El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dissabte, 23 de novembre de 2013

L'èxit cultural de Franco: la incultura.

Historiadors i investigadors exposen a Barcelona nous estudis sobre el franquisme 
 
SÍLVIA MARIMON .

 01.LA SENSUALITAT DE SARA MONTIEL . Sara Montiel va ser la cupletista María Luján a El último cuplé, que va ser un gran èxit de públic i Va batre tots els rècords a taquilla.

"Franco va voler esborrar 200 anys de cultura i imposar els valors cristians de l'Edat Mitjana. Va fracassar perquè el seu discurs era demencial", explica l'historiador Antonio Francisco Canales. El dictador es va voler apropiar del temps lliure dels espanyols, però la seva proposta cultural no va seduir. "El franquisme ha sobreviscut en alguns mitjans de comunicació i en el discurs polític d'una part de la dreta, però no en la cultura ni en la societat", resumeix Canales. Tampoc els valors morals, que el franquisme va voler inocular a la població, han perviscut. "A Espanya l'Església sempre ha tingut poder, però no ha penetrat socialment. I no hem d'oblidar que va ser l'únic país europeu que va plantar cara al feixisme. Hi va haver una guerra. A Alemanya i Itàlia la població va votar el feixisme", argumenta l'historiador. "La cultura espanyola del primer terç del segle XX era una cultura laica. Franco va intentar eradicar-la, però no va poder", afirma l'historiador Ismael Saz.L'únic èxit cultural de Franco? "La incultura", respon Canales. "Vam passar de l'analfabetisme a la televisió. Els efectes sobre l'educació van ser devastadors". Estudiosos d'arreu del món han participat aquesta setmana a Barcelona en la VIII Trobada Internacional d'Investigadors del franquisme, organitzada per la Fundació Cipriano García de CCOO i el Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. Es va parlar de l'exili, la política, l'economia, la repressió, les víctimes i la cultura. 

La recta és santa. Les corbes "femeniles" del Modernisme, condemnades

A partir del 1939 el deure dels arquitectes espanyols va ser "fer pàtria", explica la historiadora Zira Box. Madrid havia de ser la capital imperial que representaria l'Estat vencedor. Els franquistes menyspreaven especialment el passeig de Gràcia. Antonio Tovar, un dels principals propagandistes del règim de Franco, escrivia: " Una rigidez de líneas en buena piedra y con alguna estatua nos salvará de aquel suprascetismo de níquel, de cemento y de cristal, de aquel fin de siglo delirante del Paseo de Gracia. Esta rigidez será la que nos llene de santa satisfacción y alegría ". El règim adorava la línia recta i considerava, en l'arquitectura, que la corba era "decrèpita, femenina, retorçada". L'Escorial era la màxima simbolització de l'arquitectura "viril i crua". També preferien el paisatge dur i àrid de Castella que no pas la llum i exuberància mediterrànies. 

La ingènua llibertina. Amb 'El último cuplé', la dona s'erotitza

Els models de feminitat van canviar a partir dels anys 50. Hi va haver un abans i un després d' El último cuplé (1957) de Juan de Orduña. "La pel·lícula d'Orduña va ser un dels grans èxits comercials de l'any i va convertir Sara Montiel en una icona de masses en la seva representació d'ingènua llibertina", explica Aintzaen Rincón. A finals dels anys 50, les cartilles de racionament ja formaven part del passat. Espanya havia signat acords de defensa amb els Estats Units i el consumisme penetrava tímidament. "Les actituds del personatge principal d' El último cuplé encaixen en el que el règim franquista va identificar amb la sensualitat i depravació moral pròpies de la dona perduda. Però Montiel va ser capaç de provocar una reacció d'empatia. Era una combinació d'Eva pecadora i Maria maternal", descriu Rincón. 

La protagonista del film és una dona desitjable, que fuma i es maquilla. Paga amb la mort els seus pecats. Però Aintzaen Rincón defensa que va redefinir la feminitat. Amb El último cuplé el cos s'erotitza i la dona no només educa patriotes, sinó que és un objecte de desig. 

La doctrina dels tebeos. Mari-Pepa, l'heroïna que cosia per a la División Azul

A la Guía de la madre nacional-sindicalista, Mercedes Suárez donava alguns consells per a les mares: "Desarrollad en ellos un verdadero patriotismo, hacedles amar a España sobre todas las cosas de este mundo, que estén dispuestos a morir por la patria ". Els franquistes sabien que, a part de vèncer, havien de convèncer. I van treballar força la literatura infantil, sobretot a través dels tebeos. A la revista Flechas y Pelayos , Azaña és una "alimaña masónica ". La sàtira s'utilitza sovint. Un cenetista persegueix, com el burro la pastanaga, una cuixa de pollastre, una ampolla de vi i un carràs de raïm. Mari-Pepa va ser el primer tebeo destinat a nenes de la postguerra. Estudiava en un col·legi de monges i rebia orientació espiritual. Representava les virtuts d'obediència, humilitat i paciència de l'Espanya blava. Visitava soldats ferits i cosia per a la División Azul. "Va mantenir la tasca d'adoctrinament patriòtic i religiós", conclou Alfonso Sánchez.
 
02. Portada del tebeo Mari-Pepa, el primer exclusivament per a nenes de la postguerra. 


  03. Portada de Flechas y Pelayos.