El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 29 de setembre del 2013

HISTÒRIA Trepitjar un patrimoni inexplorat


Trepitjar un patrimoni inexplorat 

Trepitjar un patrimoni inexplorat

Art amagat als cementiris

Entre els sepulcres, s'amaguen nombroses obres d'art. Aquest cap de setmana es podran visitar els cementiris de set municipis, un dels quals serà el d'Arenys de Mar, que Salvador Espriu va convertir en tot un mite literari amb Cementiri de Sinera. En aquest cementiri, que mira al mar, hi ha l'obra d'artistes modernistes com Josep Llimona i Venanci Vallmitjana. Un altre cementiri que ofereix visites guiades aquest cap de setmana és el del Masnou. Hi ha obres, entre d'altres, de Llimona i Josep Maria Subirachs. Al cementiri mariner de l'Escala es farà un recital poètic en homenatge a Caterina Albert (Víctor Català). També ofereix visites guiades el cementiri modernista de Lloret de Mar, on molts indians, que havien fet fortuna al continent americà, van encarregar els seus mausoleus.
Molt més antiga és la necròpoli paleocristiana de Tarragona, reoberta fa poc. És el conjunt funerari a cel obert més important de tota la Mediterrània occidental: són 2.051 tombes paganes i cristianes, de rics i pobres, que abracen des del segle III fins a mitjans del segle V.

Entrar, per primer cop, a la Casa Ugalde
 La Casa Ugalde, construïda el 1951 per l'arquitecte J. A. Coderch, obrirà les portes per primera vegada. És una de les cases més admirades de Colderch. Construïda sobre un turó que domina el mar, l'arquitecte la va dissenyar pensant en les vistes i en el territori: no volia tallar ni un sol pi. Amb el seu disseny no només reivindica la seva pertinença a Caldes d'Estrac, sinó que també utilitza materials locals. Fins ara, la Casa Ugalde, que és en mans privades, estava tancada al públic.

La música envaeix els monuments 
CONCERTS AL PLA DE L'ESTANY
El Trio Lorca interpretarà peces clàssiques a l'església de Sant Vicenç de Camós, al Pla de l'Estany. Serà el primer d'onze concerts, un per cada poble de la comarca, al llarg de la temporada, que donaran a conèixer els seus monuments amb l'ajuda de la música. La iniciativa és de les Joventuts Musicals de Banyoles.

Dibuixar el món de Gaudí
El llom d'un drac de vistosos colors, escales sinuoses, criptes en forma d'esquelets, minúscules ceràmiques... La Casa Batlló proposa als infants que tanquin els ulls i dibuixin tot el que els passi pel cap mirant l'obra de Gaudí. La Casa Batlló no és l'únic edifici del geni modernista que obre les portes. La Pedrera donarà a conèixer un dels seus aspectes més inèdits: les seves portes (les interiors, les exteriors i les desaparegudes). També es podrà fer una visita guiada al Palau Güell, un dels primers encàrrecs importants de l'arquitecte, que, després de set anys de restauració, en fa dos que es va reobrir. No es pot abandonar aquest palau sense trepitjar la terrassa: hi ha unes vistes espectaculars i es pot passejar entre vint xemeneies de trencadís.

Visitar de nit la catedral de Lleida
Un grup d'especialistes faran de guies en una visita nocturna al conjunt monumental del turó de la Seu Vella de Lleida. La idea és observar sota la llum del capvespre el claustre gòtic més gran del món, el campanar més alt de la Corona d'Aragó i el castell del rei on va ser coronat Jaume I.

La intimitat de Montserrat
Hi ha portes que sempre estan tancades. Els que ni vesteixen hàbits religiosos ni són escolans poques vegades han pogut entrar a l'Escolania de Montserrat i veure com viuen i es preparen els infants que canten a les pregàries. També es podrà entrar a la sagristia nova, normalment inaccessible, i admirar les pintures i el mobiliari de Josep Obiols.

L'última victòria del 1714
L'agost del 1714, a Talamanca, les tropes borbòniques van fugir corrents. Va ser l'última victòria dels austriacistes. En aquesta visita guiada, s'ensenyaran els principals escenaris de la batalla. A més, al centre d'interpretació, es pot veure una reconstrucció de la batalla en 3 D.

Reviure la Batalla de l'Ebre
L'estiu del 1938 l'exèrcit republicà va construir a la serra de la Fatarella nius de metralladora, trinxeres i un gran nombre de refugis subterranis. Allà es van trobar les restes d'un soldat republicà que va resistir fins a l'últim moment. Amb una visita guiada, s'explicarà com van ser els últims dies de la batalla més sagnant de la Guerra Civil.

Els grafitis d'una presó medieval
A l'interior d'una de les úniques presons medievals de Catalunya, a Castelló d'Empúries, es podran veure els dibuixos i grafitis fets pels homes i dones que, al llarg dels segles, van ser condemnats i tancats allà.

Les descobertes de Santa Creu de Rodes
El poble de Santa Creu, a pocs metres de l'imponent monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, va ser abandonat, força precipitadament, en algun moment del segle XV. El bon estat de les restes -no ha canviat res des del segle XV perquè no hi ha hagut cap intervenció- ha permès saber amb força detalls com vivia la població a la Baixa Edat Mitjana. Les arqueòlogues que investiguen les restes de Santa Creu des del 2007 explicaran, en una visita comentada al jaciment, les últimes troballes. Els habitants van marxar tan de pressa que van deixar enrere les luxoses vaixelles, els utensilis de tocador, els mobles... La majoria dels que van viure a les cases, avui enrunades, eren famílies benestants que es guanyaven la vida amb oficis vinculats al monestir. A la visita explicaran qui eren.

dissabte, 28 de setembre del 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(143)

La Unesco i Catalunya (i 3) 

Professor de Política Econòmica de la UB-Francesc Roca.

 

Interior d'una de les sales del Palau Güell, a tocar de les Rambles de Barcelona. Foto:ARXIU.

dijous, 26 de setembre del 2013

Memòria d'Història.Rafael Tasis, escriptor i historiador


La matança de Cambrils


Història de Barcelona en Xarxa.Edificis viatgers de Barcelona




                                                                


Història de Barcelona en Xarxa.La pena de mort a Barcelona



                                                     

Història de Barcelona en Xarxa.La vida quotidiana a la Barcelona del segle XIX



                                                         

Història de Barcelona en Xarxa.Un teatre anatòmic al cor del Raval




De santa Eulàlia a la Mercè: una llegenda mercedària


Sepulcre de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona, s. XIV
 
Planta del convent de la Mercè (1858), Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona



Isabel i el MUHBA, història d’un ridícul


diumenge, 22 de setembre del 2013

Desmuntar mites

Desmuntar mites  


Desmuntar mites ARIANNE FABER 
JOAN B. CULLA 
Des que va començar l'actual procés sobiranista a Catalunya, el PP local, Ciutadans i, més àmpliament, el conjunt de l'unionisme conjuguen amb entusiasme el verb desmitificar . Cal desmuntar -diuen- la tramoia de mites històrics (la sobirania catalana anterior al 1714, l'Onze de Setembre, el caràcter punitiu del Decret de Nova Planta...) sobre la qual s'aixeca el discurs, el relat nacionalista català.

Bé, doncs que ho facin. Que contraposin al rigor dels estudis d'un Joaquim Albareda, d'un Agustí Alcoberro, d'un Albert Garcia Espuche altres recerques igual de fonamentades que demostrin que la resistència de Barcelona el 1713-1714 obeïa només a arcaics motius dinàstics, que Felip V va ser un benefactor de Catalunya o que la destrucció del barri de la Ribera (la ciutat del Born ) fou per als barcelonins una empenta modernitzadora... Mentre esperem, però, ens permetran d'estendre la tasca de desmitificació a altres capítols del passat col·lectiu, capítols menys llunyans en el temps que el 1714, i amb una incidència més gran sobre l'escenari polític present.

Per exemple, la transició postfranquista. Encara el mes de juny passat, en una conferència al Club Siglo XXI, José María Aznar insistia que " aquella gran obra colectiva [...] no fue una tarea fácil; no estaba escrita, no era inevitable ", però que fou "una gran obra política; y así debemos reconocerlo ". El fervor d'Aznar és lògic: tots els defensors de la intangibilitat de l'actual marc jurídic espanyol, tots els talibans de la Constitució del 1978, invoquen com a font de legitimitat el caràcter modèlic, ideal, envejable, immaculat de la Transició. I afegeixen que, com que una experiència així resulta irrepetible, hem de continuar tancats en la gàbia legal construïda fa 35 anys, perquè sortir-ne representaria caure en les tenebres exteriors.

Tanmateix, la Transició exemplar constitueix un mite, o una suma de mites. Un d'ells és el de la Transició consensuada entre les dues Espanyes , entre els continuadors immediats del franquisme i l'oposició democràtica. La realitat és que no hi va haver cap consens: el procés que conduiria a les eleccions del 15-J del 1977 i a la Constitució de l'any següent fou una imposició flagrant del sector reformista del franquisme, vigilat pels aparells d'estat de la dictadura; una imposició que la major part d'una ciutadania políticament temorosa i desinformada validà, mentre l'oposició amb prou feines podia introduir-hi alguns matisos. ¿O per ventura els articles 2 i 8 de la carta magna van ser proposats per socialistes, comunistes o nacionalistes catalans i bascos?

Una altra llegenda és la de la Transició pacífica, però aquesta acaba de ser desmuntada per la hispanista francesa Sophie Baby amb el seu estudi Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982), publicat a Madrid per la Casa de Velázquez a finals de l'any passat.

El llibre aporta dades espectaculars. Al llarg del septenni analitzat, es van produir a Espanya més de 3.200 actes violents de naturalesa política, amb un balanç superior als 700 morts, el doble dels registrats a la coetània Itàlia de les Brigades Roges i dels Anys de Plom. Certament, més de la meitat d'aquestes víctimes (376) van ser responsabilitat d'ETA. Però l'extrema dreta protagonitzà 890 accions i causà 67 morts, més que els imputables al Grapo, si bé els crims feixistes sovint van quedar submergits en l'anonimat i la impunitat. I les forces policials totes soles van matar 178 persones, des dels manifestants de Vitòria el 1976 fins als joves del cas Almeria el 1981 o del cas Trebujena el 1982. Un aspecte, aquest de la violència policial, que resta completament absent de les visions canòniques sobre la Transició, com si no hagués existit.

Interessantísim en la mesura que il·lumina i dissecciona amb detall la cara més fosca de la Transició, el treball que comento resulta també alliçonador per la història mateixa d'aquesta recerca i de la seva difusió. La professora Baby -actualment, docent a la Universitat de Borgonya- ha relatat que quan, durant les estades a Madrid, havia d'explicar l'objecte de les seves indagacions, les respostes eren del tipus: "¿Violència durant la Transició? Si no n'hi va haver, de violència! Bé, en tot cas, l'aberració terrorista basca..."

Defensat com a tesi doctoral el 2006 a la Universitat de París 1, el monumental treball de Sophie Baby es va passar sis anys sense trobar entre els editors espanyols ningú interessat a donar-lo a conèixer, no fos cas que marcís la imatge mirífica de la Transició. Només la Casa de Velázquez -és a dir, el govern de París- va fer possible, el desembre passat, la publicació del llibre. En una edició acuradíssima de més de 500 pàgines, però en llengua francesa, amb un preu que dobla l'habitual d'un llibre de les seves característiques i amb una distribució molt diferent de si l'hagués publicat -poso per cas- un segell del Grupo Planeta.

Ai, aquests fervents desmitificadors..., però només dels mites dels altres!

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(142)

La Unesco i Catalunya (2)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

 Fortificacions de la ciutadella de Vilafranca del Conflent, a la Catalunya nord. Foto: ARXIU.

dissabte, 14 de setembre del 2013

No recordar com s'hi ha arribat

No recordar com s'hi ha arribat  
No recordar com s'hi ha arribat ARIANNE FABER 


XAVIER ROIG
 

Sembla que hagi esdevingut un hàbit no voler recordar quines són les raons per les quals un ha arribat a una situació o a una posició determinada. Agafin la Transició i observaran que no s'ha gestionat correctament tot allò que podríem denominar mal addicional ocasionat a Catalunya amb anterioritat . No s'ha tingut mai en compte el greuge ocasionat al nostre país durant el franquisme -per no pretendre anar més enrere-. No ha actuat bé ningú. Els espanyols no han procedit amb generositat, ni amb un cert sentit de culpabilitat. Tampoc nosaltres hem estat prou exigents. Ens hem conformat amb quatre intencions pensant, potser, que Espanya seria més generosa motu proprio . A Espanya ningú no és conscient de per què som on som. 

La Corona espanyola tampoc recorda com ha arribat on és. I com a representant de l'Estat, el seu rol hauria pogut ser més actiu a l'hora de demanar disculpes. Els cancellers alemanys sovint han demanat perdó per les víctimes causades pel seu país en el passat. És un bon exemple. Polítics sense avantpassats nazis, ni amb cap lligam amb l'Alemanya que va provocar l'Holocaust. Però com a hereus de qui ha portat les regnes d'un país, estan compromesos amb una manera determinada de comportar-se davant la història. Fa uns anys, la reina Elisabet d'Anglaterra va demanar perdó per la deportació dels acadians -antics pobladors del nord-est del Canadà, d'arrel francesa, que van ser obligats a traslladar-se a Louisiana al segle XVIII-. La reina no tenia cap responsabilitat en aquells actes, però va actuar amb dignitat. Però aquí topem amb el rei Joan Carles, nomenat successor per un dictador que va voler exterminar la cultura catalana. Mai ha demanat excuses per l'actitud d'un estat espanyol del qual ell és hereu i actual responsable. Potser algú ens pot reclamar amnèsia i absència de rancúnia. Però ell hauria d'haver practicat humilitat i sentit històric. I no ho ha fet. 

El mateix es pot aplicar als polítics. Des que va començar la Transició ens hem fet un fart de sentir frases que ens recordaven permanentment que no només els catalans havien estat oprimits per Franco. Ara bé, ¿algú els ha recordat mai que ells potser van ser perseguits com a antifranquistes, però mai com a andalusos, madrilenys o castellans? Ningú els ha dit, alt i clar, que Franco mai va pretendre exterminar la seva cultura ni la seva llengua, però que sí que ho va intentar amb nosaltres. I que, en conseqüència, el greuge amb Catalunya havia estat doble: com a antifranquistes (els que ho foren), però també com a catalans, pel simple fet de ser-ho, tota la resta de ciutadans. No és casualitat que ara ens trobem amb comportaments d'una gran supèrbia i arrogància. Ningú recorda el seu passat ni el nostre. Com ells han arribat on són. I per què nosaltres som on som. 

Dic jo que aquesta tendència a voler projectar una certa forma d'amnèsia selectiva per fer veure que som on som per raons diferents de la realitat deu estar íntimament lligada a la nostra cultura. La hipocresia mediterrània, que gasta molta barra. Forma part d'aquest menyspreu que molta gent mostra pels altres: insultar la intel·ligència, però sense manifestar-ho obertament. Per això constitueix un insult haver de tolerar mitjans de comunicació que no només estan en contra del procés que planteja un govern legítimament elegit, sinó que falsegen constantment la realitat i pretenen generar odi. Mitjans de comunicació que qüestionen la Via Catalana i no es pregunten per què els escocesos no tenen necessitat d'organitzar-ne cap, de via. 

I tot esdevé especialment coent quan aquests mitjans de comunicació són propietat d'alguns ciutadans que estan disposats a dir-se catalans sempre que es mantinguin els hàbits d'altres temps. És un vici molt nostrat elevar a la categoria de grans empresaris els hereus del que va fundar l'empresa. Però ha constituït una equivocació addicional (o un acte de covardia) que la Transició volgués fer-nos oblidar que en alguns casos no érem davant de catalans que feien d'empresaris, sinó d'empresaris que feien de catalans. Certament, ha constituït un acte de generositat gratuït (o un acte irresponsable) fer-los la gara-gara i deixar-los jugar a l'oligopoli del mercat català. I oblidar que els diners acumulats pels seus progenitors durant el franquisme mai no van estar exempts d'ideologia. Que, per amassar-los, abans van haver d'entrar a Barcelona per la Gran Via, el 26 de gener del 1939. I molt millor si anaven vestits de legionaris.

“1714: Ciència en guerra”

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(141)

La Unesco i Catalunya (1)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

  
El monestir de Poblet, a més de ser un centre d'oració, és una empresa agroalimentària. Foto: Arxiu

dissabte, 7 de setembre del 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(140)

Aquells joves europeus

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

 L'expresident Pujol lliura la medalla d'or de la Generalitat a l'historiador Pierre Vilar. Foto: ARXIU /EFE.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(139)

Almirall a Suïssa (1880)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca


 Els models d'Almirall van ser Suïssa i els Estats Units. Foto: ARXIU.


 Valentí Almirall.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(138)

La mida dels estats

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

El secretari d'Afers Exteriors, R. Albinyana, explica el potencial de Catalunya al món. Foto: ARXIU /J. RAMOS.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(137)

L'economia del corall

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

 Exposició del contraban de corall al Museu de l'Anxova i de la Sal de l'Escala. Foto: ARXIU.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(136)

La colònia Güell

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

 Interior de la cripta Güell, a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló. Foto: ARXIU /ORIOL DURAN.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(135)

Llibreries i impremtes (s. xv)

Les publicacions de l'Abadia de Montserrat són el segell editorial actiu més antic del món. Foto: ARXIU.

Usos i abusos de la història

Usos i abusos de la història 
 Usos i abusos de la història PERE TORDERA



 

En Francesc de Carreras ens ha sortit aprenent d'historiador i ens està oferint des de fa un temps tota una sèrie de lliçons sobre com s'està falsejant la història per part dels nacionalistes catalans -els espanyols es veu que no ho fan-. No vull entrar ara en les seves opinions sobre el que diu Elliott en els seus records sobre els historiadors catalans -em sembla que De Carreras fa una lectura selectiva i interessada del que escriu Sir John-, ni tampoc sobre la seva peculiar visió del paper jugat per Jaume Vicens Vives dins de les historiografies espanyola i catalana. 

El que vull comentar ara és el seu darrer article, intitulat Re- inventar la història , publicat a La Vanguardia el 4 de setembre. Sorprèn, d'entrada, l'alarma de De Carreras sobre el fet que la història sigui utilitzada per a legitimar i justificar plantejaments i situacions polítiques del moment. Quin gran descobriment! Si això és el que han fet totes les propostes ideològiques, de dreta i d'esquerra, des de sempre. Ara bé, curiosament De Carreras només es lamenta de les tergiversacions històriques que, segons ell, divulguen constantment els nacionalistes catalans. Encara no he llegit cap text seu -i mira que en publica- denunciant els falsejaments historiogràfics propagats pel nacionalisme espanyol o pel francès.

A l'article esmentat fa un repàs de la història de Catalunya tal vegada massa ràpid, poc matisat i a cops ple d'errades factuals i interpretatives. Amb no poca vehemència denuncia que se sostingui que "políticament Catalunya existeix ja l'any 987". Amic De Carreras, els historiadors, com a científics que pretenem ser, intentem cercar i precisar amb el màxim de rigor la data d'inici del funcionament de totes les estructures polítiques, siguin comtats, ducats, regnes o repúbliques. Només faltaria! I això ho fan els historiadors d'ací i els d'arreu del món. I dedicar-se a investigar això no és fer "metafísica", ni "essencialisme". Verificar amb documentació quan un territori i una gent determinada -sigui Catalunya o Castella- tenen un sobirà propi, unes institucions polítiques particulars, unes lleis diferenciades, una hisenda sobirana, etc. és una de les tasques més fonamentals dels historiadors. 

Qualificar de "mite insostenible" defensar que el funcionament de les institucions de govern de Catalunya del segle XVII era més avançat políticament que els procediments que imperaven al regne de Castella no deixa de ser sorprenent. El mateix Elliott, tan elogiat per De Carreras, es cuida prou de menysprear el sistema institucional català i el pactisme, que considera més harmònics que els mètodes autoritaris emprats pel comte duc d'Olivares i companyia. Les Constitucions catalanes de llavors no dissenyaven un cos politico-administratiu antic i fossilitzat, sinó que s'actualitzaven periòdicament, com va passar a les Corts del 1701 i del 1705. 

Dir que "la Corona d'Aragó no és un estat" és una absoluta falsedat històrica. Què entén De Carreras que és un estat? Em sembla que ell ho analitza tot des de l'òptica de l'estat liberal, com si abans no hagués existit res de res. Si a alguna cosa s'assemblava la Corona d'Aragó és als actuals estats confederals: cada territori tenia les seves pròpies Corts, les seves institucions polítiques de govern, la pròpia legislació, la fiscalitat, la seva moneda, la seva llengua, etc. L'únic que tenien en comú era el mateix cap de l'estat, el rei, que havia de jurar respectar les lleis i costums de cada territori. I d'això a Catalunya i a la Xina en diuen un estat confederal. 

És avui una temàtica dels programes de batxillerat explicar, i saber, que la monarquia hispànica dels Àustria era composta , és a dir, que hi havia diverses estructures polítiques, jurídiques i administratives als nombrosos territoris de la Corona, i que fins al 1714 Catalunya va disposar d'unes institucions -polítiques, jurídiques, fiscals i fins militars- que eren pròpies i molt diferents. I si d'això no se'n pot dir estructures d'estat , poc els faltava. Sorprèn realment que tot un catedràtic de dret constitucional ho negui i ens digui amb suficiència que sostenir que Catalunya era un estat fins al 1714 forma part de la gran maniobra de reinvenció de la història orquestrada pels nacionalistes catalans per a justificar el dret a decidir. Quan no es posa rigor i seriositat argumental en els escrits es pot córrer el risc que les tesis polítiques que es defensen quedin notablement desacreditades.

dijous, 5 de setembre del 2013

Les últimes hores dels resistents de la Batalla de l'Ebre.

Reconstrueixen virtualment un dels enfrontament més sagnants de la Guerra Civil 

MORT PER UNA GRANADA  01 i 02. El grup de recerca DIDPATRI de la Universitat  de Barcelona ha recreat com va ser la mort d'un dels últims resistents de la Batalla  de l'Ebre.  

El grup de recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona ha recreat com va ser la mort d'un dels últims resistents de la Batalla de l'Ebre DIDPATRI


SÍLVIA MARIMON
 
El 13 de novembre del 1938 nevava, el fred penetrava fins al moll de l'os i els soldats, amb els ulls enfonsats pel cansament, serraven les dents. Començava la retirada de l'exèrcit republicà, que feia més de tres mesos que combatia a la Batalla de l'Ebre, la més sagnant de la Guerra Civil: hi van deixar la pell uns 30.000 homes. Marxaven perquè ja no podien més. "El desgaste general que experimentaban nuestras fuerzas y en particular las divisiones 11-42-43-44-45-46 que habían comatido intensamente durante el desarrollo de la séptima contraofensiva enemiga en la Batalla del Ebro ", argumentava en una carta el cap de l'Exèrcit de l'Ebre, Juan Modesto Guilloto.
Mentre el conjunt de l'exèrcit republicà es dirigia cap al riu, els soldats de la 15 Brigada Mixta, tots voluntaris, es van desplegar a la serra de la Fatarella. Els van escollir perquè eren els millors combatent. Havien de resistir al màxim perquè els seus companys tinguessin temps de creuar l'Ebre. Els feixistes n'eren molt conscients i van llançar un atac intens i massiu: havien d'obrir-se pas, perquè, si arraconaven l'enemic al riu, l'aniquilarien definitivament. Les últimes hores, per als voluntaris republicans, que no van deixar de disparar arrambats a la trinxera excavada en forma de ziga-zaga a les cotes de Raïmats, van ser agonitzants. Cap va sobreviure per poder explicar-ho.

Els combats, minut a minut
La seva història pràcticament havia quedat esborrada fins que l'associació cultural Lo Riu i investigadors de l'Institut de Ciències del Patrimoni del CSIC i del grup de recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona van començar a excavar la zona de Raïmats ara fa dos anys. La recerca, que encara continuarà amb noves excavacions al novembre, ha permès conèixer amb detall què va succeir l'últim dia de la Batalla de l'Ebre.
Els resultats no quedaran oblidats en un arxiu: es treballa en un museu virtual que reproduirà minut a minut tot el que va succeir aquell dia infernal. Al novembre, quan se celebraran els 75 anys de la batalla, també es col·locarà una placa d'homenatge als combatents de la 15 Brigada Mixta. Serà al mateix escenari de l'enfrontament, a Raïmats, just al davant d'una altra placa, la que van col·locar els familiars de Gustav Trippe, de la Legió Còndor. Trippe era l'home que comandava els tancs franquistes. Va ser el primer a caure, abatut pels republicans, a pocs metres de la trinxera.
"L'estudi de la línia de defensa de la Fatarella mostra una guerra molt diferent de les clàssiques accions ofensives de la Guerra Civil Espanyola. L'adaptació era extraordinàriament ràpida. Si els feixistes atacaven amb una nova tècnica des de l'aire, els republicans milloraven les seves fortificacions o responien amb contraatacs nocturns", explica Francesc Xavier Hernàndez, coordinador del grup de recerca de DIDPATRI. "L'exèrcit de Franco era capaç d'executar un atac d'armes combinades, amb una intensa cooperació entre els seus aliats. Alhora, els republicans van crear una línia defensiva que demostra que era un exèrcit altament qualificat, molt diferent de la visió clàssica romàntica de voluntaris de milícies", afegeix l'historiador.

Poques llaunes de sardines
La munició que s'ha trobat demostra que va ser un atac ferotge. La recerca arqueològica també constata que a les trinxeres els últims resistents de l'Ebre hi van ser poc temps. "Pràcticament no s'hi han trobat llaunes de sardines", argumenta Hernàndez. Els cràters, a 10 metres de la trinxera, suggereixen que la posició va ser atacada primer des de l'aire. Va ser el dia 14, a mitja tarda, quan la Legió Còndor alemanya va escometre amb 27 avions els soldats que resistien a Raïmats. Per la seva banda, 23 avions italians van bombardejar les posicions entre Ascó i la Fatarella. Finalment, dos esquadrons de la brigada aèria espanyola hispana van arrasar la zona.

Un centenar d'avions
"En total, més d'un centenar d'avions van bombardejar les posicions al voltant de Raïmats", explica Hernàndez. Els soldats republicans van contraatacar la nit del dia 14 i van poder mantenir-se a la zona elevada de Raïmats. Després, al matí del dia 15, van aparèixer els tancs. Pels impactes que s'han localitzat, van avançar per la pista de Riba-roja i es van posicionar tan a prop com van poder dels fortins republicans. Disparaven des d'una distància de menys de 40 metres de la trinxera i els soldats de la 15 Brigada Mixta van respondre disparant desesperadament.

Sense municions
 Els franquistes van canonejar els resistents amb projectils de 45 mm. La munició va entrar per les troneres de les fortificacions i va aniquilar els defensors. L'atac final el va protagonitzar la 82 Divisió. La infanteria va atacar amb totes les armes disponibles: rifles, granades de mà i metralladores. Cap a la una del migdia devien controlar el conjunt de Raïmats. "A les trinxeres s'hi han trobat fins a cinc calibres diferents de bala, la qual cosa constata que els soldats tenien dificultats de munició", destaca Hernàndez.
L'exèrcit de Franco, però, va fer tard. No va poder massacrar l'enemic. A les 4.40 de la matinada del dia 16, enmig d'una boira espessa, les últimes unitats republicanes creuaven l'Ebre i el tinent coronel Manuel Tagüena ordenava als sapadors fer volar el pont de ferro de Flix. Havien pogut salvar la vida.
"Finalment, ens donen pas lliure, el camió reprèn el camí i, lentament, es produeix el salt d'una riba a l'altra, damunt de l'enteixinat de ferro que ens deixa veure l'aigua rogenca de l'Ebre, als nostres peus", escrivia el soldat Joan Ventura i Solé. Va ser, gràcies al sacrifici dels soldats de la 15 Mixta, una retirada modèlica. Podien haver mort molts més homes. Era l'últim acte d'una batalla terrible que havia durat 115 dies. La guerra ja entrava en la fase final.