El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dimarts 28 de febrer de 2012
dilluns 27 de febrer de 2012
Fotografies - "Street photography".
La Street Photography, o fotografia de carrer, és un dels gèneres més
populars de la fotografia. Es tracta de passejar per les grans ciutats
intentant captar aquells moments espontanis, curiosos i divertits, però
que a la vegada reflecteixen l'època i la ciutat en què vivim. En aquest
capítol veurem com s'ho fan Rafa Pérez i Fran Simó, dos dels fotògrafs
punters del gènere, i també Paco Elvira, un dels grans fotoperiodistes
contemporanis que s'ha passat a l'Street Photography. I reviurem amb un
passeig per Barcelona la feina d'un dels precursors del gènere a
Catalunya, Eugeni Forcano.
http://www.tv3.cat/videos/3966610/Fotografies--Street-photography
http://www.tv3.cat/galeria/19334/Fotografia-politica-a-Fotografies
http://www.tv3.cat/videos/3966610/Fotografies--Street-photography
http://www.tv3.cat/galeria/19334/Fotografia-politica-a-Fotografies
Sota Terra 6è Episodi
Oristà: romans al lluçanès
Què hi feien, els romans, fa dos mil anys en un paratge aïllat del Lluçanès? A Oristà, al Lluçanès, han aparegut restes de ceràmica romana. Corresponen a una vil·la? A un campament? A una ciutat? Què hi fan els romans al Lluçanès, tan lluny dels llocs on se'ls situa habitualment. L'equip de "Sota terra" es desplaça fins aquest indret per tal de determinar si es tracta d'una vil·la romana o d'algun altre tipus d'assentament. Les restes arqueològiques ens reserven més d'una sorpresa. Potser a Puig ciutat hi va haver alguna cosa més que un simple assentament romà. Sembla que, a més de ceràmiques, s'hi troba material bèl·lic, de les legions romanes. Potser som davant d'un episodi fins ara desconegut de la presència romana a les nostres terres?
diumenge 26 de febrer de 2012
País Valencià.
En motiu de l'edició al País Valencià del diari ARA reproduïm alguns dels articles referents aquest teritori germà.
DOSSIER PAÍS VALENCIÀ
Catalunya i el País Valencià conformen un clar mercat comú tot i l'endèmica mancança en infraestructures
La unitat econòmica s'imposa a l'estat radial
ROGER TUGAS
BARCELONA
"La ideologia ha condicionat els interessos econòmics", denuncia el
catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de València (UV) Vicent
Soler, que lamenta que l'anticatalanisme "ha costat molts diners als
valencians". El vell projecte de l'Espanya radial impulsat pels
successius governs centrals ha pretès desconnectar Catalunya i el País
Valencià i fer-ho passar tot per Madrid, amb certa connivència dels
executius valencians que miraven amb recel els veïns del nord. Però a
vegades l'economia no hi entén de política i, des d'una òptica més
racional i buida de patriotismes, s'entesta a funcionar diferent. "Les
societats catalana i valenciana han trobat el mercat comú al marge de
l'Estat", afirma el professor de geografia de la UV Josep Vicent Boira,
defensor que els dos territoris configuren una clara "regió econòmica".
La degana d'economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, explica aquesta relació perquè els dos territoris conformen una "zona de continuïtat geogràfica i de fàcil comunicació", amb àrees urbanes continuades i infraestructures que les connecten, i una estructura econòmica comuna "basada en les petites i mitjanes empreses, un fort pes de la indústria i el turisme i una voluntat exportadora".
Una Commonwealth 'de facto'
Bona prova d'aquests vincles, com recorda Boira, és que "el principal client i proveïdor de Catalunya sempre ha estat el País Valencià, una fidelitat també recíproca". I hi afegeix més exemples: el trànsit entre Alacant i Barcelona en els últims 17 anys s'ha doblat en la majoria de trams, la línia d'Euromed Alacant-Barcelona és de les més utilitzades de l'Estat, i els ports de Barcelona i València són, igualment, els més importants. La unitat econòmica porta Boira a descriure una "Commonwealth catalanovalenciana no formal", amb problemes i potencialitats compartits. El trànsit en l'arc mediterrani, defensa, ve de més lluny que l'autopista AP-7 -construïda a instàncies dels EUA- i veu en la Via Augusta romana "una mena d'antecedent".
Tanmateix, els llaços econòmics han passat per diverses fases. A l'exposició regional valenciana del 1909 la presència externa més nodrida va ser la catalana, una mostra de la sintonia existent, tot i que la disparitat d'interessos entre les respectives burgesies les separava. Soler assenyala que els interessos proteccionistes catalans per protegir la pròpia indústria xocaven amb les aspiracions lliurecanvistes valencianes per exportar la seva producció agrícola.
A mitjans dels anys 20 empresaris com Ignasi Villalonga van buscar maneres de col·laborar, però l'acostament definitiu i natural és de fa mig segle, quan el pla d'estabilització del 1959 va alterar l'ordre facilitant la convergència d'interessos, en potenciar la industrialització valenciana i la internacionalització catalana. La cultura de l'emprenedor va arrelar al País Valencià i des de llavors les cambres de comerç catalana i valenciana han mantingut relacions fluïdes, amb l'intercanvi de matèries, productes, coneixements i professionals en un triangle que també inclou les Illes Balears.
Les potencialitats d'aquesta aliança, que entra en una nova fase, són moltes. Soler aposta per avançar cap a la diferenciació del producte i el valor afegit incrementant la dimensió i col·laboració de les empreses i amb una major complicitat dels respectius poders públics "sense paternalismes ni prepotències". En aquest sentit, Boira veu "imprescindible" el corredor mediterrani, un element clau per ser el port d'Europa. Segons Paluzie, existeix una posició "geoestratègiament molt favorable per orientar el comerç del nord d'Àfrica i el d'Àsia que ve del canal de Suez".
Caldria, per tant, que la política deixés de donar l'esquena a l'economia i vèncer recels. "Qualsevol alternativa a passar per Madrid dóna autonomia i permetria ballar la pròpia música i no la d'un altre", avisa Soler. I Paluzie té clar per què "hi ha les mateixes comunicacions que als 70": per por que "afavorint les relacions econòmiques s'afavoreixin les relacions polítiques".
http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/unitat-economica-simposa-lestat-radial_0_653334666.html
La col·laboració entre pobles de Catalunya, el País Valencià i la Franja dóna fruits
La degana d'economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, explica aquesta relació perquè els dos territoris conformen una "zona de continuïtat geogràfica i de fàcil comunicació", amb àrees urbanes continuades i infraestructures que les connecten, i una estructura econòmica comuna "basada en les petites i mitjanes empreses, un fort pes de la indústria i el turisme i una voluntat exportadora".
Una Commonwealth 'de facto'
Bona prova d'aquests vincles, com recorda Boira, és que "el principal client i proveïdor de Catalunya sempre ha estat el País Valencià, una fidelitat també recíproca". I hi afegeix més exemples: el trànsit entre Alacant i Barcelona en els últims 17 anys s'ha doblat en la majoria de trams, la línia d'Euromed Alacant-Barcelona és de les més utilitzades de l'Estat, i els ports de Barcelona i València són, igualment, els més importants. La unitat econòmica porta Boira a descriure una "Commonwealth catalanovalenciana no formal", amb problemes i potencialitats compartits. El trànsit en l'arc mediterrani, defensa, ve de més lluny que l'autopista AP-7 -construïda a instàncies dels EUA- i veu en la Via Augusta romana "una mena d'antecedent".
Tanmateix, els llaços econòmics han passat per diverses fases. A l'exposició regional valenciana del 1909 la presència externa més nodrida va ser la catalana, una mostra de la sintonia existent, tot i que la disparitat d'interessos entre les respectives burgesies les separava. Soler assenyala que els interessos proteccionistes catalans per protegir la pròpia indústria xocaven amb les aspiracions lliurecanvistes valencianes per exportar la seva producció agrícola.
A mitjans dels anys 20 empresaris com Ignasi Villalonga van buscar maneres de col·laborar, però l'acostament definitiu i natural és de fa mig segle, quan el pla d'estabilització del 1959 va alterar l'ordre facilitant la convergència d'interessos, en potenciar la industrialització valenciana i la internacionalització catalana. La cultura de l'emprenedor va arrelar al País Valencià i des de llavors les cambres de comerç catalana i valenciana han mantingut relacions fluïdes, amb l'intercanvi de matèries, productes, coneixements i professionals en un triangle que també inclou les Illes Balears.
Les potencialitats d'aquesta aliança, que entra en una nova fase, són moltes. Soler aposta per avançar cap a la diferenciació del producte i el valor afegit incrementant la dimensió i col·laboració de les empreses i amb una major complicitat dels respectius poders públics "sense paternalismes ni prepotències". En aquest sentit, Boira veu "imprescindible" el corredor mediterrani, un element clau per ser el port d'Europa. Segons Paluzie, existeix una posició "geoestratègiament molt favorable per orientar el comerç del nord d'Àfrica i el d'Àsia que ve del canal de Suez".
Caldria, per tant, que la política deixés de donar l'esquena a l'economia i vèncer recels. "Qualsevol alternativa a passar per Madrid dóna autonomia i permetria ballar la pròpia música i no la d'un altre", avisa Soler. I Paluzie té clar per què "hi ha les mateixes comunicacions que als 70": per por que "afavorint les relacions econòmiques s'afavoreixin les relacions polítiques".
http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/unitat-economica-simposa-lestat-radial_0_653334666.html
La col·laboració entre pobles de Catalunya, el País Valencià i la Franja dóna fruits
La Taula del Sénia esborra la frontera
DANI REVENGA
La guerra de l'aigua, en què Catalunya i el País València estan
històricament en bàndols oposats, no és obstacle perquè als territoris
fronterers es donin exemples de convivència i col·laboració. Més enllà
de sentiments de pertinença, amb trets culturals i lingüístics comuns a
banda i banda de la frontera natural del riu Sénia, 27 ajuntaments
treballen conjuntament des del 2005 exercint, a la pràctica, de
demarcació transfronterera. És la Taula del Sénia, en què participen 15
municipis valencians, 9 de catalans i 3 d'aragonesos. El seu territori
s'estén per quatre comarques (el Baix Maestrat, el Matarranya, els Ports
i el Montsià) i té 117.000 habitants.
Aquest conglomerat de poblacions té una naturalesa molt diversa. No només pel color dels seus ajuntaments, sinó també perquè apleguen realitats molt diferents: des de grans pobles de costa, com Benicarló i Sant Carles de la Ràpita, fins a petits nuclis de muntanya als Ports. "Ens sentim part d'un territori, més enllà de si ets a una banda de la frontera o a l'altra. Parlem la mateixa llengua i el mateix dialecte, tenim els mateixos costums i, òbviament, interessos comuns", explica Jaume Antich, el gerent de la Taula.
Més dinamisme econòmic
El més concret és la dinamització econòmica: "Hem aconseguit inversions de l'Estat en infraestructures rurals i ajudes per a inversions industrials que ens han permès crear llocs de treball". Tot, gràcies al consens: "Quan els territoris es posen d'acord, és més fàcil que l'Estat sigui generós. I els nostres acords sempre són per unanimitat", apunta Antich. Un model d'èxit que té el seu reflex en la creixent demanda de nous municipis que en volen formar part, tot i que la Taula del Sénia ha decidit tancar portes per no desvirtuar la seva essència territorial.
El transvasament, tema obert
Les Terres de l'Ebre i Castelló tenen un litigi en curs amb la demanda de 90 hectòmetres cúbics a l'any d'aigua de l'Ebre per part de la Diputació de Castelló. Des de les Terres de l'Ebre es defensa que el riu no té fixat el cabal ecològic i que, en tot cas, no sobra aigua per a minitransvasaments. Des del sud, en canvi, creuen que al riu sí que li sobra aigua i argumenten l'aportació del Bergantes a l'Ebre i el greuge comparatiu amb el canal Segarra-Garrigues, que portarà aigua del Segre a Barcelona. Es reclama, a més, un consorci per gestionar les aportacions de l'Ebre a Castelló, com el que a la demarcació de Tarragona controla el subministrament a les seves comarques del nord. Una sentència del Suprem obligava l'Estat a pronunciar-se sobre aquesta qüestió però el govern del PSOE va desestimar-ho poc abans del relleu.
Els rumors de transvasament de l'Ebre s'han reactivat amb el retorn d'Arias Cañete. Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, explica que "el conflicte no és amb la societat valenciana, sinó amb sectors urbanístics i financers que volen recuperar un model basat en la construcció". Tomàs considera que "al nord de Castelló hi ha molta gent que s'oposa al transvasament". "Per trobar suports socials majoritaris al transvasament cal anar més avall. Amb la gent del nord de Castelló hi hem col·laborat i ho continuarem fent", conclou.
LA SÉNIA
Aquest conglomerat de poblacions té una naturalesa molt diversa. No només pel color dels seus ajuntaments, sinó també perquè apleguen realitats molt diferents: des de grans pobles de costa, com Benicarló i Sant Carles de la Ràpita, fins a petits nuclis de muntanya als Ports. "Ens sentim part d'un territori, més enllà de si ets a una banda de la frontera o a l'altra. Parlem la mateixa llengua i el mateix dialecte, tenim els mateixos costums i, òbviament, interessos comuns", explica Jaume Antich, el gerent de la Taula.
Més dinamisme econòmic
El més concret és la dinamització econòmica: "Hem aconseguit inversions de l'Estat en infraestructures rurals i ajudes per a inversions industrials que ens han permès crear llocs de treball". Tot, gràcies al consens: "Quan els territoris es posen d'acord, és més fàcil que l'Estat sigui generós. I els nostres acords sempre són per unanimitat", apunta Antich. Un model d'èxit que té el seu reflex en la creixent demanda de nous municipis que en volen formar part, tot i que la Taula del Sénia ha decidit tancar portes per no desvirtuar la seva essència territorial.
El transvasament, tema obert
Les Terres de l'Ebre i Castelló tenen un litigi en curs amb la demanda de 90 hectòmetres cúbics a l'any d'aigua de l'Ebre per part de la Diputació de Castelló. Des de les Terres de l'Ebre es defensa que el riu no té fixat el cabal ecològic i que, en tot cas, no sobra aigua per a minitransvasaments. Des del sud, en canvi, creuen que al riu sí que li sobra aigua i argumenten l'aportació del Bergantes a l'Ebre i el greuge comparatiu amb el canal Segarra-Garrigues, que portarà aigua del Segre a Barcelona. Es reclama, a més, un consorci per gestionar les aportacions de l'Ebre a Castelló, com el que a la demarcació de Tarragona controla el subministrament a les seves comarques del nord. Una sentència del Suprem obligava l'Estat a pronunciar-se sobre aquesta qüestió però el govern del PSOE va desestimar-ho poc abans del relleu.
Els rumors de transvasament de l'Ebre s'han reactivat amb el retorn d'Arias Cañete. Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, explica que "el conflicte no és amb la societat valenciana, sinó amb sectors urbanístics i financers que volen recuperar un model basat en la construcció". Tomàs considera que "al nord de Castelló hi ha molta gent que s'oposa al transvasament". "Per trobar suports socials majoritaris al transvasament cal anar més avall. Amb la gent del nord de Castelló hi hem col·laborat i ho continuarem fent", conclou.
La Taula del Sénia esborra la frontera TJERK VAN DER MEULEN
La resta dels artícles d'aquest dossier del diari ARA
Catalunya i el País Valencià, any zero
dissabte 25 de febrer de 2012
Adelson versus Guardiola
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Al segle XVIII la loteria estatal tot just s'acabava d'implantar.
Voltaire, un filòsof tan intel·ligent com espavilat, va veure que el
sistema tenia fissures. Es va associar amb un matemàtic, Condamine, i
després d'algunes maniobres van guanyar una fortuna. (La proverbial
expressió burleta de Voltaire potser ve d'aquí.)
Els jocs d'atzar són d'una naturalesa injusta i perversa. Quina és la seva essència? Drenar diners de molts perquè se'ls apropiïn molt pocs. I sense que hi operi cap mèrit, cap esforç, cap talent. I amb un afegit: són una mena de via individual i egoista cap a la salvació. En els països del Tercer Món proliferen les apostes, sigui amb naips sobre vellut o baralles de galls. Allà on l'estat social funciona el joc és irrellevant. Espanya continua sent uns dels països del món on més s'aposta, juntament amb les Filipines.
En la meva vida el joc m'ha atrapat dues vegades. La primera: quan treballava en una oficina. Tothom jugava a la loteria. La majoria no eren fervents partidaris dels jocs d'atzar, més aviat els sotmetia una mena de xantatge: "I si toca?" Podia fer dues coses: comprar loteria o intentar que s'imposés una pregunta infinitament més racional: "I si no toca?" Vaig acabar comprant loteria. La segona vegada va ser durant una època atònica, grisa, sense expectatives. La meva única distracció era passar el diumenge a la tarda amb la travessa a una mà i l'orella a la ràdio, escoltant un programa, horrorós, que es deia Carrusel deportivo .
És a dir, en el primer cas el joc actuava com a amenaça i mecanisme d'exclusió: "Si toca aquí tots serem rics menys tu, i a sobre ens en fotrem". En el segon, com a adaptació al fracàs. A Humphrey sempre li quedarà París, però si no ets Bogart t'hauràs de conformar amb una travessa pelada. Era molt depriment esperar l'odiós dilluns i saber que l'única cosa que te'n separava era una butlleta amb catorze creus. Recordo que un diumenge el locutor va cantar " ¡Gol en las Gaunas!" , i em vaig dir: "M'he de passar la vida pendent de les Gaunas, que on sé ni on són?" Durant molt de temps vaig creure que la majoria de la gent, oh tristesa, responia que sí. Vaig trigar massa a entendre, oh desolació, que no, que la majoria ni es feia mai la pregunta.
La loteria és una d'aquelles incongruències de la nostra societat que són a la vista de tothom i que tothom ignora. Absolutament tots els polítics catalans estan d'acord que les virtuts que hem de promoure són l'esforç, el sacrifici i la voluntat de superació. I al mateix temps ni un polític, ni un, ha qüestionat un sistema, els jocs d'atzar, que promouen valors tan radicalment oposats com la insolidaritat, l'avarícia i els diners ràpids, i a sobre les administracions públiques s'encarreguen de publicitar-la amb diners públics. Anys enrere es va anunciar la creació d'una unitat clínica per combatre la ludopatia. I la pregunta que un es fa és: ¿la sufraguen amb els impostos que provenen de les màquines escurabutxaques?
Com tothom sap les ideologies actuals es divideixen en tres grans grups: l'esquerra, amb una ètica excelsa que sempre defrauda; la conservadora, que defensa principis arcaics, i la liberal, que no en té. Històricament, esquerra i conservadorisme s'han oposat al joc, la qual cosa demostra que avui en dia només impera la tercera opció: tot s'hi val i campi qui pugui. El 1902 al Parlament argentí es va presentar una moció contra "aquesta xacra, la loteria nacional". Als anys 80 fins i tot un polític tan carismàtic com Jordi Pujol va tenir problemes perquè els seus democratacristians aprovessin la loteria catalana al Parlament. I el 2010 els nostàlgics del comunisme, a la Xina, es van indignar perquè les butlletes de la loteria duien la imatge de Confuci. El més irònic és que les butlletes lluïen grans frases del mestre oriental, estil: "Davant d'una possibilitat, per remota que sigui, el gran home hi veu un camí de rectitud; el petit home, beneficis".
¿Eurovegas deixarà molts beneficis? És possible. Però aquí m'agradaria recordar una anècdota d'un propietari de casinos, Camille Leblanc. En certa ocasió li van preguntar qui guanyava més, a les seves ruletes, si el vermell o el negre. Leblanc va contestar: " Qui gagne c'est toujours le blanc ". Saben per què als hotels dels casinos no es poden obrir les finestres? Perquè la gent no se suïcidi.
Tot és mentida. El nostre ordre de valors és una ficció, una imatge de nosaltres mateixos tan idealitzada com falsa. Ens omplim la boca amb Pep Guardiola, però a qui llepem el cul és a Sheldon Adelson.
Ah, me n'oblidava: Voltaire mai més va jugar a la loteria.
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Adelson-versus-Guardiola_0_652734728.html
Els jocs d'atzar són d'una naturalesa injusta i perversa. Quina és la seva essència? Drenar diners de molts perquè se'ls apropiïn molt pocs. I sense que hi operi cap mèrit, cap esforç, cap talent. I amb un afegit: són una mena de via individual i egoista cap a la salvació. En els països del Tercer Món proliferen les apostes, sigui amb naips sobre vellut o baralles de galls. Allà on l'estat social funciona el joc és irrellevant. Espanya continua sent uns dels països del món on més s'aposta, juntament amb les Filipines.
En la meva vida el joc m'ha atrapat dues vegades. La primera: quan treballava en una oficina. Tothom jugava a la loteria. La majoria no eren fervents partidaris dels jocs d'atzar, més aviat els sotmetia una mena de xantatge: "I si toca?" Podia fer dues coses: comprar loteria o intentar que s'imposés una pregunta infinitament més racional: "I si no toca?" Vaig acabar comprant loteria. La segona vegada va ser durant una època atònica, grisa, sense expectatives. La meva única distracció era passar el diumenge a la tarda amb la travessa a una mà i l'orella a la ràdio, escoltant un programa, horrorós, que es deia Carrusel deportivo .
És a dir, en el primer cas el joc actuava com a amenaça i mecanisme d'exclusió: "Si toca aquí tots serem rics menys tu, i a sobre ens en fotrem". En el segon, com a adaptació al fracàs. A Humphrey sempre li quedarà París, però si no ets Bogart t'hauràs de conformar amb una travessa pelada. Era molt depriment esperar l'odiós dilluns i saber que l'única cosa que te'n separava era una butlleta amb catorze creus. Recordo que un diumenge el locutor va cantar " ¡Gol en las Gaunas!" , i em vaig dir: "M'he de passar la vida pendent de les Gaunas, que on sé ni on són?" Durant molt de temps vaig creure que la majoria de la gent, oh tristesa, responia que sí. Vaig trigar massa a entendre, oh desolació, que no, que la majoria ni es feia mai la pregunta.
La loteria és una d'aquelles incongruències de la nostra societat que són a la vista de tothom i que tothom ignora. Absolutament tots els polítics catalans estan d'acord que les virtuts que hem de promoure són l'esforç, el sacrifici i la voluntat de superació. I al mateix temps ni un polític, ni un, ha qüestionat un sistema, els jocs d'atzar, que promouen valors tan radicalment oposats com la insolidaritat, l'avarícia i els diners ràpids, i a sobre les administracions públiques s'encarreguen de publicitar-la amb diners públics. Anys enrere es va anunciar la creació d'una unitat clínica per combatre la ludopatia. I la pregunta que un es fa és: ¿la sufraguen amb els impostos que provenen de les màquines escurabutxaques?
Com tothom sap les ideologies actuals es divideixen en tres grans grups: l'esquerra, amb una ètica excelsa que sempre defrauda; la conservadora, que defensa principis arcaics, i la liberal, que no en té. Històricament, esquerra i conservadorisme s'han oposat al joc, la qual cosa demostra que avui en dia només impera la tercera opció: tot s'hi val i campi qui pugui. El 1902 al Parlament argentí es va presentar una moció contra "aquesta xacra, la loteria nacional". Als anys 80 fins i tot un polític tan carismàtic com Jordi Pujol va tenir problemes perquè els seus democratacristians aprovessin la loteria catalana al Parlament. I el 2010 els nostàlgics del comunisme, a la Xina, es van indignar perquè les butlletes de la loteria duien la imatge de Confuci. El més irònic és que les butlletes lluïen grans frases del mestre oriental, estil: "Davant d'una possibilitat, per remota que sigui, el gran home hi veu un camí de rectitud; el petit home, beneficis".
¿Eurovegas deixarà molts beneficis? És possible. Però aquí m'agradaria recordar una anècdota d'un propietari de casinos, Camille Leblanc. En certa ocasió li van preguntar qui guanyava més, a les seves ruletes, si el vermell o el negre. Leblanc va contestar: " Qui gagne c'est toujours le blanc ". Saben per què als hotels dels casinos no es poden obrir les finestres? Perquè la gent no se suïcidi.
Tot és mentida. El nostre ordre de valors és una ficció, una imatge de nosaltres mateixos tan idealitzada com falsa. Ens omplim la boca amb Pep Guardiola, però a qui llepem el cul és a Sheldon Adelson.
Ah, me n'oblidava: Voltaire mai més va jugar a la loteria.
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Adelson-versus-Guardiola_0_652734728.html
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(71)
A la Vall d'Hebron: hospitals i universitats (i 2)
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Vista panoràmica de les Llars Mundet de Barcelona. Foto: ARXIU.
Artur Mundet i Carbó (Viquipedia)
Roses reclama una subseu del Museu d'Arqueologia
L'alcalde ho argumenta per la necessitat de sumar recursos i per les inversions fetes des de l'Ajuntament
Excavacions arqueològiques a la Ciutadella de Roses al 2010. Foto: EL PUNT AVUI.
L' alcalde Paramo ens diu que Roses ha de ser subseu del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC). Sembla que la proposta de l'alcalde de Roses és un resposta a les crítiques que ha rebut per part del col.lectiu d' arqueòlegs per l' acomiadament d'Anna Maria Puig. La nostra opinió sobre la gestió i administració del patrimoni arqueològic local per part de l'Ajuntament ja ha esta comentada en la següent entrada: La Ciutadella de Roses mobilitza els arqueòlegs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)