwitz. Només vam respirar quan vam veure la frontera francesa. Ens havíem salvat." Isaac Rebah (Salònica, 1923) tenia 18 anys quan va arribar a Portbou. Formava part d'un primer comboi de 180 sefardites que havia sortit de Bergen-Belsen el dos de febrer de 1944. En pocs dies en sortiria un segon amb 185 jueus més amb passaport espanyol. "Ens acompanyava un oficial nazi, recordo que quan vam arribar a Espanya, davant el personal que hi havia de la Creu Roja i d'altres organismes internacionals, ens va desitjar bona sort. Quin cinisme! Però tant era, nosaltres érem feliços, érem vius", recorda.
Rebah parla un espanyol perfecte, malgrat que ja han passat més de cinc-cents anys des que els reis catòlics van expulsar la seva família d'Espanya. No li agrada gaire parlar de Bergen-Belsen ni recordar com van ser aquells mesos en què els soldats barbamecs, amb el casc de ferro fermat al cinturó i el cansament enganxat a les botes, van entrar a Salònica. Durant els primers mesos de l'ocupació nazi, els jueus espanyols es passejaven relativament tranquils pels carrers de la ciutat grega. Ni havien de portar l'estrella cosida a la jaqueta ni els havien confinat al gueto. Es creien que estaven protegits perquè tenien la nacionalitat espanyola. El maig del 1943, però, els nazis es van començar a exasperar. Havien enviat diversos comunicats alertant que si el govern franquista no acceptava els sefardites amb passaport espanyol, els acabaria deportant. Espanya no reaccionava, perquè la consigna de la secretaria general de política exterior franquista era la "passivitat".
L'estiu de 1943, els jueus espanyols de Salònica es van començar a angoixar, temien la deportació i trucaven desesperadament al cònsol espanyol a Atenes, Sebastián Romero Radigales. Radigales es desvivia per ajudar-los, però el 17 de juliol de 1943 va rebre un telegrama de l'ambaixada espanyola a Berlín: Espanya no podia acceptar cap repatriació ni en massa ni en grup.
El 2 d'agost, a les vuit del vespre, les milícies civils a les ordres de la Gestapo de Salònica van reunir la comunitat jueva espanyola i van fer pujar homes, dones i criatures a un tren. "Va ser un viatge de vuit dies en un tren de bestiar -recorda Rebah-. Érem quaranta persones en un vagó de tren, tots havíem de portar l'estrella, quasi no es podia respirar, només hi havia una obertura de 10 centímetres a la porta per on entrava l'aire i un racó on tothom havia de fer les necessitats. Era terrible, ni tan sols ho puc descriure. Mentre viatjàvem els aliats bombardejaven les estacions. No podíem veure res, però sentíem l'estrèpit de les explosions." Franco no ens volia
Rebah, amb les seves dues germanes i els seus pares, va estar confinat set mesos a Bergen-Belsen. Al camp de concentració els sefardites amb passaport espanyol tenien un règim especial, no havien d'empènyer compactadores de més de nou-cents quilos, ni els castigaven a cops de bastó, ni els sotmetien a tots els horrors i tortures ideats per homes com l'oficial Rudolf Höss, comandant d'Auschwitz, qui a les seves memòries confessava que se sentia "tranquil" quan veia que el preparat de cianur que s'utilitzava a les càmeres era higiènic i matava amb eficiència: "Un crit breu, quasi un ofec, i tot havia acabat." Que humanitari. "Vam poder resistir perquè a diferència dels altres interns, a nosaltres, no ens feien treballar -diu Rebah-. Ens donàvem un tros de pa que ens havíem de partir entre quatre i uns cubells amb 50 quilos d'un litre espès. Teníem molt de temps i res a fer, i això era terrible. Podíem pensar molt." Finalment, el febrer del 1944 Franco va donar permís perquè els sefardites creuessin Espanya; en cap cas, però, s'hi podien quedar. "Vam estar uns dies en un hostal de la Rambla de Barcelona que no pagava el govern espanyol sinó l'American Jewish Community. En Franco no ens volia a Espanya i ens va dir que només ens hi podíem quedar tres mesos, que havíem de marxar perquè poguessin venir altres jueus. Després vam agafar un vaixell fins a un camp de refugiats prop de Casablancas, al Marroc, i d'allà a Gaza, a Palestina. Vam intentar guanyar-nos la vida a Tel Aviv, però no parlàvem hebreu i havíem de fer feines terribles. Quan Salònica va ser alliberada vam tornar, ho havíem perdut tot i vam haver de començar de nou", recorda Isaac Rebah.
Evacuada de Bergen-Belsen
Flor Saltiel (Salònica, 1933) va fer un recorregut diferent. El seu pare va agafar el mateix tren que Rebah però ella, la seva germana, la seva mare i els seus avis van fugir a Atenes perquè creien que estarien més segures a la zona ocupada pels italians. Els nazis, però, també arribarien a la capital grega cap a finals del 1943. "Ens vam quedar sense diners i estàvem convençuts que, com el meu pare, també acabaríem sent repatriats i podríem anar a Espanya, així que vam decidir presentar-nos davant les autoritats. Vam pujar un tren que ens portaria a Bergen-Belsen", diu Saltiel.
Van arribar massa tard. Era el 14 de febrer del 1944 i ja no era possible creuar França. "Vam estar al camp fins al 6 d'abril del 1945. Aquell dia els nazis van començar l'evacuació. A molts interns els van matar, utilitzaven diferents mètodes perquè volien destruir-ho tot abans que arribessin els aliats. Nosaltres vam pujar a un tren amb altres presoners." Era una "marxa de la mort": els presoners havien de recórrer llargues distàncies, sense pràcticament roba i descalços, en dures condicions hivernals i acompanyats pels guàrdies de la SS, que els sotmetien a brutals pallisses. L'objectiu era eliminar els testimonis de les matances. "El tren va començar a marxar cap a l'est i va quedar atrapat pels bombardeigs -recorda Saltiel-. Avançava i retrocedia, retrocedia i avançava. Finalment, va parar prop de Magdeburg. Aleshores els soldats i oficials van baixar del tren i van començar a córrer. Ens van deixar sols, enmig del bosc. En una banda de la via del tren hi havia un petit turó. A dalt hi havia una carretera. A l'altra banda hi havia un riu. Els oficials, abans de fugir, hi van llençar tota la documentació relativa al nostre comboi. El tren era llarguíssim. Teníem molta fam i vam començar a buscar menjar desesperadament. Estàvem a primera línia de foc i totes les cases havien estat abandonades." El 13 d'abril Saltiel i la seva germana, amb tots els altres presoners, van veure com per la carretera s'enfilaven els tancs dels soldats nord-americans: "El primer que vam saber sobre el que succeïa al món és que el president Roosevelt havia mort. Ens van portar a unes cases i van ser, segurament, els moments més luxuriosos de la meva vida: em vaig poder banyar amb aigua calenta i sabó i dormir en un llit amb llenços nets i mantes càlides." Saltiel encara conserva el contacte amb alguns dels soldats americans que la van trobar. Al matí següent els carrers del poble eren un autèntic camp de batalla, xiulaven les bales i les metralletes no deixaven de tremolar. Al final del dia, els nazis havien estat derrotats i Saltiel i la seva germana van ser traslladades a un altre poble, Hillersleben, on les cases havien estat transformades en improvisats hospitals. Els americans vam començar a traslladar els espanyols a París. "A un grup de tretze, però, ens van deixar enrere perquè estàvem malalts. No ens podien transportar. La mare i la Rose, la meva germana, tenien el tifus. La meva àvia s'havia trencat una cama. El meu avi tenia gangrena i va morir allà. El vam enterrar en un terreny que hi havia darrere els laboratoris, vam pintar un tros de fusta i hi vam posar el seu nom." A Flora Saltiel, però, li dolia haver enterrat al seu avi "com si fos un gos" i tenia por que la tomba, amb el pas dels anys, s'hagués esborrat. No podia, però, tornar a Alemanya: "Els 59 anys següents vaig ser incapaç de tornar-hi, la sola idea em provocava autèntic pànic." Finalment va fer el viatge fa sis anys: "Hi havien aixecat una columna. Hi vaig poder llegir el nom del meu avi.
ELS JUEUS SEFARDITES, AHIR I AVUI
ELS JUEUS CATALANS NO SÓN SEFARDITES
Els jueus catalans eren sefardites ??
Sefardites que volen ser espanyols
La memòria viva dels jueus sefardites
L'EPOPEIA DELS 365 SEFARDITES (1)
El govern franquista va decidir, a última hora, que 365 sefardites de Salònica podien creuar la Península i evitar la deportació als camps nazis
Salvats de l'extermini per un passaport espanyol
Franco va trigar, però al final va donar el vistiplau perquè 365 sefardites creuessin Espanya. Va assegurar-se, però, que en cap cas s'hi quedessin, i que els aliats s'assabentessin de la seva 'bona acció'.
Aragoneses, Doussinague XAVIER BERTRAL
Quan el tren creua la frontera de França respiren alleujats. No van a Auschwitz. Són el primer comboi d'un grup de 365 jueus sefardites, amb nacionalitat espanyola, de Salònica , que han pogut evitar el tràgic destí de 50.000 correligionaris i compatriotes seus: els camps d'extermini. Són un grup afortunat amb un bon aliat: el cònsol general d'Espanya a Atenes, Sebastián Romero Radigales, casat amb una sefardita romanesa. Franco ha acceptat que passin per Espanya, però en cap cas s'hi poden quedar. Els franquistes temen una "invasió jueva".
El govern franquista no s'interessa per la sort dels jueus espanyols fins a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, quan l'exèrcit nazi és ja una turba de soldats atordits i derrotats. Abans, el govern feixista, segons els documents que l'historiador Alfons Aragoneses ha localitzat al minsteri d'Afers Exteriors , havia donat indicacions a tots els seus ambaixadors perquè tinguessin una actitud "passiva" amb els jueus de nacionalitat espanyola, amenaçats amb la deportació, que trucaven desesperadament a les seves portes.
20-12-24
Decret de nacionalització
El 20 de desembre del 1924 la dictadura de Miguel Primo de Rivera emet un reial decret segons el qual tots els jueus sefardites que viuen als Balcans tenen dret a la nacionalitat espanyola. No és un interès purament humanitari. El març del 1930 José Maria Doussinague, aleshores agent comercial espanyol a Europa i que, amb el cop d'estat de Franco, ascendiria a secretari general de Política Exterior, expressa per carta els avantatges que podia tenir aquesta nacionalització: "És una arma de penetració comercial". Serà en temps de la Segona República, però, quan es produiran més nacionalitzacions.
13-10-38
Por a una invasió jueva
El bàndol sublevat està a punt de guanyar la Guerra Civil amb l'ajuda dels avions feixistes alemanys i italians, que bombardegen la població civil. Des de Burgos, els feixistes emeten un comunicat, amb la llegenda " Tercer año triunfal ", en el qual donen instruccions sobre l'expedició de passaports als sefardites espanyols que Mussolini ha expulsat d'Itàlia: "Només hi ha espanyols d'una sola categoria" i aquesta categoria es regula segons "el matís d'adhesió o simpatia a la Causa Nacional. Als hostils o tebis davant el nostre Moviment se'ls ha de denegar l'assistència". El govern de Burgos expressa la seva preocupació pel "possible" corrent migratori jueu: "Mereix un estudi de mesures que posin una barrera davant la massa que pot envair la nostra Nació".
18-1-43
Els béns sí que són espanyols, els sefardites no tant...
Doussinague, ja convertit en secretari general de Política Exterior, dóna instruccions als representants d'Espanya a Europa sobre el tracte que han de rebre els sefardites angoixats davant la perspectiva d'acabar en camps envoltats de filferrades: "No és oportú, pels corrents ideològics del moment actual, al·legar davant les Autoritats [referint-se als nazis] que sent espanyols són per nosaltres de la mateixa condició que els nascuts a Espanya. S'ha d'eludir aquest aspecte i convé més referir-se als béns dels sefardites demanant que siguin respectats com a béns d'espanyols i que formen part, en certa manera, de la riquesa espanyola". En el cas que els desesperats sefardites insisteixin i al·leguin que tenen la nacionalitat espanyola, Doussinague convida a fer-se l'orni: "Convé mostrar-se elusiu i manifestar que no es tenen instruccions especials". No es pot comparar, acaba dient el secretari de Política Exterior, un sefardita amb un espanyol "nascut a Espanya, fill d'espanyol i educat en l'ambient i esperit espanyol".
6-5-43
Radigales prega, Franco se'n desentén
El Reich comença a exasperar-se davant la indiferència del govern espanyol. Ofereixen a Franco la possibilitat que els sefardites espanyols siguin repatriats, però no obtenen resposta: "El govern espanyol es desentén per complet dels súbdits sefardites residents a Grècia", comunica en una carta l'ambaixador alemany a Madrid. Qui també es desespera és el cònsol Radigales: "La situació de 179 famílies amb 515 membres residents a Salònica és extremadament tràgica". Al cònsol no li contesten els telegrames: "Prego encaridament es dignin a ordenar-me, en la màxima brevetat possible, la conducta que he de tenir. Si es jutja que no és convenient que vinguin a Espanya es poden distribuir entre les poblacions del nostre Protectorat de Marroc. Si no es permet als expulsats entrar al nostre territori seran deportats a Polònia i patiran grans penalitats".
22-7-43
Comencen les deportacions
Si a principis de juny el govern espanyol havia decidit repatriar als sefardites, el 16 de juny canvia d'opinió i ordena a Radigales no fer res. "Les trucades telefòniques, plenes d'angoixa, que m'han fet aquests desgraciats, demanant una protecció que no els podia donar, arriben a l'ànima", informa el cònsol. El 17 de juliol Radigales rep un telegrama de l'ambaixada espanyola a Berlín en què se li comunica que Espanya no pot acceptar cap repatriació ni en massa ni en grup. El 22 de juliol el Reich anuncia la deportació dels sefardites espanyols de Salònica. La seva consternació, explica el cònsol, és "indescriptible".
29-7-1943
De Salònica a Bergen-Belsen
El 29 de juliol, a les dues del migida, els alemanys reuneixen els homes de la comunitat sefardita a la sinagoga Beth Saul, la més important de Salònica. Les milícies civils a les ordres de la Gestapo els informen que, com que Espanya no els pot admetre, seran deportats a Alemanya, on seran considerats presos polítics i, per tant, no correran la mateixa sort que els seus correligioniaris. El 2 d'agost, a les vuit del vespre, pugen a un tren de bestiar. Hi ha 40 homes, dones i criatures en cada vagó. Tots ells amb l'estrella groga cosida a la jaqueta. El viatge, amb només una petita espitllera de 10 centímetres per on entra l'aire amb comptagotes, dura vuit dies. Quasi no poden respirar, i molts cauen desmaiats de calor i gana. Mentre el tren avança, els angoixats passatgers senten l'estrèpit de les bombes dels aliats que cauen a les vies del costat. El seu destí final és el camp de Bergen-Belsen, on arriben el 13 d'agost.
13-8-43
Un tall de llonganissa per setmana
Salomón Ezratty Botton, vicecònsol a Salònica i també internat a Bergen-Belsen, emet un informe per fer saber al govern franquista que els internats sefardites tenen millors condicions que els seus correligionaris. Per exemple, els nens poden menjar 160 grams de pa diaris i 20 grams de mantega. Els adults tenen dret a un tall de llonganissa per setmana. I no han de fer treballs forçats. La majoria sobreviurà als sis mesos en què estan tancats entre les filferrades del camp.
2-2-44
El comboi surt de Bergen-Belsen amb destí Portbou
E 2 de febrer del 1944 l'ambaixador alemany a Espanya anuncia que la primera expedició de sefardites espanyols surt aquell mateix dia de Bergen-Belsen i la segona ha d'abandonar el camp el dia 7. El que no pot precisar és la data exacta de l'arribada. Moure's per Europa mentre cauen les bombes és complicat. El govern espanyol, però, s'ha preparat a consciència. La direcció general de Política Exterior exposa el seu punt de vista: "Podran depositar als consolats els béns que desitgin. L'Institut de Moneda entregarà a la frontera al depositant una suma de pessetes equivalent al 20% del dipòsit. La resta se li entregarà quan surti d'Espanya. D'aquesta manera se'ls coacciona perquè surtin d'Espanya i se'ls obliga a deixar el 20% de la fortuna, sigui per gastar-se-la, o en pessetes bloquejades, i l'Institut en treu un benefici en forma de divises".
Els sefardites, que fins que no veuen França temen que en realitat el seu destí és el camp d'extermini d'Auschwitz, hauran de firmar un document en què "sota jurament" especifiquen que el seu darrer destí és fora d'Esanya. El seu viatge continuarà fins a les costes del sud. D'allà embarcaran cap al camp de refugiats de Fedala, al Marroc. El seu darrer destí serà Gaza, a Palestina. Molts tornaran a Salònica després de la victòria dels aliats. Quan tornin, hauran de començar de nou, perquè en la majoria de casos ho hauran perdut tot. Milers de jueus sefardites, però, no correran la mateixa fortuna. Hi ha molts altres llistats, com el dels fills de les sefardites espanyoles de Salònica casades amb grecs, que no van tenir dret a la repatriació. Ells i les seves famílies van acabar als camps d'extermini nazis. I d'aquell infern, on alguns optaven pel suïcidi i s'electrocutaven voluntàriament tirant-se a una tela metàl·lica, molt pocs van sortir-ne vius.
diumenge, 23 de gener del 2011
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(25)
La societat Hispano-Suiza de fabricació d'autos es va crear a Barcelona l'any 1904. Foto: ARXIU /J. RAMOS.Hispano-Suiza: del gran turisme al Pegaso.
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
L'Hispano-Suiza.
Hispano-Suiza.
Damià Mateu i Bisa.
Motors d'aviació.
Pegaso.
Pegaso.
divendres, 21 de gener del 2011
dimecres, 19 de gener del 2011
Ofensiva centralista i espanyolista.
Mapa polític d'Espanya que data de l'any 1854 i que es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid. Diferencia entre l'Espanya de matriu espanyola, la foral i l'antiga corona catalano a més de les tres colònies que pocs anys després perdria Madrid Foto: ARXIU.
Zapatero i el PP enterren la possibilitat d'un estat plurinacional que semblava encara del tot oberta l'any 1854
L'atac conjunt del PSOE i la FAES d'Aznar per recuperar el control de l'autogovern és el més ambiciós des de la LOAPA
Si abans l'argument era el malestar dels militars, ara és la crisi econòmica.
El 1854, abans que Espanya perdés Cuba i les Filipines, Madrid era conscient que no governava un sol país. Abans de néixer el catalanisme polític, reconeixien que a l'Estat coexistien orígens nacionals diversos. Ni s'imaginaven encara el cafè per a tothom amb 17 autonomies. Del 1854 és un mapa que es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid. L'Espanya de matriu espanyola hi està definida com el país “uniforme o purament constitucional”, i precisa que en formen part les 34 províncies de Castella i Lleó. Galícia, en procés de fort retrocés nacional en aquella època, hi queda inclosa. Una segona Espanya és la foral, que agafa Euskadi i Navarra. I la tercera és l'Espanya “incorporada o assimilada”, que seria l'antiga Corona catalanoaragonesa. Al marge queda en el mapa l'Espanya colonial, amb el Nord del Marroc, Cuba i les Filipines, que Espanya perdria pocs anys després.
Al si de la península era evident que es reconeixia una diferència, almenys en el passat, per a catalans i bascos. I el mateix criteri es va seguir als anys 30 quan amb la Segona República espanyola, primer Catalunya el 1931 i després Euskadi el 1936 van aconseguir l'autonomia. Galícia hauria estat la tercera, però van redactar el projecte estatutari ja a les portes de la Guerra Civil i no va arribar a entrar mai en vigor. Ningú s'hauria imaginat en aquell moment que la Rioja pogués ser una autonomia diferenciada. Durant la República, eren com a màxim tres les realitats nacionals. Si no hagués estat per la Guerra Civil, potser sí que hauria estat possible l'Estat plurinacional.
Recel de la UCD, el PSOE i AP
Amb la Transició democràtica dels anys setanta van canviar molt les coses. La UCD, el PSOE i, no cal dir-ho, Alianza Popular observaven amb gran recel les reivindicacions d'autogovern de Catalunya i Euskadi mentre alhora sabien que haurien de concedir-les. I Fernando Abril Martorell i Alfonso Guerra, els dos caps més ben moblats de la UCD i del PSOE, van dissenyar un model autonòmic per dissoldre les dues nacionalitats històriques en un mar d'autonomies. Es van inventar literalment el model. Ni Madrid ni la Rioja no reivindicaven cap mena d'autogovern, però des dels dos principals partits espanyols se'ls va animar. Fins i tot es van convocar concursos per dissenyar les banderes d'aquestes comunitats improvisades. Intentaven vetar d'aquesta manera l'Estat plurinacional.
La concreció del pacte en la Constitució va ser molt complicada per a Catalunya, perquè es va fer segons els resultats de les eleccions generals i amb el lideratge de socialistes i comunistes, amb una CDC i una ERC minoritàries. Però la pressió catalana, amb especial protagonisme de Miquel Roca i Jordi Solé Tura, va aconseguir dividir les autonomies en dos grups: nacionalitats històriques, d'una banda, i regions, de l'altra. Era clar que Catalunya, Euskadi, Galícia formaven part del primer bloc.
Però els socialistes i la UCD ja d'entrada van començar a aigualir la diferència entre nacionalitats i regions, amb la inclusió d'Andalusia en el bloc de les comunitats històriques. I la situació empitjoraria. En aquella època ETA era molt activa i regnava un gran malestar en l'exèrcit, que va posar fi a l'intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Va ser el daltabaix més gran que ha rebut el model d'autogovern. Va segellar de manera definitiva el denominat cafè per a tothom. No es desplegaria la diferència des de llavors entre nacionalitats i regions. Es consolidarien 17 autonomies, només matisades per l'aritmètica parlamentària que aplicaria Jordi Pujol a Madrid des del 1993.
La retallada es va concretar després del 23-F en un pacte entre la UCD que estava a les acaballes i el puixant PSOE de Felipe González: la famosa llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA). Va ser el cop més fort que ha rebut fins ara l'autogovern català. La LOAPA, finalment tombada pel Tribunal Constitucional, va tenir un gran impacte en el PSC. Els socialistes catalans disposaven fins aleshores de grup parlamentari propi i van acordar presentar esmenes pel seu compte a la llei. Però el PSOE es va alarmar i Ernest Lluch, que aleshores era el portaveu al Congrés, no les va arribar a tramitar. El PSC va destituir Lluch i es va obrir una crisi al partit, que el sector catalanista perdria. Just un any després, el PSOE guanyava les eleccions generals per majoria absoluta, i una de les primeres decisions va ser suprimir el grup parlamentari del PSC. González, i altre cop Alfonso Guerra, van deixar clar a Raimon Obiols que en política espanyola només existiria el PSOE.
Bono i els portaveus del PSOE
La sentència del TC contra la LOAPA va dissoldre els aspectes més punxeguts de la llei. Però no va variar gens ni mica l'estratègia que anys abans havien pactat Abril Martorell i Guerra. AP, posteriorment transformada en PP, va rellevar la desapareguda UCD com a interlocutora dels socialistes en aquest objectiu. L'actual president del Congrés, José Bono, que seria ara el líder del PSOE si no hagués estat pel suport del PSC a José Luis Rodríguez Zapatero quan es va dirimir el lideratge, n'ha estat un dels portaveus, al costat d'altres barons territorials del PSOE. “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres”, ja havia deixat dit Josep Pla.
Després de Nadal ha començat una tercera ofensiva homogeneïtzadora amb el mateix consens bàsic entre socialistes i populars. L'excusa ara ja no és cap intent d'alçament militar sinó la crisi econòmica i el deute de les administracions. José María Aznar i la FAES són la màquina que ha ideat la nova estratègia del PP, i pel PSOE hi són Alfredo Pérez Rubalcaba i Ramón Jáuregui. Curiosament dos antics felipistes que ja van viure l'episodi de la LOAPA.
Aznar va destapar l'olla quan la setmana passada va considerar inviable l'Estat autonòmic i proposava una recentralització. Defensava anar més enrere que el pacte constitucional, alhora que admetia el fracàs del cafè per a tothom. Zapatero ha concretat després aquest mateix objectiu des del govern. Per primer cop en la història moderna de la Generalitat, el secretari d'estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, parlava ahir d'intervenir la Generalitat, amb l'excusa del deute.
Xoc de trens
El PSOE i el PP han perdut la por d'un xoc de trens a Catalunya perquè estan convençuts que el guanyarien. Potser podrien tancar d'aquesta manera el debat que tan malament creuen que van obrir en la Transició. El cafè per a tothom ha fracassat per raons oposades aquí i en el poder estatal. Hi ha un rerefons de raó en aquest fet. Però amb el seu final de trajecte també s'està enterrant l'Espanya plurinacional. L'Estat plural que en el principi del seu mandat semblava capitanejar Zapatero ja no té a Madrid qui el defensi, amb l'única excepció de Santiago Carrillo. Ha quedat en res. L'Espanya plurinacional que tants van somiar amb la Sepharat de Salvador Espriu s'ha revelat com a impossible. Zapatero i Aznar estan enterrant el mapa del 1854.
Contra l'ofensiva centralista.
El PSM-EN respon a l'ofensiva centralista de PP i PSOE.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)