El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dissabte, 16 de novembre de 2013

Les últimes 72 hores de la Batalla de l'Ebre.

Avui fa 75 anys que va acabar l'enfrontament més sagnant de la Guerra Civil
 

 Les últimes 72 hores de la Batalla de l'Ebre Homenatge als últims resistents "Sentíem les bales i no en fèiem cas, els avions feien més por" 

SÍLVIA MARIMON


La matinada del 16 de novembre del 1938, avui fa 75 anys, els últims soldats republicans travessaven l'Ebre. La seva retirada va posar punt final a 115 dies d'enfrontaments. A la Batalla de l'Ebre, la més sagnant de la Guerra Civil, hi van deixar la pell uns 30.000 homes. Els republicans marxaven perquè ja no podien més. "Finalment, ens donen pas lliure, el camió reprèn el camí i lentament es produeix el salt d'una riba a l'altra, damunt de l'enteixinat de ferro que ens deixa veure l'aigua rogenca de l'Ebre, als nostres peus", descrivia el soldat Joan Ventura i Solé. 

14 de novembre

Soldats esgotats, desesperats i amotinats

A la Fatarella ja no hi quedava ningú. Tota la població havia fugit. El terreny agrest de la Terra Alta era un infern d'obusos i bales. Els soldats corrien, les forces s'acabaven. Més de dos mil homes havien mort en els combats entre Maials i Seròs. Els comandaments republicans volien reconstruir la XIX Brigada i intentar una nova ofensiva. Però alguns soldats es van rebel·lar. Amb poques hores es van rendir i van ser jutjats. "Què haurien fet vostès davant aquell desastre, desesperats? El mateix que ells. Només demano al tribunal clemència per aquests soldats esgotats vençuts per la desesperació", va dir el seu defensor. No hi va haver perdó.
La retirada republicana de la Fatarella havia començat a les 18 hores del dia 13. Aquells dies feia molt de fred. Nevava. Els soldats de Franco eren molt conscients que podien destruir d'un sol cop l'exèrcit popular de Catalunya. Volien massacrar els soldats abans que poguessin travessar el riu. Els feixistes van ocupar la Fatarella, i el migdia del dia 14 van avançar cap a Raïmats. A mitja tarda van llançar un atac contra les cotes 554 i 562 de Raïmats. Van bombardejar amb artilleria i van avançar amb els blindats i amb l'ajuda de l'aviació. Els republicans van contraatacar a la nit. El comunicat de guerra franquista denota eufòria: " Ha quedado ocupada y limpia de enemigos una zona de más de 100 kilómetros cuadrados. El material cogido es importantísimo y da idea de la gran derrota sufrida por los rojos" .

15 de novembre

Els franquistes llancen l'atac final amb avions i canons

"La darrera nit ha continuat el violentíssim combat. Els soldats espanyols resisteixen vigorosament i causen un extraordinari nombre de baixes a l'enemic. La lluita continua amb duresa mentre es redacta aquest comunicat", escrivien els republicans. A la llum del dia, i després del contraatac republicà, l'exèrcit feixista va llançar l'atac definitu contra Raïmats. Van canonejar els fortins des d'uns setanta metres. Cap a la una del migdia els franquistes ja controlaven tot Raïmats. 

16 de novembre

L'últim comunicat republicà: "Sense notícies d'interès"

Els homes de la XIII Brigada van ser els darrers que van trepitjar la riba dreta de l'Ebre. Era una nit fosca, sense lluna. A les 4.15 h, els últims supervivents republicans van travessar el pont de ferro de Flix. Quinze minuts després es va donar l'ordre perquè es volés l'armadura del pont. "En el día de hoy nuestras victoriosas tropas han conquistado los pueblos de Flix y Ribarroja y han terminado la ocupación del terreno que aún le quedaba al enemigo en las orillas del Ebro. El número de prisioneros que se han hecho en la batalla del Ebro se eleva a 19.779, siendo su total de bajas más de 75.000, de las cuales nuestros soldados han dado sepultura a 13.275 cadáveres ", descrivien els franquistes. El comunicat de guerra republicà, en canvi, va ser escarit: "Sense notícies d'interès".

Homenatge als últims resistents 

Els últims resistents de la Batalla de l'Ebre ja tenen placa. El 24 de novembre s'inaugura l'escultura que l'associació Lo Riu i el grup de recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona dediquen als combatents de la XV Brigada. L'obra de Mar H. Pongiluppi s'aixeca a tocar d'on es van trobar les restes de Charlie, l'últim combatent caigut documentat. La XV Brigada van ser els voluntaris que es van desplegar a la serra de la Fatarella, mentre el conjunt de l'exèrcit republicà es dirigia al riu. Havien de resistir al màxim perquè els companys tinguessin temps de travessar l'Ebre. No van deixar de disparar arrambats a la trinxera excavada en forma de ziga-zaga a les cotes de Raïmats. Les seves últimes hores, segons ha pogut documentar DIDPATRI, van ser agonitzants. Cap home va sobreviure. Més d'un centenar d'avions van bombardejar les posicions al voltant de Raïmats. Després van venir els blindats i van canonejar els resistents amb projectils de 45 mm. La infanteria va perpetrar l'atac final amb rifles, granades de mà i metralladores. Gràcies a aquests soldats, molts van poder tornar a casa. 

"Sentíem les bales i no en fèiem cas, els avions feien més por"

Extracte del diari del soldat republicà Joan Baptista (Astúries, 1920 - Súria, 2004)

"Comença el dia i l'artilleria de l'exèrcit nacional comença la cançó i no para en tot el dia. L'endemà continua, però ara juntament amb l'aviació. És l'ofensiva de l'Ebre. Terrible, i cosa curiosa, sentíem les bales de fusell i no en fèiem cas. Estàvem sempre pendents de l'aviació. Qui no ha estat sota un bombardeig d'aviació no sap el que és el pànic. Jo el temia d'una manera horrorosa. Era valent? Era covard? No ho sé, però sí que afirmo que una persona pren moltes vegades decisions que no donen lloc ni temps a pensar-les. Per exemple, un dia el comandant del batalló em va cridar per mitjà del telèfon i em va manar que anés a afaitar-lo. Vaig agafar les eines i em vaig presentar al lloc de mando . El comandant em diu: «Afaita'm, però mira aqueixa cicatriu. Si em talles o em fas una mica de sang te pegaré 5 tiros ». De moment, no vaig fer-ne cas, però mentre el remullava vaig anar pensant que sí que ho faria, perquè ja el coneixia i no dubtaria a matar-me. I aquí entra la decisió: em va venir el pensament que mentre l'afaitava si per desgràcia el tallava una mica, li enfonsaria la navalla fins al coll. I ho hauria fet. I dic això perquè quan vaig arribar a la meva secció, l'amic Pesa va preguntar-me si em trobava bé, ja que tenia la cara mudada i blanca. Vaig explicar-li i em va preguntar: «Vols dir que ho hauries fet?». Sí! Ho tenia decidit. Vet aquí, com és la guerra, terrible i dolenta, misèria i mort".