El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 29 de desembre del 2013

Recreacióhistòrica La Granadella reviu els bombardejos Del 1938

 
Cinc bombardejos diaris 

"Les màquines de guerra no es cansen de vomitar foc i metralla. Per la remor que sentim, deu ser quelcom infernal. Diuen si tot això és per prendre la Granadella, posició estratègica i nus de carreteres de gran importància. De segur que aqueix poble quedarà desfet", escrivia al seu diari el desembre del 1938 el metge de l'exèrcit republicà Pere Tarrés. Ahir aquesta població de les Garrigues va reviure els fatídics bombardejos que el 1938 van assolar la població, situada entre els fronts de l'Ebre i el Segre. Durant la batalla, la legió alemanya Cóndor hi feia uns cinc bombardejos diaris, durant els quals els veïns es refugiaven a les coves i refugis excavats a la roca. 

Recreació de les escenes de pànic 

La població va reobrir un dels refugis antiaeris, on després es va construir un escorxador, i va recrear aquells dies de desembre del 1938 amb ferits, hospitals de campanya i, fins i tot, reproduint el so dels avions alemanys. La recreació la van fer voluntaris del municipi, un grup de teatre, i el grup de recreació de la Batalla de l'Ebre. Els veïns es van vestir com els seus avantpassats, de soldats i d'infermeres. "La Granadella va ser una de les últimes places fortes de la resistència, aquí els franquistes es van fer forts amb una metralladora des del campanar", va recordar l'alcalde, Carlos Gilbert. Ara la Granadella vol posar en marxa una exposició itinerant per donar a conèixer els fets i els refugis del poble, descoberts fa dos anys.

Els millors còmics del 2013

  XAVI SERRA

'Los surcos del azar'

El creador d'Arrugues i El invierno del dibujante explica en aquesta novel·la gràfica la història de La Nueve, una companyia de vehicles blindats de l'exèrcit francès formada per soldats espanyols del bàndol republicà que, perduda la Guerra Civil, van continuar la lluita contra el feixisme durant la Segona Guerra Mundial. El dantesc final de la Guerra Civil al port d'Alacant i l'alliberament de París són dues de les millors escenes que ha donat el còmic aquest 2013.


http://cultura.elpais.com/cultura/2013/12/17/actualidad/1387288446_136765.html

La llei truncada de Federica Montseny


Federica Montseny, ministra de Sanitat, intervenint en un míting l'any 1936. 

La norma republicana redactada per Félix Martí Ibáñez, validada pels consellers Pere Herrera (Sanitat i Assistència Social) i Rafael Vidiella (Justícia), signants del decret amb Josep Tarradellas, serviria després de base al govern socialista de Francisco Largo Caballero per aprovar una norma per a tot l'Estat, la primera que es plantejava a Espanya. 

L'encarregada d'emprendre aquella iniciativa durant la Segona República espanyola va ser la també membre de la CNT Federica Montseny, en aquell moment ministra de Sanitat. Montseny, la primera dona ministra de l'Europa Occidental, va exercir de titular del ministeri des del novembre del 1936 fins al maig del 1937, i va haver de lluitar amb companys del seu propi govern per convèncer-los de la necessitat de portar a terme aquella reforma. També va plantejar obrir espais d'acollida per a infants o menjadors per a embarassades, on poguessin tenir una bona alimentació. 

La seva sortida de l'executiu espanyol, després dels Fets de Maig del 1937, va truncar un projecte que no arribaria a aplicar-se. El franquisme va esborrar tots aquells canvis. Federica Montseny hauria d'esperar gairebé cinquanta anys per comprovar que el dret a l'avortament fos reconegut a l'estat espanyol.

Quan la Generalitat republicana permetia avortar

La llei redactada per Félix Martí Ibáñez, aprovada el 1936, era molt més progressista que la de Gallardón 
JOAN SERRA 

 Grup de nedadores el 1933. A l'esquerra, la nedadora catalana Carmen Soriano. 


Si hagués pogut escoltar l'argumentari d'Alberto Ruiz-Gallardón el 20 de desembre, quan el ministre de Justícia va validar el seu avantprojecte de llei de protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada -la polèmica reforma de la llei de l'avortament del PP-, Félix Martí Ibáñez hauria quedat estupefacte. Martí Ibáñez era un metge anarquista, militant de la CNT, que va ser director general de serveis sanitaris i socials de la Generalitat presidida per Lluís Companys. Com molts catalans, va haver de fugir a l'exili per l'avenç de les tropes franquistes a finals del 1938: va creuar la frontera a peu, esquivant els camps de concentració, primer en direcció a París i més tard als Estats Units, on faria vida fins que va morir el 1972 a Nova York. Aquest facultatiu nascut a Cartagena, fill del pedagog valencià Félix Martí Alpera, va ser l'autor de la primera llei de l'avortament de Catalunya, aprovada per decret de la Generalitat el 25 de desembre del 1936, quan la Guerra Civil ja s'havia iniciat.

Aquella era una de les lleis més avançades d'Europa i atorgava a la dona la capacitat de decidir sobre el seu propi cos, tot el contrari del que planteja la reforma de l'executiu de Mariano Rajoy. La normativa redactada per Martí Ibáñez, publicada al Diari Oficial de la Generalitat el dissabte 9 de gener del 1937 amb la firma de Josep Tarradellas com a conseller primer, mai va poder-se aplicar plenament per la victòria del franquisme. Durant el poc temps que va tenir responsabilitats al Govern, el metge anarquista va impulsar una àmplia reforma per reorganitzar la sanitat catalana, en un moment en què la tuberculosi i les malalties de transmissió sexual s'estenien entre la classe obrera, i eren habituals els avortaments clandestins. Martí Ibáñez va obrir centres d'informació sexual per a joves, va dedicar grans esforços a la lluita contra les malalties venèries, com la sífilis, i va desplegar recursos en l'atenció als tuberculosos. 

La dona decidia

El seu gran mèrit, però, va ser la legislació d'interrupció de l'embaràs. La regressió legislativa formulada pel PP, que ha tornat a esglaiar els col·lectius que havien lluitat pels drets de les dones en els primers passos de l'etapa democràtica, és encara més profunda si s'analitzen les diferències amb aquella norma catalana de l'etapa republicana. La primera llei de l'avortament de Catalunya pretenia acabar amb la mort de dones que intentaven aturar l'embaràs de manera clandestina, així com amb l'abandonament de nadons. La dona podia decidir avortar, per voluntat pròpia i sense pressions externes, durant les primeres 12 setmanes de gestació, i disposava dels hospitals, clíniques i institucions sanitàries de la Generalitat per fer-ho. 

La dona decidia sobre el seu propi cos. Als motius mèdics, com la salut de l'embarassada i l'estat de l'embrió, s'hi afegien arguments ètics. En l'article 2 de la llei se citava: "Es consideraran motius justificats per a la pràctica de l'avortament, les raons d'ordre terapèutic, eugènic i ètic". Martí Ibáñez defensava que la dona havia de poder escollir si volia ser mare o no, i que la legislació havia de permetre avortar per raons terapèutiques, quan la vida de la dona o la criatura estaven en perill, i per raons eugèniques, perquè controlar el creixement de la població revertia en una millora de les condicions de vida dels treballadors, un argumentari defensat per determinats corrents anarquistes. La llei no permetia avortar més d'una vegada a l'any, amb l'excepció d'una justificació terapèutica.

Exactament 77 anys després de l'aprovació de la primera llei catalana, Gallardón ha posat sobre la taula una norma de supòsits que modifica el concepte de base de les lleis progressistes que s'han estès per Europa: la dona ja no exerceix l'avortament com un dret sinó que ha d'argumentar els motius per interrompre l'embaràs. 

Crítiques des d'Europa

L'avantprojecte de llei que tot just inicia el tràmit parlamentari és més restrictiva que la del 1985 i liquida la normativa de terminis del 2010, que permetia a la dona frenar el procés amb total llibertat durant les primeres 14 setmanes de gestació. La victòria de l'ala dura del PP (les tesis del sector més conservador han tensat les costures del partit en els últims mesos) ja ha sigut llegida amb incomprensió des d'Europa. Ho demostra la carta remesa per la portaveu del govern francès, Najat Vallaud-Belkacem, ministra de Drets de les Dones, al seu homòleg Gallardón, en la qual li expressava la seva inquietud pel canvi normatiu. "És terrible veure que en un país com Espanya, que en aquests últims anys s'havia convertit en una referència per als que lluiten contra la violència envers les dones, es disposi a conèixer una reculada en matèria de dret a disposar del propi cos", va afirmar. També l'editorial del conservador The Times advertia que la proposta de Gallardón era "una mala llei que tindrà conseqüències lamentables". Segons el rotatiu anglès, la normativa erosiona el "pluralisme, restringeix llibertats, endarrereix la posició de la dona en la societat espanyola, malmet la vida familiar i infringeix danys psicològics i físics a les dones". Una clatellada al govern espanyol, que planteja una llei de l'avortament que el 1936 ja hauria semblat antiga.

dissabte, 28 de desembre del 2013

Ara toca segrestar la història

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4164212/toca-segrestar-historia.html

Dietmar Post: "Van enganyar els colons des del principi"

Va descobrir el nom de Llanos del Caudillo viatjant per una autopista de Castella-la Manxa.

Sílvia Marimón 

Quan el vam visitar vam descobrir un poble artificial. Tot era nou. No té res a veure amb la resta de pobles de Castella. No va ser fàcil que la gent parlés amb nosaltres. Molts encara tenien por. Amb un dels personatges vam trigar quatre anys a poder parlar-hi. Hem donat veu a tothom, tant a les víctimes com als que defensen Franco. 

Han investigat durant més de deu anys el passat de les colònies franquistes. Què han descobert?

Va ser un engany des del principi. Mentre gravàvem, el 2008, van fer tasques de neteja en una finca que hi ha a dos quilòmetres de Llanos del Caudillo. Era la finca on es reunien els caps del poble per fer festes durant el franquisme. És a dir, el capellà, l'alcalde del partit únic, els majorals i alguns dirigents falangistes. Era una finca luxosa: als anys 50 tenia piscina! Allà van trobar-hi una pila de documents. Els anaven a cremar, però els vam poder salvar. Els documents constaten la vigilància a la qual eren sotmesos els colons. Els vigilaven i anotaven diàriament el que feien. Van prometre als colons que si entregaven el 51% de la collita durant 25 anys, els donarien la casa i sis hectàrees de terra. No ha estat així. Algú va marxar amb els diners. 

El film incomoda els espanyols?

Sí. Van voler segrestar el film abans de l'estrena al festival de cinema de Valladolid. Crec que el rebuig es produeix perquè revela la ignorància que tenen els espanyols de la seva pròpia història. 

¿Es podrà tornar a veure Los colonos del Caudillo a Espanya?

Farem una projecció a l'abril a Llanos del Caudillo. Després volem organitzar un cine ambulant a l'estil de les missions pedagògiques de la Segona República, als anys 30. Anar amb la pel·lícula a cinemes, centres culturals, escoles, universitats... i organitzar debats i taules rodones.

Franco resisteix als pobles i als carrers

Un film qüestiona el coneixement de la història dels espanyols 

 LES COLÒNIES DEL DICTADOR Franco va inaugurar la colònia de Bardena del Caudillo, a la província de Saragossa, l'abril del 1959. 


Franco perseguia una utopia: en ple segle XX volia que Espanya tornés a l'Edat Mitjana. Amb aquest objectiu va crear 300 pobles amb noms com Llanos del Caudillo i Villafranco del Guadiana. "Nuestro fin es dar tierra a los campesinos, crear un hombre fascista antiurbano y antiobrero, apegado a la tierra, temeroso de Dios y devoto al régimen ", escrivien els responsables de l'Instituto Nacional de Colonización. Amb la mort del dictador i les primeres eleccions democràtiques, la majoria d'aquestes colònies van votar massivament les esquerres. Però molts no volen renunciar al nom que els va donar Franco. Llanos del Caudillo a Ciudad Real, Águeda del Caudillo a Salamanca, Villafranco del Guadiana a Badajoz i Bembézar del Caudillo a Còrdova continuen homenatjant el dictador. No és l'únic llegat del franquisme. Només a Castella-la Manxa hi ha 700 carrers amb el nom de José Antonio Primo de Rivera i 500 dedicats a Francisco Franco. 

El 1999 l'alemany Dietmar Post va veure, viatjant per una autovia de Castella-la Manxa, el cartell de Llanos del Caudillo. El va impactar: això seria impensable al seu país. Catorze anys després, Post i la manxega Lucía Palacios van estrenar al Festival de Cinema de Valladolid el documental Los colonos del Caudillo. No és tan sols la història dels colons, dels seus fills i néts. La investigació dels dos cineastes és també una reflexió sobre la memòria i la interpretació del passat. "El nostre film incomoda molt. Els espanyols ignoren el seu passat. D'alguna manera, la versió que Franco va voler donar de la història encara perviu. Aquest és el seu triomf", diu Post. Quan Franco va guanyar la Guerra Civil, pràcticament l'endemà va canviar el nom dels carrers i de les places. La plaça 14 d'Abril va passar a ser la plaça del Caudillo. La democràcia no ha tingut tanta pressa. La simbologia franquista es pot veure arreu del país. "Fins al 1997 els llibres de text per a les escoles no deien cop d'estat sinó aixecament nacional. Tampoc deien dictadura sinó règim autoritari, i associaven la II República amb el caos", assegura Post. 

En una enquesta del 2000, amb motiu del 25è aniversari de la mort de Franco, un 45% dels espanyols consideraven la dictadura com una etapa amb les "seves coses dolentes i bones". El documental de Post i Palacios mostra com els infants, a l'escola de Llanos del Caudillo, voten sobre si mantenir el nom del dictador o no. Guanya el sí. "Ell, per dir-ho d'alguna manera, és qui ens ha donat la vida", reflexiona una nena. Franco va ser un gran manipulador: al llarg de la seva llarguíssima vida es va dedicar a reescriure la història. Si durant la guerra volia que el representessin com el rei guerrer, més tard va ser el pare i l'avi bondadós que es preocupava pel benestar dels espanyols. Es va dedicar a eliminar qualsevol oposició: va enviar l'enemic a les presons, a l'exili i als cementiris. 

El 31 d'octubre del 2007 es va aprovar la llei de memòria històrica. No ha servit per treure dels cartells els noms dels generals franquistes més sanguinaris. Tampoc per investigar les fosses comunes on hi ha enterrades prop de 140.000 persones. "La llei regula, però no hi ha una conseqüència jurídica si no es compleix", explica el director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos. Eliminar o no els símbols franquistes és competència de les diferents administracions públiques. Molts ajuntaments han decidit mantenir-los. "No hi ha una consciència de tot el mal que va fer la dictadura, perquè hi un gran desconeixement del passat", argumenta Palou-Loverdos. "Durant la Transició es va segellar un pacte de l'oblit. També es va aprovar una llei d'amnistia que impossibilita investigar els crims franquistes", afegeix el director del Memorial. Les Nacions Unides, de manera reiterada, han demanat a l'Estat que derogui la llei d'amnistia del 1977. L'organisme internacional considera que aquesta llei, nascuda a la Transició i que no permet investigar els crims franquistes, no respecta el dret internacional. Però ni el govern ni la justícia espanyola estan disposats a canviar ni una coma d'una llei anterior a la Constitució.

A Catalunya s'han censat 3.647 símbols franquistes

Sense canvis al Valle de los Caídos 

El Valle de los Caídos, una icona franquista que van construir presos polítics convertits en esclaus, es finança amb diner públic. Creat per immortalitzar la victòria franquista, el govern de Mariano Rajoy no té cap intenció de canviar la seva significació. El novembre del 2011 un comitè d'experts va aconsellar transformar-lo. "Es va plantejar convertir-lo en un centre d'interpretació, un símbol com ho poden ser els camps de Mauthausen i Auschwitz, però el govern espanyol no n'ha fet ni cas", diu el director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos. També es volien dignificar les tombes de 33.847 morts que hi ha allà enterrats, molts dels quals republicans que hi van ser traslladats sense el permís de les famílies. No es farà, ni tampoc es traslladarà el cos de Franco a un altre lloc. A l'agost, el govern espanyol va ratificar la seva decisió de no fer res amb l'argument que no vol reobrir velles ferides.

El monument de Tortosa

El PP i CiU es van aliar el 2010 per salvar el monument de ferro de 45 metres que hi ha a l'antic pont de la Cinta de Tortosa. Encarregat per commemorar el 25è aniversari de la Batalla de l'Ebre, es va inaugurar el 1966. A aquesta icona franquista s'hi han fet modificacions. El 1980 es va treure el Víctor (anagrama personal de Franco) i la dedicatòria "Al Caudillo de la Cruzada ". El 2008 es van treure tres plaques que commemoraven la inauguració del monument.

El grafit de Caseres

El 1938 els soldats franquistes van estampar a la façana d'una casa de Caseres (Terra Alta) l'efígie del seu heroi: Francisco Franco. La cara del dictador, pintada en color negre, encara es pot veure i es conserva sense cap modificació. Les tropes acostumaven a anar armades amb plantilles de Franco, José Antonio i Mussolini, i dibuixaven les seves cares, amb el jou i les fletxes i lemes que recordaven als vianants que ara ja eren a " España, una, grande y libre ".

El carrer dels Caiguts

Moltes poblacions encara mantenen en el nomenclàtor la simbologia del jou i les fletxes. A Calafell (Baix Penedès) es pot veure la placa del carrer dels Caiguts i, a sota, repintada de blanc pel veí de la casa, la versió en castellà: Calle de los Caídos. Fa referència a l'homenatge que el consistori franquista va fer als morts del bàndol nacional. El nom del carrer dels Caiguts va substituir, durant la dictadura, el nom de carrer del Viola en referència a la casa que hi ha. 

El paviment d'Olesa

A Olesa de Montserrat encara es conserva una creu de grans dimensions (de 4 per 2 metres) al paviment de marbre del cementiri vell. La creu està dins un rectangle i a cada costat de la creu hi ha els noms dels caiguts d'Olesa de Montserrat del bàndol franquista. A sobre de la creu s'hi pot llegir: " Por Dios y por España ". I a sota: " 1936-1939. Presentes ". La creu és al terra de la capella del cementiri vell i es va construir el 1939.

dimarts, 24 de desembre del 2013

20 de desembre del 2013 L'home que va salvar vides a l'Ebre

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/702721-lhome-que-va-salvar-vides-a-lebre.html

20 de desembre del 1938 Paisatge després de la derrota

Per garantir la defensa de Catalunya davant la imminent ofensiva franquista després de l'ensulsiada de l'Ebre, calien homes, armes i temps, i mancaven totes tres coses

Corbera d'Ebre, la imatge de la destrucció després de la batalla de l'Ebre Foto: Elisabeth Magre.


Retirada de les tropes republicanes



L'ofensiva final contra Catalunya Guerra, exili i dictadura

Coincidint amb el 75è aniversari, recordem en una sèrie de 101 capítols com va ser l'ofensiva final de les tropes franquistes contra Catalunya i l'inici de la repressió i de la dictadura

“Va ser una època dolorosa, de foscor, repressió, injustícia i fam”

JOAN VILLARROYA 
 
 “La classe mitjana republicana, progressista, identificada amb la llengua i la cultura, va ser atacada d'arrel" “Va ser terrible quan molts es van adonar que no tornarien”

 Joan Villarroya dirigeix la sèrie ‘Diari d'una ocupació', que comença demà Foto: ANDREU PUIG.

dissabte, 21 de desembre del 2013

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(154)

1714: abans i després

Professor de Política Econòmica de la UB -

 Presentació de la minisèrie 1714 al Centre Cultural del Born. Foto: ARXIU/ ALBERT SALAMÉ.

divendres, 20 de desembre del 2013

L'atemptat a Carrero Blanco: cas obert

Manuel Cerdán revela nous detalls de la conspiració que va matar el delfí de Franco avui fa 40 anys

 L'atemptat a Carrero Blanco: cas obert 

El 20 de desembre del 1973, avui fa quaranta anys, a les 9.36 del matí, una bomba va fer sortir volant el cotxe en què viatjava el delfí de Franco i president espanyol, Luis Carrero Blanco. Pocs minuts després de la seva mort es va començar a estendre la sospita d'una conspiració contra l'almirall. La seva vídua va denunciar la passivitat de la policia: no hi havia controls ni a les carreteres ni a les fronteres ni als aeroports. Molts es van beneficiar de la seva mort. El periodista Manuel Cerdán (Alacant, 1954), que va ser cap d'investigació d' El Mundo i director d'Interviú,acaba de publicar Matar a Carrero: La conspiración. Toda la verdad sobre el asesinato del delfín de Franco (Plaza Janés). Cerdán, que ja va indagar sobre el passat més recent d'Espanya a Lobo. Un topo en las entrañas de ETA i Paesa. El espía de mil caras, intenta trobar les respostes d'un dels assassinats més foscos del segle XX. Qui hi havia darrere la bomba que va col·locar ETA?
 
Un atemptat massa perfecte

¿La gestació del magnicidi dura un any i ningú ho detecta? 

José Miguel Beñaran, Argala ; Pedro Pérez, Wilson ; Juan Bautista Eizaguirre, Zigor, i Ramón Echevarría, Okotz, van ser els membres d'ETA que van executar l'atemptat. "Tenien poc més de vint anys, no gaire experiència, no coneixien Madrid i estaven fitxats per la policia", explica Cerdán. I malgrat tot això van estar durant més d'un any movent-se amb absoluta llibertat per la capital espanyola. "És molt estrany, perquè en aquell moment Madrid estava controlada per la policia. A mi, com a estudiant, em paraven cada dos per tres", diu Cerdán. Més peculiaritats: "Van aconseguir llogar un semisoterrani del carrer Claudio Coello, que era un lloc estratègic per fer l'atemptat. Van llogar pisos, van assaltar una comissaria per robar carnets d'identitat, van assaltar una armeria, es van deixar una pistola a la barra d'un bar i van excavar un túnel durant 15 dies. ¿I ningú es va adonar de res? No pot ser. L'única explicació és que els van ajudar i els hi van deixar fer", conclou Cerdán. 

La conspiració de Polo 

La dona de Franco entra en l'arena política 

Carrero Blanco considerava que el socialisme l'havia inspirat el mateix dimoni i el franquisme era l'expressió de la veritat eterna. Hores abans de morir feia un informe sobre quins professors havia de tenir la universitat: "Se trata de formar hombres, no maricas ", deia. I per aconseguir-ho feia falta: " Máxima propaganda de nuestra ideología y prohibición absoluta de toda propaganda de las ideologías contrarias ". Tenia molts enemics, entre els quals n'hi havia de l'entorn més pròxim a Franco. Tan pròxim com la seva dona, Carmen Polo. La Collares, com se la coneixia perquè s'enduia joies sense pagar, no volia Carrero Blanco. La dona de Franco era intransigent i donava suport a la dreta més rància. Cerdán afirma que Polo s'acostava al seu marit moribund i li deia: "Paco, tienes que nombrar a alguien que aplique mano dura ". Ella preferia Arias Navarro. Somiava a veure la seva néta, Carmen Martínez-Bordiú, en aquell moment dona d'Alfonso de Borbón, convertida en reina d'Espanya. No volia que la corona se l'emportés el príncep Joan Carles. Poc després de la mort de Carrero, Polo i el seu entorn es van afanyar a col·locar Arias Navarro com a president. El dia del seu nomenament, Polo somreia molt: " Menos mal, Carlos, que te han nombrado a ti. Ahora ya puedo dormir tranquila ", va dir. 

La visita de Kissinger

Per als Estats Units, Carrero Blanco era un obstacle

El 18 de desembre al matí el secretari d'Estat nord-americà, Henry Kissinger, aterrava a Espanya. L'endemà rebia un missatge urgent: " El secretario de Estado debe abandonar España lo antes posible. Debe concluir una visita oficial tras el almuerzo en la embajada. El doctor Kissinger bajo ningún pretexto debe pasar la noche en Madrid ". Kissinger havia avançat el seu viatge i ara havia de marxar precipitadament. Per als nord-americans, Carrero era un destorb. El president espanyol no volia renovar l'acord militar sobre les bases nord-americanes, que caducava el 1975. William Egan Colby, director de la CIA, va transmetre a l'ambaixada nord-americana de Madrid el missatge següent: "Els Estats Units tenen dret a actuar il·legalment en qualsevol regió del món, a espiar i acumular informació sobre altres països i a fer operacions com la intromissió en els assumptes de Xile". Xile acabava de canviar, a la força, una democràcia socialista per una dictadura militar. 

El personatge misteriós 

ETA tenia informació detallada sobre els moviments de l'almirall 

Cerdán creu que hi ha un personatge clau. "Si l'identifiqués podria arribar als inductors i coautors de l'assassinat", afirma. Es tracta de l'home, d'uns trenta-cinc anys, alt i elegant, amb els cabells engominats, que es va reunir amb els etarres Wilson i Argala al luxós Hotel Mindanao de Madrid. Aquest home només el va veure bé Argala. L'etarra, però, va morir cinc anys després víctima d'un atemptat de la ultradreta. Han desaparegut papers i les investigacions van ser paralitzades. "Ningú ha trobat l'informe que va encarregar el fiscal general de l'Estat, Fernando Herrero Tejedor. Va morir en un accident i mai es van localitzar els papers. Luis de la Torre Arredondo, magistrat del cas, es va queixar que no el deixaven investigar i que el van col·locar per fer de figurant i aparentar normalitat", assegura Cerdán. Tampoc els etarres van asseure's al banc dels acusats. Els van deixar anar amb la llei d'amnistia del 1977.

Senyors candidats

De l'article de Fages de Climent (Figueres, 1902-1968) a Empordà Federal (5-XI-1932). També llavors calia instar els polítics a tenir cura de les comarques allunyades de Barcelona

 CARLES FAGES DE CLIMENT 1932 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús

  
 És costum que siguin els partits i els candidats els qui parlin als electors en les eleccions. Doncs, ara, és un simple elector empordanès, sense més títol que el desig i, encara, la seguretat de la coincidència amb tants d'altres electors el qui vol parlar als candidats, gent escollida i honesta dels partits catalans que disputen, en noble palestra, la representació parlamentària d'aquestes contrades. [...] Senyors candidats: les terres riberenques del Ter esperen una xarxa de recs més cabal que la que servia per a moure els antics molins. Les feixes abnegadament fèrtils que travessa la Muga són exposades adés a la sequedat, adés a la inundació. Les amples coromines a banda i banda del Fluvià, esperen l'aigua fecundant del pantà de Crespià, l'obra hidràulica a fer més important de Catalunya. Com la princesa adormida cent anys en la boscúria, aquestes contrades estan adormides. Mentrestant, el somiatruites del país, enginyers-poetes i poetesenginyers, han profetitzat l'obra magna del canal de l'Alt Empordà entre l'irònic riure, per sota el nas, de la gent de poca fe. Senyors candidats: en l'hora d'aquest despertar de meravella que ens porta l'Estatut, aquells de vosaltres que sereu ungits cal que tingueu cura de la realització del somni, perquè les realitats poden escamotejar-se però els somnis cal que tinguin el seu compliment. [...] Les obres que freturem, a la Catalunya francesa, posem per cas, cent anys ha que haurien estat acomplides. [...] Senyors candidats: cada elector us votarà segons la seva consciència política, i ens seguiran dividint les qüestions humanes fonamentals, irisades de matisos, però tots votarem com un sol home per la prosperitat de l'Empordà. La força de gravetat que ens xucla terra endins és l'amor a aquesta terra. Els empordanesos som hiperbòlics. En aquesta amor, si més no, no ens quedarem pas curts. En aquesta amor, sabem estar d'acord sempre.

Com era el món durant la Guerra de Successió, al MUHBA

Clàudia Pujol comissaria una exposició sobre el context global al segle XVIII

 EFE


                                La presentació de l'exposició al MUHBA / XAVIER BERTRAL  

L'exposició 'El món de 1714' ofereix des d'avui al Museu d'Història de Barcelona (Muhba) un retrat de com era el món quan va esclatar la Guerra de Successió espanyola, "una guerra essencialment europea", ha subratllat la comissària de la mostra, Clàudia Pujol.

Pujol ha explicat avui a la presentació que "al segle XVIII el món estava plenament globalitzat, amb un centre de gravetat que no era Europa encara, sinó Àsia, especialment Índia i la Xina, on anava a parar gran part de la plata americana". En aquest context  els europeus competien en una "economia mundial dominada per les manufactures asiàtiques  com passa avui", i la competència entre estats estimular l'expansió ultramarina, controlada des del segle XV per Portugal i Castella.

D'aquesta manera, potències emergents com Holanda, França o Anglaterra començaven a competir amb els portuguesos a Àsia i amb els espanyols a Amèrica, un context que va il·luminar l'Europa moderna, que té, segons la comissària, una data clau: " 648 i la pau de Westfàlia", que " va acabar amb el model feudal de poder total del rei i del Papa i va iniciar un nou equilibri a Europa". No obstant això, a finals del XVII aquest equilibri es trenca amb la mort del rei d'Espanya Carles II sense descendència.

A la segona part de 'El món de 1714' s'aborda la Guerra de Successió i les seves conseqüències, un conflicte que coincideix amb el suport que els francesos concedeixen a la independència d'Hongria  la qual cosa obliga a l'imperi austríac a mantenir mobilitzades en aquella zona gran part de les seves tropes ja desatendre el flanc ibèric. Quan esclata la guerra al territori català conflueixen "un sentiment antifrancès que arrencava de la Guerra dels Segadors i la por a perdre la tradició constitucionalista i mercantilista que impregnava l'ambient de la Barcelona de l'època".

Gravats i mapes il·lustren els triomfs inicials dels aliats en els territoris hispànics d'Itàlia i els Països Baixos, que fins i tot van portar a Madrid en dues ocasions a l'arxiduc Carles, proclamat rei d'Espanya com Carles III, encara que l'exèrcit borbònic va anar consolidant la seva creixent domini peninsular i expulsant als austriacistes primer a València i després a Catalunya.

Entre el centenar d'objectes, documents i elements exposats destaca així mateix el llibre de registre d'entrades de l'Hospital de la Santa Creu, que dóna informació de la procedència dels soldats, de les seves ferides  de si va sanar i de la seva vestimenta o uniforme. L'original de les narracions històriques de Castellví, algunes cartes dels 30.000 exiliats catalans, majoritàriament establerts a Àustria, o documents de les negociacions entre França i Anglaterra tres mesos abans del conflicte són altres dels documents que es poden contemplar.

Com era el món el 1714?

 

Fins al mes de setembre del 2014, el Museu d'Història de Barcelona serà la seu d'una exposició que explica la situació mundial durant els Fets del 1714 'El món del 1714'. Aquest és el títol de l'exposició que acull fins al setembre de l'any que ve el Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), i que explica els canvis i les evolucions mundials que van succeir paral·lelament a la resistència del 1714 a Barcelona. Organitzada amb motiu del Tricentenari, la mostra també fa un un repàs a la importància de la ciutat en les rutes comercials marítimes i les institucions polítiques participatives incipients. És el cas del Consell de Cent a Barcelona i dels primers organismes de control mercantil com la borsa d'Amsterdam o el Banc d'Anglaterra. També s'hi pot llegir el testimoni dels principals nobles europeus que van defensar la lluita de Barcelona i les llibertats dels catalans, o el relat inèdit d'un italià que va explicar la seva vida a la cort dels Àustries mentre va ser a la ciutat. Tot plegat, símbols de l'impacte que la resistència catalana va tenir a Europa, i que segueixen més vigents que mai.

La geopolítica europea fa esclatar un vell conflicte català no resolt

L.S

 El manual notarial que amagava cartes d'exiliats que no es van trobar fins al cap de 278 anys. 


En un facsímil de La deplorable història dels catalans exposat al Saló del Tinell s'hi pot llegir: "La determinació dels barcelonins al principi semblava tan bojament desesperada que ningú no podia creure que es mantindrien ferms. Els seus enemics deien que la primera bomba que cauria a la ciutat els aterriria tant que se sotmetrien, però aleshores es van adonar, decebuts, de com d'errats anaven". La resistència catalana està ben documentada. La sorpresa és que un llibret com aquest es publicava l'any 1714 i a Londres. L'impacte de la Guerra de Successió anava més enllà de les fronteres internes. "És una guerra europea que fins i tot té efectes, encara que siguin escaramusses, al món -diu Clàudia Pujol-. Anglaterra i França intenten atreure per a la seva causa territoris que tenen conflictes amb els seus estats". Per exemple, la guerra d'independència d'Hongria, "que Lluís XIV va patrocinar per tenir entretingudes les tropes austriacistes", explica.

L'exposició situa en un gran mapa totes les rivalitats intraeuropees. El procés de configuració dels nous estats es duia a terme enmig de tensions armades. A aquest context s'hi sumen raons internes que fan que la situació desemboqui en una guerra. En primer lloc, perquè "la Guerra dels Segadors no havia resolt el conflicte de Catalunya amb la monarquia", explica la comissària. En segon lloc, perquè el sentiment antifrancès creix, cosa que s'acabaria articulant en la creació del partit austriacista. I en tercer lloc, i és probablement la raó més important, perquè les elits pretenien defensar el constitucionalisme davant el perill de perdre les seves institucions i el mercantilisme.
 
Catalunya, un lloc de pas

A l'exposició es pot veure la importància del port de Barcelona i la seva ambició marítima -els homes de negocis reivindicaven un port franc, poder comerciar unilateralment amb Amèrica i una nova política monetària-. També s'hi descriu el volum de combatents estrangers que es van afegir a la causa catalana. A través dels arxius de l'Hospital de la Santa Creu es pot xifrar el nombre de soldats que van atendre. "Sense una institució com aquesta, Catalunya no hauria resistit nou anys de guerra. Es van vendre patrimoni per absorbir tots els malalts i els ferits", assegura Pujol. Una altra mostra del dinamisme de la ciutat es veu en les descripcions que va fer el viatger napolità Gemelli Careri, un advocat que va venir a la ciutat per assistir al casament de Carles III, que hi havia instal·lat la cort. Es diu que el seu Giro il mondo va inspirar Jules Verne. Aquest curiós personatge va ser descobert per l'historiador Albert Garcia Espuche i les seves narracions han pres cos en un audiovisual. 

La guerra, la traïció anglesa, la Pau d'Utrecht, els contactes diplomàtics per defensar "el cas dels catalans", la resistència èpica, la caiguda i la repressió, que són aspectes més coneguts de la història de Catalunya, són a la recta final de la mostra, que conclou amb el Tractat de Viena el 1725. S'esvaeix així tota esperança de restablir les constitucions catalanes. L'exposició recull també unes cartes d'exiliats que el 2002 es van descobrir amagades a dins d'un llibre notarial perquè Felip V havia prohibit la correspondència.Un dels militars austriacistes exiliats era Francesc de Castellví que després va escriure des de Viena la crònica Narraciones históricas. Al manuscrit original, oberta per la pàgina de l'11 i 12 de setembre del 1714, s'hi pot llegir de Barcelona: "Oh ciudad la más infeliz ".

El món el 1714

El Museu d'Història de Barcelona obre el focus i situa el conflicte català en el mapa de les tensions europees i les potències internacionals 

El món el 1714

 LAURA SERRA

El món del segle XVII ja era un mercat globalitzat i interconnectat per rutes comercials transoceàniques. El centre neuràlgic no era Europa sinó l'Àsia -sobretot l'Índia i la Xina-, origen de manufactures i espècies preuades. Portugal i Espanya continuaven explotant les riques terres americanes. Aquest equilibri trontolla, però, quan potències com Holanda, Anglaterra i França pugnen per aconseguir el lideratge mundial del comerç i alhora l'hegemonia al continent. L'escenari que havia dibuixat la Pau de Westfàlia el 1648 comença a esquerdar-se. És l'època de la construcció dels estats moderns, de grans avenços científics (Halley, Newton, Locke), de l'expansió del Barroc, de la música de Bach, Vivaldi i Händel i de la invenció de la borsa. 

Aquest context internacional també explica i ajuda a entendre l'inici de la Guerra de Successió a Catalunya. El Museu d'Història de Barcelona acaba d'inaugurar una altra de les grans exposicions del Tricentenari, El món del 1714, que es podrà veure fins al setembre del 2014. La mostra ressegueix, a través d'un viatge pel globus terraqüi, la geopolítica internacional. "L'Onze de Setembre és en realitat l'episodi final d'un conflicte d'abast europeu i mundial", deia ahir el comissari del Tricentenari barceloní, Toni Soler. "Sense el joc d'equilibris europeu no es pot entendre l'aliança catalana amb l'Anglaterra parlamentària i l'Holanda republicana", afegia.
 
La periodista Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens, ha comissariat una mostra ambiciosa, que permetrà que el visitant giri per tot el món sense moure's del Saló del Tinell guiant-se per reproduccions de gravats, quadres, plànols, peces arqueològiques i documents originals. Els primers materials que es poden observar dins d'una vitrina són significatius: un llibre que documenta la creació de la Companyia Nova de Gibraltar per tal que Catalunya pogués comerciar amb el Nou Món sense passar per Sevilla, el dibuix d'un meteorit en un manuscrit del 1704 -aleshores un fenomen encara sense explicació i presagi de les desgràcies que havien de venir- i un mapamundi de l'època amb les principals rutes comercials. A continuació fem una mirada al panorama global al tombant de segle. 

L'Índia, origen de riquesa 

S'hi instal·len companyies europees per comerciar 

Els tallers tèxtils més importants eren a l'Àsia -"Com en l'actualitat", diu Pujol-, i d'aquí vénen les preuades indianes. A finals del XVII, l'Índia de l'emperador mogol Aurngzeb es va desmembrant, cosa que és aprofitada per companyies europees -majoritàriament angleses però també holandeses, portugueses, franceses i daneses- per imposar-se en el negoci de teles, cotó, tints i te.
 
La Xina en expansió 

Una potència econòmica que vol expandir-se al Tibet i Mongòlia 

"Als europeus els interessava tot, de la Xina: la porcellana, la seda, el te. Als xinesos només els interessava la plata americana i els coneixements dels jesuïtes", explica Pujol. La mostra fins i tot recull fragments de porcellana xinesa trobada en excavacions a Barcelona. 

L'eclosió del Japó 

Un país aïllat i sota un control ferri, amb l'excepció del comerç 

Des del 1633 el Japó s'havia mantingut aïllat. Però no van ser aliens a la febre del comerç. Així, van construir una illa artificial a la badia de Nagasaki per poder comerciar amb holandesos i xinesos sense que haguessin de trepitjar el sòl sagrat japonès controlat pels samurais. Edo, avui Tòquio, es va convertir amb un milió d'habitants en una de les ciutats més poblades del món.

El Carib, punt estratègic 

La gran cruïlla global, un territori cobejat per tothom 

El Carib és l'escenari clau de les rutes comercials. Hi passen les matèries primeres cap a Europa (tabac, cafè, sucre), en salpen els metalls preciosos extrets del sud i hi arriben els esclaus. Tots els europeus volien infiltrar-se a les Antilles. Els corsaris eren els agents de seguretat. 

Amèrica, rica i assetjada 

Espanya i Portugal exploten el sud, i la resta ataquen el nord

Portugal i Espanya es reparteixen el pastís americà. Castella tenia territoris des de Califòrnia fins a la Patagònia. Portugal descobreix or a Mines Gerais. La diversitat racial és tal que alguns quadres de l'escola mexicana instrueixen sobre com s'han de dir els fills mixtos: " De negro y india, lobo. De español y mulata, mestizo ", entre altres. A Amèrica del Nord, França, Holanda i Anglaterra van fent incursions per ocupar territori verge. Nova York es va dir primer Nieuw Amsterdam. 
 
Tràfic d'esclaus de l'Àfrica 

El Brasil, principal importador de persones del golf de Guinea

L'imperi otomà s'estenia fins al Sàhara. Per sota, només hi havia alguns assentaments francesos, portuguesos i holandesos. El comerç més puixant era el tràfic d'esclaus, sobretot de la costa occidental cap a l'Amèrica del Sud i, amb menys quantitat, de l'oriental cap a l'Àsia. 

Canvi de torns a Europa

L'Atlàntic guanya la partida econòmica a la Mediterrània 

Es consoliden les monarquies absolutes. "La necessitat de recaptar impostos contribueix a la necessitat d'un estat més fort", afirma la comissària. Lluís XIV i Versalles van ser el gran exemple de poder i repressió. Holanda i França, el contrapunt oposat. El xoc de potències arribaria en diferents fronts.

Globalització el 1714

El Museu d'Història de Barcelona analitza en una exposició el context internacional durant l'època de la guerra de Successió

 

 
El llibre de registre dels comerciants Joan Pau Llorens i Pau Duran (1714-1714) s'inclou a  l'exposició del Saló del Tinell Foto: ALBERT SALAMÉ

‘Gavarres' dedica el dossier del número 24 al món del suro

La primera presentació tindrà lloc avui a Can Vergeli de Cassà de la Selva

 

 

dijous, 19 de desembre del 2013

El final de la Guerra Civil a Catalunya, explicat dia a dia.

Coincidint amb el 75è aniversari de l'ofensiva militar franquista contra Catalunya, publicarem des de divendres ‘Diari d'una ocupació', crònica dels últims dies de la guerra i de l'inici de la dictadura

 

Soldats franquistes que havien ocupat Girona, apagant un incendi a can Boué

MEMÒRIA HISTÒRICA Càstigs exemplars: els últims sentenciats a mort

Més de 4.000 executats a Catalunya en judicis sumaríssims 

HOMENATGE El març del 1978 els amics i familiars de Salvador Puig Antich van voler retre-li homenatge al cementiri. 
Sílvia Marimon  

Franco creia que la decisió del govern de la República d'eliminar la pena de mort era poc seriosa. " Por un sentimentalismo de notoria falsía y que no se compagina con la seriedad de un Estado fuerte y justiciero ", escriu al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) el 7 de juliol del 1938. I la torna a promulgar. Al mateix BOE assegura que la pena de mort no necessita ni justificació ni explicació.

"El franquisme, fins a l'últim moment, va ser repressiu i va actuar amb duresa -diu l'historiador i advocat Josep Cruanyes-. Simplement va anar actualitzant els mecanismes de repressió per fer-los més efectius", afegeix. La prova és que el 27 de setembre del 1975, tres mesos abans de la mort de Franco, diversos escamots van afusellar Jon Paredes, Angel Otaegi, José Humberto, Ramón García i José Luis Sánchez. Es va optar per les bales, perquè a Espanya no hi havia prou botxins per matar-los tots cinc simultàniament. La seva execució no és fortuïta: "En el cas dels cinc últims executats, el missatge que es vol donar és que no surt gratuït atemptar contra les forces de seguretat. Franco es moria i es volia blindar militars i policies", explica l'historiador Andreu Mayayo.

Salvador Puig Antich, executat pel garrot vil, va ser víctima d'un altre moment històric. El govern franquista havia de demostrar que era ferm. Amb la seva execució es volia venjar la mort del president Luis Carrero Blanco.

A Puig Antich se'l va acusar d'haver matat el policia Francisco Anguas. Va ser un judici ple d'irregularitats. No es van admetre ni proves ni testimonis. "Va ser una farsa", afirma l'advocada Magda Oranich. Des de llavors les germanes de Puig Antich batallen perquè es revisi la sentència del consell de guerra del 8 de gener del 1974.

Les germanes Puig Antich han hagut de travessar l'Atlàntic i unir-se a la querella argentina contra els crims franquistes. Fa sis anys ho van intentar, sense èxit, amb el Tribunal Suprem espanyol. Se'ls va negar la revisió del cas. No es rendeixen ni tenen cap intenció de quedar-se de braços plegats.

L'advocat Carlos Rey era l'únic lletrat que hi havia en aquell tribunal militar. Tal com va destapar l'ARA, Rey va redactar, com a ponent, la sentència que condemnava Puig Antich, i ha estat l'advocat que ha representat els interessos de la líder del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, en el cas Método 3. Ell defensa la seva actuació: "No em penedeixo de res perquè tot el que vaig fer era en aplicació de la llei vigent", va dir a l'ARA. La coneixia bé. "Com a capità auditor era qui certificava la legalitat del judici", afirma Mayayo.

Sense testimonis ni proves

"Puig Antich va ser condemnat abans que comencés el judici", diu Merçona, la seva germana petita. Ella llavors tenia 13 anys i recorda la sala on es va celebrar el judici, que va durar menys de sis hores. "Era plena de grisos; hi havia pocs civils", recorda. Franco no es prenia gaire seriosament la justícia.Més de deu anys abans de l'execució de Puig Antich, el 20 d'abril del 1963 a les cinc de la matinada, va ser afusellat el dirigent comunista Julián Grimau. Li van disparar 27 bales, però van fer falta tres trets de gràcia per rematar-lo. Durant els brutals interrogatoris, Grimau va caure misteriosament per la finestra. El govern va defensar que s'havia intentat suïcidar. Era poc creïble.

Al seu judici, celebrat el 18 d'abril, no hi va haver testimonis. Tot es basava en segones versions i en un llibre d'un advocat que l'identificava erròniament. Una altra irregularitat: l'auditor Manuel Fernández Martín havia falsificat el seu títol d'advocat. Malgrat tot, als arxius de la justícia espanyola Grimau continua sent un delinqüent. Com en el cas de Puig Antich, el Suprem s'ha negat a revisar el cas.

A l'Arxiu Nacional de Catalunya s'hi guarden 111.262 procediments judicials que, a partir del 1939, van generar els consells de guerra celebrats a Catalunya. Més de 80.000 persones van patir represàlies. Unes 4.000 van ser executades.

Les bales i les últimes imatges de Txiki

La justícia espanyola es nega a mirar el passat. Tomba qualsevol intent de les famílies de les víctimes del franquisme d'investigar i revisar els seus casos. Però el Museu d'Història de Catalunya en guarda la memòria. Fa un parell d'anys, Magda Oranich va donar al museu les bales i les fotos de l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, Jon Paredes, conegut com a Txiki. Txiki tenia només 21 anys quan el van acusar de pertànyer a ETA i d'haver matat un policia a Barcelona. Va ser afusellat, a Collserola, per un escamot format per voluntaris de la Guàrdia Civil el 27 de setembre del 1975. El judici va durar menys de dues hores i el van condemnar sense cap prova. Quan en les hores prèvies a l'execució un militar se li va acostar estranyat per la seva tranquil·litat, ell va contestar: "Nosaltres no ens hem d'avergonyir per ser aquí. Vosaltres, sí". De res van servir les peticions d'arreu del món. Pau VI va pregar a Franco que indultés Txiki. El dictador en va fer cas omís. Dotze ambaixades van abandonar la capital espanyola després de l'execució. Franco va dir, des del balcó de la Plaza Oriente, que les mobilitzacions internacionals de protesta responien a una conspiració de maçons i comunistes.

Josep Tarradellas, durant la Guerra Civil

Lluís Companys i Josep Tarradellas a l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. 


Com ens anuncia l'editor de l'obra, aquest és el segon volum sobre Josep Tarradellas, a partir dels documents de l'Arxiu Montserrat Tarradellas Macià (el nom de la seva filla) de Poblet. Un arxiu més que interessant, per cert. Perquè la persona i el personatge que la majoria de gent actual identifica com el primer president de la Generalitat de Catalunya, després d'una guerra i d'una dictadura, va ser un polític de llarg recorregut. Tant que va començar amb aquella Generalitat republicana presidida per Macià. El mateix editor també ens informa que va ser, precisament, durant la Guerra Civil quan la seva importància va fer un pas decisiu. Un pas que no es perdria en el llarg exili que, com altres catalans, va viure fins al seu retorn a Catalunya. Esperem, doncs, el volum que seguirà aquest d'ara. 

El llibre que ens ocupa arrenca amb un estudi de 85 pàgines a càrrec de l'historiador Josep Lluís Martín Ramos, que ens situa l'home i el seu temps, ja delimitat en el títol. Seguidament inclou Textos i documents, amb documents institucionals, un apassionant Diari de la Guerra Civil, i un sorprenent Quadern de fotografies, que ja valdrien el volum, en cas de no tenir molts altres mèrits. Tot plegat completat amb quatre apèndixs ("Mapa", "Cronologia", "Índex de noms" i de "Documents"). Excel·lent, si no fos que a l'índex de noms tan sols s'han indexat els de l'apartat "Textos i documents". El resultat d'aquesta peculiaritat fa que, un Nicolau d'Olwer, per exemple, hi aparegui tan sols quatre vegades, quan al text introductori el trobem diverses vegades més. Un error gens marginal, creiem. I ho lamentem perquè altres errors menors i més comprensibles, com un "Josep M. Sbert", per un "Anton M. Sbert", o un "director" del Banc d'Espanya, per un "governador", se superen amb èxit amb opinions com el paper de Tarradellas quan era conseller de Finances i adquiria armament o "auxiliant" els catalans residents a França i també el polèmic Joan Puig i Ferreter.
 
Ja ens hem referit a l'apartat Tarradellas en estat pur. És a dir, al seu Diari de la Guerra Civil (1936-1939). Si algú dubtava de l'antagonisme entre ell i els comunistes, a partir d'aquest diari no ho farà més. I si algú pensava que ser el segon del president Companys ("Dandy", segons Tarradellas) no era fàcil, tampoc creiem que se sorprengui que el desembre del 1938 (a 26 dies de la caiguda de Barcelona en mans dels franquistes) Tarradellas pensés de Companys "Quanta pobresa i quina poca fe en els ideals i amb ell mateix" (p. 403); o -mentre reporta una discussió amb "la Carmeta" (AKA, Carme Ballester, senyora segona de Companys)- "Ha fet de comunista i espanyolista cent per cent" (p. 415), o "Vol repetir [Companys] la jugada del 19 de juliol del 1936... embarcar a tots per salvar-se ell sol". No cal seguir, però n'hi ha més. 

Tot amb tot, aquest és un volum que tant pot entusiasmar els estudiosos del tema (i sembla ser que n'hi ha molts), que d'un sol dels documents que aporta en poden treure una tesi o un llibre, com els lectors corrents -nosaltres-, que agraïm cada vegada més conèixer millor els nostres presidents de totes les èpoques.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(153)

La creació del CADCI

Professor de Política Econòmica de la UB -

Un grup va fundar el CADCI a la cerveseria Els quatre gats de Barcelona el 1903. Foto: ARXIU.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Quan Catalunya es va fer independent, per Albert Riera

http://www.cucadellum.org/2013/12/quan-catalunya-es-va-fer-independent.html


                                            
http://www.cucadellum.org/2013/12/quan-catalunya-es-va-fer-independent.html


                                        
http://www.cucadellum.org/2013/12/quan-catalunya-es-va-fer-independent.html



diumenge, 8 de desembre del 2013

Els gens més antics revolucionen els orígens

L'anàlisi de l'ADN mitocondrial d'un fèmur de fa uns 400.000 anys trobat a les excavacions d'Atapuerca vincula els homínids peninsulars amb parents siberians 

 Els gens més antics revolucionen els orígens
 
Avui dia no té res de sorprenent que algú d'origen siberià visqui a Burgos. Però si ens situem fa uns 400.000 anys la cosa canvia. En concret, que un individu d'una època tan remota amb gens siberians visqués a Atapuerca, a Burgos, és una circumstància inèdita o, si més no, difícil d'explicar. Com hi ha arribat l'individu en qüestió, o la seva mare, o les seves rebesàvies? La qüestió, de moment, és en clau femenina perquè els fragments d'ADN amb què els investigadors han desxifrat l'ADN humà més antic que es coneix són ADN mitocondrial, que és el que conté les mitocòndries de les cèl·lules i que tan sols s'hereta de la mare. La descoberta ha permès establir que els homínids d'Atapuerca tenien sang siberiana, i que els seus gens no tenen res a veure amb els neandertals.
 
L'ADN nuclear, el que s'hereta dels dos progenitors, no forma part d'aquestes anàlisis, que aquesta setmana publica la revista Nature i que podrien desmentir que hi hagi parentius genètics directes entre els primers homínids i els neandertals, tal com s'havia pressuposat. Fins ara se situava els homínids d'Atapuerca com a avantpassats dels neandertals. Així doncs, ara s'obren molts interrogants.

Més preguntes que respostes

Els investigadors que porten més de dues dècades treballant a Atapuerca són els primers sorpresos amb els resultats. "Fa 25 anys que hi excavem. Fins ara ens havíem basat en l'estudi de la seva morfologia, i el que hem anat veient és que, malgrat ser molt més antics que els neandertals, s'assemblaven molt. El que ara hem vist és que el seu ADN mitocondrial és molt diferent del dels neandertals i és molt similar als denisovians. Hi ha una discrepància entre una informació i l'altra", explica Carles Lorenzo, paleoantropòleg de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) que porta 20 anys excavant als jaciments. Lorenzo treballa colze a colze amb Eudald Carbonell, que juntament amb Juan Luis Arsuaga, director del Centro de Investigación sobre Evolución y Comportamiento Humanos, i Svante Pääbo, del Max Planck 
Institute, signen aquest nou treball.

La paleogenètica és la disciplina que ara qüestiona l'arbre genealògic de la humanitat. Probablement caldrà refer-lo. Actualment, ja s'han completat el genoma del neandertal -una feina en què ha tingut un gran paper l'equip d'un altre investigador català, Carles Lalueza, de l'Institut de Biologia Evolutiva-CSIC-UPF-, el genoma dels denisovians i ara aquest, l'ADN humà més antic, el de l' Homo heidelbergensis . Però la troballa, amb el parentiu descrit amb els denisovians i en funció de com evolucionin les noves anàlisis, podria esvair la seva concepció com a espècie. "Ara mateix tenim el nom d' Homo heidelbergensis en un interrogant", reconeix Lorenzo.
I, de fet, això aniria en línia amb un altre article publicat a Science fa un mes i mig, que deia que tots els Homo podrien ser el mateix, que les fronteres entre espècies són difícils de definir i que la diversitat que es troba als jaciments pot ser comparable a la que ara hi ha entre humans. No obstant, aquest estudi es basa en la morfologia d'un crani molt ben conservat i no pas en anàlisis genètiques. 

Fred per conservar ADN

Els investigadors que signen el nou treball a Nature no han elaborat encara una hipòtesi prou consistent per explicar els orígens d'aquest parentiu. No només els separen les distàncies, sinó també el temps. Les restes de denisovians que es coneixen tenen uns 40.000 anys, davant els 400.000 de les restes d'Atapuerca. Per arribar a conclusions encara falten estudis. "Només tenim una part de la informació genètica. És la informació genètica obtinguda del fèmur d'un sol individu. Caldria analitzar més individus i també l'ADN nuclear, el que s'hereta del pare", diu Lorenzo.
De la fisonomia d'aquests misteriosos cosins dels homínids d'Atapuerca, els denisovians, no se'n sap res. El seu ADN s'ha obtingut gràcies a una dent i una falange, molt ben conservades pel gel. Recuperar ADN del passat és una tasca complicada. "L'ADN antic es trenca, i hi ha condicions que n'acceleren la descomposició, com la calor o la sequedat", explica Lorenzo. A les restes de la cova d'Atapuerca es conserva el material genètic gràcies al fet que són fredes i les temperatures són constants, aproximadament uns 10 graus centígrads.

Molt per analitzar

A la serra d'Atapuerca s'han trobat més de 6.500 restes fòssils d'homínids en tres jaciments diferents. Les restes més antigues són un fragment de mandíbula que té un milió d'anys, aproximadament. Al jaciment de la Gran Dolina hi ha restes molt trencades d'ossos de fa uns 800.000 anys. Per aquest motiu, altres estudis apunten que els homínids d'aquesta època practicaven el canibalisme.

L'individu que s'ha analitzat en aquest estudi es va trobar a la Sima de los Huesos, un dels dipòsits de fòssils més important del món, on s'han identificat restes d'almenys 28 individus molt ben conservades, barrejades amb ossos d'ós. Es tracta d'una cova a més de 500 metres de profunditat i amb un pou d'uns 13 metres de profunditat. "Es creu que hi acumulaven els seus morts. Seria un precedent dels enterraments", explica Lorenzo. Entre ells hi ha el popular Miguelón, considerat el registre fòssil mundial més complet. Per les anàlisis fetes se sap que els homes tenien una alçada d'uns 1,75 metres i les dones d'1,70. S'han fet estudis amb moltes dents, que estaven molt gastades probablement perquè menjaven aliments sense cuinar. Curiosament, no se'ls ha trobat càries i se sap que utilitzaven escuradents. En general, tenien bona salut, però tots presenten algun bony al cap.

Càmeres enfocant el 1714

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/699622.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=mail
Marc Martínez, protagonista de 'Born' Foto: KABOGA.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/699622.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=mail
 
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/-/699622.html?piwik_campaign=mail&piwik_kwd=mail&utm_source=mail&utm_medium=mail&utm_campaign=mail

La minisèrie de la Diada

L'adaptació televisiva de la trilogia d'Alfred Bosch és la gran aposta de TV3

 

 
 La directora Sílvia Quer i el productor Agustí Mezquida durant la presentació de ‘1714. El preu de la llibertat' el 12 de novembre al Centre Cultural del Born. Foto: ALBERT SALAMÉ.