El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

diumenge, 7 de desembre de 2014

Les elits lideren o improvisen? Franco mor al llit, el franquisme al carrer

La classe política franquista estava desconcertada i augmentaven les divisions internes

Sílvia Marimón 



La policia carregant contra manifestants l’1 de febrer del 1976. Milers de ciutadans van desafiar el govern. Reivindicaven l’amnistia dels presos polítics. / M. ARMENGOL (ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA) 


Amb un Franco moribund, l’obsessió del franquisme era preservar la seva legitimitat. Van fracassar, però, tots els intents de reforma. Entre el 1974 i el 1976 el president espanyol, Carlos Arias Navarro, va formar tres governs. “Quan l’únic pla polític és resistir, tot comença a davallar. Sense Franco el règim no sobreviu. Ho admeten els mateixos franquistes. Enfrontar-se no és una bona alternativa, poden acabar a l’exili o a la presó i tenen molt a salvar, també des del punt de vista professional i patrimonial”, detalla l’historiador Borja de Riquer. “Dir, però, que hi ha unes elits que ho preveuen i ho condueixen tot -com defensa un cert relat de la Transició- és absolutament fals. Hi ha molta improvisació perquè hi ha un moviment popular creixent”, afegeix. Els anys 1973 i 1974 Catalunya era el lloc on hi havia més vagues d’Europa, tot i ser il·legals. Només a la província de Barcelona, el 1970 les vagues obreres van afectar més de 70.000 treballadors. El 1974, també a la província de Barcelona, hi va haver 714 conflictes laborals, que van afectar 260.000 treballadors. Si el 1975 les pèrdues econòmiques per les vagues van ser de 10 milions de pessetes, un any després eren de 110 milions.

La classe política franquista estava desconcertada i augmentaven les divisions internes. L’1 i el 8 de febrer del 1976 es van produir dues grans manifestacions a Barcelona, convocades per la Federació d’Associacions Veïnals, que van aplegar més de 80.000 persones. Als franquistes la situació se’ls escapava de les mans. “És la mobilització popular la que impedeix que el franquisme continuï sota la fórmula de la monarquia”, afirma l’historiador Manel Risques. “Sense aquesta mobilització no hi hauria hagut ni Constitució ni Estatut d’Autonomia. El 1977 ningú parlava de Constitució. No estava en les previsions”, detalla Risques. “La historiografia qüestiona des de finals dels 70 el relat de la Transició que han volgut donar unes elits interessades a tenir tot el protagonisme del canvi democràtic. Dir que tot va sortir com s’havia previst des dels despatxos és totalment fals”, afegeix Risques.

“La mobilització dels treballadors fa impossible la continuïtat de Franco”, assegura l’historiador Andreu Mayayo. Però el responsable de demolir el franquisme, segons Mayayo, és Adolfo Suárez: “Coneix el franquisme des de dins. Sap on posar les càrregues de dinamita a l’edifici del franquisme. Però no és un demòcrata. Mai va voler que es publiquessin les seves memòries perquè és una impostura”, argumenta Mayayo. “Suárez aconsegueix que 425 diputats franquistes votin a favor de la reforma política”, afegeix. “Es produeix un empat tècnic. Hi ha una oposició que no pot assaltar el poder i un règim franquista que no és capaç de governar en un moment de crisi econòmica”, destaca l’historiador Xavier Domènech. “No oblidem, però, que Suárez era el secretari general del Movimiento. Vol sobreviure, com bona part de la classe política del franquisme, i fa una maniobra molt intel·ligent: assumeix gran part del programa de l’oposició”, afegeix.

La llei per a la reforma política -l’harakiri del règim franquista que va permetre les primeres eleccions democràtiques- va ser aprovada el 18 de novembre del 1976 per les Corts franquistes i sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976. El 15 de juny del 1977 es van produir les primeres eleccions democràtiques en 41 anys, amb una participació del 80% del cens electoral.