El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 26 de gener de 2014

75 anys de la caiguda de Barcelona: de rojos a feixistes

Set historiadors analitzen l'impacte de l'ocupació franquista


El 26 de gener del 1939 va caure Barcelona, i amb la ciutat, pocs dies després, la resta del país. L'endemà no va arribar la pau sinó el terror. Franco va enviar l'enemic a la mort, a les presons i a l'exili. Va instaurar una maquinària repressora summament eficaç. La fisonomia de la ciutat es va transformar. El dictador estava obsedit a fer desaparèixer el llegat republicà, obrerista, democràtic, revolucionari i catalanista. Volia una Barcelona espanyola i feixista. Ho analitzen set historiadors per a l'ARA
.
BORJA DE RIQUER

"El 26 de gener s'inicia una llarga nit d'angoixes"

Quan el 26 de gener les tropes de Franco van entrar a Barcelona, van trobar una ciutat silenciosa, trista i bruta i una població cansada, desmoralitzada i expectant. Cansada per l'esforç material i humà que havien significat els 30 mesos de conflicte i, sobretot, per les penúries sofertes el darrer any. Desmoralitzada perquè la guerra es donava per perduda des de feia mesos: malgrat les patètiques crides de les ràdios i d'alguns cartells a una resistència èpica, la gent creia inútil la resistència. Dies abans havien contemplat la marxa desordenada i precipitada cap a Girona i el 25 com sortien de la ciutat les darreres tropes.
Sens dubte devia sorprendre aquella entrada no violenta dels franquistes. Arribaven sense tirar trets, ni bombardejar la ciutat -ja ho havien fet prou els dies anteriors-. Això va provocar un sentiment d'alleujament i, tal vegada, va ajudar a reforçar la sensació que finalment la guerra s'havia acabat, que finia aquell malson. Ja no sentirien més les alarmes aèries i no haurien d'anar corrents cap als refugis. S'acabaria el racionament de queviures i les llargues cues. La ciutat ja no restaria fosca tota la nit i les fàbriques ja no estarien mig aturades per la manca d'electricitat. 

Els barcelonins pensaven que començava una situació plena d'incògnites. I és provable que predominés en ells l'íntima esperança que venien temps millors, perquè difícilment podien ser pitjors després de tot el que havien passat. Aviat, però, van adonar-se que s'havien equivocat. Que l'entrada d'aquelles tropes no significava la pau. A molts barcelonins, no tots certament, els esperava una nova i llarga nit plena d'angoixes, de patiments i d'inseguretats de tota mena... S'iniciava el temps de passar comptes.

MANEL RISQUES

"Acabada la guerra, la violència"

El 26 de gener del 1939 va suposar la destrucció de la ciutat republicana i la seva substitució pel nou projecte de la dictadura. L'instrument per fer-ho va ser la repressió. Per això les tropes franquistes van tancar Barcelona a fi que ningú no pogués fugir-ne, i la van convertir en un espai de liquidació planificada. La violència era al moll de l'os del projecte dels vencedors i l'aparell repressiu, al servei de l'ocupació, va ser impressionant.

La seva posada en marxa va necessitar la col·laboració de catalans (falangistes, tradicionalistes, exlligaires, quintacolumnistes i espies) que van proporcionar informació precisa als ocupants i van renunciar a la "falsa ruta" del catalanisme. Denúncies, delacions, informes i testimonis de càrrec van fer la resta. Només durant el 1939, a Catalunya van celebrar-se 15.094 consells de guerra i més de mil execucions. Era el passar comptes tant amb un règim que, per primera vegada en la contemporaneïtat, havia trencat el domini social dels poderosos, com amb la violència desfermada el juliol del 1936 arran de la rebel·lió il·legítima contra la República. Començava la revenja. 

SALOMÓ MARQUÈS

"L'escola es va fonamentar en la por i l'obediència"

Els militars rebels van responsabilitzar els mestres dels mals de la República i per això calia una acció contundent contra el magisteri. L'acció de les comissions depuradores havia de garantir la idoneïtat dels mestres a l'escola de la "Nueva España".

L'acció repressora va comportar que més del 10% de mestres s'exiliessin aprofitant que tenien la frontera a prop. En altres zones els van assassinar. Dels que es van quedar, gairebé un 30% va ser depurat i castigat. El buit deixat es va omplir amb persones escollides amb criteris polítics i no pas pedagògics. 

L'escola franquista va ser l'escola del NO en referència a la republicana. NO a l'ensenyament del català i en català; NO a la coeducació, NO a l'ensenyament laic, NO als referents pedagògics de l'Escola Activa (Montessori, Freinet, Decroly...), etc. Depuració de les biblioteques escolars. Inculcació del nou ideari político-escolar a tots els mestres en exercici. Nou pla d'estudis. Ensenyament basat en el dogma i la moral catòliques i les normes del Movimiento, és a dir, el nacionalcatolicisme. L'escola de la dictadura es va fonamentar en la por, la repressió, l'obediència i la manca de llibertats i de respecte a la personalitat de l'infant. Una escola que volia fer súbdits i no pas ciutadans, que era l'ideal de l'escola republicana. Una escola que volia que els mestres fossin, segons un inspector, " más santos que sabios ". 

HILARI RAGUER

"El 1939 van cremar l'Església"

El 1909 i el 1936 van cremar moltes esglésies. El 1939 van cremar l'Església. Era una Església hipotecada i militaritzada la que arribava en els furgons de l' ejército de ocupación. El 29 de gener, primer diumenge després de l'ocupació, es va muntar a la plaça de Catalunya una gran missa de campanya, oficiada pel P. Torrent però presidida pel general Yagüe. El 29 de març es va solemnitzar el retorn del Sant Crist dit de Lepant. Es van prohibir la predicació i la catequesi en català, i també la Federació de Joves Cristians de Catalunya, malgrat haver tingut màrtirs a la zona republicana i voluntaris a la "nacional". 

Vidal i Barraquer, el cardenal de la pau, des de l'exili, denunciava al Vaticà la situació: "La seva religió consisteix principalment a promoure actes aparatosos de catolicisme, peregrinacions al Pilar, grans processons, entronitzacions del Sagrat Cor, solemnes funerals pels Caídos amb oracions fúnebres. Organitzen espectacularment l'assistència a confirmacions i misses de comunió, i sobretot inicien quasi tots els actes de propaganda amb misses de campanya, de les quals s'ha fet un veritable abús". Dionisio Ridruejo ho recordarà a les seves memòries: "Barcelona havia estat una ciutat pecadora i religiosament desatesa, i el que calia fer, durant setmanes senceres, era organitzar misses de campanya i actes religiosos expiatoris".

MARTÍ MARÍN

"Les noves elits de la Victoria"

El que va caracteritzar les noves elits polítiques de la postguerra va ser la novetat. Ni a Barcelona, ni a cap dels principals municipis urbans catalans, van ser restaurats regidors conservadors elegits democràticament -els d'esquerres eren a la presó, a l'exili o morts-. Tampoc hi van entrar gaires membres dels consistoris primorriveristes, ni dels anys de la monarquia liberal. Les diputacions i ajuntaments del Principat es van farcir d'una barreja de falangistes -tant d'anteriors al 1936, com de sobrevinguts de guerra-, algun carlista unificat, alguns monàrquics d'extrema dreta i una bona colla de trànsfugues del catalanisme conservador. Era tot el que podia donar la comunitat de la Victoria, aquells que podien considerar-se vencedors dins dels rengles de la política catalana. Al seu costat, els governs civils, dirigits per falangistes nouvinguts, i les jefaturas provinciales de FET-JONS, es van encarregar de jugar el paper principal: de comandament els primers i de selecció de personal les segones.

Enmig de tantes autoritats noves, les elits econòmiques van resultar la pura continuïtat, descomptades les víctimes de la guerra i sumades noves figures emergents que a poc a poc van entrar a l'entramat empresarial tradicional a partir del favor polític. Havia arribat l'hora de reprendre els negocis amb la impunitat que donava la repressió política i sindical. Potser mancava llibertat de moviments enmig d'una economia intervinguda, però els beneficis de l'esclafament de la protesta obrera compensaven amb escreix.

CARLES SANTACANA

"S'iniciava una ofensiva cultural espanyolitzadora"

Ras i curt, la llengua i la cultura catalanes van desaparèixer de Barcelona aquell gener del 1939. El català deixava de ser un idioma cooficial i el seu ús quedava prohibit a l'espai públic: en els rètols de les botigues o en els noms dels carrers, als teatres i en les activitats culturals, en el culte a les esglésies, i als quioscos de premsa i a les llibreries, per no dir a l'administració pública. La llengua era tractada d'aquesta manera perquè s'associava a un projecte cultural modern i nacional que es volia esborrar completament, perquè s'entenia que formava part d'una afirmació catalana que calia destruir.

Com si mai hagués existit, es va suprimir l'Institut d'Estudis Catalans, es van eliminar els Jocs Florals i la Biblioteca de Catalunya es va convertir en Biblioteca Central. No cal dir que tota la xarxa d'entitats culturals republicanes i obreres van ser esborrades del mapa, mentre els col·legis professionals i la universitat van patir una intensa depuració de professionals i intel·lectuals. Icones de la cultura com Pau Casals i Pompeu Fabra marxaven a l'exili, i els seus llocs eren ocupats com a part del botí de guerra pels afins a la dictadura. S'iniciava una ofensiva cultural i lingüística espanyolitzadora que pretenia fer desaparèixer la cultura catalana, o en el millor dels casos folkloritzar-la perquè perdés la seva identificació amb el catalanisme.

FRANCESC VILANOVA

"Catalunya no es refaria mai d'aquesta pèrdua"

Un balanç força exacte de la situació docent de la Universitat de Barcelona, l'única que hi havia al país l'any 1939, mentre es completava el procés de depuració, ens diu que es va perdre gairebé la meitat de la plantilla de professors i investigadors, entre els quals la flor i nata dels catedràtics de facultats fonamentals com Medicina, Dret i Filosofia i Lletres. Depurats, empresonats, acomiadats i exiliats, dotzenes de professors van desaparèixer de les aules.

L'exili català del 1939 (unes 100.000 persones d'un total d'uns 460.000) va ser, com escriuria Antoni Rovira i Virgili, "l'èxode d'un poble": van marxar quadres polítics i sindicals, dirigents institucionals i funcionaris públics, professors universitaris i mestres, intel·lectuals, escriptors, poetes i artistes, pagesos i obrers, comerciants i estudiants. Un èxode interclassista amb un cost intel·lectual, cultural, científic, acadèmic i professional brutal per al país. Cal deixar-ho ben dit: Catalunya no es refaria mai d'aquesta pèrdua i és incalculable el valor de tot el que el franquisme va destrossar. Va ser l'única victòria del feixisme espanyol. Però, citant un historiador tan moderat com Ramon d'Abadal i de Vinyals, que pensava en la Nova Planta de Felip V, "les arrels històriques eren a bastament pregones per a superar els accidents superficials del gel i del foc".