El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dilluns, 10 d’octubre de 2011

El MNAC, a la cruïlla.



El MNAC espera impacient un nou director ambiciós i decidit que rellanci el museu a Catalunya i a tot el món Foto: ORIOL DURAN.

Aquesta tardor, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) busca director..., i alguna cosa més que director. Busca un nou horitzó de futur. El sector espera impacient l'elecció de la persona que capitanejarà amb un nou ímpetu el museu més important del país. Conscients que el seu perfil serà molt decisiu, els agents artístics exigeixen al successor de Maite Ocaña que quan entri pel Palau Nacional ho faci amb una maleta plena d'idees i projectes revulsius que rellancin el museu a Catalunya i a tot el món.
La idea que un MNAC més ferm i ambiciós enfortirà, en una reacció en cadena, l'ecosistema artístic català és crucial. El concurs per renovar la direcció és obert –les candidatures es poden presentar fins al 30 d'octubre– i, no cal dir-ho, hi ha travesses per a tots els gustos i els disgustos. Vicent Todolí, l'exdirector de la Tate Modern de Londres, i Pepe Serra, el director del Museu Picasso, són dos dels noms que més sonen. Simples rumors?

Els límits
El gran dilema que condiciona el debat del futur del MNAC és vell: els límits cronològics. On s'han de fixar? Als anys setanta –opció que ha defensat Ocaña fins al seu últim dia al capdavant del museu, i ha creat així una aura d'impopularitat, i una bona colla d'enemistats al més alt nivell, que han resultat fatals per a la seva continuïtat–? O ha de ser un museu sense límits –el pla B del director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), Bartomeu Marí, que, per cert, és un dels membres del comitè d'experts que avaluaran els candidats a la direcció [vegeu peça]–? Dos models de museu damunt la taula. I molts dubtes.
“El MNAC ha de fer el pas cap al segle XXI i ha de ser un museu que, partint del passat, faci entendre el present”, emfasitza Marí. La seva posició, que en espera de l'elecció del nou director, és ben vista en l'àmbit institucional, desespera un ram d'especialistes, no cal ni dir els medievalistes, que pensen que és una traïció total als principis d'un museu de belles arts. Temen que el museu perdrà el nord i es convertirà en un batibull. “Les nostres col·leccions de romànic i gòtic són úniques al món. Insuperables, tothom ens enveja! En lloc de potenciar els punts forts, per suposat també la col·lecció d'art modern, segur que s'ha d'obrir una aventura tan incerta, i et diria que tan perillosa, amb l'art contemporani?”, exclama Manuel Castiñeiras, l'excap de la col·lecció d'art romànic del MNAC.
“El MNAC és víctima de la indefinició de l'abast de la seva competència a causa de l'absència d'un mapa artístic clar a Catalunya. I això és culpa de la negligència dels rectors de la política cultural del país, incapaços d'establir els continguts i límits cronològics”, lamenta Joan Fontcuberta, president de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya.
La relació entre el MNAC i el Macba –Marí reconeix que fins ara ha estat “fluida, però molt poc productiva”– és clau en tota aquesta discussió enrarida. Hi ha opinions de tots els tipus. “Si som realistes, el MNAC hauria d'arribar fins ben bé a finals del segle XX, i amb una dosi d'eclecticisme ara inexistent en les col·leccions públiques. I és que pretendre que el Macba jugui un paper patrimonialista de l'art contemporani és fer volar coloms”, indica l'historiador de l'art Francesc Fontbona.
“És un debat absurd, no té cap interès. L'única cosa prioritària és impulsar els millors projectes per divulgar i popularitzar l'art català de tots els temps”, etziba l'arquitecte Oriol Bohigas. “Discutir sobre si allà on comença l'un, el Macba, és allà on acaba l'altre, el MNAC, és pervers. Són dos museus amb missions diferents. El sentit de custòdia de l'art català el té el MNAC”, concreta la crítica d'art Mercè Alsina. “El millor per a tots seria dividir el museu en diverses seus: l'una fins al 1800 i l'altra, més cèntrica, fins als anys setanta. Això sempre que el Macba es decideixi a establir un espai museogràfic com cal per a les praxis que arrenquen el 1968”, considera el també crític Ricard Mas. Conclusió: un debat sense consens i, el pitjor de tot, una gran casa sense escombrar, ja que l'art català del segle XX no està representat en cap museu.

Els forats
Més enllà de si cal o no eixamplar els límits, el sector sí que comparteix una decepció profunda per les escasses adquisicions que ha fet el museu per cobrir les llacunes de les seves col·leccions. “Hi ha un gran buit entre el gòtic i el 1800, i entre el 1915 i la resta del segle XX. Caldria resoldre-ho, de manera lenta, però sostinguda i persistent”, diu Mas. I cal confiar que en temps de fortes retallades s'assumirà aquesta inversió? “Sovint no és tan costós com sembla”, indica Fontbona. El problema, segons alguns experts, és que en els temps de vaques grasses no hi ha hagut sensibilitat, per no dir voluntat, per comprar les obres que falten. “El diàleg amb els galeristes catalans és escàs, per no dir inexistent”, revela Marc Domènech, de la galeria Oriol. Un exemple paradigmàtic d'aquesta falta de complicitat el trobem aquests dies en l'exposició L'edat d'or de la pintura catalana (1885-1930), a la galeria Artur Ramon. Hi llueixen obres de primera categoria. Mentre els col·leccionistes privats es disputen les obres mestres de l'art català que tanta falta fan al MNAC, encara és hora que el galerista rebi una trucada del museu.
Molts experts consideren que, a més de reunir la gran antologia de l'art català, el museu no hauria de renunciar a obres internacionals. “Catalunya va ser un punt important en les carreres de Picabia, Masson, Gleizes i Chagall, entre altres, però no hi ha obres d'ells en les col·leccions del MNAC”, lamenta Domènech.

Carta als reis
Es dóna per suposat que el director del MNAC ha de conèixer a fons la història de l'art català. I si és un bon gestor, millor. Fontbona li demana “mà esquerra per navegar entre polítics, patronat i institucions internacionals”. Fontcuberta li suplica que continuï treballant perquè el museu no es converteixi “en un mausoleu, sinó en una plataforma que acosti la creació artística a la ciutadania”. Bohigas ho té clar: “Seria ideal que tingués el perfil d'Ocaña: em sap molt greu que hagi marxat.”
Encara més. Que cuidi la didàctica del museu, “deficient si la comparem amb altres museus internacionals amb recursos digitals en múltiples suports”, revela Mas. I molt més: que dinamitzi els públics, que obri el museu a la ciutat, que exigeixi com a condició sine qua non l'arribada del metro a l'entrada del museu... “Que produeixi recerca sobre art català també a través d'exposicions més petites i necessàries per a la recuperació patrimonial”, hi afegeix el crític Àlex Mitrani. Una altra vella aspiració: que lideri una xarxa “real” amb els museus secció de Vilanova i la Geltrú, Sitges i Olot.
I, no cal dir-ho, o potser sí, que sigui escollit en un concurs “transparent”. “Seria molt sa que aquest concurs donés una satisfacció a la societat i al sector de la cultura. Estem cansats de com s'han resolt fins ara els concursos”, conclou Alsina.

Un comitè menys internacional

L'última paraula en l'elecció del director la tindrà el patronat, però cal pensar que sintonitzarà amb la que prendrà el comitè d'experts, format per Narcís Serra, president del MNAC; Miquel Roca, president dels Amics del MNAC; Maria Bolaños, directora del Museo Nacional Colegio de San Gregorio, de Valladolid; Miguel Zugaza, director del Museo del Prado; Bartomeu Marí, director del Macba; Josephine Matamoros, directora del Museu d'Art Modern de Ceret; Eduard Carbonell, director del MNAC entre 1994 i 2005, i Daniel Giralt-Miracle, crític i historiador de l'art. Com a curiositat, en el concurs que es va convocar el 2005 hi havia molta més presència d'avaluadors internacionals: el director del British Museum, Neil MacGregor; el president del Musée d'Orsay de París, Serge Lemoine, i l'exdirectora de la Galleria degli Uffizi, Ana Maria Petroli.


Cronologia bàsica


1934: S'inaugura el Museu d'Art de Catalunya al Palau Nacional, amb el discurs complet de l'art català.
1940-1945: Es divideixen les obres entre Montjuïc i la Ciutadella.
1995: Després d'una dècada de reformes al Palau Nacional, el museu reobre el romànic.
2004: El MNAC torna a lluir totes les seves col·leccions juntes.
2009: Se celebren els 75 anys de la institució.