L'historiador Xavier Díez proposa una tesi controvertida: l'autèntic fet diferencial català respecte de la resta del món és l'anarquisme.
El seu últim llibre repassa els orígens i la influència d'aquest moviment a Catalunya.
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dimarts, 30 d’abril del 2013
diumenge, 28 d’abril del 2013
dissabte, 27 d’abril del 2013
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(126)
Catalunya i els imperis (1)
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Reus recupera el mite.
El Museu de Reus va inaugurar ahir l'exposició més completa que s'ha fet mai del pintor, dibuixant i gravador Marià Fortuny, el 175è aniversari del seu naixement.
La Vicaria, l'obra més reconeguda de Marià Fortuny, s'exposa fins al 7 de setembre al Museu de Reus. Foto: JOSÉ CARLOS LEÓN.
El periple de l'art.
dijous, 25 d’abril del 2013
dimecres, 24 d’abril del 2013
ESTHER GURRI COMISSÀRIA DE L'EXPOSICIÓ “EL SEXE A L'ÈPOCA ROMANA” “Els gladiadors eren els ‘sex symbols' de l'antiga Roma”.
MUSEU DE BADALONA. FRANCESCA GARCIA
dilluns, 22 d’abril del 2013
La imatge miraculosa de Santa Maria del Mar i la llegenda del flassader condemnat.
Imatge de l'àbsis de Sta Ma del Mar
diumenge, 21 d’abril del 2013
dissabte, 20 d’abril del 2013
HISTÒRIA El Darder torna a exposar la seva mòmia més famosa
La peça, suposadament egípcia, s'ha afegit a la mostra itinerant ‘Projecte Monthemhat'
La sala on s'expliquen les característiques dels 18 cosses de Luxor. Foto: R. E.
La mòmia del fons del Darder és la peça
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(125)
El vidre català: ‘Barcelona glass in venetian style'
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
divendres, 19 d’abril del 2013
Besalú exposa un llarg període de la seva història.
El jaciment del barri de Capellada, que conté estructures d'entre el segle II aC i el segle XV, s'està acabant de condicionar per afegir-se als circuits turístics del municipi.
Vista parcial del jaciment , amb pedres de colors diferents que serveixen per distingir les èpoques constructives. Foto: R. E.
El recinte, vist des de la part més alta. Foto: R. E.
La torre Lardera, ja documentada al segle XI i recuperada en uns altres treballs arqueològics, es troba situada al costat del jaciment que ara es musealitza. Foto: R. E.
Arqueòlegs treballant en el jaciment de Capellada, el 2008. Foto: R. E.
Fortuny, cronista de guerra.
El MNAC analitza en una exposició la característica i gegantesca pintura de Marià Fortuny ‘La batalla de Tetuan' i explica els seus orígens i fortuna crítica.
'La pregària', dibuix que vol adquirir el MNAC a través d'una campanya de micromecenatge.
El gran quadre ‘La batalla de Tetuan' és analitzat fil per randa en una nova exposició. que també parla de la difusió que li va donar Dalí Foto: JOSEP LOSADA.
.jpg)
diumenge, 14 d’abril del 2013
Un arxiu de relats de vida.
L'Arxiu de la Memòria Popular, a la Roca del Vallès, fa 15 anys que recull i conserva testimonis que expliquen la història quotidiana
Giovanni Marzocchi, director tècnic de l'arxiu de la Roca. Foto: Juanma Ramos.
dissabte, 13 d’abril del 2013
El sexe desvergonyit dels romans.
El Museu de Badalona mostra plaers, vicis, transgressions i passions de fa dos mil anys
SÍLVIA MARIMON Badalona
Poca gent té a casa un llum amb el déu Príap amb un penis gegant copulant amb una cabra. O un porró amb una més que evident forma fàl·lica. Tampoc no és gaire habitual que tot sopant tres, quatre o més persones, abandonin la taula i decideixin passar una estona al bany per practicar jocs eròtics. Ni que s'ofereixi una vaixella als convidats amb una dona cavalcant amb eufòria sobre un home. Els fal·lus i l'erotisme, però, eren habituals a les cases dels romans antics. Els contemporanis d'Ovidi eren desvergonyits i extraordinàriament actius pel que fa a la sexualitat. "Estaven molt més alliberats", assegura Joan Mayné, director del Museu de Badalona.
La doble moral dels romans
El museu badaloní acull l'exposició El sexe a l'època romana , que es podrà veure fins al 30 de juny. Després viatjarà a Tarragona, Gavà, Girona i Lleida. El recorregut mostra una vuitantena d'objectes d'alt contingut eròtic provinents de museus i jaciments de tot Catalunya, i unes pintures que constaten les paraules de Mayné: els romans gaudien del sexe amb desinhibició i desenfrenadament, però també tenien una doble moral. Ho diu en forma de sàtira Juvenal, un dels autors clàssics que es poden llegir a El sexe a l'època romana : "El joc i l'adulteri són una vergonya per als pobres. Això mateix, si ho fan els rics, diem que són divertits i refinats".
El museu ha fet una tasca hercúlia de documentació. A les parets hi ha els consells d'Ovidi, de Sèneca, de Plaute o de Suetoni. Molts d'ells han estat traduïts al català especialment per a l'exposició: "Hem fet un gran esforç de recuperació i recerca. La majoria de traduccions al català s'havien fet durant el primer terç del segle XX. Eren textos molt erudits que obviaven les expressions excessivament grolleres, quan l'autor les havia utilitzat", explica la comissària de l'exposició, Esther Gurri.
El concepte de l'obscenitat ha canviat molt des del temps dels romans. El que avui és vist com una aberració fa dos mil anys era tolerat, i a l'inrevés. Que un ciutadà romà malgastés el semen amb una masturbació era un crim, perquè es deixava de procrear. El poeta Marcial escriu al segle I: "Tot això haurien perdut si, un i altre, masturbant-se, haguessin confiat a les seves mans plaers repugnants". Creu que la pròpia naturalesa diu això: "Això que deixes escapar amb els dits, Pòntic, és un home". I hi havia, però, una cosa encara pitjor: un cunnilingus , sobretot si el feia un home, perquè abandonava el seu paper actiu per donar plaer a una dona: "Però, què he dit? Quelcom de poc pes i insignificant, que tothom coneix i que tu mateix no negaràs. He dit, Corací, que ets un llepaconys", escriu Marcial.
En canvi, eren tolerades la zoofília, les relacions homosexuals -sempre que fossin entre homes- i el sexe amb menors. Catul al segle I aC estimava un ciutadà romà i no se n'amagava. L'emperador Adrià tampoc s'avergonyia del seu amor pel jove Antínous.
La prostitució, una necessitat
La prostitució es considerava una necessitat social. A l'exposició del Museu de Badalona es poden veure els grafits de Pompeia, que són una gran font d'informació sobre quina era l'oferta i els preus dels bordells: "Eutychis, grega, per dos asos, de refinades habilitats". "Lais la mama per dos asos". No eren tan freqüents els homes que es dedicaven a la prostitució, però hi havia excepcions: "Marítim llepa el cony per quatre asos; accepta també verges". L'esposa d'un ciutadà romà no tenia tantes llibertats. Gaudir dels plaers carnals fora del matrimoni era molt arriscat. "Si sorprenguessis la teva dona en adulteri, podries matar-la impunement, sense judici. Però ella, si tu cometessis adulteri o tu haguessis estat induït a cometre'n, no gosaria tocar-te, ni en té dret", escriu l'escriptor romà Aule Gel·li.
Al llit, la ciutadana romana havia d'estar a sota i limitar-se a la posició del missioner. Amb el temps, però, a Roma canviarien la moral i la relació matrimonial. L'esposa esdevindria més una companya i el marit li exigiria un paper més actiu: "Em captiven els petons que imiten els dolços coloms. Tu me'ls fas com els que acostumes a fer a la teva àvia al matí; tu no et dignes a ajudar a la feina ni amb un moviment, ni amb una paraula, ni amb els dits, tal com si preparessin l'encens o el vi pur", escriu un explícit Marcial.
El sexe a l'època romana és la primera exposició de producció pròpia de l'Arqueoxarxa, la Xarxa de Museus i Jaciments Arqueològics de Catalunya. Tota una oportunitat per conèixer, en el seu context i amb els textos dels clàssics, les perversions i plaers a l'època romana. "Normalment el sexe no és als museus, perquè tendim a mostrar el que considerem políticament correcte. Partim de la idea errònia que els museus només són per a escolars", reflexiona el director del Museu de Badalona. "Anem tard. El sexe ja és present al cinema i a la televisió però aquest tema als museus encara no s'ha normalitzat", conclou.
Els gabinets secrets dels museus
Fins no fa gaire, els objectes eròtics s'ocultaven en una habitació inaccessible per al gran públic: els gabinets secrets. El Museu d'Arqueologia d'Empúries no n'era una excepció. Fins als anys 80 tenia totes les troballes arqueològiques eròtiques o pornogràfiques amagades en una habitació. Un dels gabinets secrets més famosos era el de Nàpols. Pompeia era una ciutat rica en fal·lus i conserva l'únic bordell del món antic que es preserva intacte. Per tant, el gabinet secret de Nàpols era especialment interessant i durant segles va ocultar moltíssims murals i estàtues eròtiques. Les seves portes només s'obrien per a les autoritats i els homes poderosos. També es feien excepcions si es pagaven uns diners extres. Les dones, però, no hi tenien permesa l'entrada. No va ser fins a l'any 2000 que totes aquestes peces es van mostrar al públic al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. El Museu Britànic també tenia habitacions secretes que amagaven el que es considerava obscè.
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(124)
Boscos i forestals
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
divendres, 12 d’abril del 2013
L'heroi en carn i ossos de 'Soldats de Salamina' .
FICCIÓ
I REALITAT Una imatge de Miralles, el soldat republicà que mira i no
dispara, de la pel·lícula Soldats de Salamina, dirigida per David
Trueba. ARA
Javier Cercas coneix el fill de Miralles, el soldat republicà que va inspirar la seva novel·la
Ho explicava Javier Cercas fa deu anys a la Universitat Menéndez
Pelayo: "La primera regla per llegir una novel·la és desconfiar del
narrador. El narrador pot mentir, enganyar-se a ell mateix". L'escriptor
va insistir que Soldats de Salamina no era un relat real: "El
llibre és la història d'una mirada. Em va obsessionar tant que no vaig
poder resistir-me a escriure'l". Cercas es referia a la mirada de
Miralles, un jove i compassiu combatent republicà que decideix no
disparar a l'escriptor i feixista Rafael Sánchez Mazas. Poc s'imaginava
que dotze anys després de publicar Soldats de Salamina apareixeria el fill del seu heroi. Cercas el va conèixer el cap de setmana passat en una trobada organitzada pel Diari de Girona.
Miguel Miralles es va assabentar que el seu pare havia inspirat la novel·la de Cercas per casualitat. "Un amic meu em va dir que havia reconegut el meu pare a la novel·la i me'n va fer arribar un exemplar", explica. A Miguel Miralles, però, li sap greu que hi hagi lectors que creguin que el relat de Cercas és real. "No és una història real però molts lectors se la van creure, enviaven cartes a la residència d'avis que surt a la novel·la de Cercas", assegura. "I el meu pare ni es va divorciar ni era un deprimit ni va acabar en un geriàtric".
El pare de Miguel Miralles va néixer a Barcelona el 1919, i de gran va passar llargues temporades al càmping Estrella de Mar de Castelldefels. Allà va coincidir amb Roberto Bolaño, que es guanyava la vida com a vigilant nocturn del càmping. Fora de la temporada estiuenca hi havia pocs residents, i Bolaño i Miralles van començar a conversar. Temps després l'escriptor xilè li va explicar aquelles confidències a Cercas, i l'autor d'Anatomia d'un instant va crear el soldat que decideix no prémer el gallet.
"Si és cert o no que el meu pare va veure Sánchez Mazas i va decidir no disparar no ho sé. Ell mai parlava de la guerra. Prou feina tenia a pujar tot sol quatre fills -va quedar vidu- i sobreviure a França. Et puc dir, però, que jo sí que hauria disparat", diu Miguel Miralles. Recorda que el cos del seu pare estava ple de cicatrius i que en un ull no tenia visió per culpa de la metralla.
"Era un home molt bromista, alegre, molt culer, que sempre ens va cuidar. Treballava, a casa cuinava i netejava, i sempre ens va donar tot el que necessitàvem", recorda. El Miralles real i el de ficció van combatre a la Guerra Civil, a l'Àfrica i a la Segona Guerra Mundial. "El van tancar al camp de concentració d'Argelers. O anava a lluitar contra els nazis o el tornaven a l'Espanya franquista", explica Miguel Miralles. El fill, quan va començar a treballar, als 17 anys, va estar a punt d'entrar en un sindicat. "El meu pare em va dir que anés a treballar i que quan plegués disfrutés, que involucrar-me en política em podia perjudicar la resta de la meva vida", recorda. "Per a mi el meu pare és un més dels centenars de milers d'espanyols que van haver de creuar la frontera i que no van poder tornar a l'Espanya franquista", conclou Miguel Miralles.
Miguel Miralles es va assabentar que el seu pare havia inspirat la novel·la de Cercas per casualitat. "Un amic meu em va dir que havia reconegut el meu pare a la novel·la i me'n va fer arribar un exemplar", explica. A Miguel Miralles, però, li sap greu que hi hagi lectors que creguin que el relat de Cercas és real. "No és una història real però molts lectors se la van creure, enviaven cartes a la residència d'avis que surt a la novel·la de Cercas", assegura. "I el meu pare ni es va divorciar ni era un deprimit ni va acabar en un geriàtric".
El pare de Miguel Miralles va néixer a Barcelona el 1919, i de gran va passar llargues temporades al càmping Estrella de Mar de Castelldefels. Allà va coincidir amb Roberto Bolaño, que es guanyava la vida com a vigilant nocturn del càmping. Fora de la temporada estiuenca hi havia pocs residents, i Bolaño i Miralles van començar a conversar. Temps després l'escriptor xilè li va explicar aquelles confidències a Cercas, i l'autor d'Anatomia d'un instant va crear el soldat que decideix no prémer el gallet.
"Si és cert o no que el meu pare va veure Sánchez Mazas i va decidir no disparar no ho sé. Ell mai parlava de la guerra. Prou feina tenia a pujar tot sol quatre fills -va quedar vidu- i sobreviure a França. Et puc dir, però, que jo sí que hauria disparat", diu Miguel Miralles. Recorda que el cos del seu pare estava ple de cicatrius i que en un ull no tenia visió per culpa de la metralla.
"Era un home molt bromista, alegre, molt culer, que sempre ens va cuidar. Treballava, a casa cuinava i netejava, i sempre ens va donar tot el que necessitàvem", recorda. El Miralles real i el de ficció van combatre a la Guerra Civil, a l'Àfrica i a la Segona Guerra Mundial. "El van tancar al camp de concentració d'Argelers. O anava a lluitar contra els nazis o el tornaven a l'Espanya franquista", explica Miguel Miralles. El fill, quan va començar a treballar, als 17 anys, va estar a punt d'entrar en un sindicat. "El meu pare em va dir que anés a treballar i que quan plegués disfrutés, que involucrar-me en política em podia perjudicar la resta de la meva vida", recorda. "Per a mi el meu pare és un més dels centenars de milers d'espanyols que van haver de creuar la frontera i que no van poder tornar a l'Espanya franquista", conclou Miguel Miralles.
dimecres, 10 d’abril del 2013
dilluns, 8 d’abril del 2013
diumenge, 7 d’abril del 2013
Caritat Mercader i Bartomeu Costa-Amic / 'Luxe, calme et volupté'
Gregorio Luri . ARA
El 18 de setembre del 1936, quan encara no s'havia recuperat de les
ferides del front, Caritat Mercader va embarcar a Barcelona cap a
Veracruz amb la seva filla, la Montserrat. Encapçalava una delegació de
milicians que representaven el Comitè Central de Milícies, el PSUC i el
Govern de la Generalitat. M'han assegurat que en una exposició de Diego
Rivera a Ciutat de Mèxic -d'això ja en fa uns quants anys- es van
exposar uns retrats de la Montserrat i la Caritat que no s'han tornat a
veure. Els hauria pintat un Rivera seduït per les dues dones.
Oficialment era un viatge de propaganda a favor de la República, però l'objectiu era comprar armes a Mèxic i avions als Estats Units. Van ser rebuts pel president Lázaro Cárdenas i la Caritat, vestida de miliciana, es va adreçar a la Cambra de Diputats.
Un mes abans havia arribat a Mèxic l'equip guanyador del Campionat d'Espanya de beisbol. Entre els seus integrants hi havia tres eminents membres del POUM, Bartomeu Costa-Amic, Daniel Rebull i Manuel Martínez. Tenien previstes accions de propaganda de la República, però, a més, Costa-Amic duia una carta d'Andreu Nin per a Cárdenas en què li sol·licitava que acollís Trotski. Aparentment les relacions entre els dos grups van ser amigables i Costa-Amic va parlar amb la Caritat davant els diputats.
La Caritat es va traslladar als EUA, on es va trobar amb el secretari general del PCUSA, Earl Browder, amb qui tenia bones relacions. Després va tornar a Mèxic a dirigir l'embarcament de tot el que havia aconseguit. Estava ben informada de l'arribada de Trotski al país i va fer tot el possible per vigilar-ne el desembarcament a Tampico el 9 de gener del 1937. Les autoritats mexicanes, amb bon criteri, es van negar a prolongar-li el visat. Va enviar llavors un telegrama a Joan Comorera, secretari general del PSUC, en què l'informava que a Mèxic hi havia un grup del POUM que es feia passar per representant del Front Popular. "Cal desautoritzar comunicant decisió ambaixada espanyola", li deia. Els poumistes van participar en l'organització de l'arribada de Trotski i en el disseny de les defenses de la Casa Blava de Coyoacán, la seva residència. Diverses fotografies els mostren en un ambient de relaxada cordialitat. Una té aquesta dedicatòria: "Per al camarada Bartomeu Costa-Amic amb una salutació revolucionària. Lev Trotski. 18/II/1937. Mèxic-City". En una altra, Costa-Amic i Trotski són al jardí de la Casa Blava amb Natàlia Sedova, Frida i Cristina Kahlo i Silvia Ageloff, la ingènua secretària que tres anys després va facilitar l'accés a Trotski al seu enamorat, Jacques Mornard, l'àlies de Ramon Mercader, sense sospitar-ne les intencions.
Segons Lluís Mercader, quan la Caritat caminava pel carrer tothom es parava a mirar-la. "Per què et miren?", li va preguntar un dia. "Tota la vida m'han mirat. Ja hi estic acostumada", li va contestar. Era alta, imponent, de posat distingit, i posseïa una mirada penetrant, dominant. Era molt elegant i anava sempre ben vestida. Potser perquè a la seva imaginació el paradís socialista es confonia amb La invitació al viatge de Baudelaire: " Là, tout n'est qu'ordre et beauté, / Luxe, calme et volupté" ("Allà, tot és ordre i bellesa, luxe, calma i voluptat"). El Lluís la recordava amb mitges de niló, quan encara ningú no en portava, i sabates de pell de serp marró amb taló d'agulla. Es va insurreccionar contra el seu passat... però no completament. Els que la van tractar ressalten la seguretat amb què parlava i actuava i la facilitat amb què es feia respectar.
Va ser una dona amb una fe de trinxera, i ja se sap que la trinxera és el primer que s'abandona a la seva sort quan la rereguarda es replega ideològicament. Va creure fermament que les portes del cel s'estaven obrint per als elegits de la història i es va entregar incondicionalment a aquesta causa. Per això va viure amb perplexitat la rutina de la postergació del Paradís. És fàcil matar i deixar-se matar per una gran metàfora. És molt més difícil matar i deixar-se matar per un sil·logisme. És fàcil matar i deixar-se matar quan el món es divideix en botxins i botxins dels botxins. El que és insuportable és viure a Moscou a quaranta graus sota zero com a funcionària de la desesperança.
Oficialment era un viatge de propaganda a favor de la República, però l'objectiu era comprar armes a Mèxic i avions als Estats Units. Van ser rebuts pel president Lázaro Cárdenas i la Caritat, vestida de miliciana, es va adreçar a la Cambra de Diputats.
Un mes abans havia arribat a Mèxic l'equip guanyador del Campionat d'Espanya de beisbol. Entre els seus integrants hi havia tres eminents membres del POUM, Bartomeu Costa-Amic, Daniel Rebull i Manuel Martínez. Tenien previstes accions de propaganda de la República, però, a més, Costa-Amic duia una carta d'Andreu Nin per a Cárdenas en què li sol·licitava que acollís Trotski. Aparentment les relacions entre els dos grups van ser amigables i Costa-Amic va parlar amb la Caritat davant els diputats.
La Caritat es va traslladar als EUA, on es va trobar amb el secretari general del PCUSA, Earl Browder, amb qui tenia bones relacions. Després va tornar a Mèxic a dirigir l'embarcament de tot el que havia aconseguit. Estava ben informada de l'arribada de Trotski al país i va fer tot el possible per vigilar-ne el desembarcament a Tampico el 9 de gener del 1937. Les autoritats mexicanes, amb bon criteri, es van negar a prolongar-li el visat. Va enviar llavors un telegrama a Joan Comorera, secretari general del PSUC, en què l'informava que a Mèxic hi havia un grup del POUM que es feia passar per representant del Front Popular. "Cal desautoritzar comunicant decisió ambaixada espanyola", li deia. Els poumistes van participar en l'organització de l'arribada de Trotski i en el disseny de les defenses de la Casa Blava de Coyoacán, la seva residència. Diverses fotografies els mostren en un ambient de relaxada cordialitat. Una té aquesta dedicatòria: "Per al camarada Bartomeu Costa-Amic amb una salutació revolucionària. Lev Trotski. 18/II/1937. Mèxic-City". En una altra, Costa-Amic i Trotski són al jardí de la Casa Blava amb Natàlia Sedova, Frida i Cristina Kahlo i Silvia Ageloff, la ingènua secretària que tres anys després va facilitar l'accés a Trotski al seu enamorat, Jacques Mornard, l'àlies de Ramon Mercader, sense sospitar-ne les intencions.
Segons Lluís Mercader, quan la Caritat caminava pel carrer tothom es parava a mirar-la. "Per què et miren?", li va preguntar un dia. "Tota la vida m'han mirat. Ja hi estic acostumada", li va contestar. Era alta, imponent, de posat distingit, i posseïa una mirada penetrant, dominant. Era molt elegant i anava sempre ben vestida. Potser perquè a la seva imaginació el paradís socialista es confonia amb La invitació al viatge de Baudelaire: " Là, tout n'est qu'ordre et beauté, / Luxe, calme et volupté" ("Allà, tot és ordre i bellesa, luxe, calma i voluptat"). El Lluís la recordava amb mitges de niló, quan encara ningú no en portava, i sabates de pell de serp marró amb taló d'agulla. Es va insurreccionar contra el seu passat... però no completament. Els que la van tractar ressalten la seguretat amb què parlava i actuava i la facilitat amb què es feia respectar.
Va ser una dona amb una fe de trinxera, i ja se sap que la trinxera és el primer que s'abandona a la seva sort quan la rereguarda es replega ideològicament. Va creure fermament que les portes del cel s'estaven obrint per als elegits de la història i es va entregar incondicionalment a aquesta causa. Per això va viure amb perplexitat la rutina de la postergació del Paradís. És fàcil matar i deixar-se matar per una gran metàfora. És molt més difícil matar i deixar-se matar per un sil·logisme. És fàcil matar i deixar-se matar quan el món es divideix en botxins i botxins dels botxins. El que és insuportable és viure a Moscou a quaranta graus sota zero com a funcionària de la desesperança.
MEMÒRIA Caritat Mercader, una revolucionària amb sabates de pell de serp.
Gregorio Luiri ARA
Nascuda a Santiago de Cuba i cridada a Barcelona, Eustaquia María Caridad del Río Hernández ha passat a la història per ser la mare de Ramon Mercader, el català que va assassinar Leon Trotski a Mèxic. El que no és gaire conegut és que va ser ella qui el va introduir en el món de l'espionatge soviètic.
Eustaquia María Caridad del Río Hernández va néixer a Santiago de Cuba el 1892. El 1906 la seva família es va instal·lar a Barcelona i ella va estudiar al col·legi del Sagrat Cor de Sarrià i als centres que les religioses posseïen a París i a Londres. Parlava perfectament francès i anglès. Tot l'empenyia a ser un referent de la burgesia elegant i sofisticada de la ciutat. Ens la podem imaginar passejant pel passeig de Gràcia protegint amb un delicat para-sol els brodats i puntes de coixí del vestit, insinuant la seva vida com un present per a un pretenent cobdiciós.
El 7 de gener del 1911 es va casar amb Pau Mercader Marina, membre
d'una important família industrial catalana a qui el capità general de
Catalunya va imposar la Creu del Mèrit Militar pels seus serveis com a
cap del sometent de Sant Gervasi de Cassoles. S'havia distingit
foragitant del barri els pobres que instal·laven la seva misèria
barroera a la riera de Cassoles. Van tenir cinc fills: el Pau (1911), el
Ramon (1913), el Jordi (1915), la Montserrat (1918) i el Lluís (1923).
Tret del Pau, tots col·laborarien amb l'NKVD, la xarxa d'espionatge que
va crear l'URSS prenent com a base l'organització de la Tercera
Internacional.
Ramon Mercader el 1956 al penal general de Mèxic | EFE
La convivència matrimonial es va degradar ràpidament. El Pau, oficialment molt catòlic, no es conformava amb les relacions sexuals convencionals i, per incitar la seva dona a noves experiències, la portava a bordells. A través d'espiells ocults, li feia guaitar l'espectacle de la gimnàstica sexual a preu taxat. La Caritat mai no va perdonar la hipocresia del marit. Cap al 1920, va decidir que ja en tenia prou. Va començar a rebre classes de pintura amb l'artista Vicent Borràs i Abella i al seu estudi va tractar amb intel·lectuals i bohemis que li mostraven possibilitats inèdites de vida. A poc a poc va anar deixant via lliure a una veu emergent, inquietant i discordant que li demanava la paraula.
Morfina i anarquistes
Va començar a freqüentar les tavernes populars i a experimentar amb la morfina. Es va sentir atreta pels anarquistes i aviat els va donar informació precisa per atemptar contra els interessos empresarials dels Mercader. Els passava també informació judicial important que sostreia del despatx del seu germà, el jutge José del Río. I tot just quan estava arreplegant forces per ser la dona que volia ser, el cel li va donar una bona empenta. Passava una temporada en una propietat de la família a prop d'Alacant quan Louis Delrieu, un aviador que feia la línia Tolosa-Casablanca, va haver de fer un aterratge d'emergència a les proximitats de la seva residència. Era jove, elegant, cavallerós i estava envoltat de l'aurèola mítica d'heroisme que acompanyava els pioners de l'aviació. I es van enamorar. Louis Delrieu va ser el padrí del seu fill petit, el Lluís. Algú m'ha suggerit que va ser alguna cosa més. La veritat és que es va murmurar que el Lluís no era fill de Pau Mercader.
És fàcil imaginar-se l'astorament de les famílies Del Río i Mercader. Per evitar un escàndol que ja era impossible d'amagar, una nit del 1923 van posar a la Caritat una camisa de força i la van ingressar al psiquiàtric Nou Betlem de Sant Gervasi, on va ser sotmesa a interminables sessions de dutxes d'aigua freda i electroxocs. "Tenia por -va confessar després- d'estar boja de veritat". Quan en va sortir, va decidir trencar amb el passat i venjar-se dels Mercader. Enfrontant-se a tot el seu món, va agafar els cinc fills i se'n va anar amb Delrieu a Dax, al departament francès de Landes. Durant uns anys va gaudir del present que la felicitat entrega a vegades als valents.
Un dia del 1928 els seus fills la van trobar a les portes de la mort a causa d'un intent de suïcidi. Delrieu havia trencat la relació. Desbordats per la situació van cridar el pare, que es va fer càrrec dels dos petits i se'ls va endur a Barcelona.
La Caritat es va traslladar a París, va començar a militar al Partit Socialista Francès i va entrar en contacte amb la intel·ligència soviètica. Probablement hi va conèixer llavors Leonid Eitingon, el seu mentor en el món de les operacions especials. A principis de la dècada dels 30, la Caritat feia de correu de la Internacional Comunista. Molt més tard, a Moscou, rememorant aquests anys, acostumava a fer bromes picants sobre el comportament al llit de l'aleshores líder del Partit Comunista Francès (PCF), Maurice Thorez, i d'altres dirigents del PCF. Sabia de què parlava.
El 1935 va ser detinguda per la policia francesa. Després de clavar-li una brutal pallissa que li va fer perdre la vista d'un ull durant quinze dies, va ser expulsada de França. Tot just arribar a Barcelona va començar a militar a les files del Partit Comunista de Catalunya. Va participar activament en la fundació del PSUC, com a representant del PCC al costat de Pere Ardiaca, i, un cop creat el nou partit, va ser col·laboradora directa de Pere Cirera, secretari de la comissió de cultura i esport. Això explica que el cop militar de Franco la trobés a la secretaria dels Serveis de Premsa de l'Olimpíada Popular.
El 19 de juliol del 1936 va estar a la primera línia de foc, a les Drassanes, al peu del monument a Colom. Quan els milicians van assaltar la Comandància Militar ella els va convèncer de portar el general Manuel Goded davant Companys. Poc després Goded reconeixia per ràdio que l'alçament havia fracassat a Catalunya, cosa que va donar una arma propagandística fenomenal a la República. Just després, la Caritat va expropiar el seu antic col·legi, el Sagrat Cor, que va passar a ser una caserna per a la formació de les milícies del PSUC, iuna torre propera que pertanyia al marquès de la Villota, casat amb una Mercader, on va viure una temporada amb els fills.
Impulsada per l'onada d'activisme revolucionari que sacsejava Barcelona, va participar activament en la creació de les primeres columnes que van sortir cap al front d'Aragó, dirigides per Pérez Farràs i Durruti. Segons el testimoni del pintor Josep Bartolí tothom coneixia la seva columna com "la de Caritat Mercader". A les seves files hi havia els seus dos fills grans, la xicota del Ramon, Lena Imbert, África de las Heras, i les brigadistes holandesa i britànica Fanny Schoonheyt i Felicia Browne.
A finals d'agost la Caritat va resultar greument ferida en un bombardeig. Tot seguit, la propaganda del PSUC va voler convertir-la en model de les dones combatents catalanes. "La Passionària de Catalunya", l'anomenaven. L'1 de setembre del 1936 l'òrgan del PSUC, Treball , la presentava com "una vella militant". El 18 de setembre es va embarcar al port de Barcelona cap a Mèxic, seguint instruccions de la Generalitat. Mentre era a l'estranger va morir el seu fill Pau. Un tanc enemic li va passar pel damunt.
En tornar, va ser nomenada secretària de la Unió de Dones Comunistes, però es va anar separant progressivament d'aquestes feines a mesura que es comprometia cada vegada més estretament amb els assessors soviètics.
Buenaventura Durruti a Bujaraloz, on tenia el quarter general la seva columna, l'agost del 1936 |
La seva vida va tornar a prendre un nou rumb quan Stalin va decidir acabar amb la vida de Trotski, que havia estat un dels col·laboradors més fidels de Lenin i vivia exiliat a Mèxic. Eitingon en va assumir els aspectes operatius i va voler comptar des del primer moment amb Caritat i Ramon Mercader. El 20 d'agost del 1940, el Ramon va entrar a la casa de Trotski a Coyoacán i el va matar clavant-li un piolet al cap. Caritat Mercader i Eitingon, que l'esperaven a fora en un cotxe, van entendre que les coses no havien sortit com les havien programat quan van sentir un gran enrenou al voltant de la casa. Van abandonar el Ramon a mans de la policia i van marxar a corre-cuita de Mèxic. Curiosament, el metge que va intentar salvar la vida a Trotski era el català exiliat Wenceslau Dutrem.
Després d'un llarg viatge, van arribar a Moscou el març del 1941. Lavrenti Bèria, el cap de l'NKVD -i probablement també el seu amant-, li va organitzar una gran rebuda en el transcurs de la qual va ser condecorada amb l'Orde de Lenin. Va ser la primera dona estrangera a rebre-la. Per a Ramon es reservava la Medalla d'Or de la Unió Soviètica.
Li van donar un apartament que, per als estàndards de Moscou, era un luxe, on va viure uns mesos amb el seu fill Lluís, fins que la invasió alemanya els va tornar a separar. El 15 d'octubre del 1941, en el moment més crític de la guerra, quan es temia que res podria aturar el progrés del formidable exèrcit alemany, un grup de persones van entrar cap al tard a la plaça Roja cantant ¡Ay Carmela! L'encapçalava la Caritat, amb Lena Imbert, Carme Brufau i África de las Heras. La seva missió era fer-se càrrec de la defensa del centre de Moscou.
Després de la guerra va fer una mica de tot. A Moscou tenia cotxe i xofer particular, un privilegi excepcional. Va vigilar els membres del Partit Comunista Búlgar refugiats a l'URSS i va participar en diferents missions a l'exterior, com la de l'atemptat a Ankara contra el cònsol alemany Franz von Papen. Amb gran subtilesa, es va guanyar la confiança dels espanyols que semblaven reticents amb la línia oficial del partit.
L'abril del 1944 va assistir impotent a la mort de la companya del Ramon, Lena Imbert, d'una malaltia oficialment inexistent a l'URSS, la tuberculosi. La va atendre el doctor Carlos Díez, el mateix que en la retirada de Catalunya va donar l'ordre, feliçment desobeïda, de dinamitar el monestir de Montserrat, i el mateix que subministrava regularment a la Caritat els estupefaents que consumia. Aquell any es va traslladar a Mèxic amb l'autorització expressa de Bèria i va aconseguir entrevistar-se amb el seu fill Ramon fora de la presó. No sabem ben bé què va passar, però el cert és que a partir d'aquell moment es va suspendre una estranya operació de l'NKVD que aparentment tenia per objecte alliberar-lo.
La Caritat era una dona sofisticada, cosmopolita, aventurera i impulsiva que no es va saber adaptar a la vida rutinària de Moscou quan l'NKVD va deixar de necessitar els seus serveis. Com li agradava dir, era més fàcil destruir el capitalisme que construir el comunisme. I la història no era, malauradament, un remake infinit de la presa del Palau d'Hivern.
La van autoritzar a traslladar-se a París amb passaport cubà. Vivia a la Rue Rennequin, al costat dels seus fills Jordi i Montserrat. A París es va assabentar de la mort de Stalin, el 5 de març del 1953, de l'execució de Bèria i de l'empresonament d'Eitingon. L'URSS, on un acudit sobre Stalin era castigat amb un mínim de cinc anys en un gulag, era el país de les sospites imprevisibles.
El cònsol castrista Harold Gramatges la va contractar per dirigir les relacions públiques de l'ambaixada de Cuba a París. Hi va treballar del 1960 al 1967. L'escriptor Guillermo Cabrera Infante explica que Gramatges li deia "Cachita" i la considerava "més estalinista que Stalin". El director de cinema cubà Fausto Canel s'hi refereix amb aquestes paraules: "Llargues estones es passava explicant-me anècdotes divertides dels seus néts i de com els portava al cinema cada setmana a veure pel·lícules de pirates. Era tendra i amorosa, aquella senyora canosa i elegant, parlant-me dels seus néts a la recepció de l'ambaixada".
Últims anys
El 6 maig del 1960 Ramon Mercader va acabar la condemna. Va anar a viure a Moscou i la Caritat el va visitar. El primer que va fer en veure'l va ser escridassar-lo perquè s'havia engreixat. Amb el Lluís es va sentir molesta perquè portava una camisa massa cridanera. Els dos fills van aguantar el xàfec amb el cap baix. A partir d'aquell moment viatjava esporàdicament a l'URSS a visitar els fills i els néts. En cada visita en feia alguna de grossa. Si anaven a un restaurant, organitzava un escàndol perquè no podia esperar trenta minuts a ser servida. Si s'allotjava en un hotel, protestava perquè no hi trobava les comoditats dels hotels parisencs. No es mostrava tampoc gaire satisfeta amb les nores. A la Roquelia, la dona del Ramon, mexicana, la trobava massa vulgar.
Un dia de setembre del 1967, quan tenia 75 anys, un jove va trucar a la porta. Es va obrir lentament una petita escletxa i ràpidament es va tancar. "Senyora Caritat -va cridar el jove-, sóc jo, el Mariano Brufau, el nebot de la Carme".La porta es va tornar a obrir i va aparèixer una doneta petita, prima, amb els cabells molt blancs. Va abraçar el noi i va començar a plorar. Li va confessar que tenia por i que per això no obria la porta a desconeguts.
Va morir als 82 anys, un mes abans que Franco, cosa que no la devia fer gens feliç: cap exiliat volia morir abans que el dictador. Sobre la capçalera del seu llit hi havia un gran retrat de Stalin.
Revoltada contra la hipocresia familiar i insubmisa al present instaurat per Nikita Khrusxov, havia viscut els últims anys als llimbs estalinistes. La fe totalitària no és la que tanca els ulls davant una ideologia, sinó la que segueix fidelment els passos del profeta. I Stalin va ser l'últim profeta europeu. Avui sabem que l'excés de fe ens converteix fàcilment en assassins. Caldrà veure en què ens convertim ara que ens falta.
Nascuda a Santiago de Cuba i cridada a Barcelona, Eustaquia María Caridad del Río Hernández ha passat a la història per ser la mare de Ramon Mercader, el català que va assassinar Leon Trotski a Mèxic. El que no és gaire conegut és que va ser ella qui el va introduir en el món de l'espionatge soviètic.
Eustaquia María Caridad del Río Hernández va néixer a Santiago de Cuba el 1892. El 1906 la seva família es va instal·lar a Barcelona i ella va estudiar al col·legi del Sagrat Cor de Sarrià i als centres que les religioses posseïen a París i a Londres. Parlava perfectament francès i anglès. Tot l'empenyia a ser un referent de la burgesia elegant i sofisticada de la ciutat. Ens la podem imaginar passejant pel passeig de Gràcia protegint amb un delicat para-sol els brodats i puntes de coixí del vestit, insinuant la seva vida com un present per a un pretenent cobdiciós.
Eustaquia María Caridad del Río Hernández, la mare de Ramon Mercader
La convivència matrimonial es va degradar ràpidament. El Pau, oficialment molt catòlic, no es conformava amb les relacions sexuals convencionals i, per incitar la seva dona a noves experiències, la portava a bordells. A través d'espiells ocults, li feia guaitar l'espectacle de la gimnàstica sexual a preu taxat. La Caritat mai no va perdonar la hipocresia del marit. Cap al 1920, va decidir que ja en tenia prou. Va començar a rebre classes de pintura amb l'artista Vicent Borràs i Abella i al seu estudi va tractar amb intel·lectuals i bohemis que li mostraven possibilitats inèdites de vida. A poc a poc va anar deixant via lliure a una veu emergent, inquietant i discordant que li demanava la paraula.
Morfina i anarquistes
Va començar a freqüentar les tavernes populars i a experimentar amb la morfina. Es va sentir atreta pels anarquistes i aviat els va donar informació precisa per atemptar contra els interessos empresarials dels Mercader. Els passava també informació judicial important que sostreia del despatx del seu germà, el jutge José del Río. I tot just quan estava arreplegant forces per ser la dona que volia ser, el cel li va donar una bona empenta. Passava una temporada en una propietat de la família a prop d'Alacant quan Louis Delrieu, un aviador que feia la línia Tolosa-Casablanca, va haver de fer un aterratge d'emergència a les proximitats de la seva residència. Era jove, elegant, cavallerós i estava envoltat de l'aurèola mítica d'heroisme que acompanyava els pioners de l'aviació. I es van enamorar. Louis Delrieu va ser el padrí del seu fill petit, el Lluís. Algú m'ha suggerit que va ser alguna cosa més. La veritat és que es va murmurar que el Lluís no era fill de Pau Mercader.
És fàcil imaginar-se l'astorament de les famílies Del Río i Mercader. Per evitar un escàndol que ja era impossible d'amagar, una nit del 1923 van posar a la Caritat una camisa de força i la van ingressar al psiquiàtric Nou Betlem de Sant Gervasi, on va ser sotmesa a interminables sessions de dutxes d'aigua freda i electroxocs. "Tenia por -va confessar després- d'estar boja de veritat". Quan en va sortir, va decidir trencar amb el passat i venjar-se dels Mercader. Enfrontant-se a tot el seu món, va agafar els cinc fills i se'n va anar amb Delrieu a Dax, al departament francès de Landes. Durant uns anys va gaudir del present que la felicitat entrega a vegades als valents.
Un dia del 1928 els seus fills la van trobar a les portes de la mort a causa d'un intent de suïcidi. Delrieu havia trencat la relació. Desbordats per la situació van cridar el pare, que es va fer càrrec dels dos petits i se'ls va endur a Barcelona.
Un cartell de l'època
La Caritat es va traslladar a París, va començar a militar al Partit Socialista Francès i va entrar en contacte amb la intel·ligència soviètica. Probablement hi va conèixer llavors Leonid Eitingon, el seu mentor en el món de les operacions especials. A principis de la dècada dels 30, la Caritat feia de correu de la Internacional Comunista. Molt més tard, a Moscou, rememorant aquests anys, acostumava a fer bromes picants sobre el comportament al llit de l'aleshores líder del Partit Comunista Francès (PCF), Maurice Thorez, i d'altres dirigents del PCF. Sabia de què parlava.
El 1935 va ser detinguda per la policia francesa. Després de clavar-li una brutal pallissa que li va fer perdre la vista d'un ull durant quinze dies, va ser expulsada de França. Tot just arribar a Barcelona va començar a militar a les files del Partit Comunista de Catalunya. Va participar activament en la fundació del PSUC, com a representant del PCC al costat de Pere Ardiaca, i, un cop creat el nou partit, va ser col·laboradora directa de Pere Cirera, secretari de la comissió de cultura i esport. Això explica que el cop militar de Franco la trobés a la secretaria dels Serveis de Premsa de l'Olimpíada Popular.
El cap de l'NKVD Lavrenti Bèria (dreta), el 1935
El 19 de juliol del 1936 va estar a la primera línia de foc, a les Drassanes, al peu del monument a Colom. Quan els milicians van assaltar la Comandància Militar ella els va convèncer de portar el general Manuel Goded davant Companys. Poc després Goded reconeixia per ràdio que l'alçament havia fracassat a Catalunya, cosa que va donar una arma propagandística fenomenal a la República. Just després, la Caritat va expropiar el seu antic col·legi, el Sagrat Cor, que va passar a ser una caserna per a la formació de les milícies del PSUC, iuna torre propera que pertanyia al marquès de la Villota, casat amb una Mercader, on va viure una temporada amb els fills.
Impulsada per l'onada d'activisme revolucionari que sacsejava Barcelona, va participar activament en la creació de les primeres columnes que van sortir cap al front d'Aragó, dirigides per Pérez Farràs i Durruti. Segons el testimoni del pintor Josep Bartolí tothom coneixia la seva columna com "la de Caritat Mercader". A les seves files hi havia els seus dos fills grans, la xicota del Ramon, Lena Imbert, África de las Heras, i les brigadistes holandesa i britànica Fanny Schoonheyt i Felicia Browne.
A finals d'agost la Caritat va resultar greument ferida en un bombardeig. Tot seguit, la propaganda del PSUC va voler convertir-la en model de les dones combatents catalanes. "La Passionària de Catalunya", l'anomenaven. L'1 de setembre del 1936 l'òrgan del PSUC, Treball , la presentava com "una vella militant". El 18 de setembre es va embarcar al port de Barcelona cap a Mèxic, seguint instruccions de la Generalitat. Mentre era a l'estranger va morir el seu fill Pau. Un tanc enemic li va passar pel damunt.
En tornar, va ser nomenada secretària de la Unió de Dones Comunistes, però es va anar separant progressivament d'aquestes feines a mesura que es comprometia cada vegada més estretament amb els assessors soviètics.
Buenaventura Durruti a Bujaraloz, on tenia el quarter general la seva columna, l'agost del 1936 |
La seva vida va tornar a prendre un nou rumb quan Stalin va decidir acabar amb la vida de Trotski, que havia estat un dels col·laboradors més fidels de Lenin i vivia exiliat a Mèxic. Eitingon en va assumir els aspectes operatius i va voler comptar des del primer moment amb Caritat i Ramon Mercader. El 20 d'agost del 1940, el Ramon va entrar a la casa de Trotski a Coyoacán i el va matar clavant-li un piolet al cap. Caritat Mercader i Eitingon, que l'esperaven a fora en un cotxe, van entendre que les coses no havien sortit com les havien programat quan van sentir un gran enrenou al voltant de la casa. Van abandonar el Ramon a mans de la policia i van marxar a corre-cuita de Mèxic. Curiosament, el metge que va intentar salvar la vida a Trotski era el català exiliat Wenceslau Dutrem.
Després d'un llarg viatge, van arribar a Moscou el març del 1941. Lavrenti Bèria, el cap de l'NKVD -i probablement també el seu amant-, li va organitzar una gran rebuda en el transcurs de la qual va ser condecorada amb l'Orde de Lenin. Va ser la primera dona estrangera a rebre-la. Per a Ramon es reservava la Medalla d'Or de la Unió Soviètica.
Li van donar un apartament que, per als estàndards de Moscou, era un luxe, on va viure uns mesos amb el seu fill Lluís, fins que la invasió alemanya els va tornar a separar. El 15 d'octubre del 1941, en el moment més crític de la guerra, quan es temia que res podria aturar el progrés del formidable exèrcit alemany, un grup de persones van entrar cap al tard a la plaça Roja cantant ¡Ay Carmela! L'encapçalava la Caritat, amb Lena Imbert, Carme Brufau i África de las Heras. La seva missió era fer-se càrrec de la defensa del centre de Moscou.
Després de la guerra va fer una mica de tot. A Moscou tenia cotxe i xofer particular, un privilegi excepcional. Va vigilar els membres del Partit Comunista Búlgar refugiats a l'URSS i va participar en diferents missions a l'exterior, com la de l'atemptat a Ankara contra el cònsol alemany Franz von Papen. Amb gran subtilesa, es va guanyar la confiança dels espanyols que semblaven reticents amb la línia oficial del partit.
L'abril del 1944 va assistir impotent a la mort de la companya del Ramon, Lena Imbert, d'una malaltia oficialment inexistent a l'URSS, la tuberculosi. La va atendre el doctor Carlos Díez, el mateix que en la retirada de Catalunya va donar l'ordre, feliçment desobeïda, de dinamitar el monestir de Montserrat, i el mateix que subministrava regularment a la Caritat els estupefaents que consumia. Aquell any es va traslladar a Mèxic amb l'autorització expressa de Bèria i va aconseguir entrevistar-se amb el seu fill Ramon fora de la presó. No sabem ben bé què va passar, però el cert és que a partir d'aquell moment es va suspendre una estranya operació de l'NKVD que aparentment tenia per objecte alliberar-lo.
La Caritat era una dona sofisticada, cosmopolita, aventurera i impulsiva que no es va saber adaptar a la vida rutinària de Moscou quan l'NKVD va deixar de necessitar els seus serveis. Com li agradava dir, era més fàcil destruir el capitalisme que construir el comunisme. I la història no era, malauradament, un remake infinit de la presa del Palau d'Hivern.
La van autoritzar a traslladar-se a París amb passaport cubà. Vivia a la Rue Rennequin, al costat dels seus fills Jordi i Montserrat. A París es va assabentar de la mort de Stalin, el 5 de març del 1953, de l'execució de Bèria i de l'empresonament d'Eitingon. L'URSS, on un acudit sobre Stalin era castigat amb un mínim de cinc anys en un gulag, era el país de les sospites imprevisibles.
El cònsol castrista Harold Gramatges la va contractar per dirigir les relacions públiques de l'ambaixada de Cuba a París. Hi va treballar del 1960 al 1967. L'escriptor Guillermo Cabrera Infante explica que Gramatges li deia "Cachita" i la considerava "més estalinista que Stalin". El director de cinema cubà Fausto Canel s'hi refereix amb aquestes paraules: "Llargues estones es passava explicant-me anècdotes divertides dels seus néts i de com els portava al cinema cada setmana a veure pel·lícules de pirates. Era tendra i amorosa, aquella senyora canosa i elegant, parlant-me dels seus néts a la recepció de l'ambaixada".
Últims anys
El 6 maig del 1960 Ramon Mercader va acabar la condemna. Va anar a viure a Moscou i la Caritat el va visitar. El primer que va fer en veure'l va ser escridassar-lo perquè s'havia engreixat. Amb el Lluís es va sentir molesta perquè portava una camisa massa cridanera. Els dos fills van aguantar el xàfec amb el cap baix. A partir d'aquell moment viatjava esporàdicament a l'URSS a visitar els fills i els néts. En cada visita en feia alguna de grossa. Si anaven a un restaurant, organitzava un escàndol perquè no podia esperar trenta minuts a ser servida. Si s'allotjava en un hotel, protestava perquè no hi trobava les comoditats dels hotels parisencs. No es mostrava tampoc gaire satisfeta amb les nores. A la Roquelia, la dona del Ramon, mexicana, la trobava massa vulgar.
Un dia de setembre del 1967, quan tenia 75 anys, un jove va trucar a la porta. Es va obrir lentament una petita escletxa i ràpidament es va tancar. "Senyora Caritat -va cridar el jove-, sóc jo, el Mariano Brufau, el nebot de la Carme".La porta es va tornar a obrir i va aparèixer una doneta petita, prima, amb els cabells molt blancs. Va abraçar el noi i va començar a plorar. Li va confessar que tenia por i que per això no obria la porta a desconeguts.
Va morir als 82 anys, un mes abans que Franco, cosa que no la devia fer gens feliç: cap exiliat volia morir abans que el dictador. Sobre la capçalera del seu llit hi havia un gran retrat de Stalin.
Revoltada contra la hipocresia familiar i insubmisa al present instaurat per Nikita Khrusxov, havia viscut els últims anys als llimbs estalinistes. La fe totalitària no és la que tanca els ulls davant una ideologia, sinó la que segueix fidelment els passos del profeta. I Stalin va ser l'últim profeta europeu. Avui sabem que l'excés de fe ens converteix fàcilment en assassins. Caldrà veure en què ens convertim ara que ens falta.
UNA FRASE AMB CUA Un tros d'història a deshora.
ALBERT PLA NUALART
"No hi havia honestedat ni humanitat en Carrillo"
Paul Preston
Per pura casualitat, a finals d'agost vaig compartir piscina amb Carrillo al Balneari Prats de Caldes de Malavella. Es veu que hi anava uns dies cada any d'ençà que Teresa Pàmies li havia descobert el lloc.
Havia arribat tot just la vigília, molt més tard que altres estius, perquè, com em va dir la seva dona Carmen, que seia a la gandula veïna, havia patit un ictus: " Justo ahora que estaba acabando un libro ".
Tenia 97 anys, se'l veia cadavèric però encara fumava i tenia prou ganes de viure per fer exercicis en un dels raigs d'aigua. Quatre setmanes després va morir.
Aquest record no m'ajuda a pair les terribles acusacions de Preston. Tampoc m'hi ajuda que quan Catalunya ha buscat la complicitat dels intel·lectuals espanyols, més d'un cop només ha trobat la de Carrillo i la seva segona esposa.
Des d'un punt de vista comercial, el llibre d'aquest historiador de Liverpool que parla català no pot ser més oportú. Ara que es liquida el mite de la Transició, amb Corona inclosa, què millor que enfonsar la reputació d'un dels seus referents?
Des d'un punt de vista ètic i estètic, no hi havia pitjor moment. Si alguna cosa va permetre la longevitat insòlita, per lúcida i articulada, de Don Santiago, és fer-li les crítiques a la cara.
No sóc qui per negar veracitat a Preston però hi ha dues coses que fan certa angúnia en el seu estil: que la condemna sigui tan moralista (i, per tant, subjectiva), i que, sabent-ho quasi tot des de fa dècades, ho airegi ara, quan l'acusat (per ben poc) ja no pot dir res per defensar-se.
Memòria històrica Al rescat de la memòria.
Un arqueòleg gironí, René Pacheco, és un dels màxims especialistes de l'Estat en la recuperació de la memòria històrica.
La seva feina és exhumar desapareguts de la Guerra Civil, generalment de fosses comunes.
Es queixa de les traves que es troba però el compensa la passió per la feina i l'agraïment dels familiars.
René Pacheco, treballant en una fossa comuna de Joarilla de las Matas
(Lleó) amb la identificació de restes de desapareguts de la Guerra civil
Foto: ÓSCAR RODRÍGUEZ.
dissabte, 6 d’abril del 2013
Paul Preston: "Carrillo va ordenar assassinar els que discrepaven dins el seu partit"
Preston és catedràtic i director del Centre Cañada Blanch d'Estudis
Hispànics Contemporanis de la London School of Economics. La seva
habilitat narrativa i el rigor metodològic l'han convertit en un dels
referents de la historiografia espanyola del segle XX
SÍLVIA MARIMON
Paul Preston (Liverpool, 1946) és catedràtic i director del Centre
Cañada Blanch d'Estudis Hispànics Contemporanis de la London School of
Economics & Political Science. Ha publicat molts llibres sobre la
Guerra Civil com la monumental biografia Franco (1994), Juan Carlos. El rey de un pueblo (2003), Franco. El gran manipulador (2008) i L'Holocaust espanyol (2011).
La seva habilitat narrativa i el rigor metodològic l'han convertit en
un dels referents de la historiografia espanyola del segle XX. Ha
aconseguit que la història també sigui atractiva per al gran públic.
Afirma que Carrillo va ser l'adversari més ferm del dictador, no per mèrits propis sinó per l'absència de cap figura comparable entre anarquistes o socialistes.
Entres els anarquistes hi havia una gran falta d'organització perquè havien estat molt castigats per la repressió. A més, anarquistes i socialistes havien confiat en la intervenció de les potències democràtiques. Els comunistes van ser els únics que van tenir una bona organització clandestina per sobreviure a la dictadura. A partir de l'any 1954, la figura més important dins del PCE, més que la Passionària, va ser Santiago Carrillo.
Tot i així, vostè afirma que va perjudicar l'oposició franquista....
Sí, perquè quan Carrillo va arribar a Europa, l'octubre del 1944, es va convertir en la figura més influent del partit. I des d'aleshores, i durant tota la dictadura, sempre va tenir una visió massa optimista, massa triomfalista i totalment errònia de la situació a Espanya. I conseqüentment va utilitzar tàctiques i estratègies que a la llarga van fer molt mal a l'oposició. Va sacrificar moltes vides innecessàriament, per no parlar del fet que va ordenar assassinar els que discrepaven dins el seu partit.
¿L'únic que ambicionava era liderar el partit? ¿Era més important que les seves conviccions?
Carrillo volia acabar amb el franquisme, però estava totalment convençut que per fer-ho havia de tenir tot el poder dins el partit. La seva tècnica era adular els de dalt i castigar els de baix. Era un ambiciós sense escrúpols. No hi havia ni honestedat ni humanitat en Carrillo.
Assegura que Santiago Carrillo va voler corregir i millorar, com Franco, la història de la seva vida. ¿Un dels objectius del llibre era desmuntar el relat que va construir sobre si mateix?
No era l'objectiu. Vaig començar a recollir documentació a mitjans dels anys setanta. Volia fer un gran llibre sobre l'antifranquisme, un projecte que encara no he pogut dur a terme. Quan va morir Carrillo, vaig fer una necrològica a The Guardian , i alguns editors em van suggerir que fes una biografia. No imaginava que el llibre seria tan dur. Quan vaig començar a comparar el que havia dit de si mateix Carrillo amb la documentació i els testimonis que jo tenia, vaig comprovar que la seva versió no s'aguantava gens. Les seves mentides de vegades eren molt infantils i absurdes. Ningú pot treure el mèrit a Carrillo d'haver col·laborat amb la Transició. Però durant 27 anys es va construir una reputació amb moltíssimes mentides. I això provoca qualsevol historiador.
Per què mentia tant?
Mai va qüestionar Moscou ni a si mateix. Va tenir un ascens fulgurant en la política. Als 22 anys ja tenia sota la seva responsabilitat més de 350.000 persones. I això li va donar la percepció que era com un messies.
Va passar de revolucionari exaltat a apparàtxik comunista, heroi de la Transició, tertulià afable...
Molts d'aquests canvis van ser molt ràpids, extraordinàriament immediats. És un altre aspecte que demostra una semblança amb Franco.
¿El fa responsable de la davallada i desaparició del PCE?
Hi ha raons internacionals, externes, però Carrillo va silenciar el debat interior, va eliminar tota possibilitat de creativitat dins el partit, la capacitat de respondre als problemes nacionals i la possibilitat de créixer dins la democràcia. Sí, té una gran, gran responsabilitat.
Vostè va conèixer Carrillo personalment. Quina impressió li va causar?
La mateixa que donava quan sortia a la televisió. Afable, graciós, explicava molts acudits soviètics. Sempre em va tractar molt cordialment però moltes vegades em deia coses que no eren veritat.
L'historiador i autor de Santiago Carrillo. El penediment no existeix publicat per l'Editorial Base. EDITORIAL BASE
Afirma que Carrillo va ser l'adversari més ferm del dictador, no per mèrits propis sinó per l'absència de cap figura comparable entre anarquistes o socialistes.
Entres els anarquistes hi havia una gran falta d'organització perquè havien estat molt castigats per la repressió. A més, anarquistes i socialistes havien confiat en la intervenció de les potències democràtiques. Els comunistes van ser els únics que van tenir una bona organització clandestina per sobreviure a la dictadura. A partir de l'any 1954, la figura més important dins del PCE, més que la Passionària, va ser Santiago Carrillo.
Tot i així, vostè afirma que va perjudicar l'oposició franquista....
Sí, perquè quan Carrillo va arribar a Europa, l'octubre del 1944, es va convertir en la figura més influent del partit. I des d'aleshores, i durant tota la dictadura, sempre va tenir una visió massa optimista, massa triomfalista i totalment errònia de la situació a Espanya. I conseqüentment va utilitzar tàctiques i estratègies que a la llarga van fer molt mal a l'oposició. Va sacrificar moltes vides innecessàriament, per no parlar del fet que va ordenar assassinar els que discrepaven dins el seu partit.
¿L'únic que ambicionava era liderar el partit? ¿Era més important que les seves conviccions?
Carrillo volia acabar amb el franquisme, però estava totalment convençut que per fer-ho havia de tenir tot el poder dins el partit. La seva tècnica era adular els de dalt i castigar els de baix. Era un ambiciós sense escrúpols. No hi havia ni honestedat ni humanitat en Carrillo.
Assegura que Santiago Carrillo va voler corregir i millorar, com Franco, la història de la seva vida. ¿Un dels objectius del llibre era desmuntar el relat que va construir sobre si mateix?
No era l'objectiu. Vaig començar a recollir documentació a mitjans dels anys setanta. Volia fer un gran llibre sobre l'antifranquisme, un projecte que encara no he pogut dur a terme. Quan va morir Carrillo, vaig fer una necrològica a The Guardian , i alguns editors em van suggerir que fes una biografia. No imaginava que el llibre seria tan dur. Quan vaig començar a comparar el que havia dit de si mateix Carrillo amb la documentació i els testimonis que jo tenia, vaig comprovar que la seva versió no s'aguantava gens. Les seves mentides de vegades eren molt infantils i absurdes. Ningú pot treure el mèrit a Carrillo d'haver col·laborat amb la Transició. Però durant 27 anys es va construir una reputació amb moltíssimes mentides. I això provoca qualsevol historiador.
Per què mentia tant?
Mai va qüestionar Moscou ni a si mateix. Va tenir un ascens fulgurant en la política. Als 22 anys ja tenia sota la seva responsabilitat més de 350.000 persones. I això li va donar la percepció que era com un messies.
Va passar de revolucionari exaltat a apparàtxik comunista, heroi de la Transició, tertulià afable...
Molts d'aquests canvis van ser molt ràpids, extraordinàriament immediats. És un altre aspecte que demostra una semblança amb Franco.
¿El fa responsable de la davallada i desaparició del PCE?
Hi ha raons internacionals, externes, però Carrillo va silenciar el debat interior, va eliminar tota possibilitat de creativitat dins el partit, la capacitat de respondre als problemes nacionals i la possibilitat de créixer dins la democràcia. Sí, té una gran, gran responsabilitat.
Vostè va conèixer Carrillo personalment. Quina impressió li va causar?
La mateixa que donava quan sortia a la televisió. Afable, graciós, explicava molts acudits soviètics. Sempre em va tractar molt cordialment però moltes vegades em deia coses que no eren veritat.
HISTÒRIA Paul Preston afirma que Carrillo "era un mentider sense escrúpols"
L'historiador britànic publica 'Santiago Carrillo. El penediment no existeix'
SÍLVIA MARIMON
L'historiador britànic Paul Preston fa un retrat demolidor del dirigent comunista a Santiago Carrillo. El penediment no existeix (Editorial Base). Preston hi desvela informacions inèdites i no obvia cap de les polèmiques que han envoltat Santiago Carrillo des de la Guerra Civil: des de Paracuellos fins a la Transició, passant per l'exili i la seva fulgurant carrera política. L'historiador reconeix a Carrillo que va plantar cara a Franco i que va ser clau en la Transició, però no es mossega la llengua. "Va provocar el malbaratament dels sacrificis i l'heroisme de desenes de milers de militants en la lluita contra Franco", escriu.
Ni honest ni lleial
Un home solitari que va trair els que el van ajudar
"Malgrat l'aparença de sociabilitat i loquacitat de Carrillo, la seva és la història d'un solitari que es va girar contra tots els que l'havien ajudat, l'un darrere l'altre: Largo Caballero, el seu pare, Segundo Serrano Poncela, Francisco Antón, Fernando Claudín, Jorge Semprún... La llista és molt llarga", detalla Preston. A Santiago Carrillo. El penediment no existeix, l'historiador britànic explica que el primer a qui va girar l'esquena va ser al seu pare. "Vaig trencar amb el meu pare, i mil vegades que hagués hagut de trencat amb ell ho hauria fet", va assegurar el mateix Carrillo.
El dirigent comunista no podia perdonar el fet que el seu pare, Wenceslao Carrillo, hagués donat suport a l'aixecament del coronel Segismundo Casado contra el govern republicà de Juan Negrín el 4 de març del 1939. Casado va cometre l'error de creure que això facilitaria les negociacions amb Franco. La reacció de Carrillo va ser virulenta. Va escriure una carta al seu pare plena d'ira, que acabava dient: "Entre un comunista i un traïdor no hi pot haver relacions de cap mena". Wenceslao Carrillo es va negar a creure que el seu fill havia escrit aquella carta. No es van veure fins vint anys després. Preston també afirma que Carrillo va anar destruint tots els que li havien donat suport, entre els quals hi ha Jorge Semprún i Fernando Claudín. Tot, segons l'historiador britànic, perquè no encaixava les crítiques. "A Claudín el va tractar brutalment, fent que el desnonessin i impedint que es pogués guanyar la vida", escriu Preston. Això sí, no va morir sol. Carrillo va morir a Madrid mentre dormia la tarda del 18 de setembre del 2012. Tenia 97 anys. 25.000 persones van visitar la seva capella ardent. Belén Piniés, la seva fidel secretària, quaranta-cinc anys més jove, va morir al cap d'un mes.
Ambició desmesurada
Poc tolerant amb les crítiques i brutal amb els rivals
L'ascens de Carrillo dins la Federació de les Joventuts Socialistes (FJS) va ser fulgurant. El va ajudar molt Francisco Largo Caballero, íntim amic del pare de Carrillo. A la dècada dels 30, però, el jove Carrillo considerava que el PSOE estava antiquat. Els veterans el tractaven amb desconfiança i ell va fer un viatge a Rússia que es va convertir en un conte de fades: els seus herois el tractaven com un igual. Va acceptar amb entusiasme els dictats del Kremlin. Després d'haver "bolxevitzat" el PSOE, segons Preston, va decidir deixar-ho tot plegat i, a finals del 1936, es va afiliar al Partit Comunista. S'hi va emportar la FJS. "Després Carrillo es va dedicar obsessivament al partit i a l'ascens", afirma Preston. L'historiador britànic afirma al llibre que Carrillo no va dubtar a eliminar els seus rivals acusant-los de tota mena d'infàmies. Jesús Monzón, el líder comunista que havia reorganitzat el PCE a França i la resistència tot just acabada la Guerra Civil, va acabar acusat de faldiller, d'homosexual, de tenir costums sibarítics i de viure com un burgès a la presó. Preston també relata la versió del militar i polític comunista Enrique Líster: alguns guerrillers i militants havien estat assassinats per ordre de Santiago Carrillo.
Falsedats i tergiversacions
Ni ombra de penediment en els escrits autobiogràfics de Carrillo
"Tenia en comú amb Franco l'afany per corregir i millorar constantment la història de la seva vida", escriu Preston. Al llarg del llibre, l'historiador desmunta "les mentides" del dirigent comunista: "La conclusió que es pot treure de tot plegat és que els únics canvis que hauria volgut fer Carrillo en la seva vida haurien estat en la documentació relativa als seus actes". La llista de falsedats que enumera Preston és llarga: Paracuellos, la Vall d'Aran, la guerrilla, les múltiples variacions sobre la gran vaga general o la seva relació amb la Unió Soviètica. Un dels episodis més polèmics és el de Paracuellos del Jarama, en què entre 2.200 i 2.500 presos afins als revoltats van ser afusellats. Preston ja ho havia afirmat a L'Holocaust espanyol . És impossible que Carrillo no sabés el que estava passant.
Camaleó cínic i astut
D'estalinista exaltat a heroi de la democràcia i tertulià afable
Als anys 70, com a resultat de diverses expulsions al llarg de la dècada anterior, l'autoritat de Carrillo dins el PCE, segons Preston, era "absoluta". El 1972 no compartia les esperances d'alguns dels grups moderats d'una transició democràtica negociada quan el príncep Joan Carles succeís Franco: "Joan Carles de Borbó és una criatura de Franco, educat sota el seu control, que ha jurat els principis del Movimiento, és a dir, els principis feixistes", deia Carrillo. Després, però, va començar a ser més flexible ideològicament i a "adular la burgesia", relata Preston. Fins i tot acceptava la possibilitat de participació de polítics franquistes en un futur govern. Amb el fracàs del 23-F, "el fènix de la democràcia espanyola", com el descriu Preston, va renéixer de les seves cendres.
Tot i així, el PCE va començar a patir una davallada alarmant d'afiliats. Carrillo va ser expulsat del PCE l'abril del 1985 i va formar el Partido de los Trabajadores Unidad Comunista. Va fracassar a les urnes i es va retirar a escriure i a fer de tertulià. Va començar el que Preston descriu com "l'afany infatigable per justificar els seus actes".
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(123)
La tradició farmacèutica catalana va arribar a l'Argentina. Foto: ARXIU.
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
divendres, 5 d’abril del 2013
De fotògrafs i historiadors antifranquistes.
De fotògrafs i historiadors antifranquistes ACN
Els historiadors expliquem com aquelles manifestacions constituïren un element que qüestionà l'espai públic a un règim omnipresent i que l'erosionà, perquè l'única resposta que era capaç de donar-hi era la repressió, tancant qualsevol porta a canvis davant la incertesa de la continuïtat. Eren manifestacions minoritàries, accions de disputa aparentment insignificants però de mala digestió per a una dictadura que des del 1969 havia iniciat una crisi irreversible. El febrer de 1971 Baldomero Palomares, un dels integrants del Consejo Nacional del Movimiento, s'adreçava al ple de l'entitat i preguntava: "Señores consejeros: ¿qué sucede en España, para que las fuerzas de orden público no puedan abandonar la Universidad? [...], para que muchas de nuestras fábricas sigan, día tras día, en conflicto colectivo, que supone una auténtica sangría no sólo de la economía española, sino de la convivencia entre las clases sociales? [...] para que puedan florecer, no ya honestos sentimientos regionalistas, sino agrupaciones de carácter criminal y separatista terrorista en concomitancia con diversos grupos del comunismo internacional? [...], para que nuestro símbolo más querido, incluso fotografías y el nombre del jefe del estado, hayan sido profanados y vituperados públicamente? [...] para que en las calles de nuestra ciudad natal caigan tres obreros muertos sobre el pavimento y miembros de la fuerza pública caigan heridos, cuando unos y otros forman parte de la clase más débil económicamente del entrañable pueblo español?... " I continuava fent-se preguntes que, més enllà de la retòrica, mostraven el desconcert que la contestació social i de tota mena estaven provocant en el règim.
Les fotografies del Paco Elvira deixen constància d'aquesta situació i constitueixen un testimoni indispensable per entendre les angoixes de Baldomero Palomares. Retrataven, per exemple, un escamot de grisos travessant el carrer amb actitud desafiant, porra en mà, dirigint-se a atacar no sabem quin objectiu vinculat amb la reivindicació de la llibertat. En una altra, una tanqueta escopia aigua a pressió: imatges que ens remeten 10.000 km més enllà, a l'altra banda de l'Atlàntic, al Xile de Pinochet. Una altra seqüència de fotografies ens ensenya com els grisos entren a la Facultat de Medicina, a l'Hospital Clínic, colpejant esquenes, cames i caps d'estudiants que intenten escapar-se. Dos policies s'abraonen contra un altre estudiant colpejant-lo amb acarnissament, al peu d'un plàtan, fals aixopluc. En un altre espai, a l'Institut Químic de Sarrià, un membre de la Brigada Político-Social treia la pistola i, corrent, mig embogit, perseguia perillosos demòcrates el desembre de 1971. En una altra sèrie, el Paco Elvira recollia el llançament de còctels Molotov a la Via Augusta de Barcelona després d'una manifestació convocada per organitzacions esquerranes el 28 de maig de 1972. Imatges que repetiria, fent de Barcelona una rèplica del París del Maig del 68.
Totes aquestes fotografies són material indispensable per conèixer la història del nostre país. L'anàlisi del passat necessita suports visuals com els que ens ha llegat el Paco. Des de la meva òptica interessada d'historiador, el valor de les seves imatges és incalculable. Perquè ens il·lustren l'instant, el moment, la fugacitat que compon el moviment. Capten la por i la gosadia dels estudiants capaços de tallar el carrer Balmes amb Pelai i col·lapsar el centre de la ciutat. Sense aquestes imatges, el moviment esdevé un ens abstracte. De la mateixa manera que la imatge, sense l'explicació, té un contingut semàntic intern però perd capacitat explicativa, i no fa, de la memòria, història.
I, certament, no només va ser el Paco. Van ser també d'altres. El Manel (Armengol), el Jordi (Socías), el Josep (Gol), la Colita, la Pilar (Aymerich), el Pere (Monés), el Xavier (Vinader)... i d'altres que componen un riquíssim patrimoni cultural i memorial que han deixat el testimoni del que va suposar la dictadura. Catalunya disposa d'un extraordinari patrimoni fotogràfic que, òbviament, va més enllà d'aquest moment i d'aquests autors. Com a historiador, com a amant de la fotografia però sobretot com a ciutadà, no només no el vull perdre, sinó que reclamo la seva preservació, conservació i difusió. I la crisi no pot ser excusa perquè, d'una vegada, s'impulsi una acció veritablement institucional, reclamada des de fa temps, en la perspectiva de crear el Centre Nacional de Fotografia.
Manel Risques
dijous, 4 d’abril del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)