El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 30 de març de 2014

FI DE LA GUERRA LA DIÀSPORA Josep Vilamosa: “A molts refugiats els van tractar com bèsties, intento que ningú ho oblidi”

Josep Vilamosa va perdre els pares durant la Guerra Civil. Va marxar el 25 de gener del 1939 amb els germans i l’àvia mig amagat en un camió francès

 SÍLVIA MARIMON

 Josep Vilamosa amb el saxo, que ha après a tocar tot sol.

Josep Vilamosa (Barcelona, 1927) va perdre els pares durant la Guerra Civil. Va marxar el 25 de gener del 1939 amb els germans i l’àvia mig amagat en un camió francès. Després, a peu, va creuar les muntanyes. Tenia 11 anys. Viu a França des d’aleshores. Des de fa més de vint anys es dedica a recollir documentació i fotografies del camp d’Agde, també conegut com el camp dels catalans

Com va fugir de Barcelona?

El 25 de gener del 1939 vam marxar mig amagats, amb l’àvia i els meus germans en un camió de maquinària francès. El meu oncle era secretari de la CNT del ram de la construcció. Estava molt implicat amb el bàndol republicà, sabia que la guerra estava perduda i va decidir que havíem de marxar. Ell, però, es va quedar i va passar la frontera uns dies després, el 5 de febrer. Vam haver d’anar per camins secundaris, perquè pels principals no deixaven de caure bombes i els avions metrallaven els que intentaven fugir. El camió ens va deixar a Cassà de la Selva i una furgoneta ens va portar fins al peu de la muntanya. 

Era ple hivern. El pas per la muntanya amb tants infants devia ser complicat. 

Sí. Érem un grup de 16 persones, cinc érem nens d’entre 4 i 11 anys. Vam caminar durant 4 o 5 dies. Plovia, passàvem fred i gana. Ens amagàvem entre els arbres, per por a l’aviació. Quan vam arribar, els gendarmes ens van portar a Portvendres. Però allà no ens hi podíem quedar mes de dos dies, perquè arribava molta gent. D’allà en sortien trens que enviaven els refugiats a diferents punts de França. A nosaltres ens van enviar a Villefranche-de-Rouergue.

¿Va poder estar al costat dels seus germans o els van separar?

Els germans sempre vam estar junts fins al 1941. Aleshores ens van intentar separar. Van venir uns gendarmes i ens van dir que havíem d’anar a Espanya, perquè Franco demanava que els orfes tornessin. El meu oncle va intercedir i ens vam poder quedar. Ens van posar a treballar de seguida que vam arribar. Tenia 12 anys i no havia vist mai cap vaca. Havia de guardar les bèsties. No hi havia ajuda. Si no anaves a treballar, et mories de gana. La meva tieta recollia escombraries, la meva àvia ja era gran i havia de rentar roba. El meu oncle estava al camp de concentració d’Argelers. 

Com recorda la rebuda a França?
Va ser bastant difícil, perquè ens tractaven molt malament. Per ells érem uns salvatges. Els espanyols estàvem mal considerats. De mica en mica vam demostrar que no era així. Al cap de dos anys vaig entrar a treballar a la fàbrica. I es van adonar que volia superar tot allò. Volia demostrar a tota aquella gent que estaven equivocats, que era una persona hàbil i treballadora. Em van anar donant responsabilitats, i temps després vaig poder obrir la meva pròpia òptica. Pràcticament no he anat a l’escola, sóc autodidacte. Fins i tot he après a tocar el saxofon i m’han donat premis. També s’ha de dir que, quan vam arribar a França, ens vam trobar una França profranquista. 

Per què ha decidit recopilar i col·leccionar tanta documentació i imatges d’Agde?


El 1988 van voler fer un memorial al camp d’Agde i em van demanar ajuda. A partir d’aleshores vaig començar a buscar documentació. Cada cap de setmana agafava el cotxe i anava on fos. Ho he continuat fent fins fa poc. Sóc d’una generació que no ha tingut infància. Si fa 20 anys que acumulo retalls i documents és perquè aquesta és la història de la meva vida. A molts refugiats els van tractar com bèsties. Intento que no s’esborri la memòria del meu passat.