Han matat els Badia!
El 1931, poc després d'arribar a la presidència de la Generalitat, Francesc Macià va preguntar al dirigent separatista Jaume Compte a qui podia nomenar per dirigir un cos armat de protecció del Palau i d'ell mateix. La seva resposta va ser clara: "L'home més valent ja el teniu a la vostra escorta: Miquel Badia".
Efectivament, nascut a Torregrossa (Pla d'Urgell) el 1906, Badia s'havia convertit en el prototipus d'home d'acció, d'una valentia que ratllava la temeritat. La seva trajectòria política va començar als 16 anys, quan després d'escoltar un míting de Macià a Barcelona es va inscriure al recent fundat Estat Català (EC). La seva tendència a l'acció directa el va empènyer a organitzar i liderar els famosos escamots del partit fundat per l'Avi.
El cop d'estat del general Primo de Rivera va provocar que la direcció d'EC s'exiliés, però Badia i altres joves separatistes van continuar les accions de resistència a Catalunya. L'aïllament de la direcció del partit va radicalitzar el grup, fins al punt que es va planificar un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Amb alguns companys, Badia va intentar el 1925 fer esclatar el tren que conduïa el rei a Barcelona en un dels túnels a prop Sitges, raó per la qual el cas va ser conegut com el Complot del Garraf. La precarietat organitzativa va provocar que l'operació fos descoberta per la policia i que els seus autors fossin detinguts i condemnats.
Amb la caiguda del dictador, el 1930, Badia i els altres condemnats van ser alliberats i se'ls va rebre com a herois quan van arribar a Catalunya. De seguida, tant Miquel Badia com el seu germà Josep es van tornar a posar a les ordres de Francesc Macià. Van participar en la campanya electoral del 1931 i es van convertir en la guàrdia personal del nou president. Emparat en la seva gran popularitat, Miquel Badia va organitzar les joventuts d'Esquerra, que van rebre el nom de Joventuts d'Esquerra Republicana - Estat Català (JEREC).
Poc temps després, Macià el va nomenar responsable de la seguretat pública de Catalunya, a les ordres del conseller de Governació, el també separatista radical Josep Dencàs. Aquesta etapa de Badia com a dirigent simultani de les JEREC i de l'ordre públic de Catalunya és el seu moment més polèmic. Si d'una banda va gaudir d'una enorme popularitat per la seva eficàcia policial contra la delinqüència i les organitzacions armades anarquistes, també és cert que va rebre moltes crítiques pels mètodes expeditius que utilitzaven els seus homes. Per exemple, durant una vaga de transports organitzada per la CNT va ordenar als militants de les JEREC que conduïssin els tramvies per rebentar-la.
Precisament, la seva actuació arrauxada en alguns casos, com quan va fer detenir un fiscal per negar-se a utilitzar el català en un judici, tal com establia l'Estatut de Núria, va forçar Lluís Companys a cessar-lo. La relació de Badia amb el successor de Macià no era bona i, de fet, la seva presència al govern provocava problemes a ERC.
Tot i que havia estat formalment cessat de les seves responsabilitats administratives, Badia va participar activament en la insurrecció del Sis d'Octubre. La manca de mitjans i la resposta de l'Estat va portar la revolta al desastre. Badia va aconseguir fugir a l'estranger, juntament amb Dencàs, mentre que la resta de consellers, amb el president al capdavant, van ser detinguts.
A principis del 1936, amb la victòria del Front Popular, Badia va tornar a Catalunya. No va tenir gaire temps de reincorporar-se a la vida política. El 28 d'abril, amb tot just trenta anys complerts, Miquel Badia sortia amb el seu germà de casa seva, situada al número 52 del carrer Muntaner. Uns metres més avall, dos pistolers s'hi van atansar per darrere i els van abatre a trets. Els agressors van fugir en un Ford que els esperava a la cantonada amb el carrer Diputació, i Miquel i Josep Badia van ser traslladats al dispensari del carrer Sepúlveda, on van morir. La brama de la mort dels Badia es va estendre com la pólvora per la ciutat.
La pista anarquista
El seu funeral va ser amb tota probabilitat un dels esdeveniments més multitudinaris d'aquell any. Milers de persones van desfilar per la seva capella ardent i van acompanyar els taüts fins al cementiri. Unes setmanes més tard, les úniques dues germanes supervivents dels Badia van presidir el bateig de la plaça Alcalá Zamora amb el nom de plaça Germans Badia. Posteriorment, amb l'entrada de les forces franquistes, la mateixa plaça seria rebatejada amb el nom de Calvo Sotelo, i amb l'autonomia va rebre el nom de Francesc Macià.
Tot i que Miquel Badia tenia una llista inesgotable d'enemics, totes les informacions apuntaven al Sindicat de Transports de la CNT, controlat per la FAI. Les crítiques del separatisme radical, però, també es van dirigir contra Companys, a qui es va acusar de facilitar l'atemptat perquè abans de l'atemptat la Generalitat havia retirat a Miquel Badia l'arma personal.
La mort dels germans Badia
