El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dissabte, 31 de març del 2012

Sota Terra 10è Episodi

Roses: La porta d'entrada dels grecs a Catalunya  


D'on venien els grecs que van fundar Roses? La imponent Ciutadella de Roses, construïda al segle XVII i usada fins a mitjans del segle XX, conté esglésies, poblat medieval, ciutat romana... I, sí, una interessant ciutat grega, incipientment excavada i poc coneguda fora del món dels historiadors. L'equip de "Sota terra" buscarà en aquest espai els orígens d'aquesta ciutat grega. D'on venien els grecs que es van establir a Roses? Hi ha diferents hipòtesi: uns diuen que era d'Empúries, altres creuen que venien de Marsella i d'altres aposten per una invasió de l'illa de Rodes. En tres dies buscarem les restes de la presència grega a Roses per tal d'establir-ne la seva procedència i determinar, també, les dimensions de la ciutat: era un simple barri o una potent ciutat?



En aquest episodi apareixen les habituals notes còmiques del Fermí Fermandez i de la resta de l'equip  d'arqueolegs. Hem de suposar que són necessàries(?) per la divulgació científica o per la comercialitat televisiva (?). Cal destacar la referència d' EudalCarbonell  al seu professor :Miquel Oliva i Prat. Defensor de la Ciutadella de Roses davant del projecte d'urbanització d'aquesta fortificació.

Les 17 pessetes del somni català

Els 655.000 andalusos que viuen a Catalunya sempre han estat disputats per tots els partits polítics

L'INICI D'UN SOMNI A LA RECERCA DEL FUTUR Fins a 1,2 milions d'andalusos van anar a viure a Catalunya en les dècades dels 60 i 70 per buscar una vida millor.  La majoria hi viatjaven en tren, com el de la foto, que unia Cadis i Barcelona. Bona part dels nouvinguts van fer arrels  i ja no van tornar a la terra d'origen, contribuint a desenvolupar la d'acollida.  

Fins a 1,2 milions d'andalusos van anar a viure a Catalunya en les dècades dels 60 i 70 EFE

SARA GONZÁLEZ
 
Van encabir tota la seva vida en una maleta de cartró. El preu de l'inici del seu somni: 17 pessetes. Aquest era el cost del Sevillano , el tren amb el qual van arribar a Catalunya la majoria de l'1,2 milions d'andalusos que van marxar de la seva terra entre la dècada dels 60 i els 70 per trobar una vida millor en territori català. Fugien de la misèria d'una comunitat aleshores subdesenvolupada i poc industrialitzada. Eren 17 hores de feixuc trajecte en seients de fusta, però la il·lusió per clavar les arrels en una terra fructífera podia amb tot. I des d'aleshores han estat partícips de la construcció i l'enriquiment cultural d'una societat catalana diversa que no ha estat exempta de tibantors de caràcter polític. 

"Venien a buscar una feina. I el fet de poder-se guanyar la vida aquí els va generar un sentiment de pertinença, respecte i afecte per Catalunya", explica el delegat de la Junta d'Andalusia a Catalunya, Francisco Javier Gomar Martín. De fet, el 90% dels andalusos que es van instal·lar en municipis catalans no van tornar a viure els seus llocs d'origen. Per Gomar, una imatge molt il·lustrativa del mestissatge natural que s'ha produït és que a cap acte de celebració del Dia d'Andalusia hi falta l'himne de Catalunya i fins i tot alguns conclouen amb una actuació de castellers. 

Un col·lectiu disputat pels partits 

Actualment hi ha al voltant de 655.000 catalans d'origen andalús i gran part són fills dels protagonistes de les primeres onades migratòries. Segons Gomar, els que no han après a parlar català són una minoria. "Són un nucli de gent d'avançada edat que en el seu moment no van poder formar-se i erròniament van creure després que no era necessari", explica el representant andalús. Però els seus fills, que molts eren nens quan van arribar a Catalunya, sí que parlen català. "Sóc català i no vull que em tractin diferent. Som d'origen andalús però no som un poble a part", reivindica Lluís Cabrera, president de l'entitat Els Altres Andalusos. I és que el col·lectiu té un pes numèric tan important que sovint ha estat disputat pels principals partits de la política catalana. "Tant CiU com el PSC han potenciat la donació de subvencions a les cases regionals per controlar un col·lectiu suposadament segregat", critica Cabrera. 

L'expresident Jordi Pujol es va esmerçar als anys 80 a teixir bones relacions amb la Federació d'Entitats Culturals Andaluses de Catalunya (FECAC). De fet, Cabrera recorda que sense els vots dels andalusos Pujol no hauria governat amb tanta hegemonia durant tants anys i que, per tant, és fals que aquest col·lectiu no vota a partits catalans. El PSC va intentar exercir un contrapès promovent l'Agrupació d'Associacions Recreativoculturals Andaluses (Aarca). 

Cabrera, declarat obertament independentista, critica durament celebracions com la Fira d'Abril, una festa que considera "ortopèdica" perquè no té "res a veure" amb la celebració original, perquè es basa en subvencions a un determinat nombre d'entitats que a més a més fan negoci, i dóna una imatge "folklòrica i superficial" dels catalans d'origen andalús. "Es potencia l'escletxa que ja va obrir el franquisme quan va agafar la part cultural més banal d'Andalusia per convertir-la com la típica d'Espanya", diu el president d'Els Altres Andalusos. 

Els combatents dels clixés 

Sigui com sigui, malgrat les polèmiques generades pels intercanvis verbals que polítics catalans i andalusos han protagonitzat durant les últimes dècades i que sovint tenen a veure amb la política de subvencions o els desequilibris en les aportacions econòmiques en l'àmbit de l'Estat, Catalunya i Andalusia són les dues comunitats autònomes que més han tirat del carro a l'hora d'impulsar reformes, com ara el model de finançament. Sí que és cert que aquestes disputes en l'esfera política creen clixés difícils d'esborrar. Gomar reivindica l'important paper que exerceixen els catalans d'origen andalús a l'hora de defensar Catalunya quan visiten els seus pobles i topen amb tòpics o imatges irreals dels catalans. "No consentim que es parli malament d'aquesta terra. La portem a la sang", conclou.

En el camí i en la batalla (1)


Asseverava Napoleó que "Mourir au feu ou sur la route, c'est le metier du soldat " ("Morir en batalla o camí de la batalla, vet aquí el destí del soldat"). El que no deia Napoleó era que si els soldats estaven dirigits per un inútil les seves probabilitats de supervivència queien en picat. Aquell jovenet de qui parlava va ser el meu iaio patern. Va sobreviure de miracle: la bala d'un rifeny se li va incrustar a la culata del fusell, i durant una desbandada només es va salvar perquè va poder creuar un riu agafat a la cua d'una mula. Hi ha alguna cosa d'insondable en el concepte de destí. Si una culata no s'hagués interposat entre la bala i el cos, o la cua d'una mula no hagués estat allà, el meu iaio hauria mort i jo no hauria nascut mai. I tot plegat per culpa d'un general mig boig. 

Diu un vell principi que un professional tendeix a ascendir fins que arriba al seu grau natural d'incompetència. S'entendrà que això és especialment greu en el món militar, on un sol individu pot tenir al seu càrrec la vida de milers, fins i tot milions d'éssers humans. Em permetran que avui iniciï una sèrie de cinc articles dedicada als militars més incompetents i nefastos de la història universal. I com és lògic començarem amb Manuel Fernández Silvestre, el general que va dirigir l'hecatombe d'Annual. 

Silvestre era un home de mirada severa i bigotis arrogants. A Cuba havia rebut més de vint ferides en combat, motiu que li va valer una sèrie d'ascensos. Com veurem en els articles següents, aquest és un patró habitual entre els generals que han protagonitzat grans desastres: per algun motiu incomprensible els governs tendeixen a creure que el valor personal implica habilitat estratègica. (Més o menys com si Messi, pel fet que és bon futbolista, fos promocionat a president del Barça.) Òbviament una cosa no té res a veure amb l'altra, i un cop a l'Àfrica, Silvestre va cometre tots els errors imaginables. 

De fet, costa de creure que Silvestre fos tan perfectament inepte. A mesura que avançava pel Rif regalava armes a tribus suposadament amigues, i alhora retirava les pensions que fins aleshores rebien els seus caps tribals. (Quan van començar els combats es van passar en bloc als rebels.) L'exèrcit va establir un seguit de blocaos amb una negligència total. Es van situar lluny de les fonts d'aigua potable, amb la qual cosa els franctiradors només havien d'esperar que els soldats assedegats sortissin. Alguns oficials van advertir a Silvestre que estava estenent massa les línies, però la resposta del general va ser: " La cosa va bien ". I en efecte, " la cosa " va anar bé fins que el 22 de juliol els rifenys van atacar. 

El que és increïble és que l'exèrcit espanyol era molt més nombrós que les tropes rifenyes, cas insòlit en una guerra colonial. Però en trobar-se disseminat en un conjunt de posicions estàtiques, l'atac va fer que caiguessin com peces de dòmino. Enmig de la catàstrofe Silvestre va perdre les maneres. En lloc de reagrupar els homes va fomentar el caos cridant a tort i a dret: "¡Corred, corred! ¡Esos diablos están a punto de llegar! " Segons una versió encara més grotesca el que vociferava era: " ¡Huid soldaditos, que viene el coco! " El resultat és prou conegut: gairebé 10.000 morts i la derrota més humiliant patida mai per una potència colonial. I encara sort de la mula. 

Si la vida és un conflicte continu les figures dels comandants militars són una metàfora sublimada de l'espècie humana. Silvestre, per exemple, escenifica molt bé l'Espanya del seu moment: una potència incapaç i decadent en tots els sentits, víctima de desastres de direcció i d'uns dirigents desastrosos. A partir de la setmana que ve constatarem que als exèrcits hi ha hagut més bojos que es creuen Napoleó que als manicomis, i que les diferents tipologies dels generals calamitosos són molt útils per entendre aquesta cosa vaporosa anomenada condició humana .

Manuel Fernández Silvestre

Manuel Fernández Silvestre

Desastre de Annual 

 

El general Silvestre recorre la playa de Sidi Dris tras su ocupación

Manuel Fernández Silvestre un  exemple d' incompetència militar espanyola  en el desastre d'Annual  ( Rif  o zona bereber ) 

 http://www.ara.cat/premium/debat/cami-batalla_0_669533091.html

 

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(76)

El Coliseum barceloní

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca


 El teatre cinema Coliseum de Barcelona va obrir les seves portes l'any 1923 Foto: ARXIU.

dissabte, 24 de març del 2012

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(75)

En temps de les diligències

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

      Parada de les diligències a la plaça Catalunya de Barcelona cap al 1900 Foto: ARXIU/ FONS

El 1714 es recordarà al Born.


 L'alcalde Trias, amb el periodista Toni Soler, i el regidor de Cultura, Jaume Ciurana Foto: ANDREU PUIG.


El futur centre cultural del Born serà l'epicentre de la commemoració dels 300 anys dels fets de 1714. Encara falten dos anys per a l'efemèride, que l'Ajuntament de Barcelona celebrarà a l'estil de l'Any Gaudí o l'Any Cerdà, segons exemples citats pel tinent d'alcalde de Cultura, Jaume Ciurana. Però, en qualsevol cas, Barcelona ja posa fil a l'agulla a un programa d'actes que pretén ser “molt viscut per la ciutadania”, va assegurar Ciurana. Per això ja han triat el comissari de la commemoració, el periodista i historiador Toni Soler.

El Born Centre Cultural tindrà una especial rellevància en la remembrança de l'11 de setembre de 1714, que significa la caiguda de Barcelona en mans de les tropes francocastellanes, dins de la Guerra de Successió. Una derrota que va deixar Catalunya sense les seves institucions nacionals de govern. El futur equipament del Born, llargament esperat i endarrerit, s'obrirà el setembre del 2013. Aquesta nova data anunciada ahir per Ciurana allarga una mica més el termini donat per l'anterior govern socialista, que havia promès que estaria a punt a final d'aquest 2012. Les instal·lacions uniran la seva activitat cultural i cívica amb el relat històric, que difondrà el jaciment arqueològic, amb les restes precisament de la Barcelona del 1714 que s'hi van trobar. Aquest llegat serà accessible amb la inauguració del centre cultural que, a més, permetrà trencar el tòpic que la Barcelona de 1700 era una ciutat decadent.

El primer que farà Soler és contactar amb “entitats, equipaments culturals i representants de la societat barcelonina” per crear un consell promotor, farcir un “programa d'actes ben ambiciós” i aconseguir una celebració com més popular millor. La pretensió del programa? “Explicar als barcelonins d'avui per què lluitaven els barcelonins del 1714, què significava ser català el 1714 i per què els catalans van plantar cara als dos monarques més importants de l'època.” Al mateix temps, buscarà “lliçons per al present i el futur, que és el que es demana a la història”, ja que, segons Soler, “Catalunya i Europa es troben avui en una cruïlla similar” a la d'aleshores. En un any ha d'estar enllestit el programa d'actes, que anirà de bracet amb el que decideixi la Generalitat.

Preguntats pel caràcter reivindicatiu de la commemoració i el seus vincles amb la situació del país, tant l'alcalde Trias com Ciurana van fugir, en part, d'estudi. “És una commemoració que intenta fugir de la conjuntura”, va afirmar Ciurana. Segons l'alcalde, el plantejament de la celebració prové d'unes “conviccions profundes”, i va negar que el programa li faci fer “equilibris” amb la seva principal crossa de govern, el PP. Sigui com sigui, al migdia mateix el PP ja feia una nota de premsa on li estirava les orelles. Alberto Fernández Díaz demanava a Trias que no “distorsionés la història” perquè la del 1714 va ser “una guerra per la successió de la corona d'Espanya”, no per la independència. No s'ha encetat el programa d'actes i el present ja dialoga amb el passat.


Un "historiador", humorista i "periodista"  mediàtic  que s'ha deixat estimar pel tripartit i ara treballa  per en Trias , alcalde de Barcelona. Quina por que fan tots plegats !! 

Creen una ruta turística i cultural per visitar els búnquers de la Jonquera.

L'exterior d'un dels búnquers que es poden visitar a partir d'ara. Foto: E. C.

divendres, 23 de març del 2012

Brussel·les descarta declarar tot el corredor central eix prioritari

Brussel·les descarta declarar tot el corredor central eix prioritari

L'eix mediterrani ha d'adaptar l'amplada de la via per transportar mercaderies a Europa.  


L'eix mediterrani ha d'adaptar l'amplada de la via per transportar mercaderies a Europa. TJERK VAN MEULEN


Si el govern espanyol té la intenció d'exigir a Brussel·les que el corredor ferroviari central -en el tram que travessa el Pirineu aragonès fins a França- també sigui considerat una infraestructura prioritària, es trobarà amb un no rotund de la Comissió Europea. Fonts comunitàries van insistir ahir que l'aposta de Brussel·les és pel corredor mediterrani, que connecta Algesires amb la Jonquera passant per Bobadilla (Sevilla), Almeria, Múrcia, València, Tarragona i Barcelona. 

Les mateixes fonts van explicar que l'executiu comunitari considera que l'últim tram del corredor central no es pot incloure en el mapa de projectes prioritaris perquè "no és realista" que pugui estar enllestit el 2030 ni que Espanya tingui prou diners per finançar-lo. "Al mapa hi figuren només les obres que poden estar acabades el 2030", van explicar les fonts comunitàries. Construir l'últim tram del corredor central implicaria foradar els Pirineus, una obra molt costosa. 

La Comissió Europea va presentar a l'octubre el mapa amb els projectes europeus de transport considerats prioritaris i que comptaran amb prop d'un 20% de finançament comunitari. Brussel·les subratlla que les infraestructures seleccionades s'han escollit mitjançant criteris "tècnics i no pas polítics", tenint en compte que siguin projectes beneficiosos per al medi ambient i que connectin grans ciutats, ports i aeroports. 

Llum verda dels governs

Els ministres de Transports i de Foment dels Vint-i-set es reuniran demà a Brussel·les per donar el vistiplau al mapa de la xarxa transeuropea de transports. Si Madrid considera que l'anterior executiu socialista no va defensar amb prou diligència la inclusió de tot el corredor central, serà el moment de posar-ho sobre la taula. Ahir, però, la ministra de Foment, Ana Pastor, ja va deixar entreveure que a l'hora de la veritat també defensarà el corredor mediterrani.


 http://www.ara.cat/premium/cronica/Brusselles-descarta-declarar-corredor prioritari_0_667733279.html

Pastor prioritza ara el corredor mediterrani enfront del central

"Primer és el que està planificat i en marxa", va anunciar ahir la ministra de Foment, Ana Pastor, en referència al debat sobre quin eix serà prioritari, si el corredor mediterrani o el central. Amb aquesta resposta, deixava clar que els pressupostos del 2012 se centraran en l'eix que passa per Catalunya, que ja té obres començades. Fonts del seu departament van citar, per exemple, el tram entre Barcelona i la frontera francesa o la connexió del port de Barcelona. La part més important de la inversió serà la conversió del corredor a l'ample de via europeu. Fa uns dies, Mariano Rajoy va anunciar al Senat que aquest procés començaria a l'eix mediterrani i més tard s'estendria a la resta de l'Estat. 

Tot i que la prioritat per aquests comptes sembla clara, Pastor va ser curosa de no ferir la sensibilitat d'altres territoris. Va dir que l'eix central és "molt important", però el va emmarcar en la planificació que Espanya fa per al 2030 i el 2050. La travessia central dels Pirineus està en fase d'estudi i, per tant, no entra en el que "està planificat i en marxa", com va dir la ministra. Tot i això, Pastor va deixar clar que hi ha una voluntat pressupostària -i estratègica, doncs- de fer arribar l'AVE a Galícia (8.000 milions) i a Astúries, la gran prioritat.


 http://www.ara.cat/premium/cronica/Pastor-prioritza-corredor-mediterrani-central_0_667733288.html

La UE ignora Espanya i rebutja el corredor central pels Pirineus .

Fracàs del govern espanyol. La ministra de Foment va intentar ahir sense èxit que la UE acceptés incloure tot l'eix ferroviari central en el mapa d'infraestructures prioritàries. Brussel·les s'hi va negar. 
La UE ignora Espanya i rebutja el corredor central pels Pirineus  


La UE ignora Espanya i rebutja el corredor central pels Pirineus XAVIER BERTRAL


LAIA FORÈS
BRUSSEL·LES


El govern espanyol ha perdut la seva primera batalla a Europa. La ministra de Foment, Ana Pastor, es va quedar sola rebutjant ahir el mapa que recull totes les infraestructures de transport considerades prioritàries per a la Unió Europea (UE). En una reunió de ministres dedicada a estudiar la proposta de Brussel·les per impulsar la xarxa europea de transports, tots els estats membres excepte Espanya van donar el vistiplau al mapa, que inclou el corredor ferroviari mediterrani -des d'Algesires fins a França passant per València, Tarragona, Barcelona i Girona-, el corredor atlàntic i el corredor central només fins a Saragossa. 

L'executiu espanyol defensava la inclusió de l'últim tram del central, el que connecta l'Aragó amb França a través del túnel pirinenc de Canfranc. Però la Comissió Europea, com ja havia advertit, ho va rebutjar de ple per l'elevat cost econòmic i mediambiental que suposaria foradar els Pirineus. L'executiu comunitari també posa sobre la taula un altre argument de pes: totes les infraestructures que inclou el mapa han d'estar acabades, a tot estirar, el 2030. I per acabar les obres de la connexió amb França del corredor central caldria més temps. 

La visió de l'Espanya radial que vol imprimir el govern popular -i de la qual es va intentar allunyar l'anterior govern socialista- no ha colat a Brussel·les. El comissari europeu de Transports, Siim Kallas, va defensar ahir davant Pastor i la resta de ministres europeus del ram deixar fora del mapa l'últim tram del corredor central. Kallas va deixar clar que a cada canvi de govern no es poden reobrir les negociacions per incloure un projecte o un altre. "Hem estat negociant durant dos anys. Les negociacions no poden començar de zero en cada moment. És impossible", va raonar el comissari. 

L'anterior govern de Rodríguez Zapatero va decidir apostar pel corredor mediterrani i l'atlàntic en detriment de l'últim tram del central perquè va considerar els altres eixos ferroviaris més estratègics per al transport de mercaderies. L'eix ferroviari mediterrani concentra la meitat de la població de l'Estat i representa el 40% del producte interior brut espanyol. A més a més, el govern espanyol -que ha de finançar gran part de les obres- no té prou diners per invertir en tots els corredors. Brussel·les finançarà com a màxim el 20% del cost de les infraestructures considerades prioritàries. La resta l'haurà de pagar l'Estat. 

Pla inicial del PP


El govern popular de José María Aznar ja va intentar el 2003 incloure tot el corredor central en el mapa d'infraestructures prioritàries europees i deixar fora el mediterrani, però va ser l'executiu socialista l'encarregat de tancar les negociacions amb Brussel·les i va decidir fer-ho al revés seguint criteris estratègics i econòmics. Ara la ministra Ana Pastor s'ha entestat a tornar als plans inicials del PP, per bé que l'acord entre Madrid i Brussel·les ja estava tancat. El rebuig d'Espanya al mapa, però, no tindrà cap conseqüència. Ara comencen les negociacions amb el Parlament Europeu, que també l'ha d'aprovar.

 http://www.ara.cat/premium/cronica/UE-Espanya-corredor-central-Pirineus_0_668933138.html

dimecres, 21 de març del 2012

Sota Terra 9è Episodi

Caldes de Montbui: 2000 anys de termal. 

Trobarem una piscina romana a la plaça de la Vil·la? A Caldes de Montbui, hi està documentada l'activitat termal des de l'època romana. Al costat de la Font del Lleó hi ha les restes de les termes romanes més ben conservades de la Península Ibèrica. Durant tres dies -en un estressant contrarellotge- buscarem la natatio, la piscina d'aigua freda, per veure si també són les més grans. En paral·lel excavarem i investigarem amb els més innovadors mètodes de prospecció, per restablir la imatge del que fou el balneari més important del segle XIX a Caldes: Can Rius, avui en dia un edifici fantasmagòric mig abandonat. Tres dies en què l'equip de "Sota terra" posa de cap per avall el centre històric de la tranquil·la població termal. Pel bé de l'arqueologia, òbviament.

dilluns, 19 de març del 2012

Optimisme cautelós.


L'espectacular coberta amb volta catalana de l'antiga fàbrica tèxtil Vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa, seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Foto: ÒSCAR ESPINOSA.

diumenge, 18 de març del 2012

L' eix mediterrani en via morta.

L'aposta catalana i valenciana per concentrar la inversió en infraestructures al voltant del corredor mediterrani no ha aconseguit encara el compromís de Rajoy. De moment, és una aposta en via morta.
Mapa de les infraestructures prioritàries a Catalunya, el País Valencià i les Illes


La batalla continua. Mentre que Europa ja ha deixat clar que la prioritat per a la xarxa transeuropea de transports fins al 2030 és el corredor mediterrani, Madrid manté l'ambigüitat. L'última, una galleda d'aigua freda: la negativa del Congrés -i, per tant, també del govern del PP- dijous a declarar prioritari, davant dels altres, l'eix mediterrani. El cert, però, és que la crisi ha obligat a prioritzar inversions en base al criteri de retorn econòmic. I en aquest sentit hi ha una clara coincidència d'interessos entre els executius català i valencià, que fien les seves futures infraestructures a l'articulació del llargament reivindicat corredor mediterrani que connecti els Països Catalans amb Europa.


Un simple cop d'ull a les noves xarxes de transport serveix per visualitzar que l'eix que ha de creuar la costa des d'Andalusia fins a França acumula la gran majoria d'inversions planificades pels governs d'Artur Mas i d'Alberto Fabra. Els dos executius confien que Mariano Rajoy compleixi més que el seu predecessor en matèria d'infraestructures. Ara ja no valen les paraules. Els pressupostos parlaran per si sols. El conseller català de Territori, Lluís Recoder, va aprofitar la visita de fa un mes de la ministra de Foment, Ana Pastor, per tractar els accidents a Rodalies i li va entregar el seu particular memorial de greuges fent-li saber les seves prioritats.

9.400 milions... cap al TGV gallec

Fonts del departament expliquen que Pastor, que va reconèixer els 5.700 milions de deute amb Catalunya, va ser comprensiva amb les demandes, però va recordar les penúries econòmiques de l'Estat. A principis de febrer, però, la ministra havia licitat vuit nous trams del TGV a Galícia, un projecte que preveu poc retorn econòmic i pel qual hi ha compromesos uns 9.400 milions. Això porta el Govern a pensar que el govern central no ha superat l'anomenada cultura del pelotazo , la planificació de les infraestructures amb criteris no econòmics.

La prova del cotó fluix que es fixa el Govern per determinar el grau de voluntat política de Madrid amb les infraestructures catalanes són quatre inversions per valor de 1.000 milions que representen les prioritats més urgents de l'executiu. Es tracta dels accessos viaris i ferroviaris al port de Barcelona -pendents des del 1994- i del de tren a l'aeroport, del desdoblament del tram ferroviari entre Tarragona i Vandellós i el tercer raïl que uneixi el port de Tarragona amb la línia de Castellbisbal. Aquesta última obra la ministra Pastor se la vol estalviar per millorar la xarxa existent, que encara trigaria a arribar pel seu cost i complexitat. La dotació pressupostària d'aquestes infraestructures entre el 2012 i el 2013 determinaran la confiança en aquest àmbit entre el govern català i l'espanyol.

Un doble dèficit català 

De fet, la reivindicació de més inversions en aquest àmbit és la segona demanda per darrere del pacte fiscal per garantir un "tracte just". "Catalunya pateix un doble drenatge econòmic: el dèficit fiscal i el d'infraestructures", lamenten fonts del departament de Territori en relació amb el dèficit inversor estructural. La denúncia compta amb un suport molt majoritari al Parlament. El 23 de febrer CiU, PSC, ICV i ERC es van unir per exigir la fi d'aquest greuge, per fixar al calendari els compromisos pendents i iniciar el traspàs de ports i aeroports. Una pròxima bilateral Generalitat-Estat haurà de concretar-ne els detalls i posar fil a l'agulla en la negociació.

Fabra també aspira al fet que Pastor compleixi la promesa d'impulsar l'eix mediterrani i planteja demandes similars a les catalanes per connectar a la xarxa ferroviària les principals infraestructures de transport, com els ports de València, Alacant i Castelló, i també a nivell logístic. Així, situa entre les seves prioritats la connexió o construcció dels parcs logístics d'Alacant, Castelló, el Penedès, el Prat, la Llagosta i l'Empordà. Cal igualment adaptar a l'ample europeu els trams que falten de la xarxa ferroviària entre Portbou i Ulldecona i desdoblar vies entre Castelló i Tarragona, connectar Alacant i València per la costa i unir Lleida al futur corredor.

Les úniques demandes viàries vigents són històriques reivindicacions, com el Quart Cinturó -projectat el 1965 i construït a mitges-, el desdoblament de l'eix transversal -que es vol acabar el juliol del 2013- i el desdoblament de la N-II a les comarques gironines. Aquest últim està paralitzat parcialment i el Govern se'l pot replantejar als trams paral·lels a l'AP-7. Seguiran amb l'oposició, però, de grups ecologistes i ajuntaments que denuncien l'impacte ambiental i el model de creixement basat en carreteres.

La crisi frena obres a les Balears

I qui creia que el retorn del PP al govern balear ressuscitaria les obres mastodòntiques s'equivocava. La crisi pressiona, l'austeritat és més bona bandera i ara es limita a dir que veuria bé el segon cinturó de Palma i l'ampliació del metro fins al Parc Balear d'Innovació Tecnològica. La nova línia de tren, de moment, és història.

 http://www.ara.cat/premium/cronica/corredor-mediterrani-via-morta_0_665933448.html

dissabte, 17 de març del 2012

Les fotos de l'últim afusellat pel franquisme.

MEMÒRIA HISTÒRICA

 

Josep Cruanyes dóna al Museu d'Història les fotos de Txiqui que l'advocat Marc Palmés va fer d'amagat
  
Dues fotos testimonien la mort de Txiqui, l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, poc abans de la caiguda del règim. L'historiador Josep Cruanyes les ha donades al Museu d'Història de Catalunya. 

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(74)

 Espardenyes, sabates i vambes (i 2)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca


 
 Fàbrica vella de Pirelli de Vilanova i la Geltrú a començament del segle XXI. Foto: ARXIU.

De l'edat de pedra al crit d'independència.

 Il·lustració de la contraportada de la reedició del llibre ‘Història de Catalunya

Explicar la cultura al món.

Turistes al Parc Güell, en una imatge d'arxiu Foto: ANDREU PUIG.


Òmnium vol editar un material destinat als turistes que visiten el país perquè coneguin la realitat cultural catalana “sense intermediaris”

L'entitat engega una campanya popular per finançar-ne l'edició

divendres, 16 de març del 2012

Sota Terra 8è Episodi

Balaguer: una ciutat musulmana per descobrir 

Va ser la ciutat musulmana més gran de Catalunya? Balaguer va ser un dels primers lloc on es van agrupar els sarraïns que fugien de les primeres croades dels cavallers cristians de l'època dels comtats dels Pirineus. D'aquesta ocupació, en va néixer un immens camp de refugiats, que aviat es convertiria en una gran ciutat. Però com de gran? Durant tres dies excavarem les restes de la muralla, de les cases, de la necròpolis per conèixer com vivien els habitants d'aquesta ciutat i intentar escatir si va arribar a ser la ciutat àrab més gran de Catalunya. Molta tensió i patiments? agreujats per una pluja torrencial que va fer de l'excavació una autèntica epopeia.






















Una valoració dels 8 programes de la Segona etapa de Sota Terra es possible de fer-la des de diferents punts de vista :

- És un programa divulgatiu de la feina dels arqueòleg. Veiem sovint els arqueòlegs en acció: utilitzen  el pic, la pala, l' excavadora, el georadadar, reconstrucció virtual... 
- Tres dies és un format televisiu que en forces ocasions ens deixa només en les beceroles de l'excavació.
- Els continguts d' un episodi a un altre  també són irregulars. Per posar un exemple el    contextualització històrica en aquest darrer episodi Balaguer: una ciutat musulmana per descobrir és mol acurada i completa. Fins i tot la presència d' un estudiant lleidatà d' història - prcticatant de la reiguó muslmana és un recurs molt interessant... En canvi  l'episodi  Tàrrega, una història sagnant  té un contextualització històrica  força supercial i pobre...Quines raons poden haver en aquests diferències de tractament. La veritat no tinc ni idea...
Finalment des del meu punt de vista  aquests programes volen justificar l' arqueologia com a  ciència...però la història quin paper desenvolupa en relació l' arqueologia ?No pot ser que l'arqueologia sigui una ciència auxiliar de la història..  Aquesta afirmació suposo que no  agradara   gens als arqueòlegs.

Altres referències en aquest bloc : Sota Terra 4t Episodi

dimarts, 13 de març del 2012

El viatge del retaule

Acurat desmuntatge del retaule gòtic de la Paeria amb nou tècnics i guants blancs per evitar qualsevol desperfecte Foto: ACN.

dissabte, 10 de març del 2012

divendres, 9 de març del 2012

La fi de la Transició.








PEDAGOG  

Vaig arribar a Barcelona l'agost del 1976 amb la intenció de fer pedagogia a la Universitat de Barcelona i tornar a casa. No em preocupaven la història o la cultura catalanes. A la universitat es podia estudiar perfectament en castellà i tenia molts amics castellanoparlants amb qui divertir-me. Però un dia vaig decidir que no podia marxar de Catalunya sense conèixer res del país i vaig llogar un pis en un poble on no coneixia ningú, el Masnou. Al cap de poc temps vaig trobar feina a l'escola El Cim de Teià i vaig haver d'aprendre a pronunciar cognoms com Ramentol i Basses. 

L'escola tenia un mestre pagat pels pares que donava unes hores setmanals de català als alumnes. Entre els mestres hi havia una predisposició favorable a integrar el català al currículum. Em vaig apuntar, l'any 1980, al "reciclatge de català" i vaig començar a fer realitat a classe el coneixement del medi. La meva programació d'història de l'agricultura al Maresme va guanyar el premi Baldiri i Rexach l'any 1982. A poc a poc la realitat anava ocupant el seu lloc natural a l'escola. Al mateix temps va tenir lloc la transferència dels funcionaris docents. Al meu sindicat la majoria defensava el Cos Estatal de professors. Em vaig guanyar algunes enemistats en argumentar que l'únic Cos Estatal digne d'aquest nom era el de Rocío Jurado. 

Ara la meva filla és mestra i, òbviament, viu una situació en la qual el català no s'ha d'integrar en cap currículum, perquè el currículum està fet en català. En el procés alguns mestres de la meva generació van abandonar Catalunya i d'altres hem acabant descobrint, ja sense sorpresa, que Catalunya és més que un club. La immersió? Cap problema. El que ens ha de preocupar és el nivell de català i castellà dels nostres nois. No són bons en cap de les dues llengües. Tant se val si comparativament estem millor o pitjor que no sé quina comunitat autònoma. Ens troben per sota del que tenim el deure d'exigir-nos a nosaltres mateixos. El dia que ho aconseguim s'haurà acabat la Transició.

dijous, 8 de març del 2012

Ordre en els museus.

 

Mascarell projecta un nou sistema museístic que dóna més poder al Macba i exigeix als grans centres que rebin més visitants i generin més recursos propis

 


Maria Palau
 
Quatre anys després que el govern del tripartit presentés el seu Pla de Museus, el Departament de Cultura que lidera el conseller Ferran Mascarell va revelar ahir els continguts del seu Pla de Museus. Diferències? Poques, però alguna de rellevant. En essència, va allà mateix: cal fer una vegada per totes una renovació profunda en els museus.

El nou projecte respecta el model de quatre museus nacionals que han de dur la iniciativa i vertebrar les estratègies del conjunt de museus del país. Però els tòtems d'aquestes quatre constel·lacions de museus no són ben bé els mateixos que havia previst l'anterior pla: Mascarell dota el Macba d'un accentuat poder, fins al punt que, sense ser-ho, passarà a exercir un rol de museu nacional. Els altres tres museus de referència seran el MNAC, el Museu Nacional de Ciències Naturals i un nou Museu Nacional d'Història que, en esperit, és calcat del polèmic Museu Catalònia que es va inventar el conseller Joan Manuel Tresserras.

Moltes exigències
En el que sí va més enllà Mascarell és en el “rendiment” d'aquest nou sistema d'ordenació dels museus, que no estarà desplegat del tot fins al 2020. El conseller assegura que serà “molt exigent” amb els museus capçalera perquè assumeixin el paper de tuteladors dels museus associats i perquè es prenguin “més” seriosament la seva gestió. Els ho exigirà en els contractes programa que se signaran enguany mateix. Les regles del joc han de quedar “ben clares” des del començament, emfasitza el conseller.

El Departament de Cultura, i més concretament la futura Agència Catalana del Patrimoni Cultural, que es constituirà al juliol, vol que els principals museus es posin les piles per generar més recursos propis. I els objectius ja estan marcats: als 22 milions de visitants que reben ara els més de cent museus catalans, se n'hi hauran de sumar tres fins arribar als 25, des d'ara i fins al 2014. Aquí el MNAC haurà de fer una aportació de nous públics significativa. Mascarell ja ha dit que el museu del Palau Nacional ha de duplicar el seu registre de visitants, fins al milió.

Una altra via que s'explorarà sí o sí per augmentar els recursos és el patrocini. El repte és ambiciós, però motivador per rellançar els museus: d'aquí dos anys, s'han d'haver aconseguit tres milions d'euros addicionals de finançament privat.

L'art és “de tots”
Altres temes que s'arrosseguen des de fa temps i en què el pla vol posar
ordre són el de les disperses col·leccions nacionals d'art, que es convertiran en una única col·lecció “a disposició de tots els museus”, i no només dels que en custodien les obres, i
el de l'anhelada col·lecció nacional de fotogra-fia, que es crearà entre aquest any i el que ve.

El pla també posa atenció en els dipòsits d'art i arqueologia (el d'arqueologia, per exemple, es concentrarà al complex de la Tabacalera de Tarragona, on també s'emplaçarà el futur museu d'arqueologia, que segons el pla s'obrirà el 2017). I estableix un altre entramat de xarxes territorials (una per demarcació) per revitalitzar els museus locals.

Molta feina a fer, sens dubte. El Pla de Museus és, de moment, un document de base que ara inicia un recorregut de debat amb la Junta de Museus i el sector. Caldrà veure com respon ara el sector al controvertit projecte del nou Museu Nacional d'Història, per al qual s'ha de pensar “un concepte” que articuli la suma de tres museus: dos de nacionals (el Museu de la Ciència i la Tècnica i el Museu d'Arqueologia) i un de no nacional (el Museu d'Història). I si l'Ajuntament de Barcelona ho accepta, també integrarà el Museu Etnològic.

El “concepte” d'aquest museu es treballarà sense gaires presses, ja que el termini que es fixa Cultura és el 2019, quan l'actual Museu d'Història haurà de deixar el Palau de Mar perquè s'acaba el contracte
de lloguer. Ahir, per distanciar-se del seu antecessor, Mascarell ho va fer així: “Abans que parlar de noms i d'edificis, a nosaltres ara el que ens preocupa és
gestar el seu relat.”

Mascarell no opina “de moment” del cas Xavier Solà


Ferran Mascarell no té “de moment” una opinió clara sobre els polèmics negocis que el seu número dos, el secretari general del Departament de Cultura, Xavier Solà, va fer quan ocupava el càrrec de cap dels serveis jurídics de l'Associació Catalana de Municipis (ACM). “Des del punt de vista de la feina que ha fet els últims catorze mesos, no hi puc fer cap objecció i la valoro molt positivament”, va emfasitzar ahir Mascarell, molt serè i decidit en les seves declaracions. De l'etapa “anterior” de Xavier Solà, el conseller de Cultura va dir que en té dues versions (la que ha publicat el diari El País i la que li ha donat el mateix Solà). I ara està processant tota la informació. “Encara m'he de fer la composició dels fets. De moment no
la tinc, però quan la tingui l'explicaré”, va assegurar.

Ordre en els museus

dilluns, 5 de març del 2012

Cultura i cuina jueva.


El mercat artesanal, ahir a Besalú, amb les animacions que es podran veure cada diumenge  de març.

Besalú - Esteve Carrera 
 
Els bunyols de Hanukkà, les rosques de taronja, el pastís de nous i taronja o les orelles d'Aman són alguns dels dolços que van associats a les celebracions del calendari de la tradició jueva (festes de la Hanukà, de la Pésah o del Purim), i que es podran descobrir cada diumenge de març en els cinc restaurants de Besalú que s'han adherit a la programació Besalú, ciutat jueva.

Per anar fent boca, els cinc establiments (Cal Oliveras, Fonda Siqués, Can Quei, Cúria Reial i Pont Vell) van oferir ahir una degustació d'alguns d'aquests pastissets en l'acte d'inauguració d'aquest mes de març dedicat al passat jueu de la vila comtal. A més d'aquests postres, els cinc restaurants oferiran plats tradicionals de la cultura sefardita assentada a Besalú durant els segles XIII i XIV, com ara mussaca, xai amb dàtils, hummus i pasta fil·lo amb albergínies i formatge de cabra o xai al forn amb confitura d'albercoc, entre altres propostes.

Per completar la immersió en l'antiga ciutat jueva, un mercat artesanal animarà els carrers d'aquests diumenges de març i el tiquet de restaurant donarà opció a un descompte de 3 euros en l'entrada de les visites teatralitzades Un call de llegenda que es van iniciar ahir i que cada diumenge a les 12.00 h i les 17.00 h faran reviure els espais més emblemàtics d'aquest passat a Besalú: l'antiga sinagoga i el micvé, l'únic bany ritual de la tradició jueva que s'ha pogut recuperar al dia d'avui a l'Estat espanyol.

La jornada inaugural d'ahir també va incloure una conferència de Lídia Donat dedicada a la ketubà de Besalú (una acta matrimonial jueva del segle XIV) i va comptar amb la presència de Ferran Bel, president de torn de la Xarxa de Calls i alcalde de Tortosa. L'alcalde de Besalú, Lluís Guinó, va aprofitar els actes de la jornada inaugural per suggerir que d'alguna manera es puguin distingir els calls catalans –entre els quals els gironins de Besalú, Castelló d'Empúries i Girona– en el marc d'aquesta xarxa estatal.
Darrera actualització ( Dilluns, 5 de març del 2012 02:00 ) 
  
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/514476-cultura-i-cuina-jueva.html

Moltes poblacions celebren   fires i festes amb un base històrica o relacionada amb el seu  patrimoni arqueològic o arquitectònic. Per exemple  Besalú amb la cultura i cuina jueva o l'Escala amb el Triumvirat  - cultura romana,grega i ibèrica (Indiketa)

Sota Terra 7è Episodi



 

 

 

 

 

Drassanes de Barcelona: Una joia gòtica. 

De quina època són, realment, les Drassanes? En diferents gravats històrics, les Drassanes gòtiques de Barcelona apareixen representades de manera diferent a l'actual. Fins i tot en una situació diferent de l'actual. L'equip de "Sota terra" treballa per tal de saber si les actuals Drassanes són les que va construir Pere el Gran -com sempre s'ha dit- o si han patit alguna modificació important al llarg dels anys.

L'Arqueologia al El Punt /AVUI

La feina de l'arqueòleg no es limita a excavar

 

 
Un dels tècnics de Janus SL, ‘siglant' algunes de les peces trobades Foto: MANEL LLADÓ.

 

Es consolida la recerca arqueològica

Més restes neandertals a Domeny i Sant Gregori

diumenge, 4 de març del 2012

Per què Síria no ens commou?

 JOAN B. CULLA

 










En un article publicat aquí mateix fa nou mesos (Estrabisme moral , 25 de juny del 2011) vaig subratllar el vergonyós silenci d'una certa esquerra catalana davant la brutal repressió amb què la dictadura de Baixar al-Assad estava intentant esclafar la primavera democràtica siriana . Els lectors em disculparan la insistència però, sis o set mil morts més tard, i quan està a punt de complir-se un any des del començament de la revolta, constato que el mutisme comprensiu de la immensa majoria dels nostres progressistes oficials davant del bany de sang persisteix. En una ciutat on, encara recentment, un cicle de conferències de perfil acadèmic sobre l'Estat d'Israel va ser boicotejat per alguns activistes, enmig d'una opinió publicada tan procliu a denunciar genocidis i crims de guerra quan els morts són palestins, i els projectils, israelians, no sembla que l'actuació dels pretorians d'Al-Assad al llarg de dotze mesos hagi desvetllat cap emoció especial. Res capaç d'omplir de manifestants ni un raconet de la plaça de Catalunya.

El perquè té a veure -o així m'ho sembla- amb els arrengleraments internacionals de la dictadura siriana i amb les afinitats i simpaties que provoquen. Com és ben sabut, el règim de Damasc compta amb la protecció de la Xina encara comunista, de la Rússia putinista i de l'Iran teocràtic (un estrany tercet unit per la fòbia a la llibertat), a més de gaudir del suport fervorós d'Hugo Chávez: el veneçolà ha visitat oficialment Síria tres vegades (2006, 2009 i 2010) i, tan bon punt començà la revolta, va córrer a expressar la seva simpatia envers "el nostre germà Baixar", perquè -va escriure a Twitter- "Síria és víctima d'una escomesa feixista". 

Per si això no fos prou, el dividit comunisme sirià forma part de la base política de la dictadura -l'anomenat Front Nacional Progressista- i, després de mesos de matances quotidianes, segueix descrivint la situació com un atac de "les forces obscurantistes", "d'organitzacions armades terroristes", contra "el règim sirià antiimperialista", contra "un país que té una postura clara enfront de l'imperialisme i el sionisme i dels seus plans expansionistes a la regió, un país que dóna suport als moviments de resistència i d'alliberament".
En resum: la brutal tirania del clan Al-Assad se sustenta sobre un partit, el Baas, autodescrit com a socialista i que fa tot just cinc anys rebia fraternalment i càlidament, per exemple, una alta delegació del PSC. A més, té el suport crític dels comunistes locals i, per extensió, la indulgència antiimperialista de tots els que, arreu del món, encara combreguen amb aquesta ideologia. I, a sobre, compta amb el suport més o menys entusiasta dels governs bolivarians de l'Amèrica Llatina, encapçalats per la Veneçuela de Chávez i el seu "socialisme del segle XXI". 

Es clar que, en aquestes condicions, el magma de la solidaritat internacionalista existent a casa nostra ha restat passiu o indiferent davant l'escalada assassina de Baixar al-Assad contra el seu propi poble: gairebé totes les famílies doctrinals, grups i grupets que componen aquell magma, se senten identificades o vinculades amb alguna de les forces planetàries que encara sostenen al tirà de Damasc: amb els governs rus i xinès, que -per interès propi- planten cara a la influència nord-americana a l'Àsia i al Pacífic; amb el chavisme i els seus satèl·lits llatinoamericans, que lliuren batalla contra l'imperi en aquell subcontinent; amb els moviments d'alliberament arabomusulmans situats en primera línia de combat contra l'enemic sionista… ¿Com podrien els habituals promotors de manifestacions sobre l'Iraq o Palestina mobilitzar-se ara contra Al-Assad, el protegit de Teheran, el protector de Hamàs i de Hezbol·lah? Seria fer el joc a la reacció imperialista i a l'agressió sionista… 

Aquest raonament explica que, després de dotze mesos, de vuit mil morts, de noranta mil desplaçats o refugiats, etcètera, Catalunya no hagi conegut cap concentració de protesta rellevant, ni cap manifest d'intel·lectuals, ni cap posicionament dels partits d'esquerres, ni tot just una desena part dels articles de denúncia que va suscitar en vint-i-tres dies l'operació israeliana Plom Fos contra Gaza. Aquesta mateixa lògica explica -i és tan sols un exemple- que, dues setmanes abans de desaparèixer, aquell que passava per ser el diari més progressista i d'esquerres dels quioscos espanyols concedís una pàgina sencera a l'ambaixador sirià a Madrid perquè justifiqués els "actes d'autodefensa" de les seves tropes. Això, un diari que tenia desterrada de les seves columnes -ho afirmo amb coneixement de causa- la més mínima opinió comprensiva envers Israel. 

  http://www.ara.cat/premium/debat/que-Siria-no-commou_0_657534249.html


Aquest article de JoanB.Culla el "penjo" en el meu bloc  en primer lloc per provocar el debat dels pacifistes i antiimperialistes catalans  interessats només en un "bàndol". Sempre haurà aquelles persones que estigmatitzaren a Joan B.Culla per la seva simpatia per la causa convergent... És un  treballador  en la seva producció científica , força mediàtic i  en algunes ocasions desenvolupa el "rol d' opinador" - ecs!!   , però  no el desqualificarem  envidentement per les seves simpaties amb l'Estat Israel , amb els jueus o el sionisme. 


 Per què Síria no ens commou? ZOHRA BENSEMRA / REUTERS

dissabte, 3 de març del 2012

Per què som tan corruptes?




Quan es va destapar el cas Millet la Presidència va fer pública una declaració que en essència tenia dos punts. Un: que havíem de confiar en les institucions. I dos: que es tractava d'un cas aïllat. Suposo que en aquests casos els governs han de seguir el manual i donar un "missatge de tranquil·litat", però si ho pensem bé va ser la menys creïble de les reaccions possibles. ¿Per què hauríem de confiar en les institucions quan Millet, durant anys i anys, havia viscut impunement fent martingales amb aquestes mateixes institucions? I dos: ¿si els Mossos admeten que només enxampen entre un 10% i un 15 % dels carteristes de la Rambla, que són uns xoriços de barri magre, per què hauríem de suposar que Millet era un cas aïllat, quan la gent com ell coneix tots els amagatalls i esvorancs de la llei? 

La corrupció té una història. Podem pensar que simplement hi ha gent bona i gent dolenta o podem intentar esbrinar si darrere d'aquest fenomen desastrós s'hi amaga alguna causa més profunda. ¿Catalunya és un país corrupte? La pregunta no té gaire sentit, però sí que podem fer una afirmació irrefutable: Catalunya és més corrupta que, per exemple, Noruega i Alemanya. Per què? 

Avui dia la nostra concepció sociològica encara és essencialment marxista. És a dir, la societat entesa com una piràmide amb els rics a dalt i els pobres a sota, distribuïts en capes. Segons la dreta, aquestes classes socials han de mantenir relacions de col·laboració; segons l'esquerra, el que fa avançar la societat és, justament, el conflicte entre classes. Deia Montaigne que la finalitat de la política és evitar la guerra civil, així que dreta i esquerra s'han posat d'acord per gestionar les seves diferències mitjançant normes pautades: els tribunals de justícia i l'exercici de drets socials, com el de vaga. 

Tot això és cert, tan cert com que Marx era un centre europeu que mai no va entendre el món mediterrani. Per a Marx la història la crea la pugna entre classes, com ho demostra, afirma al Manifest comunista , l'eterna disputa entre patricis i plebeus a l'antiga Roma. És gairebé risible, però dels mil anys d'història de la vella Roma només hi ha haver conflicte classista els primers dos segles. La resta és una successió inacabable de guerres civils que no tenen res a veure amb el teorema marxista. Hi havia tants pobres en el bàndol de Cèsar com en el de Pompeu, tants rics partidaris de Pompeu com de Cèsar, o gairebé. 

En el món mediterrani antic el que estructurava la societat eren les relacions de patronatge. És a dir, el pobre ofereix al dominus la seva fidelitat, i ho fa a canvi de favors. És un vincle tan poderós que es perpetua al llarg dels segles, de Cadis al Líban, de Trípoli a Marsella. O sigui, una organització social en què l'estructura no és horitzontal sinó de franges verticals. Al nord d'Europa el capitalisme destrueix aquests lligams ja al segle XIX. Al Mediterrani perviuran amb molt més vigor. 

Un periodista mallorquí em parlava d'un polític i constructor sense escrúpols. Ara bé: al seu poble no hi havia ni un aturat, almenys entre els naturals. És això. Qui denunciarà les martingales d'aquest individu quan tot el poble en treu algun profit? I cito Mallorca com podria dir València, Vic o qualsevol altre lloc. Com és lògic, l'estat modern veurà en les relacions de patronatge un enemic que li disputa àmbits de poder. I li sobraran raons. Per això les combatrà. De fet, la màfia italiana no és res més que una forma degenerada de patronatge. 

Si acceptem aquesta visió, doncs, un corrupte no és només un individu que accepta diners a canvi d'un servei il·legal. Relacions corruptes serien totes aquelles en què el mèrit és suplantat per l'amistat. És a dir, no donem una feina o un premi al més ben dotat o a qui més s'ho mereix, sinó al més proper. Pot semblar banal; a la pràctica té efectes devastadors. És possible que vostè no conegui cap empresari corrupte. Però segurament coneix aquell porter de discoteca que deixa entrar gratis els seus amics. I ningú l'hi retreu. Això és corrupció amb complicitat social. 

Per què als Països Catalans no existeix una màfia amb pistoles i escenes truculentes? Perquè aquí el tradicional sistema de patronatge ha optat per una estratègia d'adaptació diferent. Enfrontar-se a l'Estat implica una lluita duríssima, així que els nostres corruptes han preferit infiltrar-s'hi. En lloc de crear una estructura paral·lela al govern han parasitat un instrument, els partits polítics, i operen des de dins. O sigui, porters de discoteca a l'engròs: tu entres, tu no. 

No és que no tinguem una màfia autòctona, és que la tenim instal·lada al poder. 

http://www.ara.cat/premium/debat/que-tan-corruptes_0_656934303.html

En aquest article l' antropòleg i escriptor ens dona  la seva interpretació sobre l' origen de la corrupció als Països Catalans i a la resta dels territoris del sud d'Europa: Espanya, Itàlia,Grècia..