El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dilluns, 14 de setembre de 2015

ANÀLISI Del catalanisme a l’independentisme

La voluntat del president Mas de “començar el procés cap a l’estat català” suposa una ruptura amb el catalanisme del segle XX, que es va caracteritzar per dur a terme una doble acció política: governar Catalunya i, a la vegada, modernitzar l’Estat

XAVIER CASALS Historiador 



 Uns obrers col·locant una placa commemorativa dels màrtirs del 1714 al Fossar de les Moreres, l’any 1977. Eren els primers anys després del franquisme i de la repressió que van viure el catalanisme i el català. / EFE

 
Artur Mas ha manifestat que vol “començar el procés cap a l’estat català”. Aquest posicionament secessionista suposa una ruptura amb el catalanisme del segle XX, que es va caracteritzar per dur a terme una doble acció política: governar Catalunya i, a la vegada, modernitzar l’Estat.

L’origen: Bismarck i Bolívar en Cambó 

Aquest dualisme polític ja va determinar l’actuació de la primera gran formació catalanista: la Lliga Regionalista, creada el 1901. Un dels seus fundadors, Enric Prat de la Riba, la va encunyar a La nacionalitat catalana (1906). Allí, assenyala l’historiador Enric Ucelay-Da Cal, va exposar l’afany de conciliar el nacionalisme català de portes endins amb el redisseny de l’Estat de portes enfora. En aquest sentit, va voler estructurar Espanya com un imperi federat (similar al d’Àustria-Hongria, l’Alemanya unificada o el Regne Unit) per generar una convivència fructífera dels nacionalismes. Aquesta opció permetia crear òrgans d’autogovern, com la Mancomunitat (constituïda el 1914), i intervenir a l’Estat, com va reflectir el manifest lligaire Per Catalunya i l’Espanya gran (1916). Tal pretensió, com era previsible, va generar unes contradiccions que Niceto Alcalá-Zamora va resumir el 1918 en una disjuntiva adreçada a Francesc Cambó (l’home de la Lliga a Madrid): “Cal que trieu entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’Espanya, però és impossible que vulgueu ser totes dues coses al mateix temps”, va dir. Segons Cambó, la frase “expressava una gran veritat”.

Primo de Rivera: l’aposta fallida de la Lliga 

La Lliga va iniciar el seu declivi el 1923. Aleshores, esperonada per la crisi de la monarquia i la conflictivitat social de Barcelona (entre 1917 i 1922 s’hi van produir 809 atemptats i més de 400 morts), va donar suport al cop d’estat que el general Miguel Primo de Rivera va fer a la capital catalana el setembre d’aquell any. Primo va buscar el suport de la Lliga per “catalanitzar Espanya” i reformar l’Estat en sentit regional. Però el projecte va capotar quan el 1924 els lligaires van plantejar dissoldre les diputacions: “ ¿Quién ha pensado en las autonomías? La unidad de la patria es cosa que ni siquiera puede rozarse con la menor alusión ”, va manifestar Primo. Aleshores va assajar “espanyolitzar Catalunya” i va reprimir al catalanisme fins a la seva dimissió el 1930. En aquest marc va fer eclosió un catalanisme d’esquerres que havia madurat sota l’impacte ideològic de la Gran Guerra i la repressió dictatorial. Va emergir amb l’èxit d’ERC als comicis locals d’abril de 1931, que van dur a proclamar la II República i a establir un govern autònom amb Francesc Macià al capdavant de la Generalitat.

La II República: el catalanisme de masses 

El període republicà, destaca l’historiador Borja de Riquer, va ser el de “màxima pluralitat” del catalanisme. Van sorgir col·lectius com UDC o el PSUC. ERC va conformar una formació de masses i va esdevenir el gran pol esquerrà, mentre la Lliga es va apropar a unes dretes espanyoles cada cop més anticatalanistes i radicalitzades. Els alineaments, apunta Riquer, van fer que el catalanisme d’esquerres es projectés “com una força entusiasta, jove, optimista, il·lusa”, i el de dretes “com una força pessimista, defensiva i envellida”. El dualisme polític del catalanisme va persistir i va ser visible tant a la Lliga com a ERC. El dirigent republicà Lluís Companys va ser ministre de Marina. Però el 1936 l’inici de la guerra i la revolució va tancar una etapa en dividir el catalanisme: Cambó va donar suport als sublevats, mentre Companys (substitut del difunt Macià al capdavant de la Generalitat el 1934) va defensar la República i va ser afusellat.

De la resistència al franquisme a la Transició 

La derrota republicana el 1939 va donar pas a la repressió radical del catalanisme, que es va eclipsar i dividir entre els nuclis d’exiliats i els de l’interior. Aquests darrers van desenvolupar una resistència cultural que va ser cabdal per a la represa política que es va iniciar als anys 60 i 70. A més a més, el PSUC -la gran força opositora- va ser capaç de sumar al catalanisme els immigrants arribats de diverses zones de l’Estat, que van conformar els “altres catalans”, en expressió de Francesc Candel. Mort Franco el 1975, les forces catalanistes es van recompondre durant la Transició i CiU i el PSC van esdevenir els seus grans pilars. Aprovat un Estatut d’Autonomia el 1979, l’any següent es va iniciar un llarg mandat de Jordi Pujol a la Generalitat que va acabar el 2003, quan el va substituir Pasqual Maragall liderant un govern de coalició d’esquerres (PSC, ERC i ICV).

El pujolisme i el maragallisme

CiU va voler ser el pal de paller del catalanisme i va assumir el dualisme de la Lliga: va fer una política nacionalista de portes endins i una altra d’intervencionista de portes enfora (fins i tot el 1986 va promoure una formació estatal, el Partit Reformista Democràtic). Aquesta política dual ha estat per a Pujol “una conseqüència de la naturalesa d’Espanya”. Tot simplificant, el pujolisme va aixecar progressivament el sostre d’autogovern amb una política de peix al cove: obtenir contrapartides del govern central a canvi de donar-li suport. En canvi, el maragallisme va replantejar l’encaix de Catalunya a Espanya amb un nou Estatut aprovat el 2006. Tanmateix, una part del text va ser impugnada pel PP al Tribunal Constitucional. La sentència d’aquest ens el 2010 va suscitar un ampli rebuig i va ser el detonador del gir independentista del mainstream del catalanisme.

El boom de l’estelada com un cúmul de factors 

En el darrer gir hi han influït altres factors amb un pes difícil de valorar, com la crisi; la irrupció de generacions que no han viscut el franquisme ni la Transició; la continuïtat de dinàmiques polítiques unitàries; o l’expansió de formes diferents de fer política (amb partits nous vinculats a les xarxes socials i un afany de democràcia directa en detriment de lideratges forts com el pujolisme). En tot cas, l’auge independentista mostra la vigència de la tesi de l’historiador Pierre Vilar: “Catalunya és decididament un laboratori privilegiat per posar a prova els termes de pàtria, nació, estat... No són conceptes. Són realitats històricament constituïdes. I, per tant, en canvi constant”.