El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 19 de gener de 2014

AGRICULTURA Un país de taronges

El cultiu de la taronja, introduït entre finals del segle XVIII i principis del XIX, no només ha estat una font de riquesa al País Valencià, sinó que ha conformat una particular forma de viure basada en la petita propietat i en l'esperit exportador que la crisi immobiliària torna a revalorar

 La recol·lecció es fa segons el sistema d’estall o preu fet: es cobra segons els caixons collits i es reparteix a parts iguals entre els collidors. | DANIEL GARCÍA-SALA 

Mentre condueix distret per les estretes carreteres de les alqueries de Santa Bàrbara, al terme de Borriana (la Plana Baixa), un ull expert identifica entre una massa arbòria a primera vista compacta el que a un neòfit li passa desapercebut: "Això d'ahí són Power, això de més avant nuleres, eixes són sal·lustianes, això està a mig empeltar... eixe és un brut, mira com ho té, fa dos anys que no talla l'hort, a eixe, veus?, els diners no li dolen". Pepe el Vicari estrena el seu primer any de collidor jubilat amb un volum de faena considerable: a la gestió de les seues pròpies terres suma les d'aquells que no tenen temps de dedicar-s'hi i confien en la seua experiència.  


Juan Pedro tria les clementines que tenen algun defecte i s’han d’apartar de la resta a la finca El Naranjal, a Borriana

 Ell, seguint un immemorial codi de llaurador valencià, considera que l'estat de l'hort és el millor reflex del seu propietari i, per tant, aplica una regla de sentit comú: si algú no és capaç de cuidar el seu rodal, com li pots confiar res teu? L'hort no enganya. No almenys a algú que ha crescut entre cavallons com el Vicari.El cultiu de la taronja va ser introduït al País Valencià entre finals del XVIII i principis del segle XIX en tres nuclis originaris: Alzira i Carcaixent el 1781, Oriola el 1790 i el triangle format per Vila-real (1790), Almassora (1800) i Borriana (1826). Aquelles primeres plantacions van canviar per sempre el futur col·lectiu dels valencians, que hi van poder destinar un saber ancestral destil·lat a través dels segles. Joan Francesc Mira escriu a El tramvia groc : "L'art agrícola de l'Horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva a la història de les arts humanes: la cosa que els valencians, almenys els valencians de l'Horta, hem fet més bé que cap altre poble proper o llunyà". Per tant, quan va arribar la taronja, les bases ja estaven posades. Poques dècades després d'aquell moment primigeni, les taronges valencianes ja es podien comprar a les principals ciutats europees. Homes sense a penes cultura es van llançar a conquerir mercats forasters amb un producte imbatible que feia furor entre els nord-europeus. La taronja es va convertir en el petroli valencià. Els diners van començar a arribar en l'anomenada primera edat d'or, els anys 20.

 El comprador

 Manolo Domínguez observa recolzat sobre el seu cotxe com dos quadrilles cullen d'un hort de Betxí que prèviament ha seleccionat per a la seua empresa, Fruxeresa (de Xeresa, a la Safor). Ell és una de les figures clau de tot el procés, és el compraor. I xarra amb una altra figura important: l'hortolà, que és qui controla que la collita es faça segons el que s'ha convingut. Per seguir la conversa cal abans ressetejar el vocabulari. Als horts encara es compta i es negocia en pessetes, es pesa en arroves(12,9 quilos) i es calcula la superfície en fanecades (una dotzena fan una hectàrea). La quantitat de varietats de taronges i mandarines és infinita, i d'aquestes darreres la gran majoria són clementines: clemennules, clemenrubi i clemenvilles són de les varietats més reconegudes, però un agricultor experimentat en pot identificar fins a mig centenar, cadascuna amb el seu gust, el seu tacte i punt de maduració. 


 Una colla de collidors recol·lectant clementina de la varietat clemenvilla en una finca situada entre Betxí i Onda | DANIEL GARCÍA-SALA 

 El comprador és la baula entre el gran comerç i el peó que treballa contractat per una ETT per a la collita. Odiat i envejat a parts iguals. La seua faena és moure's pels camps i seleccionar els horts que proveiran el seu comerç. Domínguez explica que el seu quefer s'assembla al d'un detectiu: un cop identificat un hort interessant comença la investigació per localitzar-ne el propietari. "Preguntes a un veí i te diu: «Eixe hort és de, posem per cas, els xatos». Te poses en contacte en els teus informadors de la zona per saber qui són els xatos, si són molts germans i de quin d'ells és l'hort. La intenció és saber si la finca està lliure o està en una cooperativa. Si està lliure comença la negociació. Es negocia preu, mètode i data de recol·lecció". La clau d'un bon comprador, segons Domínguez, a més de l'ull clínic, és la xarxa d'informadors. La informació corre pel camp a gran velocitat i és un bé molt preuat. El comprador va a comissió i hi ha molts diners en joc.

 Cunard Line 

El llaurador-propietari juga cada any una partida de pòquer amb quatre jugadors més: el calendari, la meteorologia, les plagues i el mercat. Així, si aposta per una varietat primerenca pot obtenir un bon preu amb un producte no tan dolç però que és el primer a arribar a les parades quan comença el fred. Per contra, en les tardanes s'aposta per la qualitat i es busca optimitzar el preu, però el llaurador s'exposa a perdre la collita per un fenomen meteorològic com ara una pedregada. En realitat no sap mai amb antelació a quin preu vendrà i manté en paral·lel una dura batalla per evitar les tres grans desgràcies del camp: la gelada, la plaga i el comerciant morós o que no paga. Per això el caràcter del llaurador valencià és desconfiat i individualista. 

L'antídot contra la incertesa han estat històricament les cooperatives, que van experimentar una gran explosió als anys 60-70, la segona edat d'or de la taronja. Ara moltes estan tancant. "Mai podran competir amb la privada perquè tenen una garantia de pagament superior, i per això el seu preu sempre és més baix. Però eviten que els grans comerços controlen tot el mercat". Vicent Estruch és professor d'economia rural a la Universitat Politècnica de València i explica que en les parts històriques del cultiu de la taronja com Castelló, Sagunt, la Ribera, el Maestrat i la Safor, la gran majoria són explotacions reduïdes, d'un màxim de dues hectàrees, quan a Huelva la mitjana és de 30 hectàrees.

El valencià és un cas de minifundisme portat a l'extrem, de manera que es pot parlar de "cultiu de precisió", segons Estruch, gràcies al coneixement individual de cada taronger que té el llaurador. Un altre avantatge és el clima. El geògraf Joaquim Aparici ho ha estudiat: "El País Valencià té la millor taronja pel clima: necessita una miqueta de fred, al límit del 0, i això no ho tenen ni el Marroc ni Andalusia. La corfa no es bufa, si no madura bé a la taronja es fan bombolletes. El sòl es pot corregir, la climatologia no", conclou.

 Lili Marlen 

Els collidors

A Borriana encara hi ha tarongerars a primera línia de mar, un fet insòlit en el litoral valencià. Els plans per construir camps de golf i urbanitzacions van quedar estroncats amb l'esclat de la bombolla immobiliària. El resultat són ara hectàrees d'horts abandonats propietat de bancs o constructores que no saben què fer-ne. La finca El Naranjal, coronada per un xalet d'estil modernista, es va salvar. Allà Juan Pedro fa de triador. "Abans el cap de colla collia com els altres, ara no pot ser perquè els collidors són inexperts i no saben distingir si una clementina està en condicions o no". Per això ell treballa sense guants i remena les caixes: el tacte li serveix per saber si una taronja és pixona, és a dir, si té la pell clivellada, si té alguna picada d'ocells o de caragols o si no és prou gran. El cap de quadrilla i el comprador coordinen el dispositiu del transport. Els collidors trauen les taronges en cabassos, les pesen, les aboquen en caixons i les amunteguen a la vora del camí. Allà vindrà el camió a recollir-les i portar-les al magatzem de confecció.

Pepe el Vicari(al seu DNI hi posa José Miró, però ningú mai l'ha anomenat així) passa per davant d'un hort seu i està temptat de baixar a collir un caixonet. S'ha passat el trajecte xarrant animadament amb el fotògraf i creu que la millor manera de coronar la jornada és amb una degustació a peu d'hort. La mirada comminatòria del seu fill, periodista establert a Barcelona des de fa més de 20 anys i urbanita gens acostumat a embrutar-se les sabates, el fa desistir. 

 Cartell de propaganda del CLUEA. 
Lit.Durá Socializada, València
Arxiu de Salamanca

2 comentaris:

Aina Monferrer ha dit...

Borriana, París i Londres!

sarasareta ha dit...

Per què no cites que aquest reportatge (text i fotos) és del David Miró publicat al Diari Ara?