IGNASI ARAGAY
ARA
2013. Som a l'Any Espriu. Som en una cruïlla històrica. Estem altre
cop -fins quan?- atrapats en l'inacabable dilema del plet nacional
peninsular. El llibre més polític d'Espriu, el més invocat durant el
franquisme i la Transició, a Catalunya i a Espanya, és La pell de brau
, escrit entre el juny del 1957 i el juliol del 1958, i publicat el
1960, tot i que abans ja era conegut en cercles resistents per les
lectures clandestines que se n'havien fet. Aviat els seus versos es van
convertir en eslògans: "A vegades és necessari i forçós / que un home
mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home
sol", "Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures". I
sobretot: "Diversos són els homes i diverses les parles / i han
convingut molts noms a un sol amor".
Com molt bé explica Agustí Pons a la monumental i imprescindible biografia Espriu, transparent (Proa), el poeta proposava la reconciliació dels pobles ibèrics, una visió superadora de la Guerra Civil. El PCE també havia proclamat feia poc la doctrina de la reconciliació. Ortega y Gasset havia mort l'octubre del 1955, però la idea que Castella era l'únic territori capaç de vertebrar un projecte aglutinador d'Espanya continuava viva. Seguint els passos de Joan Maragall i de l'arqueòleg Pere Bosch Gimpera, antic mestre d'Espriu a la universitat republicana (Espriu, abans de la guerra, anava per egiptòleg), Espriu responia a Ortega amb La pell de brau . Una altra Espanya era possible. L'Espanya plural.
Des d'Edicions 62, Josep M. Castellet i Joaquim Molas van convertir Espriu en emblema. Xavier Folch, l'enllaç del PSUC amb els intel·lectuals, també hi va contribuir decisivament. Carles Riba, el gran rival poètic del creador de Sinera i Sepharad , havia mort el 1959. El camp estava lliure. El 1963, sota el segell de Ruedo Ibérico, amb seu a París, va sortir la versió en castellà de La pell de brau , en traducció de José A. Goytisolo (gairebé a quatre mans amb el mateix Espriu). També a partir d'aquell any Espriu comença a ser una figura mediàtica, en els termes que es podia ser mediàtic en aquells anys, i més en el cas d'un poeta en català. A més, va començar a signar manifestos contra el règim -normalment li arribaven a través de Folch- i la policia li va intervenir el telèfon i va començar a vigilar-li la correspondència.
Però el miratge de la reconciliació li va durar ben poc. El mateix 1963 ja havia deixat de creure en l'entesa dels pobles ibèrics. En una carta datada el 17 de maig del 1963 i adreçada al militant del Front Nacional de Catalunya Joan Colomines, metge i pare d'Agustí Colomines, historiador i fins fa poc director de CatDem, la fundació de CDC, li deia: "Vaig escriure La pell de brau , entre d'altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d'Ortega, que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec -i cada dia que passa ho veig més clar- que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d'ara, d'ahir, de demà i de sempre. Sóc un gran admirador del castellà i de les lletres castellanes -i, fins i tot, d'aquest estrany, enigmàtic poble del tràgic altiplà- però no hi tenim en absolut res a pelar, i perdoneu l'expressiu vulgarisme".
No hi havia res a fer. Era la constatació i el lament d'un Espriu pessimista i lúcid. Un escèptic que, tanmateix, proclamava la seva antiga fe: "No es poden a la vegada encendre contradictoris ciris a diversos senyors: ni tan sols unes ungides mans abacials no poden fer-ho. I el nostre senyor, absolut, absorbent, sense distincions ni subtileses, un senyor que reclama i ens exigeix un servei i una devoció il·limitats i sense defallences, és el nostre poble català i és la nostra llengua catalana". Sí, d'això ja fa 50 anys.
Com molt bé explica Agustí Pons a la monumental i imprescindible biografia Espriu, transparent (Proa), el poeta proposava la reconciliació dels pobles ibèrics, una visió superadora de la Guerra Civil. El PCE també havia proclamat feia poc la doctrina de la reconciliació. Ortega y Gasset havia mort l'octubre del 1955, però la idea que Castella era l'únic territori capaç de vertebrar un projecte aglutinador d'Espanya continuava viva. Seguint els passos de Joan Maragall i de l'arqueòleg Pere Bosch Gimpera, antic mestre d'Espriu a la universitat republicana (Espriu, abans de la guerra, anava per egiptòleg), Espriu responia a Ortega amb La pell de brau . Una altra Espanya era possible. L'Espanya plural.
Des d'Edicions 62, Josep M. Castellet i Joaquim Molas van convertir Espriu en emblema. Xavier Folch, l'enllaç del PSUC amb els intel·lectuals, també hi va contribuir decisivament. Carles Riba, el gran rival poètic del creador de Sinera i Sepharad , havia mort el 1959. El camp estava lliure. El 1963, sota el segell de Ruedo Ibérico, amb seu a París, va sortir la versió en castellà de La pell de brau , en traducció de José A. Goytisolo (gairebé a quatre mans amb el mateix Espriu). També a partir d'aquell any Espriu comença a ser una figura mediàtica, en els termes que es podia ser mediàtic en aquells anys, i més en el cas d'un poeta en català. A més, va començar a signar manifestos contra el règim -normalment li arribaven a través de Folch- i la policia li va intervenir el telèfon i va començar a vigilar-li la correspondència.
Però el miratge de la reconciliació li va durar ben poc. El mateix 1963 ja havia deixat de creure en l'entesa dels pobles ibèrics. En una carta datada el 17 de maig del 1963 i adreçada al militant del Front Nacional de Catalunya Joan Colomines, metge i pare d'Agustí Colomines, historiador i fins fa poc director de CatDem, la fundació de CDC, li deia: "Vaig escriure La pell de brau , entre d'altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d'Ortega, que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec -i cada dia que passa ho veig més clar- que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d'ara, d'ahir, de demà i de sempre. Sóc un gran admirador del castellà i de les lletres castellanes -i, fins i tot, d'aquest estrany, enigmàtic poble del tràgic altiplà- però no hi tenim en absolut res a pelar, i perdoneu l'expressiu vulgarisme".
No hi havia res a fer. Era la constatació i el lament d'un Espriu pessimista i lúcid. Un escèptic que, tanmateix, proclamava la seva antiga fe: "No es poden a la vegada encendre contradictoris ciris a diversos senyors: ni tan sols unes ungides mans abacials no poden fer-ho. I el nostre senyor, absolut, absorbent, sense distincions ni subtileses, un senyor que reclama i ens exigeix un servei i una devoció il·limitats i sense defallences, és el nostre poble català i és la nostra llengua catalana". Sí, d'això ja fa 50 anys.
