El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

divendres, 15 de novembre de 2013

La perversió d'una Transició que va començar al carrer.

 
 
 
 
 
Polítics i historiadors debaten l'esgotament del model polític nascut després de la dictadura
SÍLVIA MARIMON 

La Transició espanyola no va ser un conte de fades. Hi va haver violència, hi va haver por i, sobretot a Catalunya, hi va haver milers de ciutadans que van sortir al carrer defensant les llibertats, l'Estatut i justícia social. Des de dimecres passat fins avui, al Museu d'Història de Catalunya, historiadors, polítics, filòsofs i periodistes debaten sobre com Catalunya va passar de ser una dictadura a una democràcia. Catalunya en Transició. Del passat al present és el III Col·loqui Internacional que organitza el Memorial Democràtic. 

¿Està esgotat el sistema polític de la Transició? 

No tan sols esgotat, sinó que alguns historiadors en qüestionen la legitimitat. El 15 de maig del 2011 va esclatar tot. La ciutadania va sortir al carrer i va posar en qüestió tot el sistema. "El model de la Transició està esgotat. Els governants són tolerants o es beneficien de la corrupció, han malbaratat els recursos, són dòcils amb els especuladors i durs amb les demandes socials", descriu l'historiador Borja de Riquer. El divorci entre els que governen i la societat és més que evident. Però no es preveuen canvis. "L'oligarquia funcionarial, financera i econòmica de Madrid no vol canviar un model que la beneficia", afegeix l'historiador.
El periodista i historiador Marc Andreu hi aporta un contrapunt: "La Transició potser no va ser modèlica, però no es pot dir que no va servir de res. Hi va haver molta gent que va sortir al carrer per reivindicar la llibertat. No hi hauria hagut Generalitat si no hagués estat per la pressió del carrer". 

Quina influència va tenirel "problema" català? 

El desafiament català era seriós. Adolfo Suárez es va veure obligat a negociar la tornada del president Josep Tarradellas i a reinstaurar la Generalitat. No era ni el que desitjava ni el que estava previst. El diari Abc reflectia la por al moviment obrer i veïnal en una editorial publicada el 1977: "Los catalanes hasta cuando sudan sudan socialismo ". "El moviment antifranquista era molt dens en el teixit social", explica l'historiador Xavier Domènech. Els anys 1973 i 1974 Catalunya era el lloc on hi havia més vagues d'Europa, tot i ser il·legals. L'1 i el 8 de febrer del 1976 es van produir dues grans manifestacions, convocades per la Federació d'Associacions Veïnals, que van aplegar més de 80.000 persones. "Al carrer van sortir des de col·legis professionals fins a grups d'esplai. Es reivindicaven llibertats, amnistia per als presos polítics, l'Estatut -no un de nou, sinó l'Estatut de la República- i l'accés efectiu del poble als recursos econòmics", resumeix Domènech. 

Rodolfo Martín Villa, abans de ser ministre de l'UCD i empresari, va ser governador civil de Barcelona. El 1974 es va trobar una ciutat guerrera. "Va admetre que quan va venir a Barcelona ja coneixia l'oposició estudiantil i obrera, però a la capital catalana va descobrir la força del moviment veïnal", explica Andreu. "A Catalunya sí que hi va haver una ruptura amb el règim franquista. Ho demostren el resultat de les eleccions del 1977, el retorn de la Generalitat i el moviment veïnal. Josep Maria Socías Humbert -l'últim alcalde de Barcelona no escollit democràticament- va ser molt més progressista que tots els alcaldes posteriors. I ho va ser per la pressió ciutadana", afegeix Andreu. "Els catalans van jugar un paper fonamental a la Transició", conclou l'historiador Andreu Mayayo. 

Qui és el responsable de la democràcia? 

Sobre la Transició hi ha molts falsos mites. El 1985 el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) va fer una enquesta en què preguntava sobre les raons que van portar els governants a establir la democràcia. Un 13% van respondre que perquè ho volien els governants i un 55% perquè la pressió al carrer els va obligar. A la pregunta de quin actor va ser més rellevant, un 61% van assenyalar el moviment obrer. Els anys següents la pregunta es va reformular i es va preguntar sobre el paper del monarca Joan Carles I. "Amb el temps s'ha intentat construir un discurs en què les elits polítiques són les responsables de la democràcia. I això és fals", assegura Domènech. 

Quin paper van jugar les potències internacionals? 

A finals dels 70, en plena Guerra Freda, a les grans potències internacionals els feia molta més por el comunisme que no pas el franquisme. "S'ha exagerat el paper que van tenir les potències en la Transició. No van ser decisives. Els preocupava molt més Portugal, on els camperols ocupaven terres i els treballadors les fàbriques", explica l'historiador Álvaro Soto. Per a les grans potències, el que era important era l'estabilitat i el manteniment de posicions geoestratègiques al Mediterrani. I a Espanya els nord-americans hi tenien bases militars des dels anys 50. "La Transició va ser molt més continuista que rupturista", afirma Soto. 

Per què encara és vigent la llei d'amnistia del 77? 

"En el moment de redactar la Constitució, l'oposició va cedir molt més que no pas els reformadors franquistes", afirma Borja de Riquer. El resultat és que es van acceptar les condicions "innegociables" dels hereus de Franco: "La monarquia, la impunitat [no es podien exigir responsabilitats sobre el que va passar durant el franquisme i la Guerra Civil] i la nació única". L'article 2 de la Constitució espanyola afirma que la unitat de la nació espanyola és "la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". No es parla de nacions sinó de nacionalitats. "En poques Constitucions la missió de l'exèrcit és garantir la unió de la pàtria", afirma Borja de Riquer. L'oposició democràtica confiava que la Constitució fos tan sols un punt de partida. El cert, però, és que 35 anys després les elits polítiques i econòmiques han acabat imposant-ne la interpretació més restrictiva.
Les Nacions Unides, de manera reiterada, han demanat a l'Estat que derogui la llei d'amnistia del 77. L'organisme internacional considera que aquesta llei, nascuda a la Transició i que no permet investigar els crims franquistes, no respecta el dret internacional. Però ni el govern ni la justícia espanyola estan disposats a canviar ni una coma d'una llei anterior a la Constitució. "No hi ha cap voluntat política de suprimir la llei d'amnistia. Durant la Transició es va optar per la política de l'oblit, però 35 anys després això no té cap sentit", opina el director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos. "No hi va haver judicis dels crims franquistes però tampoc hi va haver depuracions a l'administració, ni del sistema jurídic. Una llei la canvies amb un cop de BOE. Els comportaments, les concepcions del que és el dret i del que són els drets humans, no", conclou l'historiador del dret Alfons Aragoneses.