El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 20 de setembre de 2015

La mare de tots els pactes (1996)

Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001) a El Mundo (14-XI-1996). Un sistema que encara belluga. 

 RAMON BARNILS 

  Peces històriques triades per Josep Maria Casasús




 La “X” del sistema tradicional de pactes de l’Estat és la que torna a treure el morro per sota la porta: el pacte que el PSOE proposa al PP, i que el PP ja havia proposat. Ara el pacte de sempre és que el finançament de les comunitats autònomes no es desviï de l’ortodòxia pàtria. Una de les més espectaculars i reeixides operacions de la “X” es va produir fa una quinzena d’anys, un 23-F; un pal de la “X”, el simbolitzat per Tejero, volia recuperar l’ortodòxia pel mètode tradicional ( tranquilidad viene de tranca, la tranquil·litat la imposa el garrot), mentre que l’altre pal de la mateixa “X” la volia recuperar pel mètode alternatiu de la legalitat establerta del postfranquisme: eren els de la Loapa, llei orgànica per a l’harmonització de les autonomies. La jugada els va sortir rodona: reunits els dos pals de la “X”, el resultat va ser el fracàs del mètode tradicional i el triomf de la legalitat. L’opinió pública s’ho va haver de creure i la classe política mundial va admirar la subtilesa del pacte. I l’essencial, que són les essències, es va mantenir, que és el que volien Tejero i els de la Loapa: la “X”. Aquesta “X” de sempre, aquest pacte dels pactes, és el pacte en què es basa l’existència d’Espanya d’ençà que existeix. La parella PSOE-PP és el nom actual de la parella eterna: d’Isabel i Fernando (tanto monta monta tanto ) a l’actualíssim Ortega y Gasset (Gassé en ortografia actualitzada), passant per Isabel II, Carlos I, Cánovas i Sagasta ( partidos tunantes ), Calvo Sotelo i el doctor Negrín (abans roja i/o negra que no pas trencada), Franco i els Borbons, cop de Tejero i la trompada de la Loapa. I PP i PSOE. [...] Malgrat les aparences, la “X” de sempre està inquieta, potser es troba que la Història finalment no es repeteix, i que si ho fa és finalment en forma d’historieta. La fundació d’Espanya, la confecció de la “X”, es va voler fer sobre les bases de la unitat: unitat de religió -fora moros i jueus-, unitat de raça - siempre la lengua fue compañera del imperio. [...] El que és segur és que fa uns anyets, i tant de bo que en duri uns quants més, la “X” no es pot imposar sense el sistema democràtico-parlamentari [...].