El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dissabte, 26 de febrer del 2011

Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès.


A finals de gener de 1939, després de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes, es desfermà l’èxode de població civil cap a la frontera francesa, fugint de la dura repressió que imposaren els militars sollevats. També s’accelerà la retirada de l’Exèrcit Republicà, que en pocs dies arribà a la frontera amb França. Entre els més de 200.000 militars que es desplaçaven cap a la frontera francesa i que s’exiliarien al país veí, hi havia Josep Rubió i Cabeceran. Rubió havia nascut a Bellcaire d’Urgell l’any 1905. Havia estat militant de la USC i posteriorment del PSUC. Passà la frontera amb els seus companys d’unitat el dia 10 de febrer de 1939, pel pas del Coll d’Ares. Després d’unes primeres setmanes de caos i confusió als diferents camps de concentració francesos, a finals de març era instal·lat de forma permanent al camp del Barcarès, situat a la platja d’aquesta localitat rossellonesa. Començava d’aquesta manera per a Rubió (i per a centenars de milers de republicans) un internament en unes condicions infrahumanes, que no se sabia ni quan ni com acabaria, ni tampoc quin sentit tenia.

Davant d’aquesta situació, Rubió es veié amb la necessitat de plasmar en un paper aquella experiència traumàtica i inhumana per tal de transformar-la, amb l’ús de la ironia i l’humor, en una realitat acceptable. Així doncs, el 25 de maig de 1939, des del camp de concentració del Barcarès, començava la redacció de Camp Definitiu:

«Fa més de tres mesos, en la població vallespinenca que evoca tants i tants records encara, Prats de Molló, coincidíem en l’èxode procedent de la guerra espanyola cinc refugiats pertanyents a distintes unitats militars, tots ells, de dret o de fet, fills del mateix poble lleidatà: Bellcaire d’Urgell.

De Prats de Molló a Amélie les Bains, d’ací al Camp Provisional de Le Barcarés, més tard al “Camp Definitiu” del mateix nom, els cinc companys ens hem anat retrobant i junts hem anat coincidint amb altres companys fins a formar un grup d’onze components, el Grup B., unit, per raó de naixença o de veïnatge, en veritable camaraderia.

Cap dels components del Grup B. hem assolit càrrecs militars ni governatius del més petit relleu dins la República Espanyola. Podem parlar com a soldats o com a senzills ciutadans, i en intentar donar a conèixer el nostre pensament, ho fem amb la millor serenitat d’esperit, amb el mínim d’impediments, amb la màxima sinceritat, amb un mínim d’orgull, tal com correspon a uns homes lliures i de cor. Les privacions de l’exili, la severitat dels camps de concentració, no han atuït el nostre ànim, no ens han deprimit. Pel contrari, constitueixen un estimulant per a la reflexió pròpia.

El nostre objectiu és parlar dels camps de concentració francesos, (i en particular del del Barcarès), vist a través d’un reduït grup de combatents.»

Amb la seva ploma, Josep Rubió va provar de crear un món paral·lel dins les mateixes filferrades, on la dignitat humana no es veiés totalment anorreada. L’objectiu era no embogir, com els passava a tants d’altres refugiats, sobrepassats pel drama de la pèrdua de la guerra, l’exili i la vida misèrrima als camps de concentració.

D’aquesta manera naixia el diari Camp Definitiu, que és un retrat fidedigne de la vida quotidiana al camp de concentració del Barcarès. Descriu amb tot luxe de detalls els espais, els pobladors i les rutines diàries del centre d’internament. Per aquest motiu és una eina excepcional per acostar-nos d’una forma propera i humana a aquest esdeveniment històric, l’exili concentracionari francès.

Sens dubte, l’obra de Josep Rubió aporta un valor afegit a la bibliografia i els testimonis sobre l’exili republicà i per aquest motiu el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona n’ha impulsat la seva publicació. A diferència del que succeeix sovint, es tracta del testimoni d’un soldat republicà sense responsabilitats polítiques d’alta volada, és a dir, és molt més representatiu del col·lectiu d’exiliats anònims que es varen veure obligats a travessar la frontera amb França el febrer de 1939. A més a més, ens aporta una descripció de primera mà de la vida i l’organització del camp de Barcarès en els mesos immediatament posteriors a la fi de la Guerra Civil a Catalunya. Sens dubte, es tracta d’un testimoni que enriqueix el nostre coneixement de l’exili.

Us convidem a tots a la presentació d’aquest llibre, Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès, que tindrà lloc el proper dijous dia 2 de desembre, a les 19 h, a la Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3. Barcelona). Intervindran a la presentació Jordi Rubió i Carné, fill de l’autor; Antoni Segura i Mas, autor del pròleg i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona; i Elisenda Barbé i Pou, curadora de l’edició.

(Autora: Elisenda Barbé i Pou)

Nadal del 1939 a bord del 'Florida'.

Havien embarcat a Marsella, un dia de desembre. Era l'inici del final d'una fugida que havia començat quasi un any enrere, el 23 de gener del 1939, en els darrers dies de la Catalunya republicana. Amb un bibliobús del servei de biblioteques al front, travessant aquelles carreteres que començaven a omplir-se del gran èxode que avançava derrotat i en silenci, van acabar arribant a l'Agullana, a Can Perxés, el mas que per uns instants va reunir tot el que quedava d'un país que estava a punt de desaparèixer.

Els vells, les dones i els nens marxarien el dia 31, però els homes en edat militar van haver de creuar a peu la ratlla que separa un mateix país, tramuntant la carena, una nit de lluna plena, lentament, sense dir res, poques hores abans que el president Companys emprengués el mateix camí.

Tot passava de pressa, en aquell primer any d'exili, i l'esclat de la Segona Guerra Mundial encara va accelerar-ho més. Calia decidir el futur en uns segons. I les famílies de Francesc Trabal, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Cèsar A. Jordana i Domènec Guansé, després que fructifiquessin les gestions que va fer Josep Maria Trias i Peitx, secretari general d'Unió Democràtica durant al Guerra Civil i un dels homes clau en els primers mesos d'exili, van triar anar a Xile.

Van embarcar al Florida , com feia unes setmanes Pere Coromines i els seus fills van fer-ho al Massília . Tots van acabar escrivint els seus records d'aquella travessa, que avui podem llegir aplegats al recull París-Santiago de Xile . Quatre visions d'un mateix viatge a l'exili, a cura de Lluís Busquets. El pas per davant de la costa catalana; la navegació sense bandera i en silenci a la nit, la vida a les cabines de tercera, a popa; l'exotisme de la costa africana; la por als submarins alemanys; l'alba del nou món.

I va arribar Nadal. Molts catalans de la diàspora encara restaven als camps de França; d'altres es van reunir en casals i ateneus de tot el món. I a bord del Florida , la mare de Francesc Trabal va fer un petit pessebre, i la dona d'Oliver, també, aprofitant unes figuretes provençals, a les quals va afegir "un prat de mocador verd i una estrella de paper de plata"; i els fills de Benguerel anaven cantant unes nadales, "només amb la simbomba de l'aigua fendida per la proa". Trabal mateix, el desembre següent, a la revista Germanor , explicava: "Una gran pau ajudà el pas del vaixell aquella nit en ruta vers Rio de Janeiro: l'aigua no es movia. Cap llum no revelava el nostre pas cap a la immensitat. Érem una volva que el vent d'Europa gronxava cap a aquesta banda del món i que un clergue patriota basc beneïa a mitjanit entonant a boca tancada l'hosanna de pau i de fe en una transfiguració que ens donava coratge. Alçàrem els ulls a l'infinit, en l'hora dolça nocturna, i encara descobrírem l'àngel de Nadal que ens assenyalava la ruta, i poc després vèiem les primeres llums d'Amèrica, fent-nos bolcar el cor".

Va semblar com si en aquell Nadal de 1939 tot s'aturés i per primer cop l'exili sencer prengués consciència de la certesa de la pàtria perduda, esquivada fins aleshores en la rutina de la supervivència.

Nadal d'exili! Possiblement no hi ha pàgines més tristes. Un Nadal de descoratjament i nostàlgia, però un Nadal d'esperança i de ganes de continuar lluitant, també, com va escriure Xavier Benguerel a la seva mare, que va restar a Barcelona: "No perdis la força dels teus braços, que jo sento que aviat hauràs d'aixecar-los molt enlaire per saludar el nostre retorn. Quan em sentis arribar, surt al teu balcó i aleshores mira les muntanyes, el castell, el mar i la gent: veuràs que tot somriu i que s'està realitzant un miracle com en el temps feliç del nostre pessebre. Surt aleshores al balcó i canta, que et faran companyia els nostres cants i l'aire, generós de tantes banderes -de les nostres banderes- que pujaran al cel amunt a voliors! Canta les teves cançons, para la taula amb tot el bo i millor de casa nostra i no temis".

Bon Nadal.

Records de l'exili en primera persona.

L'ANIVERSARI DE LA RETIRADA
Tres testimonis del pas de la frontera, ara fa 72 anys, reviuen els detalls d'aquell drama
Records de l'exili en primera persona

Records de l'exili en primera persona
Resulta difícil recordar l'exili sense esmentar els versos de Pere IV: "Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena / lentament sense dir re... / Si la lluna feia el ple / també el féu la nostra pena". Per aquestes dates ara fa 72 anys gairebé mig milió de refugiats republicans van haver d'abandonar-ho tot i fugir a territori administrativament francès. El 4 de febrer del 1939, Joan Oliver i set intel·lectuals més van travessar de nit el coll de la Manrella per arribar a territori francès. Obligats com ells per l'avanç de les tropes franquistes i la por a la repressió, es calcula que unes 480.000 persones més van creuar la frontera des de finals de gener fins al 10 de febrer, data en què l'exèrcit de Franco va arribar a Portbou i va tancar la frontera.
"Van ser dies freds i plujosos", recorda Josep Juanola, veí d'Agullana, que va viure en primera persona el pas de milers de refugiats procedents de tot l'Estat per aquest petit poble empordanès. França va obrir la frontera el 27 de gener. El coll de Belitres, a Portbou, i el coll del Pertús, a la Jonquera, van ser alguns dels camins més transitats, però també Puigcerdà, Camprodon i molts altres punts muntanyosos menys coneguts però igual d'efectius. Un cop a França, els refugiats van ser ubicats en camps de concentració com els d'Argelers, Sant Cebrià o el Barcarès, entre d'altres. Al cap d'uns mesos, poc més de la meitat van tornar, però la resta van començar una nova vida a l'altra banda de l'Atlàntic o a una Europa que es trobava a les portes d'una altra gran guerra.
L'exili va afectar centenars de milers de persones anònimes, però també personalitats del món de la cultura i càrrecs institucionals. Intel·lectuals com Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra, Carles Pi i Sunyer o Antoni Rovira i Virgili, allotjats els últims temps al Mas Perxés d'Agullana, van emprendre el camí de l'exili a finals de gener. El 5 de febrer va ser el torn del president de la Generalitat, Lluís Companys, el de la República, Manuel Azaña, el lehendakari basc, José Antonio Aguirre, i el president de les Corts Espanyoles, Diego Martínez Barrio, que van creuar la frontera pel coll de Lli, a la Vajol. No la van creuar tots junts, però. Ho expliquen l'historiador Miquel Serrano i Jordi Font, director del Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera, lloc de referència per als interessats en la matèria. Azaña no s'entenia amb Companys i Aguirre, i com a gest de "supremacia protocol·lària" va decidir sortir dues hores abans per no coincidir amb els mandataris català i basc. Es va fer acompanyar pel president del govern republicà, Juan Negrín, que de retorn a Agullana va creuar-se amb la comitiva dels presidents català i basc.

El llegat bibliogràfic de Josep Termes passa a mans públiques.

El Museu d'Història de Catalunya rep vora 30.000 volums, documents i objectes sobre moviment obrer i el catalanisme dels segles XIX i XX

L'estudi del catalanisme, l'anarquisme i el moviment obrer en general serà més fàcil un cop sigui accessible per als estudiosos la fabulosa col·lecció privada de Josep Termes, ara ja en mans públiques.

Paraula clau negatiu Peu de foto negatiu. Josep Termes, combatiu El matxet que sosté a la mà el va trobar als escenaris de la Batalla de l'Ebre. L'historiador no només ha reunit llibres, també objectes.

Josep Termes, combatiu El matxet que sosté a la mà el va trobar als escenaris de la Batalla de l' Ebre. L'historiador no només ha reunit llibres, també objectes. FIRMA FOTO JORDI PIZARRO

"Per mi, la història és vida". I també llibres. Concretament, 30.000 llibres. Aquest és el nombre aproximat de volums de la biblioteca reunida durant quasi seixanta anys per Josep Termes, un dels grans referents en l'estudi del catalanisme i els moviments socials i populars a la segona meitat del segle XIX i primera meitat del XX. Autor imprescindible a l'hora d'entendre el paper del món obrer en la configuració de la Catalunya contemporània, la seva feina d'historiador s'ha basat en una monumental biblioteca confegida per ell mateix volum a volum. "He calculat que al llarg de la meva vida adulta he comprat una mitjana d'un llibre i mig al dia". Ho ha fet en llibreries de vell de Catalunya, les Espanyes i Europa. Metòdicament, amb tafaneria i expertesa.

Però no només s'ha dedicat als llibres. Rere el paper enquadernat, eix del seu llegat, n'ha vingut molt més, de paper imprès: uns 10.000 programes de cine (1920-1960), litografies del segle XIX, estampes populars, soldadets retallables, unes 3.000 caixes de mistos il·lustrades, un disc de vinil que narra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, cinquanta col·leccions completes de cromos del període 1890-1939, un centenar de cartells polítics (9 de la Guerra Civil), mapes i plànols del segle XIX i de la Guerra Civil, auques, fullets propagandístics d'èpoques diverses, pòsters, carnets polítics, ventalls, catàlegs de llibreries de vell... De tot i més, reunit amb autèntica passió de col·leccionista.

La Batalla de l'Ebre
I a tot plegat encara cal sumar-hi els objectes, començant per instrumental bèl·lic de la Batalla de l'Ebre, com el matxet que mostra a la foto. L'afició li ve dels estius d'infantesa a la Fatarella, on va jugar amb bales, pólvora, cascos i tot el que arreplegava. Aquella llibertat per jugar amb la història, juntament amb les tertúlies polítiques a les quals va assistir durant anys a la taverna del barri, el van formar i el van empènyer a dedicar la vida a la recerca, sempre des d'una implicació personal. Professió i vida absolutament barrejades. I així fins avui.

Delicat de salut i tocat d'ànim, Josep Termes s'ha decidit a buscar una solució per al seu llegat, que finalment ara ha passat a mans públiques gràcies a una operació a tres bandes entre La Caixa, la conselleria d'Economia i Finances i el Museu d'Història de Catalunya. En funció de l'aportació prescriptiva de les obres socials de les caixes al govern català, i per iniciativa de l'exconseller Antoni Castells, l'entitat d'estalvi ha comprat el llegat Termes per 1,8 milions d'euros i el govern català l'ha dipositat a al MHC per petició expressa del seu director, Agustí Alcoberro. D'aquesta manera, el fons bibliogràfic de Termes se suma a la que va ser biblioteca personal de Josep Benet, primer director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya: avui la integren 25.000 títols, amb especial èmfasi en la Guerra Civil.

El fons de Termes és, doncs, un complement ideal, ja que el seu gruix és anterior al conflicte bèl·lic. Catalanisme i moviment obrer són els dos eixos que sumarà la nova biblioteca, que comptarà amb més de 50.000 volums, un cop s'hagi inventariat tot el que ara acaba d'entrar. L'única pega és que l'actual context de retallades pressupostàries no permetrà que aquest procés sigui ràpid. Administrativament, tampoc no és clar de qui dependrà en el futur la biblioteca, si de la conselleria de Presidència o de la de Cultura. Cal veure quina decisió pren el nou govern al voltant de l'anunciada reorganització de les institucions dedicades a la memòria i la història.

Sigui com sigui, algú haurà de decidir si els llibres i documents de Termes queden en caixes o se'ls dóna sortida. Mentre els tècnics del museu es freguen les mans per la possibilitat de muntar exposicions temàtiques amb les col·leccions -si tenen pressupost, esclar-, els historiadors contemporanistes desitgen poder començar a remenar i triar, entre altres coses perquè gairebé ningú no havia entrat al pis del carrer Nàpols on Termes guardava el seu tresor: "Era d'ús personal exclusiu", explica l'autor. De la cuina fins al lavabo, tot era ple de volums sobre anarquisme i marxisme, republicanisme federal, catalanisme... Hi havia un miler de biografies, col·leccions senceres de revistes avui introbables, edicions coetànies de la crisi del 1898 i la del 1917, del 6 d'octubre o la Setmana Tràgica, llibres d'època sobre feixisme i nazisme, exemplars únics de primeres edicions, col·leccions senceres d'abans de la guerra d'editorials com L'Avenç, Proa, Joventut i un llarguíssim etcètera.

Era el seu santuari. Només els fills hi entraven, però es van decantar per altres interessos. Existeix una breu filmació de Vilaweb i un informe d'un col·lega, que sí que hi havia entrat, que descriu el fons, el qual destaca per algunes peces úniques però sobretot per la unitat temàtica i l'exhaustivitat.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(30)

Ca l'Ordal, Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló. Foto: ARXIU.

Les Colònies tèxils

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Colònies industrials

dijous, 24 de febrer del 2011

Itinerari per la història dels àlbums de cromos en català.

Nostàlgia que es pot tocar amb els dits

Nostàlgia que es pot tocar amb els dits

Nostàlgia que es pot tocar amb els dits


Al principi, els àlbums de cromos eren una creació individual. Sobre els fulls d'un llibre en blanc -el nom d'àlbum al·ludia justament a això-, el posseïdor enganxava gravats o dibuixos retallats, però sobretot cromos troquelats, i a vegades col·leccions completes de cromos rectangulars, disposats de manera ordenada o capriciosa. Així, cada àlbum era diferent. L'èxit d'aquest entreteniment, a França sobretot, va ser impressionant. Després, alguns editors van començar a publicar llibres de caràcter pedagògic que incorporaven il·lustracions per enganxar al lloc corresponent. Van ser els primers àlbums amb el contingut prefixat. Però el que feia furor eren els cromos solts, sense àlbum, formant sèries d'extensió variable que s'aconseguien aleatòriament comprant diversos productes, i que s'havien de completar canviant els repetits. Molts articles els feien servir com a reclam publicitari, i van ser els llumins i els caramels els primers productes que distribuïen àlbums temàtics que s'havien d'anar omplint amb les fototípies que hi havia a les capses de cerilles o als embolcalls il·lustrats de les llaminadures. Les xocolates, que ja s'havien caracteritzat per anar acompanyades sempre de cromos, van començar també a fer àlbums amb les seves col·leccions.

Però tot això es feia en castellà. Com tantes produccions il·lustrades divulgades per la impremta, raons de mercat havien acabat afavorint el consum popular en la llengua de l'Estat. L'escriptor Gaietà Vidal i Valenciano ja demanava al Calendari català del 1879 que el català es fes servir en els versos dels ventalls o a les capses de mistos: "Avui que es compta amb la fotografia, la litografia i l'heliografia, es podria contribuir al fet que el nostre poble tingués una porció de coneixements relatius a la història, les lletres i les arts catalanes"-la citació no és literal-. Però a finals del s. XIX i començaments del XX la cultura popular a Catalunya es divulga massivament en castellà. Encara a principis del segle passat algunes auques aconsegueixen fer el salt al món del cromo, com la Vida d'en Bernat Xinxola , però per veure els primers àlbums en català hem d'esperar fins als anys 30, quan el catalanisme deixa de ser un fenomen bàsicament culturalista i es fa més popular i transversal.

Àlbums de l'època republicana
Els primers àlbums en català apareixen cap al 1933. És el cas de la Història de Catalunya de la xocolata Juncosa, que va tenir molt d'èxit. Coincidint amb la recuperació de l'autogovern, combinava la intenció publicitària amb la vocació patriòtica. Se'n va fer una segona edició ampliada i fins i tot una versió en castellà, de la qual van aparèixer l'àlbum -avui una peça raríssima- i una part dels cromos, grossos i petits. Un altre àlbum, datat l'any 1933, responia a una intenció exclusivament publicitària: la casa Nestlé va fer unes quantes versions en diverses llengües del seu àlbum Les jolis contes , entre les quals n'hi havia una de catalana que duia el títol de Rondalles selectes . Al compte d'aquest any encara hem d'afegir l' Àlbum Catalunya , que s'anunciava com una "edició genuïnament catalana de propaganda racial"; era una col·lecció de segells engomats que distribuïa la revista Carnet segells "Catalunya" , i que va quedar interrompuda abans d'arribar als 420 que havia de tenir la col·lecció sencera. Més divulgació van tenir dos àlbums religiosos publicats cap al 1934: l' Àlbum del catecisme i l' Àlbum d'història sagrada , dels quals hi havia també versió castellana, l'única que es va poder distribuir normalment a partir del 1939. Finalment, també les xocolates i cafès Sorpresa, de Martorell, van editar un àlbum de cromos, avui gairebé impossible de trobar.

El franquisme va suposar l'eliminació de qualsevol nova iniciativa en aquest sentit. Acabada la guerra, les autoritats franquistes van precintar una habitació dels magatzems Juncosa amb els cromos de la Història de Catalunya a dins; finalment, van ordenar cremar totes les existències de la col·lecció. Els exemplars que quedaven a l'arxiu de can Juncosa van ser adquirits per un comerciant del mercat de Sant Antoni, on es van vendre les últimes col·leccions. Tot i això, més endavant van sorgir nous intents de fer àlbums en català. A l'empara de la temàtica religiosa, cap al 1959, les xocolates Grefer van distribuir l'àlbum Història i llegendes de Montserrat , del qual hi havia també una versió en castellà, però l'edició catalana sembla que va ser prohibida, i només es va poder comercialitzar la castellana.

Uns anys més tard, les edicions d'àlbums en català es van reprendre. L'editorial Salvat, com a complement de l'enciclopèdia Salvat Català , va regalar un àlbum, l' Àlbum Salvat Català 4 (1970), per enganxar-hi les fotografies que apareixien a les cobertes dels fascicles. La versió castellana havia aparegut amb l'enciclopèdia Salvat 4 (1968). A principis dels anys 70, La Caixa de Pensions va regalar al públic juvenil l'àlbum L'automòbil esportiu . Una curiositat dels últims anys del franquisme és l'àlbum multilingüe castellà-català-basc-gallec-anglès Batallas históricas / Batalles històriques / Gudu historikoak / Batallas históricas / Historic battles (1974).

Anys de recuperació
Com es podia esperar, el procés de normalització del català iniciat a finals de la dècada dels 70 va suposar l'aparició creixent d'un nombre considerable d'àlbums de cromos en català, cosa impossible de repassar detalladament aquí. En tot cas, es produeix un salt qualitatiu molt important quan Panini, la multinacional més important de l'edició de cromos, publica West. L'oest , en català (1983). La diversitat de patrocinadors és la gran novetat del nou panorama: bancs i caixes, partits polítics, diaris i revistes, empreses privades, institucions públiques... També és manifesta la varietat temàtica dels àlbums: dels dibuixos animats als esports; del folklore religiós als castellers. Fins i tot va sortir l'any 1979 un número de la revista avantguardista Èczema amb un inesperat Pirata àlbum , una peça excepcional que ha esdevingut inabastable. Però el tema més tractat, amb diferència, és la història i la vida local: Gales d'Anglès ; Àlbum de cromos de la faràndula olotina ; Escuts heràldics dels pobles de Lleida ; El Modernisme a Barcelona ; Coneix Igualada coneix l'Anoia ; Girona i la seva història ; Coneix la Història; Coneix Menorca , etc.

L'edició de cromos, molt més arrelada a Catalunya que en altres territoris de parla catalana, no és absent a les Illes, ni tan sols al País Valencià. A Mallorca, la revista Brisas i la fàbrica de galetes Quely han editat un bon nombre d'àlbums en català. A València, la Generalitat valenciana va publicar un parell d'àlbums el 1990 i el 1992, i fins i tot podem advertir la innecessària duplicitat que va estimular el ministeri d'Educació, Cultura i Esports tot editant el Viatge pel món dels llibres (2002) en dues versions lleugerament diferents: l'una en català i l'altra en valencià. En tot cas, ara el que toca és celebrar, amb aquest Crackòvia , l'aparició d'un nou exemple per a la llista, no tan curta com pot semblar, dels àlbums en català.

dimarts, 22 de febrer del 2011

La cessió consta de 80.000 imatges El Macba rep l'arxiu del fotògraf Xavier Miserachs.

Les filles del reconegut fotògraf Xavier Miserachs han cedit durant 25 anys renovables l'arxiu del seu pare al Macba. El museu conservarà, estudiarà i difondrà el seu llegat.

Xavier Miserachs a l'exposició Terré-Miserachs-Masats

Xavier Miserachs a l'exposició Terré-Miserachs-Masats RICARD TERRÉ


Arena i Mar Miserachs, hereves del fotògraf Xavier Miserachs (Barcelona, 1937-1998) han decit l'arxiu del seu pare al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) durant 25 anys renovables i sense cap tipus de transacció econòmica. L'arxiu Miserachs, que a partir d'ara s'integra en els fons de MACBA, consta de 60.000 imatges fotogràfiques en tires de negatius i unes 20.000 en diapositives i transparències, així com de 2.500 fulls de contactes, documentació administrativa i alguns quaderns de notes. Un patrimoni que recorre 44 anys d'activitat (entre 1954 i 1998) i que està estructurat en sèries que han donat lloc a alguns dels fotollibres més importants de la història de la fotografia espanyola, com Barcelona blanc i negre, Costa Brava Show i Los cachorros.

L'acord entre la família Miserachs i el Macba es va tancar el 3 de febrer passat, segons ha informat avui Bartomeu Marí, que ha aclarit que "no hi ha hagut cap tipus de transacció econòmica" i que "la titularitat de l'obra segueix sent de la família Miserachs, que en seguirà cobrant els drets d'explotació". En aquest sentit, el crític d'art i assessor del Macba, Jorge Ribalta, ha dit que aquest acord és "un contramodel", que va en el sentit contrari "al model corrupte del cas Centelles", en referència a l'arxiu del fotògraf Agustí Centelles, els hereus del qual van vendre al ministeri de Cultura després d'una sèrie de distanciaments amb la Generalitat. "Es tracta d'un model sostenible, que no precisa d'un gran desemborsament per part de les administracions i que demostra que existeixen altres maneres d'incorporar arxius", ha afegit Ribalta, que ha destacat que el Macba "no només rep en dipòsit els negatius, sinó també tots els documents que permeten estudiar i entendre l'obra".

Xavier Miserachs (1937-1998) va ser, al costat del fotògraf Oriol Maspons, un dels màxims exponents de l'anomenada "nova avantguarda" de la fotografia espanyola. El mes de desembre passat, l'arxiu d'Oriol Maspons va passar també a formar part de la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

La responsable del Centre de Documentació i Estudis del Macba, Mela Dávila, ha aclarit que part de l'arxiu ja es pot consultar per internet i físicament, encara que "algunes imatges estan en procés de restauració i estaran a disposició de qui les sol·liciti en un termini de deu mesos". En virtut de l'acord signat avui, el MACBA es compromet a digitalitzar i divulgar progressivament les imatges que formen part de l'arxiu. També el MACBA té previst realitzar una exposició de l'obra de Xavier Miserachs el 2013 i estan negociant amb la família l'adquisició d'algunes fotografies positivades en l'època per integrar-les en la col·lecció d'art del MACABA.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Som escola.cat. Manifest

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social.

Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignats.

AFIRMEM:

  • Que l’escola catalana és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
  • Que la immersió lingüística i la consideració del català com a llengua vehicular han donat força i solidesa a aquest model, el qual ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües.
  • Que aquest model lingüístic ha contribuït de manera decisiva a pal•liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits.
  • Que l’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que amb un consens absolut entorn del model lingüístic, i amb la implicació de pares, mares i del professorat, ha treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat.
  • Que amb l’arribada d’un nombre important de famílies nouvingudes durant la primera dècada del segle XXI, aquest model d’escola ha ajudat a mantenir la cohesió social del país i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries. A més, situa un nou escenari de multilingüisme que afavoreix l’excel•lència en la competència comunicativa.

SUBRATLLEM:

  • Que la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena.
  • Que les sentències del Tribunal Suprem espanyol amenacen aquest model d’escola i de societat i obren la porta a demandes interessades que poden posar en perill la cohesió social de Catalunya.
  • Que cal actuar contra aquestes agressions de manera positiva, reforçant el model d’escola catalana i millorant la seva eficàcia per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

EN CONSEQÜÈNCIA:

  • Rebutgem les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades.
  • Fem una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social.
  • Animem les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

Barcelona, 16 de febrer de 2010

Manifest

Qui som?

Adhesions

divendres, 18 de febrer del 2011

TV3 mor al País Valencià.


Concentració a favor de TV3 a Ontinyent, en una imatge d'arxiu. Foto: REDACCIÓ.

Vint-i-cinc anys després de iniciar-les, ACPV es veu obligada a tallar les emissions dels canals catalans, amenaçada amb multes exorbitants pel govern de Camps

València - Enric Ortse

El senyal de TV3 va deixar pas a un fons negre, just després del ‘Telenotícies vespre'

Els canals públics catalans (TV3, 3/24, Super3-3XL i el 33) van deixar ahir d'emetre al País Valencià a les 21.45 h, després que Acció Cultural del País Valencià (ACPV), propietària dels repetidors que transmeten el senyal, decidira interrompre la programació per l'amenaça de multes importants del govern de Francisco Camps.

Una sensació d'abatiment es va estendre ahir entre els membres de TV3, en comprovar que la Generalitat Valenciana, amb les seues exorbitants sancions, havia tancat totes les vies perquè continuen les emissions de les cadenes catalanes.

L'entitat presidida per Eliseu Climent no va voler reaccionar oficialment ahir, tot i que la seva junta va celebrar a la nit una reunió per analitzar la situació. Avui al matí ACPV ha convocat una roda de premsa a la qual assistiran representants de tots els partits de l'oposició al PP i diverses associacions per donar solemnitat a la declaració.

Les emissions semblaven blindades després de 25 anys en marxa, un període ple de dificultats a què ACPV sempre havia fet front amb alguna solució enginyosa. Però ara, l'última reacció del govern de Camps, en forma de noves multes, va esgotar les esperances. Un doble requeriment de tancament de la direcció general de Promoció Institucional amenaçava l'entitat amb una sanció de 60.000 euros per cada més que mantingués obertes les emissions, a partir d'avui.

Paradoxalment ha estat la introducció de la TDT en els últims anys, i la consegüent ampliació de l'espectre televisiu, el que ha impossibilitat la consolidació d'un espai per a TV3 al País Valencià, en el punt de mira de Camps des que aquesta abandonara l'analògic.

El primer senyal de TV3 al País Valencià va arribar el 1985, gràcies a la instal·lació d'un repetidor casolà duta a terme per un grup de radioaficionats de Sueca. Des dels temps del PSPV-PSOE al govern de la Generalitat, les emissions sempre han resultat incòmodes per a les autoritats valencianes, que han tractat d'una manera o d'una altra de clausurar-les o, almenys, d'entorpir-les.

El primer president, el socialista Joan Lerma, va veure en TV3 un perillós competidor del llavors incipient Canal 9. Eduardo Zaplana, del PP, va focalitzar en la persecució dels canals públics catalans la seua gairebé malaltissa obsessió per Eliseu Climent. I Francisco Camps, que sempre ha trobat en l'anticatalanisme un aliat per desviar l'atenció dels seus problemes polítics, ha ofegat ACPV amb multes i ordres administratives de tancament, que en molts casos no han tingut l'aval dels jutjats.

Ahir, el senyal de TV3 va deixar pas a un fons negre, just després del Telenotícies, sense temps ni per a l'especial de Polònia.

Arqueologia d'avantguarda.

Un nou sistema de georadar permet fer més troballes als jaciments d'Empúries i del Molí de l'Espígol



Els espais acolorits mostren l'estructura trobada al subsòl d'Empúries Foto: MAC.

La tecnologia facilita que s'investigui el subsòl sense que hi hagi excavació

Si Indiana Jones encara estigués en actiu, tindria les coses més fàcils. Les noves tecnologies, posades al servei de l'arqueologia, permeten investigar què hi ha al subsòl sense generar residus ni erosions, i també explorar grans extensions de terreny en pocs temps.

Un exemple d'això es va presentar ahir al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), on es van mostrar els resultats de les exploracions geofísiques dutes a terme als jaciments d'Empúries i del Molí de l'Espígol amb un dels sistemes de georadar més avançats del món, Stream-X; gràcies a això s'han pogut obtenir més dades sobre el desenvolupament urbanístic en època ibèrica i romana. El test és fruit de la col·laboració de l'empresa catalana Sot amb les italianes Geostudi Astier i Soing.

En el cas d'Empúries, aquesta aplicació ha permès obtenir més dades sobre l'articulat d'un dels principals accessos a la ciutat. Segons Joaquim Tremoleda, conservador de la seu del MAC a Empúries, “fins ara, de la part romana d'Empúries només en coneixem el 15%, així que queda molt camp per treballar; el nou sistema ofereix una gran precisió i gairebé ens dóna la planta de les cases”. Pel que fa al Molí d'Espígol, els resultats de la prospecció amb georadar han permès descriure bona part de la trama urbana encara inexplorada, amb la definició de diversos eixos viaris, barris de cases i bona part del traçat de la muralla que encerclava la ciutat.

Per Roger Sala, arqueòleg geofísic de l'empresa Sot, aquestes troballes demostren que “amb la bona disposició dels investigacions i les institucions es pot dur a terme ciència capdavantera, i obtenir avenços significatius”.

dijous, 17 de febrer del 2011

L’Institut d’Estudis Catalans crida el poble català a exigir el compliment dels seus drets.


«La comunitat de llengua i cultura catalanes constitueix, amb tota evidència, una nació que mereix un reconeixement igualitari en el marc dels estats respectius en què s’inscriu, i també en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides». Així ho recull la Declaració que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública avui, dijous 3 de febrer, la qual també afirma que «cadascun dels territoris en què es troba actualment fragmentada aquesta nació té el dret legítim i inalienable de decidir de quin estat vol formar part, tant si és l’Estat en què ara s’inscriu com si aspira a la construcció d’un estat específic diferent. Cap acció democràtica legítima no pot contradir i menys encara criminalitzar aquest dret dels ciutadans catalans. Ningú, en un marc polític democràtic, no pot decidir quina ha de ser la nació dels altres».

La Declaració de l’IEC crida l’atenció sobre l’actual conjuntura excepcional, en què coincideixen les tendències pròpies del procés de mundialització i les pressions de les majories estatals envers una homogeneïtzació lingüística i cultural, contrària als principis de diversitat cultural que propugnen els tractats internacionals i declaracions de la Unió Europea i de les Nacions Unides. «La involució política de l’Estat autonòmic espanyol mostra cada vegada tendències més adverses a la igualtat, tant en la consideració política de les nacionalitats i el respecte de la pluralitat lingüística i cultural, com en els sistema de finançament o en les inversions estatals». Per l’Institut, «aquesta situació posa en perill el nostre futur col·lectiu i l’esforç de cohesió de tota la nostra societat, i molt especialment del sistema educatiu, amb vista a integrar inclusivament en català i castellà milions de persones arribades d’altres terres de llengües i cultures diverses».

Aquesta declaració s’adreça, en primer terme, al poble català «perquè sàpiga amb tota certesa que l’assisteixen els principis universals de justícia i no dubti a reclamar els seus drets d’autodeterminació i autogovern amb tota l’energia i la constància que calgui dins el marc cívic de la democràcia». La Declaració també s’adreça als representants polítics i a les institucions d’autogovern «perquè assumeixin i mantinguin aquests drets i maldin en la consecució d’un estatus igualitari, dins o fora del marc estatal actual i en el context de la comunitat internacional». Pel que fa a la Unió Europea i a les Nacions Unides, se’ls demana que «es comprometin activament amb els principis que proclamen sobre el respecte igualitari de la diversitat lingüística, cultural i nacional».

L’Institut d’Estudis Catalans, com a primera corporació acadèmica de les terres de llengua i cultura catalanes, fa aquesta crida amb la voluntat de «contribuir a un context internacional favorable per a totes les llengües i cultures del món, sabent que la nostra comunitat és un indicador de les polítiques de respecte de la diversitat».


DECLARACIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS SOBRE ELS DRETS DEL POBLE CATALÀ

TVE veta el terme ‘corona catalanoaragonesa'

Es disculpa per una denúncia que el qualifica d'“invenció nacionalista”

TVE ha prohibit utilitzar l'expressió corona catalanoaragonesa als centres informatius de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, després de rebre una queixa d'un espectador molest, que la va qualificar d'“inexactitud històrica”, ja que “mai va existir tal corona”. En una notícia del Telediario del 25 de desembre sobre el Cant de la Sibil·la es va usar aquest terme, que fa un any ja havia estat considerat erroni pel president de RTVE, Alberto Oliart, arran d'un cas similar. “Catalunya era un conjunt de comtats. Els nacionalistes desprestigien els catalans quan s'entesten a difondre una història falsa, a la mida de la seva pretesa nació”, denunciava l'espectador Miguel Cortés, de Saragossa, en El programa de la Defensora del 6 de febrer. “TVE no pot admetre aquesta manipulació històrica, per molta que sigui la influència dels nacionalistes en aquest mitjà”, reivindicava el denunciant.

"El nacionalisme espanyol veu la manipulació pancatalanista en el concepte corona catalanoaragonesa. Senzillament patètic !!!"

dimarts, 15 de febrer del 2011

Compte enrere per a l'estrena d'"Ermessenda".

Laia Marull és "Ermessenda"


Ermessenda de Carcassona va ser comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Mare de Berenguer Ramon i àvia de Ramon Berenguer, va governar durant seixanta anys en un món d'homes.


Ermessenda


Vols conèixer la resta de personatges principals de la minisèrie?

"Ermessenda": esbossos del rodatge

Una festa per a la història.

A les set de la tarda, els altells del restaurant El Velódromo ja eren plens de gom a gom. Escales amunt, desfilaven un gran nombre personalitats de la vida política i cultural del nostre país no es van voler perdre l’ocasió d’acompanyar l’equip de periodistes i historiadors que dia a dia fan la revista SÀPIENS.

La seva directora, Clàudia Pujol, va ser la primera a parlar. “Quan ara fa vuit anys va sortir el primer número poques persones creien que una revista de divulgació històrica en català arribaria al número 100. I no només ha arribat sinó que ho fa com a líder de vendes”, va dir entre forts aplaudiments. Tot seguit, Pujol va cedir la paraula al director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, qui va destacar el fet que SÀPIENS hagi normalitzat la venda de revistes en català al quiosc. En la mateixa línia es va pronunciar Xavier Solà, Secretari General de Cultura de la Generalitat, que va expressar el seu suport no només a Sàpiens sinó a totes les publicacions en llengua catalana.

Amb tot, el moment àlgid de la vetllada va ser la presència a l’escenari dels dos expresidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, amfitrions de la festa. Pujol va assegurar que, de no haver estudiat medicina, hauria fet la carrera d’història, va enumerar els historiadors que l’han inspirat al llarg de la seva vida i encara va tenir temps d’aportar el seu granet de sorra als futurs números de la revista. “Algun dia heu de tractar la batalla de Talamanca. Oi que no n’heu fet res encara d’això?”, va dir mirant a l’equip de la redacció.

Un recital del cantautor Roger Mas va acabar d’amanir la festa. Al seu voltant, molts subscriptors i moltes cares conegudes, entre ells els candidats a l’alcaldia de Barcelona, Xavier Trias i Jordi Portabella, els diputats Joan Laporta i Anna Simó, el president i el director del diari Ara, Oriol Soler i Carles Capdevila, el periodista Toni Soler o la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals. Tots ells van brindar amb una Cervesa Moritz, patrocinadors de la festa, perquè SÀPIENS arribi a cent números més!


L'esperantista que va ajudar Andreu Nin.

El fill de Teresa Carbó, Heleni Morell (segon per l'esquerra), durant l'acte de donació del fons. Foto: EL PUNT.

Donen a l'Arxiu de Palafrugell el fons de l'activista Teresa Carbó Comas

Quan van detenir Andreu Nin arran dels Fets de Maig de 1937, una de les persones que el van anar a veure a la presó va ser Teresa Carbó Comas (Begur, 1908-Perpinyà, 2010), reconeguda esperantista en temps de la dictadura de Primo de Rivera que aleshores, en plena Guerra Civil, militava activament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i participava en les campanyes del Socors Roig visitant hospitals i presons per atendre els ferits i detinguts i poder informar així les famílies del destí dels seus. Aquella dona que l'estiu de 1937 va portar mantes i menjar al conegut polític abans no fos assassinat i que acabaria passant també tres mesos a la presó havia nascut a Begur, encara que la infància i la joventut les viuria a Palafrugell, i havia estat fundadora, junt amb el seu marit, Esteve Morell, d'una escola esperantista a Barcelona. Militant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, Teresa Carbó es va exiliar el 1939 a Tolosa, on va col·laborar amb la resistència. Acabada la II Guerra Mundial, va marxar amb la família a Sud-amèrica, primer a Bolívia i després al Brasil, fins que va poder tornar a França i es va establir a París, des d'on els estius viatjava a Palafrugell. Ara el seu fons personal, incloent-hi documentació i fotografies, ha estat donat pel seu fill Heleni Morell Carbó a l'Arxiu de Palafrugell.

diumenge, 13 de febrer del 2011

La memòria que fuig.


EL PATRIMONI HISTÒRIC CATALÀ A MADRID

El ministeri intensifica la compra de documentació catalana

SÍLVIA MARIMON


De qui són els papers, les imatges, l'empremta del temps? A qui pertany una fotografia? A qui la fa? A qui la salva? A qui la pot pagar? "Les imatges i els documents són de qui els ha originat, si s'han generat a Catalunya i són sobre Catalunya, la lògica es que es quedin, aquí", argumenta l'historiador Borja de Riquer.

Però darrerament els arxius no segueixen aquest raonament. El novembre del 2009, el ministeri de Cultura va comprar per 700.000 euros l'arxiu del fotògraf català Agustí Centelles, l'home que va retratar els atroços combats de la Guerra Civil, la Lleida devastada per les bombes, les penúries de l'exili i els camps de concentració francesos. El destí dels negatius que Centelles va tenir amagats durant tota la dictadura dins una maleta va ser el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca.

Al desembre, el ministeri de Cultura adquiria un altre arxiu, el de l'agent literària Carmen Balcells, per tres milions d'euros. Els 2,5 quilòmetres de documents que Balcells tenia en tres magatzems de Barcelona i Cervera, amb tota la història de l'agència literària des del 1954, es van dipositar a l'Arxiu General de l'Administració d'Alcalá de Henares.

¿Hi ha rivalitat entre les diferents administracions per ampliar els seus arxius? "És una carrera a cop de talonari", assegura l'historiador i arxiver Ramon Alberch, que fins al desembre va ser el subdirector general d'Arxius de la Generalitat. Alberch coneix totes les complicacions del cas Centelles: va ser l'encarregat de negociar amb els fills del fotògraf català fins que aquests van optar per vendre el llegat del seu pare al ministeri i està a punt de publicar un llibre, El preu de la memòria. El cas de l'Arxiu Centelles , amb la seva versió dels fets.

"Crec que el cas Centelles és la torna pels papers de Salamanca , et pots enfadar molt, però des del punt de vista legal no hi pots fer res", assegura Alberch. La llei catalana de patrimoni és força clara: "L'Estat sempre té prioritat davant qualsevol altra administració i particular, pots igualar l'oferta econòmica, però Madrid té preferència. Podria quedar-s'ho i després donar-ho a la Generalitat, però no ho fa perquè té una mentalitat centralista". En opinió de l'exsubdirector general d'Arxius de la Generalitat, els casos Centelles i Balcells poden crear un precedent: "S'està mercantalitzant l'àmbit del patrimoni, el 90% del fons que té la Generalitat són donacions, fins ara la majoria de gent optava per donar els documents a l'arxiu de la seva àrea territorial, però aquests dos casos poden crear un precedent".

Poc abans del cas Centelles, per exemple, continua Alberch, la Generalitat va rebre "arxius importantíssims com el de Colita -la fotògrafa de la Gauche Divine catalana- i el de Josep Brangulí, el gran fotògraf català que va captar des de la Setmana Tràgica fins a la proclamació de la II República, passant per les festes populars".

Hi ha un altre capítol per tancar: els papers de Salamanca . El 1995, 31 anys després de la mort del dictador, el govern espanyol va aprovar la restitució dels documents requisats pel franquisme. El 2006 va començar el retorn, i sis anys després encara falta per tornar un 30% de la documentació. "Aquest cas, però, s'ha de separar taxativament de tots els altres -argumenta l'historiador Martí Marín-. El cas de Salamanca és literalment un robatori, són papers i documents que les tropes franquistes van arrabassar a particulars i institucions amb l'objectiu de buscar proves per fer servir en els judicis i que anaven grapant per confeccionar els expedients d'acusació". El procés de retorn de documentació i objectes de partits polítics, sindicats i lògies maçòniques, malgrat que té una llei que l'avala, no està lliure d'obstacles. L'Ajuntament de Salamanca no es dóna per vençut, fins i tot va batejar el carrer on s'ubica l'arxiu com a Calle del Expolio, i ha interposat diferents recursos. El darrer va ser refusat al desembre pel Tribunal Suprem. Tampoc la Comissió de la Dignitat, que fa anys que batalla per aquest retorn, cessa en la seva lluita. El 21 de gener va demanar al conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que "rellancés amb força el procés de retorn dels papers".

Sigui com sigui, el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca ambiciona créixer molt més. El 26 de gener, la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, ja va anunciar que l'arxiu rebrà pròximament unes 37.000 fitxes de condemnats a la pena capital pels tribunals franquistes, 4.500 caixes del Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques, 141 caixes amb documentació de camps de concentració, 30.000 negatius i positius dels arxius de diferents fotògrafs del període, "nombroses" donacions de particulars, principalment d'exiliats de França, Rússia o Mèxic...

A Madrid hi ha molta altra documentació que per diferents circumstàncies polítiques i històriques ha hagut d'abandonar Catalunya. Un dels trasllats de documentació més importants va tenir lloc al segle XIX. El 1835, amb la desamortització de Mendizábal, que va consistir a posar al mercat les terres i béns no productius en poder de les anomenades "mans mortes" que no les conreaven, gairebé sempre l'Església catòlica, tota la documentació eclesiàstica dels monestirs de Poblet i Santes Creus va anar a parar a l'Arxiu Històric Nacional de Madrid. Hi ha pergamins des del segle XI fins al XVII imprescindibles per conèixer la colonització de la Catalunya Nova del segle XII, o tota la documentació de les ordes militars del Temple, l'Hospital i Calatrava, que a l'Edat Mitjana tenien importants propietats arreu d'Europa. Hi va haver patrimoni, però, que va tenir altres destins. Per exemple, el sepulcre d'Ermengol X (1274 - 1314) va ser venut i és actualment al museu The Cloisters de Nova York.

Hi ha arxivers que defensen la tesi que aquest anhel perquè tota la documentació es concentri als arxius de Madrid respon a una mentalitat centralista, perquè arrabassant la memòria històrica, arrabassen una part de la identitat d'un país. Per Martí Marín, però, el més lògic seria simplement facilitar que tota la documentació, exceptuant el cas de Salamanca, "es quedés allà on és, es digitalitzés i investigadors i públic en general hi poguessin accedir".

La virreina borbònica contra el 1714


La prohibició, per part de la Delegació del govern espanyol, d'honorar amb salves els cent vint màrtirs del 1714 a La Gleva (Osona), és la viva expressió d'allò que som des de fa tres-cents anys: una nació envaïda, conquerida i emmanillada. És a dir, una colònia. I tothom sap que les colònies tenen prohibit celebrar actes que recordin les barbaritats que van cometre els colonitzadors. Es tracta d'esborrar de la memòria del colonitzat tot vestigi del seu passat amb la certesa que la ignorància el farà feble, dòcil i poruc. És el requisit principal per poder-lo manipular i rentar-li el cervell. Si vols tenir un ésser humà a mercè dels teus desitjos, lleva-li la identitat. Aquesta és la raó per la qual hi ha tants catalans que admeten la imposició de la nacionalitat espanyola o francesa, perquè la seva submissió forma part de l'alliçonament espanyol o francès que han rebut. I, a partir d'aquí, és clar, hi trobem també l'acomplexament lingüístic, l'autoinferiorització, l'autoodi i el malaltís desig de complaure i de no irritar el colonitzador. L'obra mestra d'aquest últim, però, va molt més lluny i consisteix a fer que no ens sentim colonitzats i que acceptem la prostració com el nostre estat natural.
Òmnium Cultural d'Osona intenta combatre aquesta situació i l'any passat, pels volts de l'Onze de Setembre, va organitzar unes conferències a càrrec de l'historiador Antoni Pladevall per explicar els terribles fets que van tenir lloc l'any 1714 a La Gleva. Es tracta d'una gesta que ha caigut en l'oblit, oblit induït, naturalment, protagonitzada pel capità Josep Cararac de Solà i els seus homes. Les tropes borbòniques els encerclaren i s'hagueren de refugiar al Santuari de la Gleva, a les Masies de Voltregà, patint un setge que va durar uns quants dies, fins que Cararac va morir d'un tret. Aleshores, el rector de Sant Hipòlit de Voltregà i el capellà local van pactar-ne la rendició amb els borbònics a canvi que es respectés la vida dels assetjats. Però les tropes de Felip V no van complir la seva paraula i van assassinar cent vint vigatans. Aquesta és la història, i Òmnium Cultural del Voltreganès, per recuperar-ne el record i dignificar aquells homes que van donar la vida per Catalunya, va organitzar aquest mateix mes de febrer un homenatge en forma de processó de torxes, de desfilada de soldats d'època, Miquelets i trabucaires i unes salves d'honor que la subdelegada del govern espanyol a Barcelona, Montserrat García Llovera, en qualitat de virreina borbònica, ha prohibit basant-se en un informe de la Guàrdia Civil que diu que aquest homenatge no té tradició. Talment com si les tradicions ja existents no haguessin tingut un primer dia i no se'n pogués iniciar cap més.
Aquesta, com veiem, és la missió de l'ocupant, impedir que l'ocupat honori aquells que van plantar cara a l'ocupació. És l'amnèsia per decret. Una amnèsia que té sempre el PSOE de Catalunya al darrere amb l'argument que aquestes coses "fomenten l'odi contra Espanya". És la tradicional manera espanyola de dir-nos: "Convé que no recordeu que us vam massacrar perquè això despertaria la vostra consciència i acabaria amb la nostra ocupació". Però les tradicions acaben igual que comencen. I la tradició d'una Catalunya ocupada s'acabarà el dia que decidim qüestionar de debò la tradicional autoritat del govern espanyol.

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(28)

Els masos van constituir els primers passos del model econòmic de Catalunya. Foto: ARXIU.

El model de la Catalunya moderna (1486-1714)

dissabte, 12 de febrer del 2011

El 33 destina les tardes de dissabte a la història




El nou 33 sense esports dedicarà les tardes de dissabte a la història. TVC trasllada a aquesta franja Segle XX, de Joan B. Culla (18.30 h), i recupera des del primer capítol Històries de Catalunya (19.20 h). Segle XX s'estrena avui en el seu nou horari amb la primera part d'un documental sobre Raoul Wallenberg, el nom més cèlebre dins la curta llista de diplomàtics que van arriscar-se a l'Europa nazi a salvar jueus de l'extermini. Pel que fa al primer capítol d'Històries de Catalunya, està dedicat al poder i recorda l'evolució de les institucions catalanes.

Redacció

dijous, 10 de febrer del 2011

Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc




Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc

"Pluja seca" mostra els processos de pau fets a l'ombra per part d'un grup de mediadors que han acabat sent determinants en l'anunci de treva fet per ETA el 10 de gener. Les mateixes persones que van protagonitzar els processos de pau a Sud-Àfrica i a Irlanda del Nord han estat determinants.

En aquest mateix bloc:

Altres pobles:la seva història

diumenge, 6 de febrer del 2011

Pedra a pedra


"Pedra a Pedra. Escolta la prehistòriaés un programa de divulgació dels fets, les peripècies i les vivències dels períodes més antics de la humanitat, els qual constitueixen l’essència de nosaltres mateixos, els homo sapiens actuals.

És la segona temporada d’aquest peculiar programa radiofònic de divulgació de la prehistòria emès per Ràdio 90. La ràdio lliure i cultural de la Garrotxa

Al llarg programa tractarem temes com: des de quan hi ha humans al continent europeu? I a Catalunya? Quins són els grans descobriments de la prehistòria antiga del nostre país? I els seus jaciments paleolítics més destacats? Quins animals, ara extingits, van habitar el nostre territori durant l’època glacial? Què en sabem de l’art i de la religió de les primeres comunitats humanes? Què ens diu el passat sobre algun dels nostres comportaments: som violents o pacífics? Quin és l’origen territorial dels actuals homo sapiens? Sabíeu que a l’Alta Garrotxa hi ha una important concentració de jaciments prehistòrics?

El programa s’emet els dissabtes de 3 a 4 de la tarda i està presentat per l’Albert Aulines i en Francesc Xavier Medina, prehistoriadors garrotxins que són membres de l’Associació Arqueològica de Girona.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(27)

Imatge de l'autòdrom de Sitges, el tercer circuit automobilístic de competició europeu. Foto: ARXIU.


El districte industrial de l'automòbil a Catalunya

Professor de Política Econòmica a la UB .
Francesc Roca

Pla Cerdà

planificació territorial

Seix Barral

dijous, 3 de febrer del 2011

Troben un poema manuscrit de Jacint Verdaguer

Ha estat una troballa 'involuntària'. Els arxivers del Museu de la Vida Rural estaven buscant un altre document, una carta de Pau Casals a Lluís Carulla, quan s'han topat amb aquest petit tresor.

Manuscrit de Jacint Verdaguer

Manuscrit de Jacint Verdaguer

El poema Rosa en poncella no és inèdit, ja el va publicar Proa en un dels vólums de Totes les obres de Jacint Verdaguer. Però el que sí es desconeixia és el manuscrit. El va trobar el responsable de l'arxiu del Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, Albert Carreras, mentre buscava un altre paper, una carta de Pau Casals.

El poema està datat el 2 de febrer de 1901, és a dir, que ara fa cent onze anys que l'autor de Canigó el va escriure amb la seva pròpia mà. El va dedicar a Rosa Arumí, la filla d'una família amiga de Vilassar de Mar, a qui va batejar a l'església de Betlem, a la Rambla Barcelonina, just davant per davant del Palau Moja. És un poema breu i senzill, gens artificiós, a les antípodes de Canigó o L'Atlàntida.

El manuscrit estava al fons Josep Maria Casacuberta, el fundador de l’Editorial Barcino, que des de 1972 forma part de la Fundació Lluís Carulla. No és estrany que Casacuberta hagués guardat aquest poema:“Després de la Guerra Civil, Casacuberta tenia moltes dificultats per publicar llibres en català i va dedicar tota la seva energia a l’estudi de l’obra verdagueriana”, assegura Carles Duarte, director de la Fundació Carulla.

Infraestructures i serveis(3)








Un tren de mercaderies al port de Barcelona.

Foto: JOSEP LOSADA.