El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dissabte, 29 d’octubre del 2011

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(58)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca


L'organització del temps de treball es va accelerar amb la proliferació de les fàbriques. Foto: ARXIU.


Lorenzo Batlle Grau  

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Macià contra Companys.


14 d’abril: Macià contra Companys (trailer) per manuelhuerga


 

14 d'abril, Macià contra Companys - 25/10/2011 1.23.26

Una ficció televisiva, camuflada sota l'aparença d'un documental, presumptament enregistrat el 1932, però amb els mètodes, l'estil i els mitjans actuals. Gràcies a aquesta llicència temporal,els protagonistes d'un dels episodis cabdals de la Catalunya del segle XX comenten els fets en primera persona, mentre una càmera tafanera ens ajuda a reviure el que va passar a Barcelona entre el 14 i el 17 d'abril de 1931, els tres dies de vigència de la República Catalana.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Europa prioritza el corredor mediterrani.

Brussel·les l'aprova fins a Algesires i Sevilla, però inclou una bifurcació per Saragossa i Madrid amb què recupera el corredor central, si bé rebutja foradar els Pirineus

La CE vol que l'eix costaner sigui el primer

 

 
El corredor d'Algesires a St. Petersburg Foto: ACN.

 

L'eurocomissari de Transports, el lituà Siim Kallas, durant la presentació ahir a Brussel·les de la nova xarxa transeuropea de transports.


 La xarxa de mercaderies a l'Estat segons la UE

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Ja tenim el Corredor Mediterrani ?

Gràfic del Corredor Mediterrani que aprovarà europa

La CE inclou el corredor ferroviari del Mediterrani entre les seves prioritats

 

Brussel·les tria avui el Corredor Mediterrani com a eix prioritari

 

La UE avala el corredor mediterrani complet, però hi inclou Madrid




www.btvnoticies.cat


Blanco dóna prioritat al corredor mediterrani

Pedro Urraca l'agent franquista que va detenir Lluís Companys.




Fotografia original que va fer PedroUrraca a Companys abans d’arribar a Hendaia. Va conservar aquesta imatge fins a la mort, de punt del llibrede La tràgica mort de Companys.




Pedro Urraca, l'agent que va detenir Companys

 

Honorable Juan Luis Urraca

 

 

Pedro Urraca va ser l'agent de la policia franquista que va detenir i deportar el president Lluís Companys. ACN

 

 


El conseller Mascarell, el president Mas i el fill de Pedro Urraca amb els documents del fons familiar Foto: ACN.

La Draga a Banyoles.



Demostració de fundició de metall, a la plaça dels Estudis, organitzada en motiu del congrés. Foto: R. E.

Per primer cop s'exposa una selecció de peces desenterrades al jaciment banyolí del neolític



Detall d'una de les vitrines de l'exposició que es pot visitar fins avui a la sala annexa del Museu d'Arqueologia de Banyoles. Foto: R. E.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Un drapaire troba cinc cartes inèdites de Lluís Companys.


Un drapaire troba cinc cartes inèdites de Lluís Companys

Ara els castellers.


Els castellers, podrien convertir-se en una turistada? Foto: C. SERRAHIMA/O. GUAYABERO.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Cristofor Colom català?


Colom i la casa Reial Catalana, un film de Pilar Montoliu amb el suport de l'Institut Nova Història from Institut Nova Història on Vimeo. ( això només és una promo )

Aquest vídeo  es emes avui  pel Canal 33  



Què celebrem el 12 d'octubre ?

El  12 d'octubre a l'època franquista era el dia de la raça (?).Actualment és la diada Nacional Espanyola.dia de la Hispanidad  A  Madrid hi ha una desfilada  de les forces armades espanyoles i  la  cabra de la Legióncom mana la litúrgia  "nacionalista"  espanyola o  el "patriotisme espanyol". Bé tant se val ! Per altres el 12 d'octubre va ser l' inci del  genocidi de les comunitats indígenes americanes .

Aquí teniu una mostra d'opinions totalment  parcials  sobre aquest tema:






 









  També  un vídeo parcial ......  en llengua castellana , però el seu contingut val la pena !!














La 12 d'octubre per les comunitats indígenes 


12 de octubre-Nada que festejar per multicanalALBA

dilluns, 10 d’octubre del 2011

El Parlament Europeu veu "inviable" el Corredor Central i "crucial" el Corredor Mediterrani.

El president de la comissió de Transports de l' eurocambra, Brian Simpson, destaca la importància de connectar els ports catalans i valencians amb el centre i el nord d'Europa, i l'atlàntic, al País Basc.
El president de la comissió de Transports del Parlament Europeu, Brian Simpson / ACN  

El president de la comissió de Transports del Parlament Europeu, Brian Simpson / ACN
El president de la comissió de Transports del Parlament Europeu, el laborista britànic Brian Simpson, ha advertit el govern espanyol que la travessia central dels Pirineus "no és viable ni necessària". Simpson afirma, en una entrevista a l'ACN, que "dos corredors per a passatgers i mercaderies és el màxim". L'eurodiputat laborista afegeix que "no s'ha de ser cap geni per entendre que, si la via del TGV francès s'acaba a prop de Perpinyà i la del TGV espanyol ja arriba a Barcelona, el més beneficiós seria connectar-les".
Simpson critica l'intent de "polititzar" les infraestructures ferroviàries sense "tenir en compte quines són les necessitats de les regions i de l'Estat". El responsable de la comissió de Transports alerta el govern espanyol que els TGV "no són barats" i que "no és necessari cobrir tota Espanya de línies d'alta velocitat, sinó només connectar les principals ciutats i França i Portugal".
La Comissió Europa farà públic el 19 d'octubre que no subvencionarà la travessia central, tot i la pressió del govern espanyol.

El Correllengua torna a Montblanc.





La Llacuna ha preparat un cap de setmana farcit d'activitats.



El MNAC, a la cruïlla.



El MNAC espera impacient un nou director ambiciós i decidit que rellanci el museu a Catalunya i a tot el món Foto: ORIOL DURAN.

Aquesta tardor, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) busca director..., i alguna cosa més que director. Busca un nou horitzó de futur. El sector espera impacient l'elecció de la persona que capitanejarà amb un nou ímpetu el museu més important del país. Conscients que el seu perfil serà molt decisiu, els agents artístics exigeixen al successor de Maite Ocaña que quan entri pel Palau Nacional ho faci amb una maleta plena d'idees i projectes revulsius que rellancin el museu a Catalunya i a tot el món.
La idea que un MNAC més ferm i ambiciós enfortirà, en una reacció en cadena, l'ecosistema artístic català és crucial. El concurs per renovar la direcció és obert –les candidatures es poden presentar fins al 30 d'octubre– i, no cal dir-ho, hi ha travesses per a tots els gustos i els disgustos. Vicent Todolí, l'exdirector de la Tate Modern de Londres, i Pepe Serra, el director del Museu Picasso, són dos dels noms que més sonen. Simples rumors?

Els límits
El gran dilema que condiciona el debat del futur del MNAC és vell: els límits cronològics. On s'han de fixar? Als anys setanta –opció que ha defensat Ocaña fins al seu últim dia al capdavant del museu, i ha creat així una aura d'impopularitat, i una bona colla d'enemistats al més alt nivell, que han resultat fatals per a la seva continuïtat–? O ha de ser un museu sense límits –el pla B del director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), Bartomeu Marí, que, per cert, és un dels membres del comitè d'experts que avaluaran els candidats a la direcció [vegeu peça]–? Dos models de museu damunt la taula. I molts dubtes.
“El MNAC ha de fer el pas cap al segle XXI i ha de ser un museu que, partint del passat, faci entendre el present”, emfasitza Marí. La seva posició, que en espera de l'elecció del nou director, és ben vista en l'àmbit institucional, desespera un ram d'especialistes, no cal ni dir els medievalistes, que pensen que és una traïció total als principis d'un museu de belles arts. Temen que el museu perdrà el nord i es convertirà en un batibull. “Les nostres col·leccions de romànic i gòtic són úniques al món. Insuperables, tothom ens enveja! En lloc de potenciar els punts forts, per suposat també la col·lecció d'art modern, segur que s'ha d'obrir una aventura tan incerta, i et diria que tan perillosa, amb l'art contemporani?”, exclama Manuel Castiñeiras, l'excap de la col·lecció d'art romànic del MNAC.
“El MNAC és víctima de la indefinició de l'abast de la seva competència a causa de l'absència d'un mapa artístic clar a Catalunya. I això és culpa de la negligència dels rectors de la política cultural del país, incapaços d'establir els continguts i límits cronològics”, lamenta Joan Fontcuberta, president de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya.
La relació entre el MNAC i el Macba –Marí reconeix que fins ara ha estat “fluida, però molt poc productiva”– és clau en tota aquesta discussió enrarida. Hi ha opinions de tots els tipus. “Si som realistes, el MNAC hauria d'arribar fins ben bé a finals del segle XX, i amb una dosi d'eclecticisme ara inexistent en les col·leccions públiques. I és que pretendre que el Macba jugui un paper patrimonialista de l'art contemporani és fer volar coloms”, indica l'historiador de l'art Francesc Fontbona.
“És un debat absurd, no té cap interès. L'única cosa prioritària és impulsar els millors projectes per divulgar i popularitzar l'art català de tots els temps”, etziba l'arquitecte Oriol Bohigas. “Discutir sobre si allà on comença l'un, el Macba, és allà on acaba l'altre, el MNAC, és pervers. Són dos museus amb missions diferents. El sentit de custòdia de l'art català el té el MNAC”, concreta la crítica d'art Mercè Alsina. “El millor per a tots seria dividir el museu en diverses seus: l'una fins al 1800 i l'altra, més cèntrica, fins als anys setanta. Això sempre que el Macba es decideixi a establir un espai museogràfic com cal per a les praxis que arrenquen el 1968”, considera el també crític Ricard Mas. Conclusió: un debat sense consens i, el pitjor de tot, una gran casa sense escombrar, ja que l'art català del segle XX no està representat en cap museu.

Els forats
Més enllà de si cal o no eixamplar els límits, el sector sí que comparteix una decepció profunda per les escasses adquisicions que ha fet el museu per cobrir les llacunes de les seves col·leccions. “Hi ha un gran buit entre el gòtic i el 1800, i entre el 1915 i la resta del segle XX. Caldria resoldre-ho, de manera lenta, però sostinguda i persistent”, diu Mas. I cal confiar que en temps de fortes retallades s'assumirà aquesta inversió? “Sovint no és tan costós com sembla”, indica Fontbona. El problema, segons alguns experts, és que en els temps de vaques grasses no hi ha hagut sensibilitat, per no dir voluntat, per comprar les obres que falten. “El diàleg amb els galeristes catalans és escàs, per no dir inexistent”, revela Marc Domènech, de la galeria Oriol. Un exemple paradigmàtic d'aquesta falta de complicitat el trobem aquests dies en l'exposició L'edat d'or de la pintura catalana (1885-1930), a la galeria Artur Ramon. Hi llueixen obres de primera categoria. Mentre els col·leccionistes privats es disputen les obres mestres de l'art català que tanta falta fan al MNAC, encara és hora que el galerista rebi una trucada del museu.
Molts experts consideren que, a més de reunir la gran antologia de l'art català, el museu no hauria de renunciar a obres internacionals. “Catalunya va ser un punt important en les carreres de Picabia, Masson, Gleizes i Chagall, entre altres, però no hi ha obres d'ells en les col·leccions del MNAC”, lamenta Domènech.

Carta als reis
Es dóna per suposat que el director del MNAC ha de conèixer a fons la història de l'art català. I si és un bon gestor, millor. Fontbona li demana “mà esquerra per navegar entre polítics, patronat i institucions internacionals”. Fontcuberta li suplica que continuï treballant perquè el museu no es converteixi “en un mausoleu, sinó en una plataforma que acosti la creació artística a la ciutadania”. Bohigas ho té clar: “Seria ideal que tingués el perfil d'Ocaña: em sap molt greu que hagi marxat.”
Encara més. Que cuidi la didàctica del museu, “deficient si la comparem amb altres museus internacionals amb recursos digitals en múltiples suports”, revela Mas. I molt més: que dinamitzi els públics, que obri el museu a la ciutat, que exigeixi com a condició sine qua non l'arribada del metro a l'entrada del museu... “Que produeixi recerca sobre art català també a través d'exposicions més petites i necessàries per a la recuperació patrimonial”, hi afegeix el crític Àlex Mitrani. Una altra vella aspiració: que lideri una xarxa “real” amb els museus secció de Vilanova i la Geltrú, Sitges i Olot.
I, no cal dir-ho, o potser sí, que sigui escollit en un concurs “transparent”. “Seria molt sa que aquest concurs donés una satisfacció a la societat i al sector de la cultura. Estem cansats de com s'han resolt fins ara els concursos”, conclou Alsina.

Un comitè menys internacional

L'última paraula en l'elecció del director la tindrà el patronat, però cal pensar que sintonitzarà amb la que prendrà el comitè d'experts, format per Narcís Serra, president del MNAC; Miquel Roca, president dels Amics del MNAC; Maria Bolaños, directora del Museo Nacional Colegio de San Gregorio, de Valladolid; Miguel Zugaza, director del Museo del Prado; Bartomeu Marí, director del Macba; Josephine Matamoros, directora del Museu d'Art Modern de Ceret; Eduard Carbonell, director del MNAC entre 1994 i 2005, i Daniel Giralt-Miracle, crític i historiador de l'art. Com a curiositat, en el concurs que es va convocar el 2005 hi havia molta més presència d'avaluadors internacionals: el director del British Museum, Neil MacGregor; el president del Musée d'Orsay de París, Serge Lemoine, i l'exdirectora de la Galleria degli Uffizi, Ana Maria Petroli.


Cronologia bàsica


1934: S'inaugura el Museu d'Art de Catalunya al Palau Nacional, amb el discurs complet de l'art català.
1940-1945: Es divideixen les obres entre Montjuïc i la Ciutadella.
1995: Després d'una dècada de reformes al Palau Nacional, el museu reobre el romànic.
2004: El MNAC torna a lluir totes les seves col·leccions juntes.
2009: Se celebren els 75 anys de la institució.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Catalunya tancarà el 2011 amb 60.000 habitants menys.







Dones immigrants a la sortida d'una escola Foto: ROBERT RAMOS /ARXIU.
                                       

El J’accuse de Ramon Mercader.

/


Quan el col·laborador de Sàpiens a Mèxic, Oriol Malló, va posar-se en contacte amb nosaltres per explicar-nos que l’últim advocat viu del cas Mercader havia aconseguit rescatar el recurs d’apel·lació que l’assassí de Trotski havia interposat a la Cort Suprema de Mèxic, em vaig emocionar. No perquè pensés que aquells documents poguessin canviar la història —és indubtable que Mercader va matar Trotski d’un cop de piolet; de fet, va ser detingut en delicte flagrant—, ni perquè considerés més creïble la versió de l’assassí que les conclusions del jutge del cas.
Si em semblava interessant era per sentir parlar, per primer cop, un home que va emmudir després d’aquella tarda del 20 d’agost del 1940 a Coyoacán. Un home que mai no va revelar la seva identitat —es feia passar pel belga Jacques Mornard— i que mai no va assenyalar els seus còmplices —la seva mare Caridad del Río i el seu padrastre, l’espia soviètic Leonides Eitington— ni l’ideòleg del magnicidi, Joseph Stalin.
A través dels documents, aquell comunista català que odiava la sardana perquè la considerava el màxim exponent de la decadència burgesa, explica que va matar Trotski en legítima defensa després d’una baralla. I que, per tant, res d’allò que el líder bolxevic estava llegint i que ell li va clavar el piolet amb premeditació i traïdoria. Que si ell duia una eina d’alpinista sota la gavardina —cosa que em permetran dir que és un pèl sospitosa— era perquè l’acabava de recollir d’una botiga on hi havien retallat el mànec. Sembla que, per escalar, a Mercader li anava millor un estri més curt.
Estarem d’acord que cal mirar amb ulls crítics la versió de l’assassí. Com també hauríem de mirar amb ulls crítics la versió oficial dels fets: després d’endinyar-li el cop fatal, el gran líder revolucionari no es va desplomar, sinó que es va abraonar sobre el seu botxí. Quan els guàrdies hi van arribar encara va poder dir el cèlebre: “No el mateu. És imprescindible per desemmascarar Stalin!”.
En qualsevol cas, del llarg memorial de greuges que Mercader va presentar perquè li fos revisada la condemna de vint anys de presó, les pàgines més punyents són les que expliquen els maltractaments, els interrogatoris prolongats, els mesos d’incomunicació absoluta i la manca de garanties en el procés. Per a molts, l’assassí de Trotski era l’enemic públic número u. Però no per a tots…
Per al Partit Comunista, Mercader era un heroi abnegat a qui no podien abandonar. Per això li van costejar, de sotamà, les despeses de l’advocat; per això va poder fruir de molts més privilegis que la resta de presos del penal de Lecumberri; per això, després de complir la condemna, va ser condecorat secretament amb la creu de Lenin, i, per això, en morir, les seves restes van ser traslladades al cementiri moscovita reservat als herois de la Unió Soviètica.

/

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(56)

2.315.856 petites empreses (i 2)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Les màquines de cosir com a activitat econòmica van proliferar en les llars catalanes el segle passat. Foto: ARXIU.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Els nens de la maleta mexicana.


La maleta mexicana al MNAC (2)

Tresor fotogràfic

 


Ernest Hemingway, al centre de la fotografia, a Terol (desembre, 1937), de Robert Capa Foto: ESTATE OF DAVID SEYMOUR/MAGNUM. INTERNATIONAL CENTER OF PHOTOGRAPHY.





L'exposició del MNAC de 'La maleta mexicana' inclou una setantena de fotografies i nombrosos fulls de contacte Foto: QUIM PUIG .





Soldats republicans al front de Còrdova (juny, 1937), de Gerda Taro Foto: INTERNATIONAL CENTER OF PHOTOGRAPHY.




               
Les tres caixes, a l'inici de l'exposició Foto: QUIM PUIG.




Gerda Taro i Robert Capa a París a principis del 1936. retratats per Fred Stein Foto: ESTATE OF FRED STEIN. INTERNATIONAL CENTER OF PHOTOGRAPHY.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

La maleta mexicana al MNAC.

 
La maleta mexicana. El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil espanyola de Capa, 'Chim' i Taro.
 
La maleta mexicana de Capa, Taro i Chim arriba al MNAC.
 

S'inaugura al MNAC l'exposició 'La Maleta Mexicana.El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil Espanyola de Capa, Chim i Taro'

 

Barcelona: Conferència al voltant de l´exposició La maleta mexicana al MNAC.

 

El MNAC exposa per primera vegada a l'estat les fotografies de Capa, 'Chim' i Taro de la Maleta Mexicana.

 

La maleta mexicana mostra totes les seves històries a Barcelona.


 



www.btvnoticies.cat

El Museu Nacional d'Art de Catalunya ha presentat aquest dijous l'exposició "La maleta mexicana". Els negatius de la Guerra Civil espanyola dels fotògrafs Robert Capa, David Seymour Chim i Gerda Taro descoberts a Mèxic s'exposen en una mostra coproduïda per l'International Center of Photography de Nova York i comissariada per Cynthia Young. 

El MNAC acull, per primera vegada a Espanya, les fotografies realitzades per Capa, Taro i Chim durant la Guerra Civil espanyola, de les quals s’havia perdut el rastre des de 1939. “La maleta mexicana” és, sens dubte, el conjunt de negatius recuperats més important del segle xx. 
Els fotògrafs simpatitzants del bàndol republicà, com Agustí Centelles o Luis Ramón Marín, van amagar els negatius perquè no caiguessin a mans dels franquistes. El mateix va passar amb els fotoperiodistes estrangers que van intentar amagar-los dels nazis. Probablement aquesta va ser la raó que va portar Robert Capa, la seva companya Gerda Taro i David Seymor Chim (cofundadors de l’Agència Magnum) a guardar tres caixes amb 4.500 negatius de 35 milímetres disparats per ells a la Guerra Civil espanyola. Testimoni gràfic excepcional de la vida al front o a les trinxeres, dels estralls dels bombardejos sobre la població civil o del drama als camps de refugiats, “La maleta mexicana” és un mirall de la nostra història. 

L’exposició es podrà visitar del 6 d’octubre al 15 de gener de 2012. 



Extremadura, Abril  de 1936