El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dijous, 15 d’octubre de 2015

Lluís Companys, un idealista d’esquerres











Lluís Companys en arribar a Barcelona amb motiu d’haver estat amnistiat per la victòria electoral del Front Popular el febrer de 1936 / BRAGULÍ (ANC)

Lluís Companys en arribar a Barcelona amb motiu d’haver estat amnistiat per la victòria electoral del Front Popular el febrer de 1936 / BRAGULÍ (ANC)


14 preguntes amb resposta sobre la vida del president, en el 75è aniversari del seu afusellament

El 15 d’octubre del 1940, a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia, un piquet d’afusellament acabava amb la vida del president de Catalunya, Lluís Companys. Aquell dia portava un vestit molt senzill, de color blanc. Calçava espardenyes perquè les tortures li havien deixat els peus molt inflats i li era impossible posar-se unes sabates. Es va fumar l’última cigarreta i es va treure les espardenyes mentre anava cap al piquet perquè volia morir trepitjant terra catalana. Enmig d’un gran silenci, mirant als ulls dels qui li havien de disparar, va cridar “Per Catalunya!”, i va caure a terra, mort.
Companys va morir tal com havia viscut: lleial a les seves idees
Havia caminat cap al piquet serè, feia dies que sabia que aquell seria el seu final. I va morir tal com havia viscut: lleial a les seves idees. L’acte de defunció certifica que el president català va morir “per hemorràgia interna traumàtica”. Era habitual, entre els molts afusellats de la postguerra, fer servir aquest eufemisme. La seva germana Ramona no va perdre els nervis. A Companys l’havien col·locat en un taüt de la beneficència, i ella es va enfrontar als militars per poder-lo enterrar al taüt que havia comprat la família, canviar-li el vestit ensangonat i portar-lo al nínxol del cementiri de Montjuïc.
La seva mort va ser silenciada pels mitjans oficials, però la censura no sempre pot fer callar totes les veus. Companys va deixar escrits la vigília de la seva mort, un testimoni polític que ha perdurat fins avui. A la seva filla li va dir: “Pensa en el teu fill i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; moriré per Catalunya i pel que ella representa”. A la seva dona, Carme Ballester, li va deixar escrit: “No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica”.

Un assassinat sense condemna

El proper 15 d’octubre farà 75 anys d’aquest afusellament. Encara avui no s’ha anul·lat el consell de guerra que va condemnar a mort, després d’un segrest ignominiós i d’una farsa de judici, el president legítim de Catalunya. El govern espanyol tampoc ha reconegut el crim que va cometre el franquisme. El comte de Mayalde, responsable de la Direcció General de Seguretat a Madrid que va aconseguir que els alemanys lliuressin Companys a Franco, continua tenint un carrer a Madrid. Però més enllà de la seva mort heroica, en aquest extens reportatge hem volgut explicar la seva trajectòria política i analitzar tots els esforços que va fer per integrar diferents ideologies i millorar les condicions de vida dels més vulnerables en unes circumstàncies adverses.
El conseller i ministre Joan Lluhí i Vallescà, glossava així la seva figura política: “Primer de tot era lleial a les seves pròpies idees. Per tant, era un polític digne, dels que no canvien segons les circumstàncies. Quan el corrent els és favorable arriben al cim. Quan és contrari no transigeixen, no s’adapten: lluiten i, si cal, perden la llibertat”.



Companys, en un míting d'ERC el 1933 / GABRIEL CASAS I GALOBARDES 

  
1. Regidor i líder dels rabassaires

Revolucionari o pacificador?

“No sóc cap estadista ni cap figura històrica. Posseeixo una sensibilitat política que em fa copsar, quasi inconscientment, la claredat d’una orientació. I vaig seguint-la”, va dir Lluís Companys. La intuïció i l’atracció per la política se li van despertar molt aviat. Nascut al Tarròs, a la comarca de l’Urgell, l’any 1882, se’n va anar a viure a Barcelona per estudiar dret. A la Universitat de Barcelona va tenir el seu primer enfrontament amb les autoritats.
“Es va llicenciar un any més tard perquè va ofendre el degà amb uns versos i li van fer repetir un curs”, va detallar l’historiador José Luis Martín Ramos a la jornada dedicada a Companys de l’Institut d’Estudis Catalans. Quan va sortir de la facultat, Companys només va durar uns mesos al despatx d’advocats del seu oncle. “El 1905 va començar a treballar com a advocat laboralista en un despatx a Barcelona i com a reporter de carrer del diari La Publicitat”, diu Ramos.
Companys era vist com un veritable dirigent dels obrers i dels pagesos

Va arribar a conèixer a fons els passadissos del consistori barceloní perquè va escriure’n les cròniques. El 1913 es va presentar com a candidat a les eleccions municipals amb el Partit Reformista, però va perdre de manera estrepitosa. “Va tenir una gran decepció”, diu Ramos. A partir d’aquell moment va començar a militar en la Joventut Republicana de Lleida, i el 1917 va fundar amb el seu amic Francesc Layret el Partit Republicà Català i el diari La Lucha. El novembre del 1917 va entrar com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona: “Eren constants les seves baralles amb Joan Ventosa, de la Lliga Regionalista. Ventosa, per exemple, va recriminar que Manuel Morales Pareja –investit alcalde el gener del 1918– no era d’origen català, i Companys va dir que hi havia catalans que no eren amics del poble català i d’altres que potser no tenien orígens catalans però eren amics del poble”. Companys no es perdia ni un debat i va tenir més enfrontaments amb Ventosa. Ramos recorda l’episodi de la revolta de les dones el gener del 1918: “Davant la carència de carbó, carn o pa hi va haver un moviment espontani de dones que van ocupar els carrers. Companys va acompanyar aquestes dones a l’Ajuntament i, una vegada més, va plantar cara a Ventosa”.

Reformador del camp agrari

Companys no només va defensar la causa obrera sinó també la rabassaire. Va ser un dels fundadors de la Unió de Rabassaires el 1922. “Sovint s’ha dit que va revolucionar el camp però en realitat va fer una gran feina de pacificació, perquè estava convençut que la justícia social i la pacificació anaven molt unides”, detalla l’historiador Jordi Pomés. “Sempre va tenir una gran confiança en el poder legislatiu i va dedicar molts esforços a crear cooperatives agràries per evitar els abusos dels comerciants”, afegeix Pomés.Companys no ho tenia gens fàcil. Entre el 1919 i el 1921 els ànims estaven molt exaltats. “Les veremes del 1919 i el 1920 es feien amb vigilància de la Guàrdia Civil i, tot i així, hi va haver assassinats”, detalla Pomés. L’anarcosindicalista Salvador Seguí era un gran amic de Companys, l’acompanyava en alguns mítings dels rabassaires: “Era vist com un veritable dirigent dels treballadors urbans i dels pagesos”, opina Pomés. “Si ell no podia assistir a un míting, l’anul·laven. Els pobles se’l disputaven”, afegeix. “Va fer una ingent tasca com a advocat, va orientar i defensar molts pagesos en judicis particulars. Va ser un autèntic reformador en el camp agrari”, conclou Pomés.

2. Popularitat

 

Un mite abans de ser afusellat?


El mite Companys, alimentat fins i tot per ell mateix, va començar molt abans de ser afusellat. Com a regidor, el 14 d’abril del 1931, va ser el primer a entrar a l’Ajuntament de Barcelona, agafar la vara de l’alcalde accidental, Antoni Martínez Domingo, i sortir al balcó. Va fer cas al seu olfacte polític i va ser prou audaç per avançar-se a Francesc Macià i proclamar la República.


Lluís Companys i Francesc Macià a la llotja d’autoritats, per presenciar el partit de futbol Espanya-Irlanda a l’Estadi de Montjuïc (Abril de 1931) / SAGARRA-TORRENTS 


Ambicionava l’alcaldia de Barcelona però només va tenir aquest càrrec unes hores. Poc després ocuparia molts més càrrecs públics: governador civil durant unes setmanes, diputat a les Corts, cap de Minoria Catalana i element decisiu en la tramitació parlamentària de l’Estatut del 1932, diputat i president del Parlament de Catalunya i, fins i tot, ministre de Marina. “La seva popularitat es basa en la seva omnipresència en múltiples fronts. Era amic d’anarquistes, fundador de la Unió de Rabassaires, exaltat orador republicà i demòcrata”, explica l’historiador Arnau González. “Era un orador competent i espontani, més aviat emotiu, que comunicava eficaçment per la ràdio, el primer gran mitjà de difusió en directe. Un discurs de Macià era una declaració paternal, amb la rigidesa del patriarca. Una intervenció de Companys era viva, càlida, immediata”, explica l’historiador Enric Ucelay-Da Cal.

Bandera, geni i home

“Sembla que era un home de vida animada i això li deuria facilitar la consolidació d’amistats que li durarien tota la vida”, afegeix González. Durant el temps que Companys va ser diputat a Madrid, els informes policials –la policia tenia ordres de seguir-lo i detallar els seus moviments– deixen constància que el polític no passava gaires vespres a casa. “Als anys 20 o 30 es feia molta política de taverna. Companys era molt extravertit i fidel als amics. En aquells temps els polítics es movien més en la vida real, tenien més contacte amb la ciutadania”, diu González. Joaquim Aloy afegeix una altra peculiaritat: “Tenia un gran sentit ètic de la política, l’entenia com un esperit de servei”. Després dels Fets d’Octubre del 1934, la popularitat de Companys va créixer a tot l’estat espanyol: “Quan va sortir de la presó –el febrer del 1936– el van rebre multituds arreu d’Espanya. Es va culpabilitzar de tot el que va succeir l’octubre del 1934 perquè sabia que si ho feia es podia convertir en un símbol”, diu González. Ho va aconseguir. Joan Rodríguez escrivia a Llibertat, el 14 d’abril del 1937, amb el títol El símbol de Catalunya: “Per això, avui que commemorem un 14 d’abril gloriós i llunyà, vull recordar que nosaltres els catalans, tenim una Bandera, un Geni i un Home, Lluís Companys, digníssim President de la Generalitat de Catalunya [...]. Actualment el nom de Companys significa Catalunya i tots els catalans sense diferència de matisacions li devem respecte”.

3. Rauxa i autodestrucció



Una personalitat erràtica?


No és cap secret que Companys podia passar en molt poc temps de la rauxa a la depressió. “És molt probable que Companys patís alguna mena de desordre bipolar –el que abans s’anomenava maniacodepressiu– en algun grau. Però els casos que no són greus no han d’afectar necessàriament la capacitat d’actuar”, reflexiona Enric Ucelay-Da Cal. “Tenia un punt de rauxa i un impuls cap a l’autodestrucció i el sacrifici. Era un contrast amb Macià, menys voluble i més lent a reaccionar”, afegeix l’historiador.


Companys i el seu fill, Lluís Companys Micó, a Santa Cristina d’Aro / JOSEP MARIA DE SAGARRA I PLANA (ANC) 


“No és l’únic polític que té moments d’eufòria i moments més baixos”, diu Joan Esculies. “Però això va influir en la seva manera de fer política. A les cròniques de la Guerra Civil s’hi pot llegir que de vegades no podia anar a algun lloc perquè estava malalt. Era una excusa, estava aclaparat”, afegeix. Companys era un home sensible. Es va plantejar en més d’una ocasió abandonar la política. El 17 de novembre del 1931 estava ferit i ofès, i decidit a dimitir de manera irrevocable. Ho explicava en una carta adreçada a Macià: “No tinc força per a patir més. Per altra banda així dedicant temps al despatx podré refer la meva situació econòmica que bé ho necessita com tots saben. Jo no serveixo per defensar-me d’aquesta manera de procediments d’atac. Voldria tapar-me els ulls i no saber res de res”. Les acusacions que tan colpien Companys les va llançar el diari La Publicitat. En aquest rotatiu el relacionaven amb un tèrbol empresari francès: Lazare Bloch.

Els suïcidis dels germans

Esculies recorda que dos germans de Companys van llevar-se la vida: Ramon Maria es va electrocutar mentre revisava unes màquines de l’empresa Fuerza y Alumbrado a Martorell el 5 d’abril del 1934. “Oficialment va ser un accident laboral, però en realitat va ser un suïcidi”, diu Esculies. Camil, el germà petit, es va tirar des d’un pont a Montpeller el 1940, i el fill de Companys, Lluís, patia esquizofrènia.
La seva popularitat es basa en la seva omnipresència

El metge Joan Solé i Pla, que també va ser diputat per Esquerra Republicana el 1932 i que sovint criticava amb duresa el president català, escrivia en una de les seves quartilles l’últim dia de l’any 1933, poc després de la mort de Macià: “En Companys en el fons és un malalt de la ment, un anormal excitable i depressible cíclicament: té fòbies violentes d’enveja i de grandesa violenta, arravatades, seguides de fòbies de la por, de persecució, d’aclaparament extraordinari i a voltes ridícules”.

Els gestos extravagants de Macià

“Era un polític abrandat. Potser hi ha gestos que poden semblar histriònics, però també són molt intel·ligents, com el fet de sortir al balcó el dia de la República. I també s’ha de tenir en compte el context, com era el país als anys 30: era enormement complex”, destaca l’historiador Xavier Domènech. “La personalitat erràtica no és només patrimoni de Companys. Macià no podia acabar els discursos perquè es posava a plorar i va intentar envair Catalunya i això també es pot interpretar com un gest extravagant”, afegeix Domènech. Macià va intentar una incursió militar el 4 de novembre del 1926. Li faltaven homes amb experiència i va comptar amb militars italians. Va confiar ingènuament en Ricciotti Garibaldi, nét de Giuseppe Garibaldi. El pla, però, va ser descobert perquè Garibaldi va delatar Companys i el govern francès va aturar la insurrecció.

4. Macià i Companys

 

Rivalitat política i personal?



Macià i Companys tenien personalitats antagòniques. Van tenir una relació intensa i moltes desavinences. La més coneguda es va produir el 14 d’abril del 1931, el dia de la proclamació de la República. Un audaç Companys va entrar decidit a l’Ajuntament, va sortir al balcó i va proclamar la República Federal Espanyola –sense avisar Macià– a les 13.40 h. Macià es va assabentar dels fets mentre estava reunit amb membres d’Estat Català –l’ala més sobiranista d’ERC–, es va dirigir immediatament a la plaça de Sant Jaume i va proclamar la República afegint un matís clarament sobiranista a la proclamació de Companys: “Proclamo la República Catalana com a estat integrant a la Federació Ibèrica”. Macià es va enfurismar amb Companys. Poc després de la proclamació de la República, l’Avi va frustrar les expectatives de Companys, que ambicionava l’alcaldia, i va designar-lo governador civil. “Companys es va autoadjudicar l’alcaldia i va forçar Macià a actuar quan Esquerra Republicana de Catalunya –el partit del qual formaven part tant Macià com Companys– era una amalgama de sectors molt diferents”, reflexiona Arnau González.




Recepció oferta per Lluís Companys a un grup de milícies faministes / BRAGULÍ (ANC)


“Macià no s’acabava de refiar de Companys, el veia com un rival potencial i el va desplaçar. Per això primer el va designar governador civil i després el va enviar a Madrid per encapçalar la minoria oficialista d’ERC”, opina Enric Ucelay-Da Cal. “Macià es va escandalitzar, per exemple, quan Companys va acceptar el càrrec de ministre de Marina del govern d’Azaña entre juny i novembre del 1933”, afegeix.“Companys es va disgustar molt quan Macià el va designar governador civil perquè una de les seves responsabilitats havia de ser reprimir els obrers, i ell havia estat sempre a favor dels sindicalistes i els havia defensat com a advocat”, reflexiona Joan Esculies.
“Macià i Companys venien d’unes tradicions molt diferents. Hi ha un factor molt important però que no s’ha de menystenir. Companys és l’home pont entre republicanisme, anarcosindicalisme, federalisme i catalanisme. Potser ara faria falta una figura així”, reflexiona Joaquim Aloy. “Quan es va proclamar la República, Macià era independentista però Companys encara no”, afegeix Aloy.
Malgrat totes aquestes desavinences, quan Companys amenaçava de dimitir, Macià li demanava que no ho fes. I Companys, sovint, tractava Macià com si fos el seu pare: “Vós sabeu, president, que res he fet, que tot us ho he dit, que he seguit els vostres consells”, escrivia a finals del 1931. Tampoc va ser fàcil per a Companys rellevar Macià quan aquest va morir el dia de Nadal del 1933. Companys es va convertir en president de Catalunya sense haver sigut escollit a les urnes. Va ser molt criticat. “Les vinyetes satíriques el dibuixaven petit, petit, davant d’una cadira molt gran, i la seva vida privada era ventilada com a arma de desprestigi polític”, diu González.

 

5. Tensions ideològiques

 

Companys i la persecució del POUM

El dilluns 3 de maig del 1937, tres camionetes amb prop de dos-cents guàrdies d’assalt de la Generalitat, supervisats per membres del PSUC, van presentar-se a l’edifici de la Telefónica de Barcelona, situat entre la plaça Catalunya i la Rambla. Es va anunciar als treballadors de l’empresa, controlada per un comitè mixt de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT), que la Generalitat es feia càrrec de les comunicacions. Els cenetistes es van negar a obeir i van respondre amb trets. En poques hores, Barcelona va esdevenir un camp de batalla. Començaven els fets de Maig.
Feia dies, però, que hi havia tensió als carrers de Barcelona. En un bàndol hi havia el PSUC, la UGT, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Estat Català. A l’altre, els milicians anarquistes de la CNT-FAI, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i altres grups menors.



L’abril del 1937 hi havia una proposta socialista que deia, entre altres coses, que s’havien de retirar de les carreteres de Catalunya tots els controls que no fossin directament exercits per forces que depenguessin del conseller de Seguretat Interior. Els anarcosindicalistes no hi estaven d’acord, i el 2 de maig van publicar una nota en què deien: “Ante la campaña que nuestros contrarios hacen con respecto a que los comités confederados y anarquistas no tienen el control necesario sobre sus afiliados, cabe contestar que, dada la composición heterogénea de sus masas, no pueden evitarse los casos aislados”. Defensaven que tots els problemes de violència descontrolada s’estaven solucionant i afegien que alguns elements del PSUC creaven “malestar i impossibilitaven la pacificació dels esperits”.

El resultat de la crisi dels fets de Maig va ser que el POUM va ser il·legalitzat, i Andreu Nin, assassinat un mes després. Arran dels fets, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va bandejar la CNT del govern. “La persecució del POUM va ser una decisió dels comunistes. Companys no hi va jugar un paper destacat. Sí que és cert, però, que Companys volia restar poder al POUM i a la CNT, i va col·laborar amb el PSUC”, argumenta Arnau González.

6. Catalanisme

 

Catalunya s’hauria pogut independitzar el 1936?


El vespre del 6 d’octubre del 1934 Companys, va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Era un gest audaç en un context complex. Des que la CEDA, el gran partit de masses de la dreta, havia entrat al govern espanyol, la tensió a tot l’Estat era enorme. L’esquerra considerava la CEDA l’arxienemiga de l’autèntica essència de la República.
Alhora que Companys llançava la proclama de l’Estat Català, arreu del territori català i espanyol es van produir diferents aixecaments. “Proclamant l’Estat Català, Companys va tancar boques, va fer callar crítiques, va esdevenir un màrtir abans d’accedir a l’estatus de màrtir etern (1940)”, escriuen Arnau González, Manel López i Enric UCelay-Da Cal al llibre 6 d’ocubre. La desfeta de la revolució catalanista del 1934 (Editorial Base).
“Ara també em direu que no sóc prou catalanista?”, va dir Companys durant els Fets d’Octubre

Però les conseqüències immediates van ser desastroses. Quan va arribar l’hora d’obrir foc contra l’exèrcit espanyol, ningú va voler ser responsable de donar l’ordre. Companys i els membres del seu govern van ser detinguts, empresonats i jutjats pel Tribunal de Garanties, que els va condemnar a 30 anys. Les eleccions del febrer del 1936 van treure Companys i els altres membres del govern de la presó. És el 6 d’octubre de 1934 que Companys va llançar la frase: “¿Ara també em direu que no sóc prou catalanista?” A qui va adreçada la frase? Per què la diu, Companys? “A diferència d’avui (2015), al llarg de la trajectòria de Companys el terme catalanista tenia una interpretació bastant ambigua. Companys venia d’una tradició catalanista clara, de les esquerres catalanes, però aquesta qüestió no estava al centre del seu discurs”, explica González.



L’abril del 1937 hi havia una proposta socialista que deia, entre altres coses, que s’havien de retirar de les carreteres de Catalunya tots els controls que no fossin directament exercits per forces que depenguessin del conseller de Seguretat Interior. Els anarcosindicalistes no hi estaven d’acord, i el 2 de maig van publicar una nota en què deien: “Ante la campaña que nuestros contrarios hacen con respecto a que los comités confederados y anarquistas no tienen el control necesario sobre sus afiliados, cabe contestar que, dada la composición heterogénea de sus masas, no pueden evitarse los casos aislados”. Defensaven que tots els problemes de violència descontrolada s’estaven solucionant i afegien que alguns elements del PSUC creaven “malestar i impossibilitaven la pacificació dels esperits”.

El resultat de la crisi dels fets de Maig va ser que el POUM va ser il·legalitzat, i Andreu Nin, assassinat un mes després. Arran dels fets, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va bandejar la CNT del govern. “La persecució del POUM va ser una decisió dels comunistes. Companys no hi va jugar un paper destacat. Sí que és cert, però, que Companys volia restar poder al POUM i a la CNT, i va col·laborar amb el PSUC”, argumenta Arnau González.
L’abril del 1937 hi havia una proposta socialista que deia, entre altres coses, que s’havien de retirar de les carreteres de Catalunya tots els controls que no fossin directament exercits per forces que depenguessin del conseller de Seguretat Interior. Els anarcosindicalistes no hi estaven d’acord, i el 2 de maig van publicar una nota en què deien: “Ante la campaña que nuestros contrarios hacen con respecto a que los comités confederados y anarquistas no tienen el control necesario sobre sus afiliados, cabe contestar que, dada la composición heterogénea de sus masas, no pueden evitarse los casos aislados”. Defensaven que tots els problemes de violència descontrolada s’estaven solucionant i afegien que alguns elements del PSUC creaven “malestar i impossibilitaven la pacificació dels esperits”.

El resultat de la crisi dels fets de Maig va ser que el POUM va ser il·legalitzat, i Andreu Nin, assassinat un mes després. Arran dels fets, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va bandejar la CNT del govern. “La persecució del POUM va ser una decisió dels comunistes. Companys no hi va jugar un paper destacat. Sí que és cert, però, que Companys volia restar poder al POUM i a la CNT, i va col·laborar amb el PSUC”, argumenta Arnau González.






En arribar a la presidència de la Generalitat, Companys es va trobar que havia de col·laborar amb sectors que sí que parlaven de manera central de la qüestió nacional: les JEREC. “El 1934 li demanen que demostri que és un veritable nacionalista i quasi un independentista. Quan proclama l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola sembla acontentar aquells que li criticaven el poc compromís nacional”, diu Arnau González.

L’oportunitat perduda

Després de l’aixecament militar del juliol del 1936, moltes potències europees donaven per fet que Catalunya s’independitzaria. “Es pot proclamar un estat independent de Catalunya, que probablement prendria la forma d’estat soviètic”, alertava el cònsol britànic a Barcelona, Norman King. L’11 de setembre del 1936 l’almirall francès Emmanuel Ollive defensava la segregació de Catalunya d’Espanya. “Fins i tot Mussolini li diu a Franco que deixi que Catalunya s’independitzi i que guanyi la guerra”, afirma González, que ha estudiat els documents diplomàtics de diferents països.
L’ambaixador italià va escriure a finals d’agost del 1936: “És de preveure l’eventualitat que els catalans, separats de la resta d’Espanya, no dubtin a proclamar l’estat separat, recorrent a l’ajuda francesa”. L’11 de novembre del 1936 Tarradellas parla d’independitzar-se en el cas del “triomf dels facciosos”. El fet que no es produís la independència va sorprendre als diplomàtics. “Ni Companys ni ERC s’hi van atrevir perquè no tenien prou força per enfrontar-se a la CNT. Companys va prioritzar la solidaritat amb els republicans espanyols”, conclou González .

7. Enemics

 

Un complot per assassinar Companys?

Va existir un complot per assassinar Lluís Companys el novembre del 1936? “No hi va haver un complot per assassinar Companys perquè la conxorxa va ser interrompuda abans que quallés”, detalla l’historiador Enric Ucelay-Da Cal. El novembre del 1936 hi havia molta tensió entre les organitzacions llibertàries i alguns sectors catalanistes.

Companys prioritza la solidaritat amb els espanyols

 
“La formació del govern Josep Tarradellas el 29 de setembre del 1936 amb la CNT va escandalitzar molta gent, que lamentaven l’estratègia dilatòria de Companys davant la violència desfermada als carrers”, afegeix l’historiador. “Un sector minoritari del catalanisme, de l’independentisme radical i una sèrie d’elements d’ERC consideren que Companys era un obstacle per portar Catalunya a la independència. Es va plantejar assassinar o segrestar Companys. Darrere la conxorxa hi havia Joan Casanovas, membre d’ERC i president del Parlament de Catalunya”, detalla González.
Sembla que van interceptar vagons plens d’armes que havien d’arribar al sud de França. Hi ha un informe diplomàtic francès del 25 de novembre del 1936 que afirma: “Estat Català volia assaltar la Generalitat i reemplaçar el president Companys per Joan Casanovas”.

L’assassinat d’Andreu Revertés


El cas, però, és que tot es va descobrir amb la detenció i confessió del comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, Andreu Revertés. Casanovas es va exiliar ràpidament i Revertés va morir assassinat en una cuneta. Poc temps després, Josep Tarradellas va deixar entreveure que hi havia hagut alguna cosa tèrbola: “En aquell moment revolucionari espontani es produeixen fets incontrolats, persones de bona fe que creuen arribada l’hora de fer triomfar les seves idees –referint-se als autors del complot–. El carrer pensava el contrari del que pensaven aquests elements; per tant, estava condemnat el fracàs. Creien que la preponderància que havia agafat la CNT s’havia d’anorrear i fer una altra política moguda per un gran sentiment nacionalista i un cert liberalisme”. I concloïa: “Per ser generós diré que hi havia una certa ingenuïtat. Si no comptaves amb la massa treballadora, res”.

8. 19 de juliol

 

L’església ha reconegut els esforços de Companys per salvar la vida als sacerdots?


A Catalunya la rebel·lió d’una part de l’exèrcit espanyol i de part de la societat civil va començar el 19 de juliol. Els rebels van ser derrotats per la combinació de l’acció governamental, les forces d’ordre públic i alguns militars lleials, i gràcies a la mobilització dels treballadors. Però a Companys li va quedar un país difícil de gestionar, perquè els carrers van ser ocupats per obrers armats. Va decidir convocar les organitzacions polítiques i sindicals i oferir un pacte: “No es va atrevir a llançar les forces que li podrien quedar contra els anarquistes després de col·laborar-hi esclafant el cop d’estat”, reflexiona Arnau González. “Reuneix els polítics dirigents de la CNT, els coneix molt bé, i els diu que ells són el poder i que si l’hi demanen deixarà la presidència. És molt hàbil perquè sap molt bé que els anarcosindicalistes no volen el poder. Se’m fa difícil pensar en un altre polític català que hagués controlat tan bé la situació”, diu l’historiador Xavier Domènech.

L’admiració de Queipo de Llano

Els dies següents al cop d’estat es va produir una onada de violència: crema d’esglésies, assalt de domicilis, robatoris i assassinats. La violència va ser molt menor que en les zones ocupades pels feixistes, i Companys va fer els impossibles per acabar amb la violència irregular. Fins i tot el general franquista Queipo de Llano –famós per animar des de la ràdio a matar “com si fossin gossos” tots els que no s’apuntessin a la rebel·lió– va reconèixer la humanitat del president català: “Queipo de Llano va reconèixer que Companys havia deixat sortir de Barcelona 5.000 homes de dretes. Va dir textualment: «Dios se lo tenga en cuenta». Llàstima que Franco no ho va fer”, recorda l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer. “Companys va tenir una gran sensibilitat envers el sector catòlic més obert, que trencava amb les dretes”, reflexiona Raguer. “Em dol el silenci desagraït de Vidal iBarraquer: es va salvar gràcies a una carta personal de Companys exigint-ne la llibertat i es va poder embarcar en un vaixell italià”, diu el monjo i historiador. “L’Església catalana encara no ha reconegut ni agraït tots els esforços que va fer Companys durant la Guerra Civil”, afegeix.

9. Exili

 

Per què es queda sol?


El 5 de febrer del 1939, després de la desfeta de la batalla de l’Ebre i l’ocupació de Barcelona, davant l’avanç de l’exèrcit feixista cap a la frontera Companys se’n va anar definitivament de Catalunya. Els feixistes havien guanyat la guerra i Companys es va anar quedant sol.

 
 Companys després de sortir de la presó pels Fets d’Octubre de 1934 a Madrid / EFE 


 Va perdent pes de manera contemporània al que va perdent ERC. Ni ell ni el seu partit són ja al centre de la discussió política, encara que tenen un espai important. Tot està dirimint entre CNT, PSUC, PSOE i PSUC a més de les intervencions externes com la de la URSS. Potser hauria pogut jugar un rol més transcendent si hagués optat per algun tipus de moviment contra els anarquistes o per provocar la independència catalana”, opina Arnau González. “A l’exili la seva popularitat estava molt a la baixa. Tothom es veia capaç d’anar contra Companys”, afegeix Joan Esculies. Ucelay-Da Cal és encara molt més contundent: “Companys va convertir-se en un home detestat pels catalans exiliats durant la Guerra Civil. El menyspreaven nacionalistes radicals, llibertaris, poumistes i molts republicans”.


Es desviu pels refugiats


El president català es va convertir en diana de totes les crítiques. Era un home angoixat, però no es va recloure en un pis de París i va tancar els ulls, sinó que amb recursos molt migrats va intentar reorganitzar les funcions de la Generalitat i ajudar milers de catalans presos en camps de concentració. “Companys a l’exili va demostrar ser un gran estadista i es va desviure pels refugiats. Sempre s’ha dit que no va marxar a Amèrica perquè no sabia on era el seu fill, però també s’ha de tenir en compte que si es va quedar també va ser per la situació dels refugiats. Patia i estava destrossat per la situació dels refugiats. Buscava el màxim de complicitats”, argumenta l’historiador Joaquim Aloy.
“La seva filla Maria, que vivia a Mèxic, li insistia perquè anés amb ella, però Companys volia viure al costat de la gent que patia les penalitats d’aquell exili duríssim”, afegeix Aloy. En una carta a Maria escriu: “Et vaig dir que el meu deure era continuar aquí, a França. I ara que ha esclatat aquest terrible conflicte, cada u ha de complir el seu deure. I ara l’haig de continuar complint a França, al costat dels exiliats catalans que hi viuen”.

10. Vigilat

 

Per què acaba confinat a Bretanya?


Lluís Companys i Carme Ballester van arribar a París el 7 de febrer del 1939 i hi van malviure durant uns mesos: van allotjar-se al número 45 de la Rue Descamps, al número 1 de la Rue Descamps i al número 1 del Boulevard de la Seine, a Neully, i uns quants dies després, a l’Hotel Henri IV de Saint Germain. Al trasbals de la derrota i l’exili, s’afegien els problemes del fill de Companys, que també es deia Lluís i patia una esquizofrènia. Quan els alemanys van ocupar França el juny del 1940, Companys va perdre la pista del seu fill. L’elevat cost que suposava cuidar-lo va obligar el president català a traslladar-lo a Bèlgica. L’ambulància amb què era traslladat, però, es va perdre durant els bombardejos.

Sempre el vigilava la policia francesa. Era fàcil saber on es trobava



El 22 d’abril del 1939 Companys escrivia una carta a Carles Pi i Sunyer en què li deia que l’endemà sortiria amb Carme Ballester a passar uns dies fora de París: “Anirem a la Bretanya, amb Casanellas, que ens ha invitat amb el seu auto. Tenim la intenció de prendre vistes per si trobéssim un lloc en cas necessari per pasar els mesos d’estiu”.
El lloc escollit va ser finalment Baule-les-Pins. “Hi ha diverses versions de per què Companys va abandonar París per Baule-les-Pins. Hi ha qui defensa que va ser per l’amenaça de l’ocupació alemanya i qui diu que ho va fer pressionat per les autoritats franceses”, diu Joan Esculies. El cert és que els franquistes insistien a les autoritats franceses perquè impedissin als exiliats actuar a França. D’altra banda, les autoritats franceses recomanaven als republicans que residissin lluny de París.
L’estiu del 1939, a Baule s’hi van instal·lar diferents responsables republicans: Josep Tarradellas, Antoni Maria Sbert, Josep Andreu i Abelló, Martí Feced. Aquest darrer explicava: “El president se sentia tranquil, un xic recuperat del trauma de la nostra Guerra Civil, i junt a l’esposa que tanta felicitat li va donar a la fi de la seva atzarosa vida, però neguitós per la situació a França i Europa”. Companys estava convençut que Hitler acabaria declarant la guerra a França, però no pensava marxar. Les autoritats franceses limitaven els seus desplaçaments per França i, fins i tot, tenia prohibit traslladar-se al departament dels Pirineus Orientals.
“Companys estava vigilat, no estava amagat a Baule-les-Pins. Sempre el vigilava la policia francesa. Era fàcil saber on es trobava”, explica l’historiador Jordi Guixé. Va ser allà on el van detenir l’agost del 1940.

11. Detingut

 

Per què Franco estava obsedit per Companys?



Carme Ballester va escriure amb tot detall com va ser la detenció de Companys el 13 d’agost del 1940. Descriu com “dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys” van irrompre al domicili del matrimoni a Baule. “Amb les metralletes a la mà i apuntant al meu marit i a mi mateixa, i en què, després d’escorcollar la casa i endur-se’n els diners que hi havia, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!”, relata.
La detenció s’havia encarregat a Pedro Urraca, un fosc agent que servia d’enllaç entre la policia alemanya i l’espanyola. Urraca també comptava amb la col·laboració de Victor Druillet, un policia secret francès i col·laboracionista que després de la derrota de Hitler seria jutjat i condemnat a mort pel govern de la IV República Francesa. Amb Companys també van detenir el nebot de Carme Ballester, Francesc Ballester.

La detenció s’havia encarregat a Pedro Urraca, un fosc agent que servia d’enllaç entre la policia alemanya i l’espanyola



“La detenció era una qüestió d’estat. Els objectius de Franco a l’exterior eren la detenció dels màxims dirigents republicans. Urraca era agent triple: era funcionari de la policia espanyola, agent encarregat de col·laborar amb els francesos per al seguiment i vigilància dels republicans exiliats a França, i va executar diverses operacions de detencions i recuperació de documents, escorcolls i interrogatoris”, explica l’historiador Jordi Guixé.

L’última trobada

En la seva declaració, l’esposa de Companys recordava que, tot i estar aterrida, just l’endemà de la detenció va aconseguir d’infiltrar-se a la Ville Caroline, on Companys estava detingut. Ballester explica que va haver d’insistir molt perquè els soldats i oficials alemanys la deixessin passar: “Per fi van dir-me que sí, que el meu marit estava allí, però res a fer: jo no el veuria”. Quan ja estava a punt de rendir-se, va veure el seu marit: “Veig quatre soldats encascats; al mig hi havia el meu marit, que el traslladaven a un altre lloc”, explica. Carme Ballester va córrer cap a ell, “però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora”. En aquell moment va cridar-lo. Companys es va girar i “em va fer un signe amb la mà volguent dir: ‘fuig d’ací!’”. Va ser l’última vegada que el va veure, ja que Ballester no va poder tornar a Catalunya un cop mort el seu espòs.
“Franco sabia que França no autoritzaria una extradició per motius polítics. Per això, en el cas de Companys es va fer una entrega directa. Es van saltar tots els processos d’una extradició que podien durar mesos. En altres casos, per aconseguir una extradició, com es va fer amb Luís Nicolau d’Olwer, s’argumentaven falsos delictes de sang”, relata Guixé.


Matar un símbol



A la presó de La Santé de París, Companys va ser interrogat per Pedro Urraca, i entre el 26 i 27 d’agost, només setze dies després de ser detingut, va ser traslladat a la frontera espanyola via Hendaya. L’ordre de trasllat va ser firmada pel comte de Mayalde, aleshores responsable de la Direcció General de Seguretat, i Cristóbal del Castillo, agregat de l’ambaixada franquista a París. El ministre d’Exteriors, Serrano Suñer, volia Companys a Espanya de forma immediata. Les converses i negociacions del comte de Mayalde amb el coronel nazi Rudolph van ser claus per treure Companys de França sense pràcticament cap problema.
“Franco el va matar per tot el que simbolitzava, Companys representava tot el poble de Catalunya”, reflexiona l’historiador Josep Maria Solé i Sabater. Companys va ser fidel als seus ideals fins al final. Representava tot allò que Franco més detestava: republicanisme, les esquerres, el catalanisme...

 

12. Consell de guerra

 

Sentenciat a mort i pagar la condemna


El consell de guerra a Lluís Companys ni tan sols va durar una hora. Es va celebrar el 14 d’octubre, era un dilluns, a les deu del matí. Els membres del jurat eren tots militars molt grans, com el seu president, Manuel González González, que tenia 70 anys.

Com explica Jordi Finestres a Retrat d’un magnicidi. Les últimes hores del president Companys (Ara Llibres), des de Madrid es van donar ordres perquè el judici se celebrés en el secret més absolut. Cap familiar de Companys hi va poder assistir. Abans de ser tancat a Montjuïc, Companys havia estat interrogat a Madrid: “A la Direcció General de Seguretat el van maltractar, vexar i ridiculitzar. No es va poder canviar de roba en quinze dies. Aleshores ell ja sabia que l’acabarien matant”, destaca l’historiador Josep Maria Solé i Sabater.



Falses acusacions personals




Al judici es van llegir acusacions personals. Finestres cita al llibre un informe policial en què s’acusava Companys d’haver obligat les tres filles d’una amant a prostituir-se. Companys es va alçar dempeus i va protestar: “Lo que acaba de leer es canallesco y falso”. Se’l va acusar de ser un “inductor de crímenes, de desórdenes públicos y responsable de sangre derramada por haber lanzado desde hace más de veinte años, a hermanos contra hermanos, en lucha fratricida”. La defensa no va poder proposar cap testimoni. El seu advocat, Ramon de Colubí, va llegir la seva defensa, però la intervenció, que va durar deu minuts, no va quedar registrada en cap document. Companys va parlar per defensar-se dels informes sobre la seva vida privada. Va dir als militars que formaven el tribunal: “Ustedes no tienen la culpa de mi muerte”. Va dir que no se’l jutjava a ell, sinó el president de la Generalitat de Catalunya.


Sortida cap a l’exili de Companys i la seva esposa Carme Ballester l’1 de febrer de 1939 / EFE  



A les onze del matí es va aixecar la sessió. Al cap d’una estona el tribunal va fer públic el veredicte, que concloïa: “Debemos condenar y condenamos al ex Presidente del disuelto Gobierno de la Generalitat catalana, Luís Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de muerte con accesorios legales caso de indulto y expresa reserva de la acción civil o responsabilidad de igual clase en cuantía indeterminada”.



“Se li va aplicar la pena màxima. Però a més del consell de guerra sumaríssim, com a tants altres milers d’expedients franquistes, se’l va condemnar a través del Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques, i es van decomissar els seus béns. Una part era per pagar la condemna, però la sentència afectava també els hereus”, explica Jordi Guixé. “L’hereva de Lluís Companys, la seva germana Ramona, va haver de fer-se càrrec del deute: 388.668 pessetes”, afegeix. El deute i l’embargament no se li van aixecar fins al 1966. Feia 26 anys que Companys havia estat afusellat.


13. La família

 

Quin va ser el destí final de Carme Ballester?


“Després, com que tenia el deure pel seu fill malalt, que ell [Lluís Companys] me l’havia recomanat [encomanat], vaig fer de nou esforços per cuidar-me del noi i aixís, amb molts treballs i angúnies, encara he sobreviscut i pel damunt de tot mantenir la dignitat”, escrivia Carme Ballester a París el 13 d’abril del 1969. I acabava la carta on detallava la detenció del seu marit disculpant-se: “Prego que m’excusin si troben dificultats en llegir-me, perquè se’m fa un xic difícil degut al meu estat de salut”.

Ballester es va fer càrrec del fill malalt de Companys



Ballester havia vist com detenien el seu marit i com tornaven els alemanys a casa seva per escorcollar-la altra vegada i emportar-se’n una càmera fotogràfica, uns prismàtics, equipatges amb efectes personals i 7.000 francs –més tard se n’hi van tornar 5.000–. No es va deixar intimidar, i més endavant participaria a la Resistència francesa. Es va allistar a la xarxa del general De Marguerittes i també va col·laborar en l’organització del general Delestraint, en què va protegir i amagar persones jueves.
Acabada la guerra, una família jueva alemanya a qui ella havia protegit la va voler ajudar a demanar indemnitzacions al govern de la República Federal. L’advocat li va dir que per obtenir la indemnització hauria de dir que Companys havia estat conduït per la Gestapo a un camp de concentració alemany. Ballester s’hi va negar, al·legant que la mort de Companys pertanyia a la història de Catalunya, i que ella no ho podia falsejar. Així, no va rebre cap indemnització fins que no va tenir 70 anys. Moriria dos anys després.


Penúries econòmiques


“Va passar moltes penúries econòmiques. Treballava com a modista i netejant cases. Quasi ningú va anar al seu enterrament”, detalla l’historiador Joan Esculies.
Ballester es va fer càrrec del fill de Companys, Lluís, que patia una esquizofrènia severa, fins que va morir el 1956. No era el seu fill biològic, però Companys li havia demanat que no el deixés mai sol. I ella no va voler faltar a la seva paraula.
Quan Ballester va conèixer Companys ja estava separada del seu primer marit, i Companys s’acabaria divorciant de Mercè Micó, la mare de Lluís, que va morir exiliada a Mèxic. “Ballester va ser una dona avançada al seu temps que va trencar les etiquetes socials. Era militant de l’Estat Català, tenia una ideologia diferent de Companys, però entre els dos hi havia un gran compromís”, destaca l’historiador Oriol Dueñas, que prepara la biografia de Ballester. Per què Carme es va fer càrrec de Lluís? Per què el fill de Companys no es va reunir amb la seva mare biològica i la seva germana? “En Lluís es va quedar a França i no va marxar a Mèxic amb la seva mare i la seva germana potser perquè tenia una esquizofrènia molt severa i no podia afrontar un viatge tan llarg”, respon Dueñas.


 
Una fotografia feta el maig del 1935 a la presó, a Madrid, on estava tancar pels fets d’octubre de 1934 / EFE 



No va ser gens fàcil per a Ballester sobreviure a París. “A la seva correspondència es pot llegir sovint que acabava de sortir de la clínica. Després de la guerra i de la detenció de Companys estava molt tocada físicament. Es va moure per aconseguir ajudes –alguns exiliats li van deixar diners–, sobretot per pagar les despeses sanitàries del fill de Companys”, detalla Dueñas. Ballester va ser enterrada al costat del fill de Companys al cementiri de Saint-Mandé (París), l’any 1956. No va ser fins a l’octubre del 1997 que finalment van poder ser enterrats amb Companys al nínxol de la família.

 

14. El símbol

 

Un referent democràtic només per Catalunya?



“Durant la Guerra Civil la imatge pública de Companys es va anar apagant i es va anar perdent aquella unanimitat que creia haver assolit. Entre 1939 i el seu afusellament, ja no va ser líder de res. Però la seva mort tràgica, el va convertir en un màrtir. Un mite del catalanisme que uns i altres utilitzaran al seu gust a partir del 15 d’octubre del 1940”, reflexiona l’historiador Arnau González. “En canvi” –afegeix– “a l’Espanya postfranquista, Companys no s’erigeix en cap mite. I és que el seu simbolisme català sembla invalidar-lo com a referent democràtic espanyol a reivindicar. Si hi hagués una plaça Lluís Companys al centre de Madrid, Sevilla o Valladolid, com a símbol de la lluita contra la Dictadura, potser les coses serien diferents”, afegeix González.
Companys va ser la víctima número 2.761 entre els afusellats pel franquisme a Catalunya. Són moltes les entitats que demanen actes de desgreuge i que el govern espanyol i les autoritats militars espanyoles retin homenatge al president català. De moment, sense resultat. Tampoc s’ha aconseguit que es condemni el seu assassinat i el de molts altres morts pel franquisme.


Més útil un màrtir


A vegades, però, el seu simbolisme ha amagat la seva trajectòria: “No hem d’oblidar l’ambient de religiositat catòlica obsessiva que va marcar l’assentament del franquisme a Catalunya. Així va sorgir la figura del president màrtir, més útil per a molts que un Companys viu i president a l’exili de la Generalitat”, destaca l’historiador Enric Ucelay -Da Cal. “És significatiu que el pujolisme no va reclamar la figura del sacrificat, tot i que sí que va reivindicar la seva mort”, afegeix. “Ara la seva figura ha adquirit una força considerable”, conclou. “Si afrontem Companys només des de la perspectiva de la seva mort seria com tornar-lo a condemnar a mort. Hem de recordar la vida de Companys, perquè al capdevall si va ser afusellat va ser per la seva vida, una vida enormament complexe”, conclou l’historiador Xavier Domènech.