El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dilluns, 22 d’agost del 2011

Annual 1921: la derrota més incòmoda.

El 1921 trontollà el domini espanyol al Marroc quan els rifenys liderats per Abd el-Krim atacaren el 21 de juliol la posició d'Annual. Entre aquella jornada i el 9 d'agost (quan caigué Nador) aniquilaren amb acarnissament més de 9.000 homes i molts foren mutilats o violats. Feren 600 presoners (pels quals el govern pagà 4 milions de pessetes el gener de 1923 i només 360 retornaren vius), destruïren infraestructures i obtingueren un gran arsenal: 20.000 fusells, 400 metralladores i 29 canons. La desfeta s'inserí en una guerra impopular des de l'inici el 1909 (quan l'embarcament de tropes a Barcelona desencadenà la Setmana Tràgica) que dugué a emprar armes químiques al Rif, reforçà la bel·licositat dels oficials colonials, qüestionà el paper de l'exèrcit i la corona, acabà amb el parlamentarisme i desembocà en la dictadura que instaurà Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923.

La derrota feu emergir el desgavell de l'exèrcit d'Àfrica, un virregnat gairebé autònom del govern, on campava la corrupció entre els caps i els soldats vivien en condicions pèssimes. La seva capacitat combativa -fora dels cossos de regulars, formats per indígenes, i la legió- era deficient. Ho reflectí un lapidari comentari atribuït al general Dámaso Berenguer, alt comissari del Marroc, davant d'una desastrosa operació bèl·lica a Tetuan el 1920: "Esto es un protectorado de piojosos". No fou estrany, doncs, que l'abril de 1921, Fernando Primo -mort a Annual i germà del futur dictador- vaticinés que aquella "inmoralidad" castrense "tenía que producir, y no tardando mucho, una verdadera catástrofe".

Aquesta última l'atià Alfons XIII, que féu de l'exèrcit -del qual era un cap suprem- un domini reservat. Atès que ambicionava ser "Alfons l'Africà" amb un imperi al Marroc, volia acabar amb la temptativa d'Abd el-Krim d'instaurar una República del Rif. Per fer-ho promogué un general d'escassa capacitat tàctica i estratègica, però arrauxat: Manuel Fernández Silvestre. Aquest era popular (permetia que la tropa el tutegés i els oficials propers eren coneguts com els "manolos") i l'encoratjà a ser diligent. En tal sentit, s'al·ludeix sempre a un telegrama que li envià aquell juliol de 1921 esperonant-lo a arribar a Alhucemas, del qual no s'ha trobat l'original: "¡Olé los hombres! El 25 [de juliol, dia de Santiago Apóstol, patró d'Espanya] te espero". Tanmateix, es coneixen telegrames similars: "Sobre el 15 espero buenas noticias"; "¡Eh, vosotros muchachos, que os estoy esperando!"

Silvestre inicià un avanç ràpid i deixà a la rereguarda una estela de posicions aïllades que podien caure fàcilment. Així, quan Abd el-Krim desencadenà successius atacs contra aquestes posicions d'ençà del 17 de juliol, aquella xarxa defensiva precària s'ensorrà. Silvestre, assetjat a Annual amb milers d'homes, es veié desbordat i probablement se suïcidà, mentre els rifenys exterminaren sense dificultats unes tropes en caòtica retirada.

Annual suposà un gran descrèdit per a Alfons XIII i l'exèrcit, que s'enfrontà amb els partits dinàstics en creuar-se demandes de responsabilitat. El ministre de la Guerra creà una comissió d'investigació que dirigí el general Juan Picasso (oncle del famós pintor) i que aviat es veié limitada: quan Berenguer dimití com a alt comissari, el rei el forçà a continuar i el general exigí aleshores quedar al marge de la investigació.

El desastre esdevingué un míssil contra les forces armades i la corona l'any següent, quan la derrota grega davant dels turcs a Esmirna comportà l'execució de comandaments i l'exili de Constantí I, oferint un referent del que podia passar a Espanya. Finalment Miguel Primo neutralitzà aquesta amenaça amb el cop d'estat que protagonitzà el 13 de setembre de 1923, ja que l'1 d'octubre una comissió de 21 diputats havia d'exposar a les Corts les seves conclusions de l' Informe Picasso .

Les conseqüències d'Annual, però, no acabaren aquí. D'una banda, perquè Primo emprà gasos químics al Rif, tot i que Espanya havia subscrit el Tractat de Versalles de 1919 que ho impedia. De l'altra, perquè l'oficialitat africanista adquirí mètodes brutals, que ja reflectí Francisco Franco a Diario de una bandera (1922), crònica de la seva experiència legionària que després censurà. Però fou durant la Guerra Civil quan aquests es manifestaren i feren realitat la tesi que Franco escrigué la primavera de 1921: "La campaña de África es la mejor escuela práctica, por no decir la única de nuestro Ejército" i llur oficialitat "ha de ser un día el nervio y el alma del Ejército peninsular".

Tot plegat fa d'Annual molt més que una derrota: un tombant de la política espanyola tan decisiu com incòmode de recordar.

D'Annual en resta un llegat literari estimable visible a La forja de un rebelde , d'Arturo Barea, i Imán , de Ramón J. Sender. Ara, però, es publica en castellà l'impactant dietari del reusenc Josep M. Prous i Vila (1899-1978), Cuatro gotas de sangre. Diario de un catalán en Marruecos , publicat primer en català el 1936 (i reeditat el 2003 pel Centre de Lectura de Reus). En aquest dietari exposa la seva experiència entre el 1921 i el 1922 com a soldat al Marroc després del desastre.

L'ombra del franquisme.



Borja de Riquer

Amb motiu del 75è aniversari del començament de la Guerra Civil hem pogut comprovar com la dreta espanyola continua repetint els arguments franquistes per justificar l'aixecament militar. Així, a Telemadrid el 12 de juliol s'inicià l'emissió d'una sèrie, assessorada per l'historiador Alfonso Bullón de Mendoza, en la qual es presentava la rebel·lió militar dels dies 17-19 de juliol del 1936 com la resposta a l'assassinat del polític dretà José Calvo Sotelo pels "socialistes". Desapareixia, així, la conspiració militar organitzada des de finals del 1935, i accelerada després de la victòria de les esquerres el febrer del 1936, i també la implicació del mateix Calvo Sotelo i altres polítics ultradretans en el projecte de cop d'estat.

També el llibre publicat recentment de Paul Preston L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després ha despertat les ires dels publicistes de l'extrema dreta mediàtica. Ara bé, més sorprenent i simptomàtica ha estat la reacció d'alguns universitaris, que darrerament estan adoptant una visió neorevisionista de la Guerra Civil, com l'ha qualificada Edward Malefakis. Així, no deixa d'ésser curiosa la dura requisitòria que Pedro C. González Cuevas, de la Universitat de Cantàbria, ha escrit contra el llibre de Preston atès que aquesta crítica no se centra en la part central i substancial de l'obra -la rica informació proporcionada sobre la violència a les dues zones durant la guerra i també la realitzada pel règim franquista-, sinó en la discussió de les causes de la Guerra Civil. Aquest historiador considera que va ésser " el innato revolucionarismo socialista " el principal responsable de la inestabilitat del règim republicà, i exculpa l'actuació de les extremes dretes. Segons ell, fou el PSOE qui trencà les regles del joc de la competència política mitjançat el recurs a la violència, i no pas els falangistes, carlins i monàrquics, que, segons ell, sempre foren respectuosos amb la legalitat; tampoc s'ha de responsabilitzar l'actuació de la dreta econòmica. D'aquesta manera, en opinió de Cuevas, el "clima prerevolucionari" i violent creat pels socialistes a bona part de l'Espanya rural i també a Madrid seria el que explicaria que l'opció militar del juliol del 1936 estigués només motivada per la necessitat de "posar ordre", i no per acabar amb el règim republicà. Aquest historiador també pretén minimitzar els plans repressius del militars conspiradors quan sosté que la violència que es produí a la zona rebel no responia a cap pla d'extermini previ, sinó que fou la simple resposta a la resistència manifestada per les esquerres. Com es pot veure, la coincidència entre aquestes tesis i les divulgades des de fa anys pels Carlavilla, Arrarás, De la Cierva i més recentment per l'ex-Grapo Pio Moa són notables.

Aquests plantejaments cerquen no sols legitimar l'aixecament militar, sinó també negar que la Segona República hagués estat mai un règim democràtic. Hom presenta els anys 30 com una etapa d'extraordinària violència política i social, de sectarismes extrems i de permanent inestabilitat que van fer impossible la convivència política. De fet, tot respon a la voluntat de negar que la Segona República fos una experiència democràtica de transcendència històrica. Segons els defensors d'aquestes tesis, no hi ha res a vindicar ni res de positiu a recordar de l'etapa republicana, per la qual cosa no pot ser presentada com un precedent democràtic. Per a ells, la democràcia a Espanya va néixer el 15 de juny del 1977 i prou.

Com podem veure, l'ombra del franquisme és allargada i persistent. Negar la legitimitat de la Segona República és bàsic per aquells que volen exculpar les responsabilitats dels promotors de la rebel·lió militar i, sobretot, justificar la "necessitat històrica" del règim franquista. Per aquesta dreta, els 35 anys de la dictadura de Franco foren el peatge que es va haver de pagar per no haver estat prou civilitzats els anys 30. És innegable que el règim republicà fou fràgil i que gairebé totes les formacions polítiques i sindicals cometeren errades i imprudències, però aquesta situació no diferia gaire de molts dels règims democràtics de l'Europa de llavors. I, a més, no és un fet irrellevant que dues vegades, el 1933 i el 1936, per primer cop en la història hispànica el govern que convocava unes eleccions les perdés i les guanyés l'oposició, fet que reflectia que el joc democràtic de l'alternança començava a assentar-se.

Si bé és preocupant que encara avui no hi hagi una memòria compartida sobre el significat de la Segona República, de la Guerra Civil i del franquisme, encara ho és més la persistència de la manipulació dels fets històrics amb la finalitat d'ocultar la genealogia i les actituds poc democràtiques de bona part de la dreta espanyola.

diumenge, 14 d’agost del 2011

75è aniversari de la mort de Goded.














El tinent coronel
Carlos Redondo
Flores va ser vocal
al judici
Foto: Arxiu














Portada del diari La Humanitat d'aquell dia.



De l'‘Uruguay' a Dachau



L'afusellament del general Goded

diumenge, 7 d’agost del 2011