Art(4) L' art català entre els segles XVI i XIX

Entre els historiadors de l’art català es considera que des del segle XVI s’inicia un període d’empobriment i decadència, de tal manera que habitualment no es menciona cap obra d’aquesta etapa, encara que cal esmentar que els principals estils artístics aleshores de moda a Europa també es van fer presents a Catalunya:

EL RENAIXEMENT (SEGLE XVI)
És un moviment cultural i artístic que pren força sobretot a la península Itàlica des d’on irradia la seva influència a la resta d’Europa. La seva característica principal serà la voluntat de retornar a models i pautes d’influència clàssica. L’arribada del Renaixement a Catalunya és tardana i minsa, influint en aquesta mancança tant les crisis baix medievals com el desplaçament de la cort reial catalana al Regne de Nàpols.
Sense cap mena de dubte l'exponent català més important d'aquesta època n'és la façana del Palau de la Generalitat (que dóna a la Plaça de Sant Jaume) de Barcelona, construïda a principis del segle XVI.

L'edifici renaixentista, a l'esquerra, és l'Ajuntament d'Horta (Terra Alta)

EL BARROC (SEGLES XVII I XVIII)
En oposició al Renaixement, el Barroc es caracteritza per la voluntat de trencar (utilitzant dissenys circulars) la regularitat i l'ordre presents fins aleshores en els edificis i, també, mostrant composicions pictòriques més complexes. A casa nostra les mostres del Barroc han estat molt poc valorades. Tradicionalment se n'assenyalen, com a representatives, les esglésies de Betlem i de la Mercè (a Barcelona) i l’església de Sant Baldiri (a Sant Boi de Llobregat).

Façana de la Universitat de Cervera (la Segarra), exemple del neoclassicisme a Catalunya

EL NEOCLASSICISME (SEGLE XVIII)
El neoclassicisme pretén recuperar l'esperit tant de les èpoques grega i romana com del Renaixement. Al Principat de Catalunya aquesta època coincideix històricament amb una davallada política (conseqüència de la Guerra de Successió i del Decret de Nova Planta) i una paradoxal embranzida econòmica.
És en el camp de l'arquitectura on trobem les mostres més reconegudes i populars del Neoclassicisme, amb tot un conjunt d'edificis aixecats a l’escalf de l'absolutisme borbònic: la Universitat de Cervera (la Segarra), el Palau de la Virreina (a la Rambla de Barcelona), la reforma de l'edifici de la Llotja (Pla de Palau, a Barcelona) i d'altres.

Josep Vilaseca: Arc de Triomf (Barcelona)

LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX
Amb el procés d’industrialització al Principat de Catalunya s'hi observa, tot el segle XIX, una revifalla de la producció artística. La pintura es desenvoluparà en paral·lel al desvetllament del Realisme (i després de l’Impressionisme) a França. Els artífexs més representatius d'aquest corrent en són Joaquim Vayreda i Marià Fortuny, amb una pintura a cavall entre el Realisme i el Costumisme i que serà precedent —també en l'arquitectura, casos d'Elies Rogent (Universitat de Barcelona) i Josep Vilaseca (Arc de Triomf, Barcelona)— de l’estètica del Modernisme.

Les bugaderes, oli de Joaquim Vayreda