El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

divendres, 25 de setembre de 2015

Si Vicens aixequés el cap

La Vanguardia en català |

 
Borja de Riquer i Permanyer

 Hi ha alguns autors que, amb el temps, han esdevingut uns referents, i per això ­sovint són evocats com unes autèntiques autoritats. De vegades, ­però, aquesta evocació el que també pretén és fer-los opinar sobre coses que no van viure. Des de sempre, els mitjans de comunicació han fet un ús excessiu de citacions de textos, o simplement de frases, d'autors força coneguts. Dar­rerament sembla una moda utilitzar com a referents predilectes Gaziel i Jaume Vicens Vives. Però de vegades hom fa lectures d'aquests autors tretes del seu context temporal i de les intencions en què foren escrites. I ja no diguem quan s'especula sobre el seu hi­potètic pensament sobre qüestions de l'actualitat.

Respecte de les apel·lacions a l'autoritat de Vicens, les darreres setmanes hem pogut llegir més d'un text que esmenta aquest prestigiós historiador amb la pretensió de desautoritzar el llibre de Josep Fontana La formació d'una identitat. Una història de Catalunya . Sembla que hi ha la voluntat de contraposar aquest escrit amb l'obra del seu mestre. S'ha arribat a escriure que aquest llibre es desvia totalment de la renovació historiogràfica impulsada per Vicens i que ha caigut en un dels defectes més denunciats per ell, el de ser un producte típic del nacionalisme romàntic. "Ay, si Vicens levantase la cabeza", ha escrit Santos Juliá. Per la seva banda, Jordi Canal ha qualificat l'obra de Fontana de producte "nacionalista, romàntic i comunista".

Penso que aquests menyspreus envers aquesta obra tenen més d'ideològics que no pas d'autènticament historiogràfics. El llibre de Fontana té bàsicament la voluntat d'explicar el complex procés de formació de la identitat catalana al llarg de més de nou segles i plantejar cóm és que ha persistit malgrat haver-se trobat amb unes circumstàncies històriques notablement adverses. L'autor analitza l'evolució i transformació de la identitat dels catalans tenint sempre present el marc econòmic i social i sense defugir les tensions internes que hi ha. I posa especial èmfasi en el fet que les identitats es construeixen a partir d'àmplies experiències compartides fruit de les relacions que s'estableixen. El protagonista no és una Catalunya abstracta i eterna, sinó la gent, el conjunt d'homes i dones i les maneres que tenen d'identificar-se amb les seves coses, la seva comunitat i el país. És un exercici intel·lectual honest i força rigorós que de romàntic no en té res. Defensa una tesi interpretativa prou clara -la persistència de la identitat catalana- i per això, com totes les tesis, és discutible i se'n pot discrepar. Només faltaria!

Una de les primeres coses que podem observar llegint aquesta obra és que reflecteix clarament el gran avenç que ha experimentat la historiografia catalana des de l'època de Vicens. A la tesi de Fontana hi ha moltes coses que coincideixen amb el que havia plantejat Vicens fa més de mig segle, per exemple a Industrials i polítics del segle XIX; en altres casos es corregeixen les apreciacions vicentines perquè havien quedat desfasades. I, sobretot, hi ha coses realment noves. El llibre recull i sintetitza les aportacions de dotzenes d'historiadors catalans i estrangers elaborades les darreres dècades. Només cal mirar-se amb deteniment les 50 pàgines de les notes comentades que hi ha al final per adonar-se'n. L'obra està construïda a base d'incorporar i assumir, totalment o parcial, allò que han escrit sobre la identitat dels catalans i els seus instruments de govern historiadors tan prestigiosos com Thomas Bisson, Paul Freedman, Michel Zimmermann, Claude Carrère, Stephen Bensch, Pierre Bonnassie o Pierre Vilar, tots ells no catalans i que difícilment es poden qualificar de "nacionalistes romàntics" -m'abstinc d'esmentar autors catalans, perquè no se'm qualifiqui de xovinista-.

El gran problema d'aquest llibre, i d'aquí ve la vehemència de les reaccions en certs ambients, és que qüestiona a fons la narrativa oficial establerta per alguns polítics i historiadors, ja des del segle XIX, sobre l'existència d'una única identitat nacional, l'espanyola. Contra això, aquests opinadors en comptes de criticar la tesi del llibre amb arguments seriosos i coherents que expliquin els camins de construcció i d'arrelament de la identitat espanyola a Catalunya, han de recórrer a desqualificacions personals i al menyspreu envers el seu autor. Diguem-ho ben clar: Fontana és objecte d'aquests atacs personals perquè avui és l'historiador català de més prestigi i influència i, tal vegada, l'hispànic de més projecció internacional.

Si es pretén desautoritzar un llibre tan sòlid com aquest, cal anar molt més enllà d'emprar quatre mots despectius i prou. S'ha d'aprofundir molt més i assenyalar allò que sembla erroni i saber justificar-ho amb arguments i documents, amb els instruments propis de la comunitat científica dels historiadors. I, a més, també cal conèixer l'obra de Vicens i analitzar-la en el seu context polític i historiogràfic i no abusar-ne a l'hora de fer comparacions amb els llibres actuals. Vicens va morir el 1960 i ningú no pot tenir la gosadia de pontificar sobre què pensaria o diria sobre les coses d'avui. Les tesis dels historiadors s'han de combatre amb idees i rigorosos raonaments alternatius. Quan s'ha de recórrer a desqualificacions gratuïtes i mostres de menyspreu, no es fa una crítica sinó que s'escriu un libel.