LA SARDANA
La sardana és la dansa més popular del Principat de Catalunya. La ballen un nombre indeterminat de balladors agafats per les mans, formant una rodona.
L'orquestra que interpreta sardanes es diu cobla. La cobla és una formació musical molt antiga, tot i que els seus instruments han anat variant, sobretot des del segle XIX. La tenora, instrument de vent construït amb fusta de ginjoler, és el més característic de la cobla.
A partir del segle XIX, amb el moviment cultural de la Renaixença, la sardana esdevingué expressió de catalanitat, i aquesta simbologia patriòtica arribà a convertir la sardana, amb el temps, en la dansa nacional de Catalunya.
EL CASTELL
El castell és una torre humana formada per diferents pisos, en cada un dels quals hi ha un nombre determinat de castellers, que és el nom que reben els qui construeixen castells. Actualment s'arriben a fer castells de nou i deu pisos.
El castell té dues parts: la pinya (baixos o primer pis del castell) i el tronc (segon pis fins a l’últim). Així un castell es fonamenta en els baixos, la primera planta arran de terra; es puja verticalment amb el tronc o fust; i es corona amb el pom de dalt, que correspon als tres últims pisos: a l'antepenúltim pis hi ha els dosos, per sobre seu hi ha l'acotxador i, dalt de tot, l'enxaneta.Els castellers s’enfilen al so rústic i imponent de les gralles, enmig del silenci de la plaça i de l’enjòlit col·lectiu davant del risc que faci llenya, és a dir, que es desplomi. El castell reïx quan és muntat o carregat i, sobretot, si també és descarregat. La participació popular té la seva expressió més intensa en l’acció, alhora real i simbòlica, de fer pinya o fer mans, ajudant a sostenir la base del castell. Els castells més alts solen tenir, a més a més, un folre que els trava com una pinya al damunt d’una pinya i, fins i tot, unes manilles, com uns arcbotants que els apuntalen encara al tercer pis.
GEGANTS, CAP-GROSSOS I BESTIARI
El gegant més antic és documentat l’any 1424, durant una processó de Corpus a Barcelona. La figura de la geganta no es troba citada fins el 1557, amb relació també a la processó de Corpus de Girona. Les desfilades dels gegants i gegantes encapçalaven les diades de Corpus; guarnits magníficament representaven a personatges històrics o llegendaris.
Els nans o cap-grossos abans s'anomenaven 'gegantons', comparses dels gegants hieràtics, ballant i amenitzant la desfilada. El més antic és el Lligamosques d’Olot, que empaita les mosques amb un fuet (obra de l’escultor Ramon Amadeu). La incorporació dels nans a les processons i seguicis sembla força tardana. El folklorista Joan Amades assenyala que la documentació més antiga que es refereix a uns cap-grossos és del 1589, a València. Al Principat de Catalunya no se’n troben documentats fins al primer terç del segle XIX, en un gravat per a il·lustrar ventalls. Els balls de nans més anomenats són el de la Patum de Berga, el d’Olot i el de l’Ametlla de Merola.
El bestiari té una llarga tradició a Catalunya i, igual que en els gegants i en els nans, el seu origen cal cercar-lo en les processons de Corpus. D’entre tot el bestiari, sobresurten el drac diabòlic i l’àliga coronada.
En la mitologia catalana el drac és el monstre per excel·lència. Actualment al Principat de Catalunya hi ha censats prop de setanta dracs, concentrats geogràficament a les comarques situades entre Tarragona i Barcelona. L’àliga és símbol de l’elevació de l’esperit i la més antiga de les que encara ballen és la de la Bisbal d’Empordà, del 1770. L’àliga coronada és l’entremès culminant del bestiari fabulós: representava les viles i ciutats distingides amb privilegi reial. En certes viles, solen dur un pom de flors o un colom blanc al bec. En les seves actuacions no corre ni espurneja coets: balla en amples giravolts, noble i cerimoniosa.
El gegant Gerió de GironaEl foc, des de temps immemorials, ha format part del ritual de purificació i de renaixement i concita la comunitat a la festa.
Dos són els principals oficiants del ritual del foc en la nostra cultura tradicional: els fallaires pirinencs i els diables del Penedès, del Camp de Tarragona, del Garraf, de l’Anoia, de la Conca de Barberà i del Priorat. Són dues formes de foc portàtil.
Els fallaires, a la Nit de Sant Joan, porten el foc ancestral de les falles resinoses corrent muntanya avall; celebren el ritual del foc en un context de lloc i de temps únic i irrepetible: al Canigó, a Boí, a Santa Magdalena (de la Pobla de Segur) o al Far (d’Isil); i, a la Nit de Nadal, a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola.
Els diables són els encarregats del foc pirotècnic —bengales i pots de fum, en carrutxes giratòries— pels carrers. Els balls de diables ja són esmentats al segle XVI. Els diables actuals, en canvi, animen el correfocs i actuen en qualsevol oportunitat festiva de qualsevol vila, ciutat (o barri). Entenem per correfoc el ritual de balls i sons generats per les colles de diables —el correfoc, antigament, es coneixia com a ball de diables— i que són part fonamental del calendari festiu català. Hi ha colles de diables arreu del país. El protagonista dels correfocs, és el Diable: vinculat íntimament al foc i a totes les festes tradicionals dels països de cultura i llengua catalanes.
El ball de diables o correfoc, ha evolucionant al pas del temps i, avui, aquest ritual s’ha convertit en un acte itinerant integrat únicament per grups de foc que són precedits i acompanyats per un públic que participa activament de la festa. L’element cabdal és el drac: representació del mal, del pecat (un drac amb molts caps), del diable, de la bestialitat o de la fortalesa. També hi desfilen la diablessa, l’àngel, dimonis, encenedors, i els timbalers i els grallers (que són els quins marquen el ritme del ball o del correfoc).
Els trabucaires —components d'un grup creat al segle XVII (al Solsonès) per donar relleu a les festes amb trabucades de salva— o «galejadors» sovint acompanyen les caramelles, participen en el ball d’en Serrallonga i en les festes majors, desfilen davant de la processó de Corpus i també formen part del protocol de recepció de personalitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada