El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dimarts, 15 de setembre de 2015

Cuba, una secessió dolorosa i d’insondables conseqüències

La concessió espanyola d’una àmplia autonomia va arribar massa tard.
 

La guerra entre partidaris de la independència i l’exèrcit espanyol va acabar amb triomf dels conqueridors, però la disputa va servir per refermar la identitat cubana. / VIQUIPÈDIA  

En la primera meitat del segle XIX els impulsors de les independències llatinoamericanes estaven, en general, més interessats a constituir un estat que no pas a filosofar al voltant de si eren una nació o una altra. A diferència d’aquestes, la revolta cubana, més tardana, va tenir més clar que el seu projecte es basava en l’afermament d’un nacionalisme cubà.

A mitjans de segle creixia el descontentament a l’illa antillana, entre altres motius, pels elevats impostos, el control comercial, la impossibilitat dels cubans d’ocupar càrrecs públics o crear partits polítics i l’esclavatge. Les anomenades lleis especials promeses en la Constitució espanyola de 1837 no es van arribar a promulgar i un capità general amb poder quasi absolut continuava manant. Això va propiciar que entre 1868 i 1878 tingués lloc la Guerra dels Deu Anys, entre partidaris de la independència i l’exèrcit espanyol. La victòria va ser espanyola, però la contesa va servir per refermar la identitat cubana.

Poc després, la Guerra Chiquita va durar un any i va acabar amb la derrota també dels rebels. Arran d’aquest segon conflicte, durant la dècada de 1880 a 1890 es va debatre a Madrid la constitució d’una diputació única per a les províncies cubanes, que eren les zones capitalistes més avançades de l’Imperi. El 1893 es va presentar la llei d’autonomia per a les illes antillanes, però una nova depressió econòmica va fer aflorar altra vegada el descontentament. El 1895 va començar la definitiva Guerra de la Independència Cubana.

La intervenció nord-americana 

Després de dos anys de conflicte i davant la creixent pressió nord-americana, el govern espanyol va concedir una Constitució colonial que atorgava plena autonomia a Cuba i també a Puerto Rico i que incloïa el sufragi universal. Però, quan el primer govern autònom va començar a funcionar, a l’inici de 1898, l’interès de les elits criolles per desfer-se de les limitacions comercials i tenir accés al mercat nord-americà era ja evident.

L’enfonsament del cuirassat Maine a la badia de l’Havana el febrer d’aquell any va servir d’excusa a Washington per entrar en la guerra ajudant els rebels, i per atacar també les possessions espanyoles a Puerto Rico i les Filipines. L’agost de 1898 la guerra va acabar amb la derrota de l’exèrcit espanyol i amb aquests territoris en mans americanes. Els Estats Units van tutelar la recuperació de l’illa antillana fins que van retirar-se, i es van quedar amb la porció de Guantánamo. El 1902 va néixer la República de Cuba.
Más se perdió en Cuba...”, es diu per consolar-se quan un projecte va malament. I és que, quan el 1898 l’Imperi Espanyol va deixar de ser un imperi (un regne de regnes), Madrid, la metròpoli, i els seus intel·lectuals ho van viure com un drama, mai no acabat de pair. La por a qualsevol tipus de debat territorial en va ser una conseqüència i l’auge del militarisme lligat a l’espanyolisme una altra.

Vincle amb el catalanisme 

L’aparició del nacionalisme català com a moviment polític està estretament lligada a la pèrdua de Cuba: bona part de la burgesia es va crispar en veure com s’escapava un gran mercat. L’illa també va irradiar republicanisme, simpatia envers els Estats Units, i va inspirar anys després els primers separatistes catalans, que van copiar el disseny de la bandera cubana per fer la seva estelada.