El puig de Santa Magdalena, un cop iniciades les obres.Foto: EL PUNT AVUI.
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dimarts, 31 de gener del 2012
dilluns, 30 de gener del 2012
Sota Terra 2n Episodi
Santa Maria de Vallsanta: el monestir dels enigmes
El Monestir de Santa Maria de Vallsanta va estar en funcionament uns 5 segles, però sembla que no va acabar mai de consolidar-se. Els documents parlen d'una gran església, un claustre, d'un dormitori comú¿ Es van arribar a construir aquests espais? I quines dimensions reals va arribar a tenir, el monestir? Durant anys, de Vallsanta només se'n veia l'església al costat d'uns camps de conreu. Ara han aparegut les restes dels murs del monestir, però encara hi ha moltes incògnites per resoldre: a quines estances corresponen els murs? Es va arribar a construïrun claustre del qual només es té constància per un document que parla d'un donatiu reial? On era la capella romànica? Està Agnès de Guimerà, la gran abadessa impulsora de la construcció de l'església, enterrada al monestir?
Sota terra: conclusió de l'episodi "Santa Maria de Vallsanta: el monestir dels enigmes
" En Fermí resumeix el resultat de les investigacions al voltant del les ruïnes del monestir de Santa Maria de Vallsanta
Sota terra: reconstrucció en 3D del monestir de Santa Maria de Vallsanta
Santa Maria de Vallsanta: el monestir dels enigmes
El Monestir de Santa Maria de Vallsanta va estar en funcionament uns 5 segles, però sembla que no va acabar mai de consolidar-se. Els documents parlen d'una gran església, un claustre, d'un dormitori comú¿ Es van arribar a construir aquests espais? I quines dimensions reals va arribar a tenir, el monestir? Durant anys, de Vallsanta només se'n veia l'església al costat d'uns camps de conreu. Ara han aparegut les restes dels murs del monestir, però encara hi ha moltes incògnites per resoldre: a quines estances corresponen els murs? Es va arribar a construïrun claustre del qual només es té constància per un document que parla d'un donatiu reial? On era la capella romànica? Està Agnès de Guimerà, la gran abadessa impulsora de la construcció de l'església, enterrada al monestir?
diumenge, 29 de gener del 2012
Quan érem genocides.
Segle XVIII. Baixa Califòrnia. Un pobre indi està lligat a un pal
d'execució. Un soldat espanyol el fueteja. La sentència, cent fuetades,
implica una mort segura. Però quan l'indi només ha rebut uns quants cops
apareix un missioner: "Soldat, atura't en nom de Crist!" L'indi,
agraït, petoneja els peus del seu salvador. Ara bé, l'indi ignora dues
coses. Una: que l'escena ha estat preparada per aconseguir l'agraïment i
submissió de la víctima. Dues: que el missioner és català.
Quan vam començar aquesta sèrie d'articles sobre genocidis ignorats vaig prometre que en parlaríem d'un amb intervenció catalana. Si vostès miren un mapamundi veuran que la part occidental de Mèxic està recorreguda per una península paral·lela a la costa, una llengua de terra de més de 1.500 quilòmetres coneguda com a Baixa Califòrnia. Al segle XVIII la Baixa Califòrnia pertanyia a l'imperi espanyol, tot i que s'havien fet pocs esforços per ocupar-la efectivament. A la segona meitat del segle, però, hi ha un canvi geoestratègic: exploradors russos penetren a Alaska i amenacen de continuar cap al sud. Alarmats, els espanyols envien una expedició a fi de consolidar els seus drets sobre la Baixa Califòrnia. El militar que la dirigeix és un lleidatà: Gaspar de Portolà. Pot afirmar-se, sense exagerar gaire, que la conquesta i els posteriors apaciguamientos de la Baixa Califòrnia van ser obra de catalans o individus de cultura catalana. Portolà i els seus sequaços, la Compañía de Voluntarios Catalanes, duien amb ells l'arma de destrucció massiva més poderosa de l'arsenal espanyol: els missioners catòlics. I molts eren catalans o de cultura catalana, preferentment mallorquins, com el famós Juníper Serra. (Passarà a la història com Junípero.)
Catalunya és un curiosíssim artefacte històric, víctima i alhora còmplice dels seus botxins. I si alguna institució ha reflectit les contradiccions de la societat catalana ha estat l'Església. A Catalunya els religiosos han abanderat la defensa de la llengua i la cultura catalana; a l'exterior, paradoxalment, els seus missioners s'han comportat com els agents més fanàtics de l'espanyolisme.
El missioner català sempre ha estat una criatura ferotge; al segle XVIII encara més. Una ceguesa intel·lectual patològica els feia creure que oferien Déu a uns pobres d'esperit, quan de fet estaven anorreant religions ubèrrimes; creien que duien la cultura a la perifèria de l'Univers, quan en realitat estaven destruint una constel·lació de cultures. I creien, en fi, que estaven dotant-los d'una llengua, la castellana, quan de fet van contribuir a eliminar centenars de riquíssimes llengües autòctones. I el més trist i tràgic és que això ho van fer, en bona part, catalans.
Avui en dia els historiadors mexicans i nord-americans acusen Serra d'haver creat un sistema de missions que seria un precedent dels lager . (L'anomenen Junípero Serra, the Eichmann of California ). Discrepo. Serra no era la malaltia, només un dels símptomes. Però, certament, les missions de frontera van ser un lloc atroç. Segons un testimoni contemporani " En las misiones [de l'Alta i Baixa Califòrnia] los indios viven sin libertad, obligados por fuerza a trabajar sin recompensa ninguna y despojados de todos los placeres de la vida ". El règim incloïa càstigs corporals d'una brutalitat assassina, treballs forçats de sol a sol i pregària, molta pregària. Homes i dones dormien separats. Els homes i les dones casats, també. Un missioner tenia la clau de les cel·les.
Una missió era molt més que una arquitectura; era un sistema total, dissenyat per controlar i reprimir. Amb un patiment afegit: que les víctimes de la Baixa Califòrnia pertanyien a societats nòmades i, en conseqüència, libèrrimes. A un nòmada li és gairebé impossible entendre el fet mateix de la reclusió. Els conceptes de treball esclau, jerarquia i control, fins i tot la regulació horària del temps, els eren radicalment aliens. La Baixa Califòrnia és un dels entorns naturals més inhòspits del planeta, àrid i sense recursos. Quan el sistema de missions es va establir, els autòctons van quedar atrapats a l'interior. D'una banda, van perdre les antigues habilitats de caçadors-recol·lectors; de l'altra, en aquella geografia d'embut no hi havia on anar. Les epidèmies, la desestructuració familiar i els treballs forçats van devastar-los. Sabem que almenys dos subgrups ètnics van desaparèixer.
El 1978 l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic va establir que a la Baixa Califòrnia només quedaven 1.051 indígenes. El 1988 Joan Pau II va beatificar Junípero Serra.
Aquest article forma part d'una serie amb el títol :Quan érem genocides publicat en el diari ARA. En aquest cas correspon a la quarta entrega. Els genocides varen ser mallorquins i per tant de cultura catalana: dirigits per Juniper Serra. Les missions va tenir força importància en aquest sistema genocida i la religió catòlica va ser el seu instrument.
Califòrnia
Apaciguamiento
Compañia de Voluntarios Catalanes
Juníper Serra
missió
Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic
Quan vam començar aquesta sèrie d'articles sobre genocidis ignorats vaig prometre que en parlaríem d'un amb intervenció catalana. Si vostès miren un mapamundi veuran que la part occidental de Mèxic està recorreguda per una península paral·lela a la costa, una llengua de terra de més de 1.500 quilòmetres coneguda com a Baixa Califòrnia. Al segle XVIII la Baixa Califòrnia pertanyia a l'imperi espanyol, tot i que s'havien fet pocs esforços per ocupar-la efectivament. A la segona meitat del segle, però, hi ha un canvi geoestratègic: exploradors russos penetren a Alaska i amenacen de continuar cap al sud. Alarmats, els espanyols envien una expedició a fi de consolidar els seus drets sobre la Baixa Califòrnia. El militar que la dirigeix és un lleidatà: Gaspar de Portolà. Pot afirmar-se, sense exagerar gaire, que la conquesta i els posteriors apaciguamientos de la Baixa Califòrnia van ser obra de catalans o individus de cultura catalana. Portolà i els seus sequaços, la Compañía de Voluntarios Catalanes, duien amb ells l'arma de destrucció massiva més poderosa de l'arsenal espanyol: els missioners catòlics. I molts eren catalans o de cultura catalana, preferentment mallorquins, com el famós Juníper Serra. (Passarà a la història com Junípero.)
Catalunya és un curiosíssim artefacte històric, víctima i alhora còmplice dels seus botxins. I si alguna institució ha reflectit les contradiccions de la societat catalana ha estat l'Església. A Catalunya els religiosos han abanderat la defensa de la llengua i la cultura catalana; a l'exterior, paradoxalment, els seus missioners s'han comportat com els agents més fanàtics de l'espanyolisme.
El missioner català sempre ha estat una criatura ferotge; al segle XVIII encara més. Una ceguesa intel·lectual patològica els feia creure que oferien Déu a uns pobres d'esperit, quan de fet estaven anorreant religions ubèrrimes; creien que duien la cultura a la perifèria de l'Univers, quan en realitat estaven destruint una constel·lació de cultures. I creien, en fi, que estaven dotant-los d'una llengua, la castellana, quan de fet van contribuir a eliminar centenars de riquíssimes llengües autòctones. I el més trist i tràgic és que això ho van fer, en bona part, catalans.
Avui en dia els historiadors mexicans i nord-americans acusen Serra d'haver creat un sistema de missions que seria un precedent dels lager . (L'anomenen Junípero Serra, the Eichmann of California ). Discrepo. Serra no era la malaltia, només un dels símptomes. Però, certament, les missions de frontera van ser un lloc atroç. Segons un testimoni contemporani " En las misiones [de l'Alta i Baixa Califòrnia] los indios viven sin libertad, obligados por fuerza a trabajar sin recompensa ninguna y despojados de todos los placeres de la vida ". El règim incloïa càstigs corporals d'una brutalitat assassina, treballs forçats de sol a sol i pregària, molta pregària. Homes i dones dormien separats. Els homes i les dones casats, també. Un missioner tenia la clau de les cel·les.
Una missió era molt més que una arquitectura; era un sistema total, dissenyat per controlar i reprimir. Amb un patiment afegit: que les víctimes de la Baixa Califòrnia pertanyien a societats nòmades i, en conseqüència, libèrrimes. A un nòmada li és gairebé impossible entendre el fet mateix de la reclusió. Els conceptes de treball esclau, jerarquia i control, fins i tot la regulació horària del temps, els eren radicalment aliens. La Baixa Califòrnia és un dels entorns naturals més inhòspits del planeta, àrid i sense recursos. Quan el sistema de missions es va establir, els autòctons van quedar atrapats a l'interior. D'una banda, van perdre les antigues habilitats de caçadors-recol·lectors; de l'altra, en aquella geografia d'embut no hi havia on anar. Les epidèmies, la desestructuració familiar i els treballs forçats van devastar-los. Sabem que almenys dos subgrups ètnics van desaparèixer.
El 1978 l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic va establir que a la Baixa Califòrnia només quedaven 1.051 indígenes. El 1988 Joan Pau II va beatificar Junípero Serra.
Aquest article forma part d'una serie amb el títol :Quan érem genocides publicat en el diari ARA. En aquest cas correspon a la quarta entrega. Els genocides varen ser mallorquins i per tant de cultura catalana: dirigits per Juniper Serra. Les missions va tenir força importància en aquest sistema genocida i la religió catòlica va ser el seu instrument.
Califòrnia
Apaciguamiento
Compañia de Voluntarios Catalanes
Juníper Serra
missió
Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic
dissabte, 28 de gener del 2012
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(68)
Els 5 imperis d'Eduard Toda (i 2)
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Eduard Toda va contribuir econòmicament i tècnica a la reconstrucció i restauració del Reial Monestir de Poblet. Foto: ARXIU.
26 de genera del 1939, entrada a Barcelona de les tropes franquistes.Dictadura franquista,transicó política i desmemamoria històrica i justificació personal i/o col.lectiva.
Pompeia, a la Diagonal de Barcelona
El 26 de gener del 1939 es commemoraven 73 anys de l'entrada a Barcelona de les tropes franquistes dirigides pel general Juan Yague i del General Solchaga A partir d'aquest fet podríem analitzar la trajectòria política i ideològica d' alguns dels nostres prohoms :
- Juan Antonio Samaranch Malgrat la seva militància falangista els catalans considerem la proclamació dels Jocs Olímpics de Barcelona com la forma de catalanització i democratització de la seva persona. Cal considerar que el Palau de la Generalitat va tenir les seves restes mortals...
- Carlos Sentís el periodista ‘triunfador’,(...), l’espia de Franco, (...), que va dir en Barnils, l’home que va treballar pel SIM (Servicios de Información Militar) de Burgos, que el 1939 va esborrar el seu passat de periodista en català (ara el reivindica), que va contribuir al saqueig de la casa de Juan Ramón Jiménez, a Madrid, quan el poeta era a l’exili, i que, amb la frivolitat insultant dels vencedors feixistes, escriu sobre la realitat internacional de l’època Tot això ho deia Ramón Barnils l'any 1979 a la revista el Be Negre. Aquest anàlisi de la personalitat de Carlos Sentís és del tot "manipulada" pel ressentiment ja que els catalans que són molt comprensius i ens desfem en homenatges al senyor Carlos Sentis.
- I si anem a l'Empordà : Hi ha prohoms com Salvador Dalí que malgrat la seva amistat amb el general Franco són la gran riquesa econòmica i focus d' atracció de Figueres i de tot l'Empordà. I també a Palafrugell (Baix Empordà) tenim en Josep Pla escriptor que una part dels catalans resessentits van impedir que obtingués el Premi d' Honor de les Lletres Catalanes. La seves participació en la xarxa d'espionatge a favor de Franco finançada per Francesc Cambó és producte de l'època .Pobre home! ¿Que havia de fer davant la Revolució de la Catalunya republicana ?
Bé aquesta llista podria ampliarse força però és una mostra prou representativa de la nostra tendència a
la desmemoria històrica i al manteniment d'alguns tabús de la història recent.
Sovint hi ha progressistes preocupats per la visió revisionista de la història de la Guerra Civil representada per Pio Moa. Aquest "senyor" ens responsabilitza als professor d'institut d'una suposada rentada de cervell del nostres alumnes. Que no pateixi el sr Moa el catalans ens carectaritzem per tenir força seny, i la seva idea bàsica que la Guerra Civil la van iniciar els republicans l'octubre de 1934 té la seva adaptació catalana : els nostres franquistes catalans van esdevenir tots uns demòcrates.
dijous, 26 de gener del 2012
Una altre refugi antiaeri a Roses.
La plaça Prim on s'ha localitzat s'està reurbanitzant.Diari de Girona.
Les obres de millora de la plaça Prim de Roses destapen un refugi antiaeri.
La reurbanització de la plaça Prim permet localitzar un refugi antieri.
Troben un refugi antiaeri de la Guerra
Les obres de reurbanització de la plaça Prim permeten localitzar un refugi antieri
dimecres, 25 de gener del 2012
S'endarrereix el retorn del tapís.
El Tapís de la Creació de Girona entra en la recta final de la restauració, que s'allargarà més enllà del març.
El Tapís de la Creació , al Museu Capitular, poc abans d'iniciar-se la restauració. Foto: LL. SERRAT.
El Tapís de la Creació , al Museu Capitular, poc abans d'iniciar-se la restauració. Foto: LL. SERRAT.
dimarts, 24 de gener del 2012
Anatomia de la guerra freda.
http://www.tv3.cat/videos/3829750/Entrevista-a-Josep-Fontana-versio-llarga
L'historiador Josep Fontana, que acaba de complir 80 anys, fa un
diagnòstic de la crisi en el seu últim treball, un llibre sobre la
història del món des del 1945, de més de 1.500 pàgines que li ha costat
15 anys de feina i que explica com hem arribat a la situació actual. Des
del seu punt de vista, a l'economia mundial s'ha instal·lat la idea que
l'augment del benefici és compatible amb l'increment de la pobresa i de
l'atur i critica el dogma de la lluita contra el deute. De tot plegat,
n'ha parlat amb Jordi Viader a la biblioteca de l'Antic Dipòsit de les
Aigües.
Fraga no va néixer l’any 1978
Mauel Fraga
LA NACIÓ OPRIMIDA DE CHACÓN. Enguany es compliran trenta-cinc anys de la publicació del poemari Cau de Llunes, de l’enyorada Maria-Mercè Marçal. Premi Carles Riba, la Divisa que encapçala aquesta obra és tota una declaració de principis que ha anat molt més enllà del llibre i, fins i tot, de l’autora: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i de nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. No em pregunteu perquè, però vaig recordar insistentment aquest poema –breu i preciós– després de veure per televisió com Carme Chacón presentava la seva candidatura a la secretaria general del PSOE a la localitat d’Olula del Rio (Almeria). Sens dubte, Chacón, com abans Maria-Mercè Marçal, se sent molt orgullosa de ser dona. Fins i tot, l’exministra es pot permetre el luxe de presumir de ser filla d’unes classes populars que, d’altra banda, els membres del seu partit només es posen a la boca quan arriben les periòdiques cites electorals. I de nació oprimida? Uf! Capitán, mande firmes…
CATALANS A LES ESPANYES. De totes maneres, Carme Chacón no és la primera catalana que intenta emmascarar l’origen a base de remuntar-se en el seu arbre geneològic. Ja se sap que, per fer fortuna a les Espanyes, la identitat catalana no és la millor carta de presentació, com molt bé s’encarreguen de recordar-nos personatges de la vàlua de José Bono. I aquesta antipatia/desconfiança no és nova, sinó que es remunta en el temps. Sense anar més lluny, l’any 1705, en plena guerra de Successió, els estrategs aliats reunits a Lisboa van debatre, i molt, quin era l’indret més adequat perquè Carles d’Àustria desembarqués a la península Ibèrica al capdavant dels seus exèrcits. Els castellans que li donaven suport apostaven per Cadis, malgrat que, finalment, l’Arxiduc es va decantar per Barcelona “por lo en favor mío que estaba este país y no el de Andalucía”. Tot i que en un primer moment l’operació va ser un èxit, ja que es va aconseguir ocupar la capital catalana i establir allà la cort reial de Carles III, a la llarga alguns experts qüestionen la validesa d’aquella iniciativa. Segons aquestes opinions, “l’aposta catalana” de l’Habsburg va comportar un notable augment de les antipaties castellanes cap a la seva opció política que explicarien, de retruc, l’important suport que el seu rival, l’inefable Felip V, va tenir durant tota la guerra a les terres castellanes.
MANUEL FRAGA I ELS AFUSELLAMENTS. Una guerra de Successió que va resultar, finalment, un gran drama per a la població catalana de l’epoca. Però ni les desenes de viles i ciutats cremades, ni els milers de morts, empresonats o exiliats que es van derivar d’aquella derrota van estovar gens ni mica l’ànima d’aquell gran estadista que va ser el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne. Per a ell, el resultat d’aquell conflicte només va representar per als catalans “un canvi de règim polític [...] en què el conseller en cap Rafael Casanova no va ser ni afusellat”.
REALMENT, SEMBLAVA MÉS GRAN. Efectivament, Casanova – com Fraga, d’altra banda– va acabar els seus dies de mort natural, cosa que no es pot dir dels milers d’assassinats pel franquisme, molt dels quals encara avui continuen en fosses comunes. Ni tampoc del dirigent comunista Julián Grimau, afusellat l’any 1963, amb la validació unànime del consell de ministres del règim, al qual pertanyia don Manuel, com a titular d’Informació i Turisme. Dic això perquè després de la mort del veterà polític gallec, hi ha hagut mitjans de comunicació que han obviat els capítols més obscurs de la seva llarga biografia per presentar-nos Manuel Fraga com un home obsessionat per la democràcia i amb una bondat que superava de llarg la de la mare Teresa de Calcuta i Vicent Ferrer junts. I a mi, com diem al Pallars, no m’agrada que ens facin beure en una orella de ruc. Perquè si veritablement Manuel Fraga va néixer l’any 1978 de bracet de la Constitució espanyola, això significa que ha mort amb només 34 anys. I què volen que els digui, la veritat és que me l’imaginava més gran…
[Autor: Jordi Creus, historiador i editor de la revista Sàpiens]
[Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2012]
dilluns, 23 de gener del 2012
Festa nacional amazig del 2012 a Roses.
Segona època de Sota Terra . 1r Episodi
Naufragi al delta de llebre
La costa catalana ha estat testimoni d'innombrables naufragis. A "Sota terra" seguim la pista d'un vaixell enfonsat a la desembocadura de l' Ebre, davant del delta, entre el Montsià i el Baix Ebre. Un vaixell de fa entre dos i tres segles i que guarda, aquest cop sota l'aigua, el seu tresor: Què transportava? D'on venia? On anava? Per què va naufragar? Paral·lelament, investigarem com i per què es va enderrocar la torre de defensa més propera al naufragi: la Torre dels Alfacs. Tres dies d'arqueologia subaquàtica, combinada amb l'excavació d'una preciosa torre militar endinsada al mar... i de descobriments històrics sorprenents.
Una pregunta : El procés d' arqueologia submarina que veiem en aquest episodi semblava sense cap mètode : els submarinistes i/o arqueòlegs treien les peces sense fer el quadricula o fotografies d' on trobaven aquestes restes arqueològiques ? No era possible el recull d' informació per estar sota l'aigua?O els guionistes del programa varen "simplificar" el procés ?
La Comissió de la Dignitat exigeix al govern espanyol que retorni tots els 'papers de Salamanca'
L'entitat ha aprofitat el desè aniversari per convocar un acte
reinvindicatiu en què ha reiterat la intenció d'emprendre accions legals
si l'executiu del PP no compleix amb la llei aprovada el 2005
La Comissió de la Dignitat
ha exigit avui al govern espanyol "la immediata transferència" dels
documents d'entitats i particulars que encara són a l'arxiu general de
la Guerra Civil de Salamanca, i ha amenaçat amb emprendre "accions
legals" si el nou executiu del PP no compleix la llei. Aquesta
organització ha aprofitat el seu desè aniversari, que se celebra avui,
per convocar una concentració de protesta davant de la delegació del
govern a Catalunya per aconseguir la devolució a la Generalitat dels
documents requisats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes.
Al final de l'acte, al qual han acudit unes cinquanta persones, els
convocants han llegit una declaració en la qual ratifiquen la seva
intenció d'exigir que es compleixi la llei, aprovada el 2005, que
autoritzava la restitució d'aquesta documentació.El portaveu de la Comissió de la Dignitat, l'historiador Josep Cruanyes, ha explicat que s'ha dirigit al ministeri de Cultura, dirigit per José Ignacio Wert, per demanar una reunió per desencallar el retorn dels papers de Salamanca pendents, una quarta part del total. L'entitat està disposada a denunciar el cas davant organismes internacionals com la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides i el Consell Internacional d'Arxius, per posar en evidència el govern espanyol per "vulnerar els principis arxivístics més bàsics i dels drets humans per la no-restitució de les víctimes de la dictadura".
El diputat d'ICV al Congrés Joan Coscubiela i el també diputat d'ERC Joan Tardà han assistit a l'acte i han assegurat que mantindran viva aquesta reclamació al Congrés. Coscubiela ha avançat que el seu grup presentarà una proposició no de llei per intentar pressionar el govern espanyol perquè transfereixi d'una vegada els documents pendents, mentre que Tardà ha assegurat que ERC apressarà el nou ministre de Cultura a complir la llei en la seva primera compareixença. El dirigent d'ICV ha titllat l'actitud del govern de "veritable provocació", i Tardà l'ha qualificat d'"insult a Catalunya",
El dirigent republicà i Josep Cruanyes han denunciat que l'anterior ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, estava disposada a concloure el trasllat dels papers de Salamanca, però que la Moncloa el va vetar. La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, i el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència Toni Strubell també han participat a l'acte de protesta, durant el qual els convocants han exhibit una pancarta que deia "Volem tots els papers. Encara no tenim res per celebrar" i altres que reclamaven la "repatriació" immediata d'aquests documents.
Cruanyes ha precisat que Josep Pàmies, germà de l'escriptora Teresa Pàmies, és l'únic dels propietaris directes d'aquests documents –que en el seu cas inclouen cartes– que encara és viu. També ha recordat que, entre la documentació pendent de trasllat, hi ha l'arxiu familiar dels Rovira i Virgili, la filla Teresa dels quals també viu, i ha reclamat al govern el tancament del procés de retorn abans que tots dos, que superen els noranta anys, morin. El portaveu de la Comissió de la Dignitat també ha assegurat als periodistes que l'entitat celebra el seu desè aniversari amb un gust agredolç, ja que d'una banda està satisfeta de la feina feta i de l'altra lamenta que encara hagi de seguir existint, ja que l'objectiu que va motivar-ne la creació encara no s'ha complert.
dissabte, 21 de gener del 2012
"Al final de l'escapada"
Després d’haver estat guardonat en alguns del més prestigiosos
festivals de cinema i d’haver estat nominat com a millor documental per
als premis Gaudí 2012, el film dirigit per Albert Solé sobre la figura
de l’històric lluitador Miguel Núñez arriba a Sense ficció.
http://www.tv3.cat/videos/3907370/Al-final-de-lescapada
http://www.tv3.cat/videos/3907370/Al-final-de-lescapada
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(67)
Els 5 imperis d'Eduard Toda (1)
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
. Excavacions a Egipte i, a sota, una placa del carrer a Reus Foto: ARXIU.
Retrat de l'egiptòleg reusenc Eduard Toda.
Eduard Toda i Güell
Eduard Toda i Güell
Eduard Toda i Güell
Els llibres de l’Eduard Toda i Güell
Eduard Toda i Güell (Reus 1855 - Poblet 1941)
Eduard Toda i Güell (1855-1941)
El tabú de la successió monarquica Manuel Fraga va empènyer Joan Carles I a la Corona apartant els rivals carlins.
Fraga i la Corona: la contrahistòria
La successió de la Corona espanyola no és tan indiscutible com sembla
avui. Als anys 50, Xavier de Borbó-Parma va disputar el tron a Joan
Carles. El 1976, els fets de Montejurra van estroncar el camí.
dijous, 19 de gener del 2012
Nova temporada de Sota Terra
Un dia de rodatge amb l'equip de "Sota terra"
"Sota terra" recorre el territori amb el rodatge de la segona temporada
La segona temporada de "Sota Terra" passarà per Moià
Continuen ‘Sota terra'
Sota terra, la sèrie de TV3 protagonitzada per Eudald Carbonell i Fermí Fernández, recorre el territori català amb el rodatge de la segona temporada
La Ciutadella de Roses, protagonista d'uns dels capitols del programa "Sota Terra" de TV3
MNAC multiplicat per 10.
Miquel Roca i Pepe Serra, ahir durant la seva primera compareixença com a president i director del MNAC, respectivament Foto: QUIM PUIG.la
En la cultura catalana i en altres àmbits de Catalunya trobem una certa endogàmia:Pepe Serra és nebot de Narcís Serra; l'anterior directora és l'ex-dona de Narcís Serra... Pepe Serra va ser director del Museu Picasso...
dimecres, 18 de gener del 2012
Fraga un democrata de tota la vida ?(i 2)
Manuel Fraga, innocent o culpable?
Aqui tenim un recull d' articles de la revista Sàpiens sobre la personalitat de Manuel Fraga.
Aqui tenim un recull d' articles de la revista Sàpiens sobre la personalitat de Manuel Fraga.
Manuel Fraga, innocent o culpable?
L’estudiant falangista
El precursor de la Llei de premsa
L’home de Franco a Londres
El policia de la Transició
El pare de la dreta en democràcia
Culpable, segons Josep M. Solé i Sabaté
Innocent, segons Manuel Milian Mestre
L’estudiant falangista
El precursor de la Llei de premsa
L’home de Franco a Londres
El policia de la Transició
El pare de la dreta en democràcia
Culpable, segons Josep M. Solé i Sabaté
Innocent, segons Manuel Milian Mestre
Sant Just i Pastor i la Barcelona romana.
Troben restes arqueològiques de la Barcelona romana a la basílica gòtica de Sant Just i Pastor
www.btvnoticies.cat
Cristians, de sempre
Història sota les pedres
S’amplia la petjada de Barcino
Rere la petjada de Barcino
Imatges de les restes trobades a la basílica de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona Foto: REDACCIÓ.
Arqueòlegs troben restes de la colònia romana de Barcelona
www.btvnoticies.cat
Cristians, de sempre
Història sota les pedres
S’amplia la petjada de Barcino
Rere la petjada de Barcino
Imatges de les restes trobades a la basílica de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona Foto: REDACCIÓ.
Curs d'Història de Catalunya a Palafrugell.
Curs adreçat a tothom que vulgui conèixer els capítols més rellevants de la història del país.
1.De les arrels a la formació dels Comtats Catalans(fins el segle IX)
2.De la consolidació dels Comtats Catalans a l'expansió mediterrània i península
(sX-XIV)
3.La crisi i la decadència dels segles XIV - XV
4.Catalunya dins de la Monarquia Hispànica dels Àustries (XVI-XVII)
La Guerra de Successió i les seves conseqüències (XVIII)
La Guerra de Successió i les seves conseqüències (XVIII)
5.Les transformacions econòmiques dels s.XVII i la Revolució Indutrial del sXIX
6.La Catalunya del sXIX:la Revolució Industrial i les noves experiències
econòmiques, polítiques ,socials i culturals.
econòmiques, polítiques ,socials i culturals.
7.De la Restauració Borbònica(1874) a l'esclat de la Guerra Civil.
8.Guerra Civil,Franquisme i Transició (1936-1986)
Professor: Albert Moreno col.laborador de l'ACCAT
Catedràtic d'Ensenyament Secundari a l'INS "Cap Norfeu" de Roses.
METODOLOGIA: Metodologia dinàmica amb suport gràfic i audiovisual, col·loquis..
LLOC: Centre Municipal d'Educació de Palafrugell, Carrer Bruguerol,12
PREU: 25 €
DURADA i HORARI: Dimecres i Divendres del mes de maig de 17 a 19 hores
Història de Catalunya (codi 243)
Curs de Formació en Introducció a la Història de Catalunya
Cursos de Curs de Formació en Introducció a la Historia de Catalunya en Gerona
dimarts, 17 de gener del 2012
Fraga un democrata de tota la vida ?
Aquí temim un recull de documents que intenten contrarrestar el "bonisme" respecte a la figura de Manuel Fraga. La transició política espanyola per alguns i/o molts va ser un model. La desmemoria històrica o una amnistia ? Aquest "bonisme" també l' hem patit a partir de les "figures" tant "nostrades " com Juan Antonio Samaranch o Carlos Sentís.
Records i oblits sobre la vida de Fraga.
De la seva etapa com a ministre de Governació, amb Arias Navarro, bastarà recordar que l'ambaixador nord-americà es va felicitar que no hagués acceptat de participar en el govern de Suárez, perquè el considerava "cremat" per la seva gestió. Fraga, indignat per haver estat marginat, s'havia tancat en una habitació i es va negar a posar-se al telèfon per parlar amb el rei, que li oferia la vicepresidència.
I és que arribar a cap del govern era la seva obsessió. Les memòries del seu delfí, Jorge Verstringe, ens revelen que el 1986, veient que era difícil que guanyés les properes eleccions, deia que no estava per esperar quatre anys més: "Debemos, pues, pensar en otras hipótesis para llegar al gobierno antes... " Un dels procediments que se li va acudir va ser demanar l'abstenció al referèndum sobre l'OTAN, de manera que desafiava els advertiments que rebia de la dreta europea i dels Estats Units, convençut com estava que el referèndum es perdria i que González hauria de dimitir, la qual cosa li obriria el camí del poder.
Les coses que no s'han dit en aquestes necrologies són inacabables. I algunes de les que s'han dit són equivocades, com la que es refereix al bany a Palomares, "on els EUA van perdre una bomba atòmica". Qui vulgui conèixer la ridícula història d'aquella fotografia haurà d'acudir al llibre de Barbara Moran, The day we lost the H-bomb . Però la primera cosa que cal aclarir és que en aquells moments ningú no sabia on era la quarta bomba i que, per tant, tot l'acte era una farsa. Com ho ha estat gairebé tot en la vida de Fraga.
Fraga va fer el juny del 2005 un acte electoral per la campanya del PP a la Xunta de Galícia. AFP0
FERRAN CASAS Avui a les cinc de la tarda, a Perbes, un petit poble de la Corunya, s'enterrarà un bocí de la història recent d'Espanya. Manuel Fraga, exministre de Franco, pare de la Constitució, fundador i ordenador d'AP i el PP i president de Galícia, marxarà per sempre. Ho farà sense retre comptes pel seu passat i provocant que, de nou, el PP i el PSOE, els dos grans partits espanyols, tornin a fer pinya per preservar l' statu quo de la Transició, de la qual ell va ser un dels grans protagonistes. El passat i els crims de la dictadura, la memòria històrica que el José Luis Rodríguez Zapatero dels primers (i progressistes) anys a la Moncloa va revifar, segueixen sent un tabú a l'Espanya del 2012.
Ahir, davant la capella ardent de Fraga al seu pis de Madrid, on el molt conservador arquebisbe de la capital, Antonio María Rouco Varela, li va fer una missa d'urgència, la classe política espanyola va tornar a fer un gran exercici d'amnèsia, de repartir floretes i veure el got mig ple sense immutar-se.
Els dirigents del PP i del PSOE, acompanyats pel rei Joan Carles I i la seva "pena" pel traspàs d'un "gran servidor de l'Estat", van assenyalar el seu paper com a moderador i "democratitzador" de la dreta i ponent constitucional. Del seu passat, del qual mai va renegar, vinculat a una dictadura que va matar i reprimir milers de persones, poc se'n va dir. Sols extramurs d'aquesta encara amplíssima centralitat espanyola es van sentir veus crítiques. I què hi ha fora d'aquesta centralitat? Els nacionalistes (i no tots) catalans i bascos i Esquerra Unida, que fa anys que s'ha desentès del paper "reconciliador" que, amb Santiago Carrillo al capdavant, va tenir el Partit Comunista a la Transició.
A més dels dirigents d'IU, ERC, PNB, entitats memorialistes o alguna veu destacada de CDC, es van sentir alguns dels que van rebre la medicina d'un Fraga que, com a ministre de Governació, el que ara és Interior, no va tenir contemplacions després de la mort de Franco. L'Associació de Víctimes 3 de Març, que reuneix els familiars dels cinc obrers assassinats per la policia que complia ordres de Fraga en una església a Vitòria durant una protesta sindical el 1976, va considerar una "mala notícia" que morís sense ser jutjat i va definir-lo com "una referència del model espanyol d'impunitat". Als obrers morts, el cantautor Lluís Llach els va dedicar una de les seves cançons més emotives, Campanades a morts , i ahir no es va estar de tornar a alçar la veu per clamar que es tractava d'un "feixista responsable d'uns quants assassinats polítics pels quals mai se li han demanat responsabilitats".
Una actitud que no és nova
El que va passar ahir davant el domicili de Fraga no és nou. I, amb els mateixos protagonistes, es repeteix cada cop que l'ocasió s'ho val. Els que l'elogiaven i en volien veure només les virtuts són els mateixos que van reformar per la via ràpida una Constitució que ells, fent seu el discurs dels pares de la criatura aprovada el 1978, havien considerat sempre massa complexa de reformar per encabir-hi totes les aspiracions nacionals catalanes i basques. I eren també els mateixos que fa un mes, al Congrés, van aplaudir d'allò més durant minuts el rei Joan Carles en un moment en què la monarquia, tocada pels negocis tèrbols del seu gendre, l'imputat Iñaki Urdangarin, els demanava ajuda per preservar la institució.
José María Aznar, que va prendre el relleu de Fraga al capdavant de la dreta espanyola a finals dels 80, va arribar a dir que amb ell moria "un home d'estat, un home bo que va lluitar per la llibertat". El seu successor en el càrrec, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, tampoc es va quedar curt: "La seva trajectòria la defineixen el servei públic i la consolidació de la democràcia", va assegurar. Als planys del PP, que en recordava el patriotisme i el "servei a Espanya", s'hi van afegir dirigents del PSOE de totes les tendències com Alfredo Pérez Rubalcaba, Carme Chacón o José Blanco.
A Catalunya, CiU va mostrar menys entusiasme (el govern i Jordi Pujol van ser freds però respectuosos) i les veus que més es van fer sentir van ser les més moderades de la federació. Josep Antoni Duran i Lleida va ser, diumenge a la nit, dels primers a sortir a lloar Fraga. Ahir s'hi va sumar Miquel Roca, que va quedar-se amb l'època autonomista de president de Galícia, o la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. El conseller Lluís Recoder, de l'ala més progressista de CDC, va afirmar que no tenia "motius per lloar-lo i sí molts retrets". A Espanya, la memòria és tabú.
AIXÍ
EL VAN RECORDAR El PP i el PSOE van lloar sense fissures el Fraga
ponent de la Constitució. Aquí amb Roca (CiU) i Solé Tura (PCE), també
pares del procés, l'any 1978. EFE
PERE MARTÍ
|
Catalunya
L'animadversió envers Catalunya va estar present durant tota la seva vida. El 1968 va recordar: "Faré tot el possible per evitar que es destrueixi la unitat nacional. Catalunya va ser ocupada per Felip Vè, bombardejada per Espartero, la vam ocupar el 1939 i estic disposat a tornar a agafar el fusell. Ja saben vostès què els espera".
Guerra Civil
La Guerra Civil va ser per a Manuel Fraga un dels episodis que observava amb més admiració. "És evident que el gloriós alçament popular del 18 de juliol del 1936 fou un dels moviments més simpàtics que es recorden al món. Els observadors imparcials i els historiadors objectius han de reconèixer que la majoria i la millor part del país va ser la que es va alçar, el 18 de juliol, contra un govern il·legal i corromput, que preparava la més sinistra de les revolucions roges des del poder". Tot això ho va dir l'any 1949. Ja feia gala de les seves inclinacions polítiques i explicava d'aquesta manera el cop d'estat de Franco i la Guerra Civil des de l'Oficina d'Informació Diplomàtica.
Defensar Franco
Fraga sempre es va oposar a revisar el franquisme i encara més a qualsevol condemna per part de les institucions democràtiques. "És un greu error la condemna feta pel Congrés a l'aixecament militar del 1936, i si es parla del 36 s'hauria de parlar també del 34, del 31, fins a arribar a la lluita més forta que hi ha hagut mai, entre Caïm i Abel".
'Prestige'
Amb la catàstrofe del Prestige també va deixar anar alguna de les seves frases més cèlebres: "Si fa falta em torno a banyar com a Palomares. Faig el que faci falta, però potser, si entro al mar, em refredo i no puc treballar, em taco i no allunyo la marea".
Anticomunisme
Després de la dictadura va arribar la democràcia, però ell va mantenir el seu anticomunisme visceral. Fraga va oposar resistència a pactar amb el PCE. "No ens asseurem a la mateixa taula amb comunistes. Mai parlaré amb ells", va dir el mes de febrer del 1977. Però hi va seure.
Socialistes
L'antisocialisme de Fraga anava molt més enllà de la lògica rivalitat que hi ha entre progressistes i conservadors en una democràcia. Molt sovint els va dedicar improperis, com quan es va retirar del Codi Penal el delicte de corrupció de menors. "Els socialistes són els responsables que tots els pederastes hagin vingut a Espanya pensant que això és xauxa". Quan era president de la Xunta de Galícia també tenia a l'oposició els socialistes i l'esquerra independentista gallega, que encara menyspreava més. "L'Estatut del Bloque és molt bo com a paper higiènic", va deixar anar sense pietat el 2002 dirigint-se al seu etern rival Xosé Manuel Beiras.
Masclista
Les dones i els homosexuals havien estat objecte de les seves diatribes insultants. A les dones les comparava amb els votants indecisos "perquè quan els preguntes amb quants homes van al llit, mai donen una resposta exacta". Els gais també van ser objecte de mofa perquè per ell eren "els que ho feien al revés".
Admirava Felip V com a ocupant. Fraga rebutjava retirar estàtues de Franco. El col ARA ACN ACN
El polític de "¡La calle es mía!"
Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba, Lugo, el 23 de novembre del 1922. Fill de pare gallec i mare bascofrancesa, es va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a diplomàtic.
Rellevant dirigent franquista
Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del ministeri d'Educació.
El 10 de juliol del 1962 va ser nomenat ministre d'Informació i Turisme, va promoure el desenvolupament de la indústria turística i va afavorir un relaxament en l'estricta moral pública que el govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la llei de premsa del 1966 –coneguda com llei Fraga–, que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.
Moment mediàtic
La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.
Exili londinenc
El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.
Repressió
Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació –equivalent a l'actual ministeri d'Interior. Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per Lluís Llach amb la sentida cançó Campanades a morts, Fraga va voler mostrar-se intransigent davant la població amb la frase «¡La calle es mía!», expressió que ell sempre va negar haver pronunciat.
En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers a mans de la policia, la inactuació davant atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia tornar a Espanya de l'exili.
Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era il·legal.
Pare de la Constitució
El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació a la redacció de la Constitució espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució", al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.
En la seva primera temptativa de participar de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar en la fundació del partit Aliança Popular (AP) –més acorat a la dreta que la UCD–, partit impulsat pels "set magnífics" dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.
De la desfeta d'UCD
Després d'uns anys de travessia del desert, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.
El 1987 va esdevenir eurodiputat al Parlament Europeu i va liderar la llista del partit. Aliança Popular, però, estava immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.
"Caciquisme"
Manuel Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat, Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.
Van ser polèmiques les seves bones relacions amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant el desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega de chapapote el novembre del 2002.
Veterà
El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van apartar de la presidència autonòmica.
Els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins al 2011, any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic de president fundador del Partit Popular.
Mai va renegar del seu passat franquista
En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna la COPE". Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en una entrevista en un diari gallec, va comparar Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.
Vida política de Fraga: un 'Cuéntame' en 5 vídeosDes del bany a Palomares, el 1966, fins a l'escridassada a un senador del BNG a la cambra alta espanyola, l'any 2010. Cinc episodis que dibuixen el personatge
Records i oblits sobre la vida de Fraga.
JOSEP FONTANA.HISTORIADOR
Resulta sorprenent quantes coses s'obliden a les necrologies de Fraga que han aparegut amb motiu de la seva mort. No he vist, per exemple, que es mencioni que tenia les mans tacades de sang. Recordo la nit en què el vaig sentir a la ràdio comunicant, com a portaveu del govern espanyol, la condemna a mort de Grimau, en la qual havia contribuït organitzant unes infames campanyes de propaganda.De la seva etapa com a ministre de Governació, amb Arias Navarro, bastarà recordar que l'ambaixador nord-americà es va felicitar que no hagués acceptat de participar en el govern de Suárez, perquè el considerava "cremat" per la seva gestió. Fraga, indignat per haver estat marginat, s'havia tancat en una habitació i es va negar a posar-se al telèfon per parlar amb el rei, que li oferia la vicepresidència.
I és que arribar a cap del govern era la seva obsessió. Les memòries del seu delfí, Jorge Verstringe, ens revelen que el 1986, veient que era difícil que guanyés les properes eleccions, deia que no estava per esperar quatre anys més: "Debemos, pues, pensar en otras hipótesis para llegar al gobierno antes... " Un dels procediments que se li va acudir va ser demanar l'abstenció al referèndum sobre l'OTAN, de manera que desafiava els advertiments que rebia de la dreta europea i dels Estats Units, convençut com estava que el referèndum es perdria i que González hauria de dimitir, la qual cosa li obriria el camí del poder.
Les coses que no s'han dit en aquestes necrologies són inacabables. I algunes de les que s'han dit són equivocades, com la que es refereix al bany a Palomares, "on els EUA van perdre una bomba atòmica". Qui vulgui conèixer la ridícula història d'aquella fotografia haurà d'acudir al llibre de Barbara Moran, The day we lost the H-bomb . Però la primera cosa que cal aclarir és que en aquells moments ningú no sabia on era la quarta bomba i que, per tant, tot l'acte era una farsa. Com ho ha estat gairebé tot en la vida de Fraga.
FILL DE FRANCO, PARE DE LA CONSTITUCIÓ
PP i PSOE es desfan en elogis a l'exministre de Franco i obvien que no va renegar de la dictadura
L'adéu a Fraga revifa els tabús de la Transició
FERRAN CASAS Avui a les cinc de la tarda, a Perbes, un petit poble de la Corunya, s'enterrarà un bocí de la història recent d'Espanya. Manuel Fraga, exministre de Franco, pare de la Constitució, fundador i ordenador d'AP i el PP i president de Galícia, marxarà per sempre. Ho farà sense retre comptes pel seu passat i provocant que, de nou, el PP i el PSOE, els dos grans partits espanyols, tornin a fer pinya per preservar l' statu quo de la Transició, de la qual ell va ser un dels grans protagonistes. El passat i els crims de la dictadura, la memòria històrica que el José Luis Rodríguez Zapatero dels primers (i progressistes) anys a la Moncloa va revifar, segueixen sent un tabú a l'Espanya del 2012.
Ahir, davant la capella ardent de Fraga al seu pis de Madrid, on el molt conservador arquebisbe de la capital, Antonio María Rouco Varela, li va fer una missa d'urgència, la classe política espanyola va tornar a fer un gran exercici d'amnèsia, de repartir floretes i veure el got mig ple sense immutar-se.
Els dirigents del PP i del PSOE, acompanyats pel rei Joan Carles I i la seva "pena" pel traspàs d'un "gran servidor de l'Estat", van assenyalar el seu paper com a moderador i "democratitzador" de la dreta i ponent constitucional. Del seu passat, del qual mai va renegar, vinculat a una dictadura que va matar i reprimir milers de persones, poc se'n va dir. Sols extramurs d'aquesta encara amplíssima centralitat espanyola es van sentir veus crítiques. I què hi ha fora d'aquesta centralitat? Els nacionalistes (i no tots) catalans i bascos i Esquerra Unida, que fa anys que s'ha desentès del paper "reconciliador" que, amb Santiago Carrillo al capdavant, va tenir el Partit Comunista a la Transició.
A més dels dirigents d'IU, ERC, PNB, entitats memorialistes o alguna veu destacada de CDC, es van sentir alguns dels que van rebre la medicina d'un Fraga que, com a ministre de Governació, el que ara és Interior, no va tenir contemplacions després de la mort de Franco. L'Associació de Víctimes 3 de Març, que reuneix els familiars dels cinc obrers assassinats per la policia que complia ordres de Fraga en una església a Vitòria durant una protesta sindical el 1976, va considerar una "mala notícia" que morís sense ser jutjat i va definir-lo com "una referència del model espanyol d'impunitat". Als obrers morts, el cantautor Lluís Llach els va dedicar una de les seves cançons més emotives, Campanades a morts , i ahir no es va estar de tornar a alçar la veu per clamar que es tractava d'un "feixista responsable d'uns quants assassinats polítics pels quals mai se li han demanat responsabilitats".
Una actitud que no és nova
El que va passar ahir davant el domicili de Fraga no és nou. I, amb els mateixos protagonistes, es repeteix cada cop que l'ocasió s'ho val. Els que l'elogiaven i en volien veure només les virtuts són els mateixos que van reformar per la via ràpida una Constitució que ells, fent seu el discurs dels pares de la criatura aprovada el 1978, havien considerat sempre massa complexa de reformar per encabir-hi totes les aspiracions nacionals catalanes i basques. I eren també els mateixos que fa un mes, al Congrés, van aplaudir d'allò més durant minuts el rei Joan Carles en un moment en què la monarquia, tocada pels negocis tèrbols del seu gendre, l'imputat Iñaki Urdangarin, els demanava ajuda per preservar la institució.
José María Aznar, que va prendre el relleu de Fraga al capdavant de la dreta espanyola a finals dels 80, va arribar a dir que amb ell moria "un home d'estat, un home bo que va lluitar per la llibertat". El seu successor en el càrrec, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, tampoc es va quedar curt: "La seva trajectòria la defineixen el servei públic i la consolidació de la democràcia", va assegurar. Als planys del PP, que en recordava el patriotisme i el "servei a Espanya", s'hi van afegir dirigents del PSOE de totes les tendències com Alfredo Pérez Rubalcaba, Carme Chacón o José Blanco.
A Catalunya, CiU va mostrar menys entusiasme (el govern i Jordi Pujol van ser freds però respectuosos) i les veus que més es van fer sentir van ser les més moderades de la federació. Josep Antoni Duran i Lleida va ser, diumenge a la nit, dels primers a sortir a lloar Fraga. Ahir s'hi va sumar Miquel Roca, que va quedar-se amb l'època autonomista de president de Galícia, o la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. El conseller Lluís Recoder, de l'ala més progressista de CDC, va afirmar que no tenia "motius per lloar-lo i sí molts retrets". A Espanya, la memòria és tabú.
FILL DE FRANCO, PARE DE LA CONSTITUCIÓ
"Estic disposat a tornar a agafar el fusell"
L'exministre de Franco i fundador del PP, Manuel Fraga, deixa per al
record una sèrie de sentències verbals que destil·len una ideologia
totalitària de la qual no es va penedir mai.
Catalunya
L'animadversió envers Catalunya va estar present durant tota la seva vida. El 1968 va recordar: "Faré tot el possible per evitar que es destrueixi la unitat nacional. Catalunya va ser ocupada per Felip Vè, bombardejada per Espartero, la vam ocupar el 1939 i estic disposat a tornar a agafar el fusell. Ja saben vostès què els espera".
Guerra Civil
La Guerra Civil va ser per a Manuel Fraga un dels episodis que observava amb més admiració. "És evident que el gloriós alçament popular del 18 de juliol del 1936 fou un dels moviments més simpàtics que es recorden al món. Els observadors imparcials i els historiadors objectius han de reconèixer que la majoria i la millor part del país va ser la que es va alçar, el 18 de juliol, contra un govern il·legal i corromput, que preparava la més sinistra de les revolucions roges des del poder". Tot això ho va dir l'any 1949. Ja feia gala de les seves inclinacions polítiques i explicava d'aquesta manera el cop d'estat de Franco i la Guerra Civil des de l'Oficina d'Informació Diplomàtica.
Defensar Franco
Fraga sempre es va oposar a revisar el franquisme i encara més a qualsevol condemna per part de les institucions democràtiques. "És un greu error la condemna feta pel Congrés a l'aixecament militar del 1936, i si es parla del 36 s'hauria de parlar també del 34, del 31, fins a arribar a la lluita més forta que hi ha hagut mai, entre Caïm i Abel".
'Prestige'
Amb la catàstrofe del Prestige també va deixar anar alguna de les seves frases més cèlebres: "Si fa falta em torno a banyar com a Palomares. Faig el que faci falta, però potser, si entro al mar, em refredo i no puc treballar, em taco i no allunyo la marea".
Anticomunisme
Després de la dictadura va arribar la democràcia, però ell va mantenir el seu anticomunisme visceral. Fraga va oposar resistència a pactar amb el PCE. "No ens asseurem a la mateixa taula amb comunistes. Mai parlaré amb ells", va dir el mes de febrer del 1977. Però hi va seure.
Socialistes
L'antisocialisme de Fraga anava molt més enllà de la lògica rivalitat que hi ha entre progressistes i conservadors en una democràcia. Molt sovint els va dedicar improperis, com quan es va retirar del Codi Penal el delicte de corrupció de menors. "Els socialistes són els responsables que tots els pederastes hagin vingut a Espanya pensant que això és xauxa". Quan era president de la Xunta de Galícia també tenia a l'oposició els socialistes i l'esquerra independentista gallega, que encara menyspreava més. "L'Estatut del Bloque és molt bo com a paper higiènic", va deixar anar sense pietat el 2002 dirigint-se al seu etern rival Xosé Manuel Beiras.
Masclista
Les dones i els homosexuals havien estat objecte de les seves diatribes insultants. A les dones les comparava amb els votants indecisos "perquè quan els preguntes amb quants homes van al llit, mai donen una resposta exacta". Els gais també van ser objecte de mofa perquè per ell eren "els que ho feien al revés".
Admirava Felip V com a ocupant. Fraga rebutjava retirar estàtues de Franco. El col ARA ACN ACN
El polític de "¡La calle es mía!"
Mor als 89 anys el líder polític gallec que ha arribat a ser un dels
mandataris en actiu més ancians del món, ja que va ocupar càrrecs
polítics en ple franquisme i també en democràcia, sempre amb el Partit
Popular
Franco havia mort feia pocs mesos, i a diversos llocs d'Espanya hi
havia forts moviments obrers reivindicatius, alguns dels quals van
acabar amb morts per part de la policia. "¡La calle es mía!", va
proferir com a resposta a les protestes Manuel Fraga Iribarne
–aleshores, ministre de Governació del primer govern de la Transició–
per deixar clar que les forces de seguretat serien intransigents davant
qualsevol moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques
frases poden retratar tan bé el personatge de Fraga, un gallec que va
arribar a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món.Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba, Lugo, el 23 de novembre del 1922. Fill de pare gallec i mare bascofrancesa, es va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a diplomàtic.
Rellevant dirigent franquista
Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del ministeri d'Educació.
El 10 de juliol del 1962 va ser nomenat ministre d'Informació i Turisme, va promoure el desenvolupament de la indústria turística i va afavorir un relaxament en l'estricta moral pública que el govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la llei de premsa del 1966 –coneguda com llei Fraga–, que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.
Moment mediàtic
La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.
Exili londinenc
El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.
Repressió
Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació –equivalent a l'actual ministeri d'Interior. Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per Lluís Llach amb la sentida cançó Campanades a morts, Fraga va voler mostrar-se intransigent davant la població amb la frase «¡La calle es mía!», expressió que ell sempre va negar haver pronunciat.
En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers a mans de la policia, la inactuació davant atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia tornar a Espanya de l'exili.
Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era il·legal.
Pare de la Constitució
El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació a la redacció de la Constitució espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució", al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.
En la seva primera temptativa de participar de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar en la fundació del partit Aliança Popular (AP) –més acorat a la dreta que la UCD–, partit impulsat pels "set magnífics" dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.
De la desfeta d'UCD
Després d'uns anys de travessia del desert, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.
El 1987 va esdevenir eurodiputat al Parlament Europeu i va liderar la llista del partit. Aliança Popular, però, estava immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.
"Caciquisme"
Manuel Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat, Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.
Van ser polèmiques les seves bones relacions amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant el desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega de chapapote el novembre del 2002.
Veterà
El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van apartar de la presidència autonòmica.
Els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins al 2011, any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic de president fundador del Partit Popular.
Mai va renegar del seu passat franquista
En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna la COPE". Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en una entrevista en un diari gallec, va comparar Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.
Manuel Fraga Iribarne
Vida política de Fraga: un 'Cuéntame' en 5 vídeosDes del bany a Palomares, el 1966, fins a l'escridassada a un senador del BNG a la cambra alta espanyola, l'any 2010. Cinc episodis que dibuixen el personatge
Manuel Fraga, un franquista
Article propi del "bonisme pocasolta": Fraga no va ser Gil-Robles
Subscriure's a:
Missatges (Atom)