Els romans arribaren a la Península Ibèrica l’any 218 ane. Aquests es trobaren amb la població autòctona, els ibers, que es resistiren als invasors, però finalment foren assimilats a la civilització romana.
La romanització fou, en definitiva, una colonització i, lògicament, s’empraren mesures repressives per vèncer els focus de resistència. També és cert que un factor important, la superioritat i el prestigi de la cultura romana, facilità la submissió política i la subsegüent assimilació lingüística, i els ibers adoptaren el llatí com a llengua pròpia.
L'APARICIÓ DE L'IDIOMA CATALÀ
L’Imperi romà va desaparèixer, definitivament, el segle V, a causa del desgast de l’aparell burocràtic, polític i militar i arran de l’allau incontrolat de pobles vinguts d’Europa Oriental. La presència d’aquests pobles germànics facilità que, amb el temps, s’iniciés un llarg procés de transformació del llatí que derivà a la formació d’altres llengües —anomenades llengües romàniques—, entre aquestes el català. El català esdevé de l’evolució del llatí parlat als territoris que identificarem amb el nom de Catalunya Vella. A partir del segle VIII es pot considerar que el català és una llengua plenament diferenciada del llatí.
ELS PRIMERS TEXTOS CATALANS I LA FORMACIÓ DEL DOMINI LINGÜÍSTIC
Fins al segle XII el català no passa a la lletra escrita. Els textos de l’època pre-literària són redactats en llatí, llengua que usen els únics que coneixen l’escriptura: els eclesiàstics. Les llengües romàniques usaran de l'escriptura quan les lleis i les normes religioses i socials sigui necessàries transmetre-les a la població.
El textos catalans trobats més antics daten de la segona meitat del segle XII (destaquen les Homilies d’Organyà (Alt Urgell).
Amb les conquestes de Mallorca i de València (segle XIII) es constitueix a grans trets el domini lingüístic català tal com el coneixem avui.
Fragment de les Homilies d' Organyà LA PLENITUD LINGÜÍSTICA A LA BAIXA EDAT MITJANA
A partir de la segona meitat del segle XII, la nova classe social, la burgesia, començà a tenir pes específic en la societat catalana. Aquest fet comportà canvis culturals transcendents, el més significatiu dels quals és l’ús del català —com a llengua de cultura, administració, literatura, ciència, etc.— en competència amb el llatí.
LA PENETRACIÓ DEL CASTELLÀ A L'EDAT MODERNA FINS EL 1714
La penetració del castellà, en detriment de la llengua catalana, s'inicià a les darreries del segle XV i, sobretot, amb la dinastia dels Àustries. El procés de castellanització però, no va ser uniforme ni regular. De fet, el només castellà arrelà en certs àmbits cultes i intel·lectuals. En canvi, la seva presència com a llengua parlada fou molt minsa entre la població en general.
LA IMPOSICIÓ DEL CASTELLÀ I LA PERSECUCIÓ DEL CATALÀ A PARTIR DE 1714
A partir del segle XVIII i fins el 1931 (això a Espanya, a França fins avui dia), a la llengua catalana se la sotmeté a una persecució constant i creixent. L'idioma català patí la promulgació de lleis i prohibicions, per part de les autoritats espanyoles de cada moment, que atemptaren contra el seu ús al seu propi territori:
1716 Decret de Nova Planta que imposà el castellà en l'administració de justícia.
1768 Reial Cèdula que imposà el castellà a l’escola catalana.
1780 Prohibició de l’ús del català a les escoles de Catalunya.
1799 Prohibició de representar teatre en català.
1857 Llei Moyano d’instrucció pública. Només s’autoritza el castellà a les escoles.
1862 Llei del Notariat. Es prohibeixen les escriptures públiques en català.
1881 Llei d’enjudiciament civil, es priva l’ús del català als jutjats.
1923-1930 Repressió contra la llengua i la cultura catalanes (dictadura de Primo
de Rivera)
LA RENAIXENÇA
En general, a la primera meitat del segle XIX existí una continuïtat pràcticament total amb l’anterior segle pel que fa a l'ús del català. Les autoritats civils i eclesiàstiques continuen aplicant lleis regressives amb la finalitat de fer desaparèixer la llengua del país. Tot i així, uns sectors de la nova classe burgesa adoptaren, cap als anys vint, uns nous ideals romàntics i reivindicaren l’ús literari del català. Mica en mica, anaren posant les bases d’un moviment polític i cultural que amb el temps adoptaria el nom de Renaixença.
NORMATIVA I NORMALITZACIÓ; DES DE LA FI DEL SEGLE XIX FINS AL 1939
Al començ del segle XX se succeeixen al Principat de Catalunya tot un seguit de circumstàncies polítiques i socials que repercutiren positivament en la llengua i la cultura catalanes.
El Principat de Catalunya visqué el període més dinàmic de la seva història política i cultural contemporània: s’establiren les institucions científiques, pedagògiques i culturals més destacades i es realitzà, amb gran rigor científic, un esforç de normativa lingüística ingent, pas previ i indispensable per a la creixent normalització de l'ús del català.
De la tasca normativa en serà mestre i guia indiscutible l'enginyer i gramàtic Pompeu Fabra: Normes Ortogràfiques (1913), Gramàtica catalana (1918) i Diccionari general de la llengua catalana (1932).
En el període de la Segona República espanyola (1931-1939), en què s'aprovà l'Estatut d'Autonomia (1932, que comportà el restabliment de la Generalitat de Catalunya), la cultura catalana assolí un dels punts més alts de la història contemporània.
EL FRANQUISME I L'ALLAU IMMIGRATORI DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX
Els anys de Dictadura franquista es caracteritzaren per una forta i sagnant repressió contra tots aquells qui defensaven la democràcia i, encara més al Principat de Catalunya on, a més, es defensava també la pròpia identitat.
La política genocida i catalanofòbica de la Dictadura de Franco portà a la prohibició absoluta de l'ús del català i de les festes i manifestacions culturals i populars catalanes. A partir dels anys cinquanta, i amb un cert relaxament de la censura, es començà a recuperar l’ús del català en la vida cultural. Tot i així, l’allau immigratori que arribà al Principat de Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta, els prejudicis dels nouvinguts i les prohibicions del tot vigents, afavoriren que hi hagués un elevat nombre de persones que no poguessin entrar en contacte amb la llengua i cultura catalanes de manera normal o que, senzillament, no hi volguessin entrar.
El Franco de "Polònia"LA DEMOCRÀCIA I L'AUTONOMIA
Amb la mort (1975) del dictador Franco s’inicià, arreu del Regne d'Espanya, una etapa política que desembocà en la reinstauració del règim monàrquic, en aquest cas democràtic. Per a bona part de Catalunya, i especialment pel Principat de Catalunya, l’inici d’aquest nou període polític significà el redreçament de la consciència nacional i lingüística. Espanya es dotà de l'actual estructura autonòmica i el català esdevingué cooficial en gran part dels territoris espanyols on és parlat, però malgrat els tres decennis transcorreguts des de l'inici d'aquest període, el català encara no és oficial ni a la Franja de Ponent (Aragó) ni al Carxe (Múrcia).
Manifestació en favor de l'Amnistia celebrada a Vilafranca del Penedès el 17 de juliol de 1976, i organitzada per la Coordinadora Intercomarcal de l'Assemblea de Catalunya. Autor: Jordi Valls
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada