El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

divendres, 30 de desembre del 2011

Segles de plens.

Les actes del Ple de l'Ajuntament de Girona dels anys 1601-1910 ja són accessibles a través del web del SGDAP, així com 20.000 noves fotografies d'El Punt.

 

 La història de Girona vista a través dels plens des de 1601 ja es troba a Internet 

 

Foto del concert de Sopa de Cabra per la N-II celebrat el maig de 1989 Foto: AJUNTAMENT    DE GIRONA/ CRDI - FONS EL PUNT (NÚRIA SANTIAGO).

 

Portada del llibre d'actes del Ple de l'Ajuntament de 1693 Foto: AJUNTAMENT DE GIRONA/     CRDI - FONS EL PUNT (NÚRIA SANTIAGO).

 

Tots aquests documents es poden consultar al web 

http://www.girona.cat/sgdap/cat/consulta_simple.php

diumenge, 25 de desembre del 2011

El 25 de desembre.



Per a tots nosaltres és ben clar que el 25 de desembre ens posem a cantar el "fum, fum, fum". Tanmateix, no podem deixar de demanar-nos: com va començar aquesta història?
La celebració del Nadal és clau en la religió cristiana, però entronca amb altres tradicions que convisqueren amb aquell batibull de cultures que s'aplegaren sota l'Imperi Romà. Crist va néixer sota el govern del primer emperador, August, i va morir sota el del seu sucessor, Tiberi. Eren moments de gran efervescència religiosa, ja que la religió romana oferia un panorama més aviat obscur, nebulós i grisenc del més enllà i, en canvi, moltes de les religions sorgides al proper Orient oferien una vida més engrescadora després de la mort, amb una idea de salvació esotèrica que va anar arrelant amb força a mesura que avançava el segle I i s'entrava en el II dC. Totes tenien un tret en comú: com que prometien una resurrecció, el cos havia de ser enterrat i no cremat. A causa d'aquest fet, sobretot a partir del regnat de l'emperador Adrià (117-136 dC), es va anar generatilitzant el ritu de la inhumació i es va anar relegant el de la incineració.
Les religions orientals, i entre elles també les egípcies -com la d'Isis-, prometien als seus fidels una altra existència més enllà de la terrenal, i totes foren no tan sols tolerades sinó també integrades en la vida quotidiana d'aquell sistema de govern, podríem dir-ne globalitzador, que fou l'Imperi Romà. Només s'exigia una condició: que, així com totes les creences eren acceptades, hi hagués també reciprocitat en l'acceptació de les pròpies, la qual cosa implicava el reconeixement de l'ordre establert.
Dues religions no se sotmeteren a aquests regles del joc: la jueva i la cristiana. A la cristiana, sense que en fóra conscient, li sorgí un potent competidor: la religió mitraica.
El déu Mitra, d'arrelam hindú, quallà amb força a l'antiga Pèrsia. Era, com Crist, un intermediari entre la divinitat i la humanitat i l'únic déu de tota l'antiguitat que feia un sacrifici a favor dels homes, en lloc de ser aquests els que, de manera continuada, havien de presentar les seves ofrenes a uns déus sempre llunyans.
Tant la religió cristiana com el mitraisme eren de tipus mistèric, és a dir, havien de menester uns processos iniciàtics i d'introducció reservats als fidels. Per als cristians era el baptisme amb aigua; per als mitraistes, el bateig amb la sang del brau sacrificat ritualment mitjançant el Taurobolium , el qual, en tant que animal que encarnava la força vivificadora masculina, garantia la vida eterna.
Aquest bateig ritual no és, però, l'única coincidència entre la religió de Mitra i la de Crist. N'hi ha d'altres encara molt més properes.
Mitra era una divinitat solar, com també ho és el déu dels cristians. En els primers temps de la nostra era, una prioritat era fer passar les fites religioses cristianes damunt les celebracions paganes. Hi havia unes dates claus: els dies propers al solstici d'hivern, que els romans celebraven a bastament amb les festes de les saturnals en honor del déu Saturn.
Tots sabem que la data exacta del naixement de Crist encara és un episodi discutit històricament, però que, per una sèrie de circumstàncies, ha quedat tradicionalment establerta en el 25 de desembre. Tanmateix, no sempre fou així.
Primer se celebrava el 6 de gener, data en què Egipte commemorava el naixement del sol: a Orient, algunes Esglésies, com la d'Armènia, encara continuen mantenint aquesta data com a dia del naixement de Crist. Al segle IV dC el papa Juli I determinà que el Nadal es fixés el 25 de desembre. Per què?
Doncs per deixar ben clara la victòria dels seguidors de Crist sobre els de Mitra, que també naixia en una cova el 25 de desembre… Els cristians, d'aquesta manera, reinterpretaven els símbols i els mites antics per difondre les pròpies idees sense alterar gaire els costums i les imatges de la societat d'aleshores. Un detall que pot fer-nos somriure és que el déu Mitra, com a divinitat oriental, portava sempre una mena de barretina (barret frigi) al cap com a atribut.
Un gran estudiós de la religiositat clàssica com F. Cumont va arribar a dir que, si el món occidental no hagués estat cristià, hauria estat mitraista, però no va tenir en compte un factor força alliçonador: la religió del déu Mitra, especialment popular en els mitjans dels comerciants i dels militars, no admetia fidels del sexe femení. Fou un error de càlcul o de màrqueting… Els cristians, malgrat discutir si les dones tenien ànima o no, com a mínim les van admetre com a fidels de base, encara que a hores d'ara hàgim de reconèixer que les dones tenen un protagonisme nul en els estaments de comandament de l'Església catòlica.


 El 25 de desembre DANIDE

Probablement Jesús no va existir mai (i II)


 



Un pres republicà pica pedra en un lager nazi. Un oficial de les SS se li apropa: "Eh, tu, roig, vine!" El pres es creu mort. No. El nazi només hi vol jugar a escacs. El pres de seguida s'adona que en sap més que el nazi. I així, abans de l'escac i mat, jugada a jugada, allarga l'agonia escaquista de l'SS. "Va ser la meva victòria sobre el III Reich", proclama l'ex-pres republicà. El documental fa una pausa per als anuncis.
I ara em perdonaran la immodèstia: no me'n vaig creure ni mitja paraula. Per què? Doncs perquè la història era massa nítida, depurada de qualsevol imperfecció escènica. Tots els elements que hi apareixien eren d'un simbolisme suprem. La narrativa pot ser realista, però la realitat gairebé mai no és narrativa. Almenys tan perfectament narrativa. Poc després es va saber que aquell ex-pres era un impostor: es deia Enric Marco.
Com deuen recordar, la setmana passada parlàvem de l'existència, o més ben dit inexistència, d'un personatge anomenat Jesús de Natzaret, i ens referíem a la falta de fonts històriques convincents. Els arqueòlegs em donaran la raó: per molt que avancin les investigacions, l'antigor clàssica sempre estarà envoltada d'una boira de misteri. Hi ha moltes dades, transcendentals, que mai no sabrem dels primers segles de l'era cristiana. Per tant, admetem-ho, qualsevol acostament documental a la figura de Jesús sempre estarà mancat d'elements de judici.
Ens queda un llegat que pot ser objecte d'anàlisi: el narratiu. En última instància el que ens ofereix el cristianisme és un conte, un relat. Crec que hi hauria certa unanimitat si estructuréssim el relat cristià en els següents termes. Primer acte: Un nen déu neix d'una verge i és adorat per reis i savis / Molt precoç, d'adolescent ja dóna lliçons a grans mestres. Segon acte: Un cop adult, s'envolta de 12 seguidors / Recorre el país fent miracles / Això causa la ira del poder, que el captura i executa. Tercer acte: Al tercer dia ressuscita i puja al cel, i demostra així la seva divinitat. Fi.
A partir del moment en què ens referim a un relat podem fer preguntes pròpies de la crítica literària. La primera i més legítima és la següent: va ser un relat original? Anem a pams.
Palestina sempre ha estat un passadís geogràfic natural, una cruïlla de camins. Tot el comerç de l'època, material i simbòlic, circulava per les seves terres. És a dir, els seus habitants coneixien la mitologia religiosa de llocs tan llunyans com l'Índia o Aràbia, Grècia i Egipte. Avui en dia pot afirmar-se que el personatge Jesús és una fenomenal obra de sincretisme, i a gran escala.
Buda, com Jesús, va ser visitat per grans savis poc després de néixer. El déu Mitra va néixer un 25 de desembre i el seu dia sagrat era el diumenge. Aquests secundaris de luxe, els apòstols, apareixen com a seguidors de fins a tres déus antics, sempre en número de 12. Krixna feia miracles curant malalts, el déu Dionisi de Grècia va transformar l'aigua en vi i els seus seguidors van menjar el seu cos. El culte a la deessa Attis, amb origen a Frígia, arriba a la Roma precristiana i els seus ritus mistèrics són un precedent directe del cicle de la Passió, mort i resurrecció. En fi, en un humil article no hi ha espai ni per resumir-ho: els especialistes han recopilat fins a una trentena de divinitats anteriors a Jesús de les quals el cristianisme hauria usurpat algun tret. I per si en queda algun dubte, la biografia de Jesús té grans paral·lelismes amb dos déus egipcis, Horus i Osiris, segurament préstecs culturals de l'època en què el poble jueu va viure a Egipte.
El més probable és que sobre una base documental mínima els bisbes cristians del segle IV, un cop al poder de l'imperi, polissin el guió fins a construir el personatge Jesús que més bé s'adaptava al paper de l'Església. Dit d'una altra manera: en realitat tant li fa si Jesús va existir o no. La qüestió és que la seva biografia, el seu relat, és el plagi més gran de tots els segles, la impostura més reeixida de la història. La Bíblia és, en essència, un fenomen literari, el bestseller de més èxit de la indústria editorial. Però una revelació divina? A l'hora de construir la Bíblia l'element menys necessari és déu.
No sé si és per riure o per plorar. Deu croades contra els infidels, mil catedrals aixecades, milers d'heretges a la foguera. Dos mil anys fent dinars de Nadal, milions i milions de canelons. Sempre en nom del Messies. I el Messies potser no va existir mai. Probablement tot és mentida: quatre rondalles neolítiques adaptades per uns editors espavilats. I fins ara.
Bon Nadal a tothom.

Probablement Jesús no va existir mai (I)

Les tres entrades que venen a continuació tenen relació amb la celebració dels Nadal i amb la fe cristiana. Sincretisme, manca d'evidències històriques que confirmin l'existència de Jesucrist...A banda de tot això tant els creients, no creients,ateus,agnòstics celebrem el Nadal.


 

Albert Sánchez Piñol

A La vida de Brian hi ha un diàleg especialment significatiu. Brian: "Us dic que no sóc el Messies, recony!" Gentada: "Oooh! Us n'adoneu, oi? És ell, és el Messies!" Brian: "Aneu-vos-en a la merda!" Gentada: "Oh! Sí! Som-hi tots! Però, Messies... com s'hi va, a la merda?"
El que acaben de llegir és la definició més exacta i clarivident de l'essència religiosa judeocristiana. No és que un Messies generi adeptes, sinó que una necessitat de fe busca un receptacle. Què o qui? Tant és. Pot dir-se Jesús, o Brian, o el Monstruós Espagueti Volador. En conseqüència, si el fundador d'una religió és un personatge instrumental, podria ser que la seva biografia només fos una ficció històrica. I ara un pas més: si és així, qui ens assegura que Jesús de Natzaret va existir realment?
Sembla mentida que la historiografia hagi trigat tant a fer-se una pregunta tan elemental. Potser, com diria aquell clàssic: "Senzillament no se li havia acudit a ningú abans". Però el fet és que quan busquem proves històriques topem amb un gran buit. Res no ens assegura que Jesús tingués una existència real. Al contrari.
La immensa majoria de textos antics que parlen de Jesús són els Evangelis. S'entendrà, però, que acadèmicament parlant no siguin proves vàlides. Seria com si haguéssim d'acceptar que els extraterrestres existeixen perquè algú assegura que l'hi han dictat els extraterrestres. La segona gran font de documentació sobre la vida d'un tal Jesús són els anomenats Evangelis apòcrifs. És a dir, el conjunt de textos refusats, per inversemblants, per la mateixa Església. I si són falsos hem d'entendre que ho són per a tot. En tercer lloc queden els autors clàssics. Pràcticament no hi ha menció a un tal Jesús. Només Tàcit i Suetoni hi fan alguna referència, i totes dues són dubtoses. L'oblit més clamorós potser és el de Flavi Josep a les Antiguitats judaiques . En una obra dedicada a enaltir la menor figura jueva, política o religiosa, a Jesús només li dedica un paràgraf de cinquanta paraules, i avui en dia els especialistes donen per fet que va ser un afegit dels segles posteriors.
Sigui com sigui, el Jesús personatge presenta inconvenients de pura lògica. Per exemple: el debat sobre el prepuci de Crist. Com a jueu Jesús va ser sotmès a la circumcisió. Però si el Crist ressuscitat va pujar al cel, què se'n va fer, del prepuci? Va pujar al cel seguint l'estela del Messies o es va quedar a la Terra? Si és així, com a matèria divina era indestructible i rodolava per algun lloc del món. Al segle XVI un tal Leo Allatius al De Praeputio Domini Nostri Iesu Christi Diatriba opina que no, que el prepuci va elevar-se a l'espai i es va convertir en un anell de Saturn (!). Al segle següent una monja austríaca, Agnes Blannbekin, creia el contrari, que s'havia quedat entre nosaltres, ja que ella combregava amb un suposat prepuci de Jesús. (No se l'empassava, només el degustava.) I quan el tenia a la boca, va relatar al seu confessor, el seu cos vivia autèntics èxtasis místics. El que la Blannbekin potser no sabia era que per Europa circulaven dotzenes i dotzenes de presumptes prepucis de Jesús.
Es fa difícil gestionar un personatge tan ambigu. Pensem-ho: per què els cristians adoren el prepuci i no altres parts del cos que també es desprenen? Les relíquies podrien ser molt variades: ungles de Jesús, cabells, pots de caspa, etc., i no només el prepuci. De fet, els budells de Jesús eren tan humans com la resta, així que en 33 anys de vida terrenal devia evacuar una considerable quantitat de matèria orgànica. Els excrements fòssils s'anomenen copròlits. Com a partícula divina, doncs, els copròlits de Jesús haurien de tenir tant de valor com el prepuci, amb l'avantatge que la seva pluralitat no entraria en contradicció amb la seva autenticitat. O no és així? Els viaranys del Crist són tan rocambolescos que calen legions de teòlegs per endreçar la doctrina. Ara bé, tot i que he fet algunes consultes no n'he tret l'aigua clara: per què el prepuci es va elevar a categoria de relíquia i els copròlits no?
En ciència la càrrega de la prova correspon als que volen demostrar que algú o alguna cosa és o va ser. Encara més si s'estableix un dubte raonable. Amb tot, la creença en Jesús fa 2.000 anys que s'ha consolidat, i sembla que sigui a l'inrevés. No importa. L'absència de fonts històriques només és un dels arguments menors contra l'existència d'un individu anomenat Jesús de Natzaret. De fet, en són tants que necessitarem un altre article per rematar la qüestió.
Però ja els aviso: el que no puc entendre és això dels copròlits.

dissabte, 24 de desembre del 2011

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(64)

  Parks, amb ‘k'

    Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

.


   El parc d'atraccions del Tibidabo de Barcelona té els orígens al començament del segle passat.    
  ARXIU  ROBERT RAMOS

dilluns, 19 de desembre del 2011

Salamanca rep la darrera part del llegat del fotògraf Agustí Centelles.

Demà arriben al Centre Documental de la Memòria Històrica els 7.000 negatius que els fills del fotògraf han cedit en règim de dació.
La venda de l'arxiu fotogràfic d'Agustí Centelles va incitar l'informe del CoNCA. A la imatge, els fills de Centelles a La Virreina el 2006.

La venda de l'arxiu fotogràfic d'Agustí Centelles va incitar l'informe del CoNCA. A la imatge, els fills de Centelles a La Virreina el 2006. F. MELCION

 
El Centre Documental de la Memòria Històrica (CDMH), amb seu a Salamanca, rebrà demà la darrera part dels fons del fotògraf Agustí Centelles, formada pels 7.000 negatius de l'arxiu de fotografia publicitària i industrial que va realitzar entre el 1947 i els anys 80, segon ha informat el ministeri de Cultura. Sergi i Octavi Centelles, els fills del fotògraf, l'han cedit en règim de dació al ministeri de Cultura per a la seva custòdia de manera única, permanentment i indivisible al CDMH.
Després de viure vuit anys exiliat a França, Octavi Centelles (València 1909 - Barcelona, 1985) va ser jutjat i inhabilitat i no va poder tornar a exercir com a fotoperiodista quan va tornar a Espanya després de la Guerra Civil. Només va poder treballar per a agències de publicitat i empreses, i va desenvolupar, a més, un important vessant com a retratista. Va fotografiar Salvador Dalí, el tenor Hipólito Lázaro, el ciclista Federico Martín Bahamontes, Louison Bobet, el primer guanyador del Tour de França, el torero mexicà Carlos Arruza o Xavier Cugat, un dels difusors més importants de la música cuba

Memòria Històrica La Comissió de la Dignitat envia un burofax al govern espanyol perquè torni els papers de Salamanca

L'entitat recorda que falten 300 caixes i que aquestes han d'arriban abans del 17 de gener o s'incomplirà la lle.

La Comissió de la Dignitat ha enviat al Ministeri de Cultura un burofax amb data 16 de desembre en el qual li requereix que compleixi la llei i torni a la Generalitat les 300 caixes de documents comissats pel franquisme durant la Guerra Civil que havien d'arribar abans d'acabar l'any. L'enviament es va suspendre de manera inesperada la setmana passada. La Comissió havia mostrat el seu rebuig per la situació i havia amenaçat amb emprendre accions legals. De moment han enviat el requeriment per burofax al Ministeri de Cultura perquè quedi constància de la petició. L'ONG no descarta denunciar els fets a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides de Ginebra, al Consell Internacional d'Arxius i al consell d'Europa.


Aniversari.La Nova Cançó fa avui 50 anys.

Avui fa mig segle del naixement de la Nova Cançó. Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima representaran Els Setze Jutges durant l'acte commemoratiu, que tindrà lloc aquest vespre a la seu de la ICCIC.
   
EL NAIXEMENT D'UN NOU GÈNERE MUSICAL EN CATALÀ El 31 de maig del 1965, el cantautor mallorquí Guillem d'Efak va ser presentat públicament com a membre d'Els Setze Jutges al Teatre Romea. Aquest va ser l'acte que més membres del grup -onze- va aplegar. A baix, caràtula del disc de Maria del Mar Bonet Cançons de Menorca, publicat el 1967. JOSEP PUVILL 

 
Sovint la història està feta de petites històries que semblen poc importants però que acaben marcant fites històriques. Una d'aquestes és la que avui recordarem a la Institució Cultural del CIC. Hi commemorarem un acte senzill que es va celebrar avui fa mig segle, el 19 de desembre del 1961, en un pis de l'immoble del número 27 del carrer Santaló de Barcelona, la primera seu del CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina). Aquell dia va néixer la Nova Cançó.
Tal com recorda la placa que l'alcalde Jordi Hereu va col·locar a la façana de l'edifici, avui fa 50 anys que en aquell pis es va celebrar un recital de cançons catalanes presentat sota el títol La poesia de la Nova Cançó . Va ser la primera vegada que es van emprar aquests termes per fer referència a aquells temes nous que ja s'havien escoltat en altres actes també molt senzills, sovint fets simplement en alguns domicilis particulars, com a molt als entreactes del Teatre Viu del Reial Cercle Artístic, en altres locals socials i sobretot al Centre Comarcal Lleidatà, on el 30 de setembre del 1960 s'havia celebrat una sessió en què Miquel Porter, Josep Guardiola i el conjunt Diávolos van tocar nombroses cançons en català.
Tot plegat responia a un fenomen que Lluís Serrahima havia sabut expressar en un article publicat al gener del 1959 a la revista Germinàbit , predecessora de Serra d'Or : "Ens calen cançons d'ara". Trencant el silenci imposat des de la victòria franquista, començaven a néixer noves cançons catalanes. Fins i tot ja hi havia uns quants discos amb cançons modernes en català, com els que les Germanes Serrano i el ja citat Josep Guardiola van publicar el 1958 amb versions d'èxits internacionals de l'època. A València, Raimon ja cantava Al vent , i a Perpinyà Jordi Barre cantava també en català. Sense menystenir ni oblidar les nostres velles cançons populars tradicionals, sorgien noves cançons catalanes.
Però va ser el 19 de desembre del 1961 quan es va parlar per primera vegada de Nova Cançó. Qui va encunyar aquell terme va ser el doctor Gonçal Lloveras, prestigiós endocrinòleg i un dels puntals del CICF, que havia escoltat algunes de les primeres cançons de Miquel Porter i el va convidar a ser un dels protagonistes d'una de les sessions culturals organitzades per aquella institució, juntament amb Josep Maria Espinàs, Remei Margarit i Lluís Serrahima. L'èxit va ser absolutament inqüestionable. Els assistents, prop d'un centenar de persones -entre els quals hi havia Delfí Abella, Josep Benet, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici Pellicer, Maurici Serrahima i Joan Triadú-, van assistir, probablement sense ser-ne conscients, al naixement de la Nova Cançó.
D'aquell acte senzill i d'escàs ressò mediàtic -en van parlar, però, dues revistes barcelonines, Cataluña Exprés , amb crònica de D. Grabulosa, i Destino , en una entrevista d'Arturo Llopis a Espinàs-, van néixer Els Setze Jutges, el principal grup pioner de la Nova Cançó, format inicialment per Miquel Porter, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs i Delfí Abella, als quals es van anar afegint Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
Aquest vespre els retrem un homenatge públic de gratitud. Un tribut especial als quatre jutges ja morts -Porter, Abella, Elies i, sobretot, Barbat-, però que serà extensiu a tots els que van fer possible el naixement, la difusió i la consolidació de la Nova Cançó, gràcies a la qual tenim des de fa cinquanta anys noves cançons catalanes.

divendres, 16 de desembre del 2011

Curs d'Història de Catalunya a Palafrugell.


Curs adreçat a tothom que vulgui conèixer els capítols més rellevants de la història del país.

1.De les arrels a la formació dels Comtats Catalans(fins el s IX)


2.De la consolidació dels Comtats Catalans a l'expansió mediterrània i peninsula  
   (sX-XIV)
  
3.La crisi i la decadència dels segles XIV - XV 


4.Catalunya dins de la Monarquia Hispànica dels Àustries (sXVI-XVII)La Guerra de Successió i les seves conseqüències (XVIII)


5.Les transformacions econòmiques dels s.XVII i la Revolució Indutrial del sXIX


6.La Catalunya del sXIX:la Revolució Industrial  i les noves  experiències econòmiques, polítiques ,socials i culturals.


7.De la Restauració Borbònica(1874) a l'esclat de la Guerra Civil.


8.Guerra Civil,Franquisme i Transició (1936-1986)


Professor: Albert Moreno col.laborador de l'ACCAT

;Catedràtic d'Ensenyament Secundari  a l'INS "Cap Norfeu"  de Roses.



METODOLOGIA: Metodologia dinàmica amb suport gràfic i audiovisual, col·loquis..
      

LLOC: Centre Municipal d'Educació de Palafrugell, Carrer Bruguerol,12


PREU: 25 €


      
DURADA: Del 20 de gener al 16 de març.
  
      
HORARI:Els divendres  de 15 a 17 hores.





Inscripcions:

fins el 20 de desembre a 





diumenge, 11 de desembre del 2011

Voluntaris per la Llengua a l'Alt Empordà.

Més de cent noves parelles a l’Alt Empordà


Entre dijous i divendres, 1 i 2 de desembre, presentarem un total de 118 noves parelles lingüístiques a l’Alt Empordà. Si sou per la zona, us convidem als actes de presentació que es faran a Figueres, l’Escala, Roses i Castelló d’Empúries.


A Figueres, l’acte es farà el dia 1 a les 19 h a la sala Narcís Monturiol del Cercle Sport 
(c. Monturiol, 3). Hi intervindrà Joan-Lluís Lluís, escriptor i periodista de la Catalunya Nord, i també hi haurà una actuació dels Ministrils de l’Empordà.


A l’Escala, l’acte serà el dia 1 a les 19.30 h, a la sala d’actes de l’Ajuntament. Hi participarà el regidor d’Educació de l’Ajuntament, Pere Gifre, i es projectarà un capítol del programa 10 Cites.


A Roses, l’acte serà també el dia 1 a les 20 h, al Teatre Municipal, i també s’hi projectarà un capítol del 10 Cites.


Finalment, a Castelló d’Empúries, la presentació es farà el 2 de desembre, a les 20 h a la Sala Gòtica de l’Ajuntament.

Tots els actes es tancaran amb un petit refrigeri.


Us hi esperem!

Es presenten 177 noves parelles a l’Alt Empordà.

L’Alt Empordà ha encetat el mes de desembre amb la presentació de 177 noves parelles lingüístiques, repartides entre Castelló d’Empúries, l’Escala, Figueres, la Jonquera i Roses. Els voluntaris i aprenents s’han conegut en actes celebrats arreu de la comarca, als quals s’han fet activitats diverses. A Roses, per exemple, hi ha hagut l’actuació del Grup de Dansa Tradicional de la vila, mentre que, a Figueres, l’escriptor i periodista de la Catalunya Nord Joan-Lluís Lluís ha fet una petita intervenció i els Ministrils de l’Empordà han ballat una dansa.

 

Fotografies  dels acties de les noves parellles lingüístiques a l'Alt Empordà 

 

 


Les noves parelles lingüístiques es trobaran a partir d’ara una mitjana d’una hora setmanal, durant unes deu setmanes. A més, amb el carnet identificatiu del Voluntariat, tenen entrada gratuïta o reduïda a la majoria d’espais museístics de la comarca, i també estan convidats a diverses activitats, de les quals us anirem informant properament.D’aquesta nova edició del Voluntariat destaca que algunes parelles s’han format en escoles de la comarca. Concretament, mares del col·legi Peñuelas del Río de la Jonquera, del Pallach de Figueres i del Bruel d’Empuriabrava es trobaran amb voluntaris per fer conversa en català als mateixos centres escolars.


Els catalans i la nostra història.


Divendres 16 de desembre: xerrada sobre la Història de Catalunya a càrrec del Sr. Joan Amorós, president de l'Associació Conèixer Catalunya. A les 19h,
al  Centre Municipal d' Educació de Palafrugell. 





dissabte, 10 de desembre del 2011

Barcelona,ciutat neutral (2)

Desenllaç d'aquesta minisèrie ambientada a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial. Una història d'amor, amistat i una generositat excepcional, que contrasta amb l'ambient frívo...

 

Barelona, ciuta neutral (1)

La Primera Guerra Mundial acaba d'esclatar quan un grup de joves coincideix al port de Barcelona amb la intenció d'agafar un vaixell que no salparà mai. Allí es coneixen el Karl i...

 

 

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(63)


Finestres de l'edifici de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, de l'arquitecte August Font i Carreras (1905-06). Foto: ARXIU.

Els stops de l'angoixa

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Karl Polanyi
  
Karl Paul Polanyi

diumenge, 4 de desembre del 2011

Les bales de l'últim afusellat a Catalunya pel franquisme

EL TESTIMONI  Magda Oranich amb les bales  I amb la foto que va fer Marc Palmés minuts després de l'afusellament.  

EL TESTIMONI Magda Oranich amb les bales I amb la foto que va fer Marc Palmés minuts després de l'afusellament. FRANCESC MELCION


 SÍLVIA MARIMON
 
Durant més de tres dècades l'advocada Magda Oranich ha guardat deu casquets de bala a casa seva. Els va recollir minuts després que caigués lentament, lligat a un trípode, amb els ulls oberts i cantant Eusko gudariak -l'himne del soldat basc- l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, Jon Paredes, conegut com a Txiki, perquè era molt menut: feia 1,52 m d'alçada. No hi va haver ràfegues. Els que eren a Collserola van poder sentir com espetegava un tret darrere l'altre.
Cap d'aquelles bales, disparades pels subfusells d'un escamot format per voluntaris de la Guàrdia Civil, però, va matar Txiki. Va haver de rebre un últim tret de gràcia. Tenia només 21 anys, el van acusar de pertànyer a ETA i d'haver mort un policia a Barcelona en el transcurs d'un atracament a una sucursal bancària. Mai es va demostrar que ell havia estat l'autor del tret. Però això a Franco li era indiferent. "Volia donar un escarment i Txiki era la víctima més fàcil", explica Magda Oranich. Txiki va ser afusellat el 27 de setembre del 1975. Al cap de dos mesos moria el dictador.
Oranich, amb Marc Palmés, va ser la defensora de Txiki durant el consell de guerra sumaríssim que es va celebrar el 19 de setembre al Govern Militar de Barcelona. Ara, 36 anys després, Oranich ha volgut donar tres d'aquelles bales -cinc ja les va lliurar a la mare i al germà de Txiki- al Museu d'Història de Catalunya. Amb les bales també ha cedit una pipa, l'únic objecte personal que conservava de Txiki.
L'advocada no s'ha volgut despendre de dues de les bales. El record d'aquella matinada a pocs metres del cementiri de Collserola, a Can Catà, on va caure Txiki, i de les dotze hores prèvies passades a la guarderia de la presó Model de Barcelona, no s'esborra. "M'agafava la mà i em deia no em deixis, vull que ho expliquis tot", recorda l'advocada. Aquella nit Txiki va escriure un poema.
El jove d'origen extremeny mai va perdre la serenitat. Quan en les hores prèvies a l'execució un militar se li va acostar estranyat per la seva tranquil·litat, ell va contestar: "Nosaltres no ens hem d'avergonyir per ser aquí. Vosaltres sí". Aquella nit no sabia qui l'afusellaria, pensava que l'escamot el formarien soldats i deia que estava segur que els "nois" no ho voldrien fer.
Dies abans va demanar una vegada i una altra que li dibuixessin i li expliquessin com funcionava el garrot vil. Al final, però, aquest mètode d'execució que li produïa tanta angoixa no es va utilitzar. No perquè Franco a última hora fes un acte de concessió, sinó perquè a Espanya només hi havia dos botxins i aquell 27 de setembre el dictador va voler que hi haguessin tres execucions. A la mateixa hora Anjel Otaegi, també membre d'ETA, era afusellat a Burgos. A Madrid s'enfrontaven a l'escamot d'afusellament tres militants del Frente Revolucionario Antifranquista (FRAP): José Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo.

Un judici il·legal
A Txiki el van detenir el juliol del 1975. Poc abans el dictador havia fet pública una nova llei antiterrorista. "Recordo que em van trucar i em van demanar si el podia defensar. Em van dir que era un membre d'ETA de segona fila i que, per tant, no hi hauria problemes", explica Oranich. Txiki va estar incomunicat durant un mes i va ser torturat. "Quan el vaig anar a veure vaig sortir plorant, era un jove molt amable", recorda l'advocada.
El 19 de setembre el consell de guerra no va trigar gaire a prendre una decisió: "En menys de dues hores i sense cap prova, van condemnar Txiki a pena de mort", relata Oranich. El divendres següent hi havia consell de ministres, però Franco, malgrat totes les peticions internacionals, no el va voler indultar.

Cançons brigadistes.


Estrenen a Londres ‘Goodbye Barcelona', un musical que homenatja i evoca el sacrifici dels voluntaris internacionalistes que van participar a la Guerra Civil