El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 6 d’octubre de 2013

ABANS D'ARA El 6 d'octubre de 1934 en la memòria

Del text d'Amadeu Hurtado (Vilanova i la Geltrú, 1875 - Barcelona, 1950) a Quaranta anys d'advocat (1944). Perplexitat d'una personalitat republicana molt influent.
El 6 d'octubre de 1934 en la memòria  

El 6 d'octubre de 1934 en la memòria

 
[...] El dissabte 6 d'octubre [de 1934] es van veure dispersos per diferents llocs de la ciutat uns grups de xicots armats que ja havien fet la seva aparició el vespre abans al capdamunt de la rambla de Catalunya i del passeig de Gràcia, i, al mateix temps, es notava que la vaga general s'havia estès amb l'habitual tancament d'establiments comercials. [...] En tornar a casa després de passar per entre els grups d'escamots armats estesos pel passeig de Gràcia, no vaig trigar a sentir que la ràdio anunciava per a les vuit en punt un esdeveniment que qualificava d'històric. A l'hora fixada, la veu de Lluís Companys, forta i vibrant, pronunciava una al·locució en la qual deia, en resum, que les forces monàrquiques i feixistes havien assaltat el poder predicant l'odi a la nostra terra i que la Catalunya republicana no podia quedar fora de la protesta que triomfava per tot el país. Per aquest motiu aixecava la seva bandera i s'adreçava a tots perquè obeïssin el Govern de la Generalitat, que en nom del poble i del Parlament rompia tota relació amb les institucions falsejades [...] i proclamava l'Estat català dintre de la República federal espanyola. [...] 

Mentre esperàvem davant l'aparell de ràdio conèixer el curs dels esdeveniments, la veu de la Generalitat callava, i s'adreçava al poble com a única autoritat el conseller de Governació Dencàs, [...] En començar a clarejar, una veu que no era la de Dencàs comunicava que el Govern de la Generalitat i l'Ajuntament s'havien rendit i havien posat bandera blanca al balcó per lliurar-se presoners a l'exèrcit de la República. Tot plegat semblava un somni, i era una realitat massa viva. Jo ho considerava una desgràcia, però la història constant de les nostres lluites em feia dubtar si una vegada més el poble trobaria en el gest fracassat d'aquella nit una emoció de més qualitat que la d'un acte afortunat per governar Catalunya.[...]